36: VALENTINA. Carles Soldevila

Valentina és la història d’una glaciació, la de Valentina Fontanals, una noia de disset anys, molt trasbalsada a l’inici, per motius comprensibles, i molt aplomada al final, segura de si mateixa. La seva mare, Clotilde, sempre feta un sac de nervis, no s’adona de la maduresa que ha adquirit la seva filla. Carles Soldevila (1892-1967), excel·lent escriptor, ho descriu de manera memorable: “Valentina no va respondre. Entre els braços anhelants de la mare esdevenia immòbil, rígida, com una estàtua. Com més s’adonava del trasbals de Clotilde, més sentia el delit de marmoritzar-se.” (Pàg. 173)

El delit de marmoritzar-se! Quina gran novel·la és Valentina (1933)... Un gran estil, un argument impecable, una protagonista inoblidable. Si l’hagués escrita un escriptor de Filadèlfia, Boston o San Francisco, se n’haurien fet quatre o cinc versions cinematogràfiques (apostem per Gene Tierney com a Valentina el 1940, Natalie Wood el 1958, Dominique Sanda el 1970, Winona Ryder el 1989 i Keira Knightley el 2006). 

Imaginacions a banda, tornem a la novel·la. Valentina Fontanals és filla d’un polític important, mort fa dos anys, i no s’ha d’enfrontar a la ruïna econòmica familiar com Fanny (la protagonista de Fanny, del mateix Carles Soldevila, noia burgesa que s’ha de guanyar la vida fent de corista al Paral·lel), sinó a l’esfondrament del càlid món on vivia. És força pitjor, segons com es miri. Valentina idolatra el seu pare, mort fa dos anys, i observa amb creixent disgust les relacions de la seva mare Clotilde amb el doctor Baixeres. Sospita, a més, que aquestes relacions ja vénen de lluny, quan el pare era viu. La repugnància que sent Valentina és extrema, però el cop definitiu arriba quan la mare, Clotilde, li diu que, en realitat, ella és filla del doctor Baixeres. Carles Soldevila descriu magistralment aquest moment:   

“Valentina no surt del seu estat d’inexpressió i d’immobilitat. No veu res del que la volta. Sent la veu de la seva mare, però no entén les seves paraules. Totes les seves forces són absorbides per la contemplació de la pel·lícula interior que es descabdella amb més netedat i més claror que les altres vegades. L’home que havia cregut el seu pare i que estima més filialment que mai, és al seu costat, en l’estudi de la planta baixa, en una hora meravellosament tranquil·la. Parla en aquell to mig tendre, mig irònic que emprava sovint per dirigir-se a ella. Barreja observacions casolanes amb reflexions fines i plenes d’intenció. Ella l’escolta amb aquella devoció –que ara remarca, però que aleshores era una actitud que no havia definit, ni qualificat, puix que era l’expressió més espontània de la seva naturalesa. Ell li diu: ‘Tina’. Ella li diu: ‘papà’...  I tot és simple, clar, com el raig de sol que entra per la finestra. (Pàgs. 70,71)

Soldevila, fi estilista, remata el moment amb una altra frase per a l’eternitat. Feta la revelació, Clotilde duu el doctor Baixeres, el pare “autèntic”, a la cambra de Valentina: “Valentina els mira fixament, amb una calma que no és sinó paroxisme -el disc que gira amb tanta velocitat que sembla immòbil.” (Pàg. 73)

Només set anys després de la publicació del cèlebre Ulisses de James Joyce (1922), Carles Soldevila va incorporar, a la novel·la Fanny (1929), el monòleg interior a la literatura catalana, però no a la manera caòtica del genial i il·legible irlandès sinó més civilitzadament, amb ordre i puntuació. La supressió dels signes de puntuació són “trucs barats”, afirmava Soldevila molt encertadament.   

A diferència de Fanny, tot ella escrita en monòleg interior, a Valentina domina la narració en tercera persona, però hi un parell de breus monòlegs interiors. Destaca el capítol “Valentina s’ha abocat a la finestra”, molt revelador de l’evolució del personatge. La noia, de nit, observa al jardí la seva germana amb el xicot. La mare i el doctor Baixeres, acabats de casar, són a la casa.      

“Apa! Apa!... Besades, abraçades, i tornem a començar... Almenys podrien caminar unes passes més i amagar-se darrera els boixos. On són, els podrien veure des del carrer i des de la sala... Tant els deu fer! Potser ni hi pensen. Déu meu, quina nit! Els uns, al jardí, a l’aire lliure... Els altres, aquí sota, tancats amb pany i clau.. Però, és que no hi ha res més al món? Ara, ara els acut d’arraconar-se una mica... Ja era hora! Mentre no resulti pitjor.. Però no poden esperar ni els tres mesos que falten per al casament? Tot plegat, fa un fàstic! Pitjor que les bèsties... No, jo no hi he de caure mai... Les petites febleses que he tingut fins ara em revolten d’una manera, que estic segura que no les consentiré mai més. No ballaré mai més amb aquell... amb Lluís Trabal... ni amb ningú... No vull tenir sentits, ni cor, ni nervis... Res. Una estàtua que pensa... I que enyora... Pobre papà! Si reaparegués entre nosaltres...” (Pàg. 107) 

Moltes novel·les s’han escrit en català i, esperem-ho, moltes se n’escriuran. Cap, però, no ha tingut ni tindrà un desenllaç tan fulgurant, apoteòsic i inoblidable com el de Valentina.  

35: ENEIDA. Virgili

Traducció: Miquel Dolç

L’Eneida (19 aC) és una obra colossal, admirable d’inici a fi. Mai no podrem agrair prou als amics de Virgili -i a l’emperador August- que no fessin cas al desig de Virgili (70-19 aC) de cremar-la, per haver-la deixar inacabada. En català, afortunadament, disposem d’una traducció admirable duta a terme pel gran llatinista Miquel Dolç.   

L’Eneida, imitant l’estructura de l’Odissea, no comença amb la destrucció de Troia sinó set anys més tard, quan la flota dels troians supervivents ja s’acosta a Itàlia. Però, llavors, la deessa Juno, eterna enemiga de Troia, persuadeix el déu Èol de desfermar els vents contra els vaixells troians. La tempesta dispersa la flota. Eneas, heroi amb sentiments a flor de pell, es desespera: “De cop sent Eneas que els membres se li glacen; llança un sanglot i, estenent el palmell de les mans cap als astres, crida talment: ‘Oh, tres vegades i quatre, feliços aquells que, sota els ulls de llurs pares, davant les altes muralles de Troia, tingueren la sort de morir!’”

Eneas i alguns altres van a parar a la costa de Líbia. La major part de la flota s’ha perdut. Eneas es dirigeix terra endins. Venus, la seva mare, li surt al pas disfressada de caçadora. Li explica la història de la reina Dido i de Cartago, ciutat propera on Eneas s’ha de dirigir. Venus també li anuncia que retrobarà els companys perduts. Quan s’allunya, Eneas s’adona que era la seva mare (Eneas és fill d'Anquises, un mortal, i de Venus). L’heroi expressa la seva frustració com a fill. És un moment extraordinari.

En girar-se, el coll li flamejà com una rosa i, de dalt del seu cap, els seus cabells perfumats d’ambrosia exhalaren una divina flaire; li caigueren els plecs del vestit fins als peus, i amb el seu pas es revelà com una veritable deessa. Eneas, tot d’una que reconegué la seva mare, seguí amb aquests mots la seva fugida: “¿Per què tan sovint, cruel també tu, enredes el teu fill amb falses aparences? ¿Per què no se’m permet d’estrènyer la teva mà, de parlar-te i de sentir-te paraules no fingides?”. Talment la reprotxa, i es dirigeix cap a les muralles. 

Eneas, acompanyat d’Acates, entra a Cartago. No els veu ningú, perquè els envolta un núvol (un efecte especial de Venus). Al mig de Cartago, hi ha un bosc amb un temple dedicat a Juno. Els seus murs estan decorats amb els principals episodis de la guerra de Troia. Eneas, com és natural, s’emociona. El seu dolor arriba al punt màxim quan contempla la mort d’Hèctor.

Tres vegades a l’entorn dels murs ilíacs Aquil·les havia arrapat Hèctor, i ara venia a preu d’or el seu cos exànime. Aquí Eneas es treu del fons del pit un immens gemec, quan descobreix les despulles, el carro i el cos del seu amic i Príam que estén les seves mans inermes. (Pàg. 138)

Encara que Venus no proporciona l’amor maternal que Eneas necessita, ho compensa afavorint-lo amb vistosos efectes especials. És curiós, per exemple, com l'embelleix quan Eneas es presenta davant la reina Dido.

Dempeus, Eneas resplendí dins un esclat de llum, amb el rostre i les espatlles d’un déu; perquè amb un buf la seva mare havia donat al seu fill una gentil cabellera, una purpúria claror de joventut i una gràcia seductora a l’esguard: així les mans de l’artista afegeixen l’encís al vori i envolten d’or ros l’argent o el marbre de Paros.

Tot seguit s’adreça així a la reina i, davant els ulls sobtadament sorpresos de tots, li diu: “Ve-te’m aquí, el qui cerqueu sóc jo, el troià Eneas, escapat de les ones de Líbia”.*

Troius Aeneas, Libycis ereptus ab undis. 

Dido celebra un banquet en honor d’Eneas, se n’enamora a l’instant i li acaba demanant que expliqui des del començament “les dissorts del teu poble i els teus viatges, perquè aquest és l’estiu setè que et porta errabund per totes les terres i per totes les ones”. 

Com és sabut, la història de Dido és tràgica. Eneas, que té una missió que no pot esquivar, fuig de Cartago; la reina Dido, desolada, se suïcida.

Dit, això saltem al Llibre VI.

Arribat a Cumes, Eneas prega a Apol·lo i el déu, a través de la Sibil·la, li prediu el futur. Eneas li demana a la Sibil·la de baixar a l’Avern, per visitar el seu pare Anquises. La Sibil·la accedeix a la petició i comencen la baixada.

Marxaven com ombres dins la nit deserta a través de la fosca,* dels buits estatges de Dis i del seu reialme d’espectres, tal com, sota la lluna incerta i la seva claror escassa, uns vianants dins la forest, quan Júpiter ha cobert el cel d’ombra i la negror de la nit ha tret el color de la natura.

*Ibant obscuri sola sub nocte per umbram. (Grandiós vers, molt citat per Borges)

 A la riba de l’Aqueront hi ha una gran gentada, però el barquer, Caront, no deixa passar tothom. 

Aquí es precipitava, dispersa per la riba, tota una gernació, mares, marits, ombres d’herois que compliren la vida, infants, noies mortes abans de la boda i jovencells posats damunt les pires sota els ulls de llurs pares, tan nombrosos com les fulles que cauen pels boscos despreses pels primers freds de la tardor, tan nombrosos com els ocells que, vinguts de l’alta mar, formen estols a l’interior de les terres quan l’estació glacial els expel·leix dellà l’oceà i els empeny cap als països assolellats. S’estaven drets suplicant que hom els deixés traspassar els primers i estenien les mans pel deler de l’altra riba. Però l’aspre nauxer rep ara aquests, adés aquells, i rebutja els altres de la riba i els en fa allunyar.

La Sibil·la explica a Eneas que els rebutjats són els que no van ser enterrats. És el cas de Palinur, el timoner naufragat d’Eneas, que “rodava a l’atzar” per aquell paratge. “Ara pertanyo a les ones, i els vents em tornen i em retornen a la costa”, diu Palinur, que suplica a Eneas que trobi el seu cos i llanci terra damunt del seu cadàver.

Creuat l’Aqueront, Eneas i la Sibil·la arriben a la regió de l’Avant-infern, on hi ha les ànimes dels qui van patir una mort prematura. Eneas hi retroba Dido. És un fragment extraordinari.

I enmig d’aquest aplec, la fenícia Dido, amb la seva ferida fresca, errava en el gran boscatge; així que l’heroi troià fou prop d’ella i la reconegué com una ombra a través de l’obscuritat, com aquell qui a començ del mes veu o creu veure que s’aixeca a través dels núvols la lluna, esclatà en llàgrimes i li digué amb dolça veu d’amor: “Infeliç Dido, no em vaig enganyar doncs en arribar-me el pressentiment que havies expirat i havies posat fi al teu desesper amb el ferro. ¿Vaig ésser jo, ai! la causa de la teva mort? Ho juro pels astres, pels déus de Dalt, per tot el que hi pugui haver de sagrat en aquestes pregoneses de la terra, fou a contracor, oh reina, que em vaig allunyar de la teva costa. Però les ordres dels déus, que em forcen ara a marxar per aquestes ombres, per indrets d’horrible podriment i per la nit profunda, m’hi llançaren imperiosament; i jo no podia creure que amb la meva partença havies de sofrir aquest gran dolor. Atura’t, no t’esmunyis del meu esguard. ¿És de mi que fuges? És l’última vegada que el fat em permet de parlar-te.” Amb aquestes raons Eneas intentava ablanir aquella ànima encruelida, d’esguard ferotge, i no deixava de vessar llàgrimes. Però ella, girant les espatlles, tenia clavats els seus ulls a terra, i per aquestes paraules no es commou més el seu rostre que si fos un sílex o un bloc del Marpesos. A la fi, s’escapa bruscament i amb posat hostil es refugia dins el boscatge ombrívol, on el seu primer marit, Siqueu, correspon als seus neguits i bescanvia el seu amor. Malgrat tot, Eneas, colpit per aquell injust malastre, la segueix de lluny amb els ulls plorosos i, mentre se’n va, se n’apiada. 

Ah, el pietós Eneas... Pietós i alhora inflexible perseguint el seu destí, segurament perquè no pot fer altra cosa. Em sap greu no continuar amb les aventures d’Eneas al Laci, on trobarà un arxienemic, Turn, i una futura muller, Lavínia, més enamorada de l’arxienemic que d’ell.

34: JULI CÈSAR. William Shakespeare

Traducció: Josep M. de Sagarra

Juli Cèsar (Julius Caesar, 1599) és l’obra més adequada per iniciar els joves a l’obra de Shakespeare. El llenguatge és accessible, la trama clara i la història, basada en Plutarc, ens trasllada al moment més important de la història de Roma: l’assassinat de Juli Cèsar. 

Acte I

El primer acte és dominat per Càssius, el líder de la conspiració contra Cèsar. Càssius vol reclutar Brutus, home proper a Cèsar, perquè l’assassinat sembli més justificat i honorable. Càssius, alarmat davant la possibilitat que Cèsar accepti ser rei de Roma, recorda una anècdota del “gran home”.  

CÀSSIUS

Un cop, el dia era ventós i rúfol,

i el Tíber remogut se les tenia

contra les pròpies ribes, i em féu Cèsar:

“¿Gosaries tu, Càssius, saltar dintre

el riu enfellonit i nedar amb mi

fins a la punta d’allà baix?” I, en dir-m’ho,

tal com ‘nava vestit vaig capbussar-m’hi

dient-li que em seguís, i així va fer-ho.

El torrent bramulava, i el colpíem

amb nervis abrandats, partíem l’aigua

i aturàvem els cops, contrapuntant-nos.

I, abans d’arribar al punt assenyalat,

Cèsar em va cridar: “Càssius, ajuda’m,

o jo m’enfonso!” I, tal com féu Eneas,

el nostre gran avantpassat, traient

sobre l’espatlla el venerable Anquises

de les flames de Troia, de les ones

del Tíber jo vaig treure el pobre Cèsar.

I ara aquest home és tot un déu, i Càssius*

és una criatura miserable

que deu encara doblegar el seu cos

si Cèsar, desmenjat, el cap inclina.

*And this man

Is now become a god, and Cassius is

A wretched creature and must bend his body, 

If Caesar carelessly but nod on him.

Acte II

Els manipuladors triomfen. Brutus, en part, s’acaba apuntant a la conspiració contra Cèsar perquè rep missatges de ciutadans anònims que li reclamen acció; però aquests missatges són falsos, els ha escrit el mateix  Càssius. Pel que fa a Cèsar, Calpúrnia, que ha tingut malsons durant la nit –ha vist l’estàtua de Cèsar vessant sang- convenç el seu marit de no anar al Capitoli. Però arriba Deci, que forma part de la conspiració, i manipula Cèsar amb gran habilitat –la vanitat perd Cèsar- i se l’enduu a veure el Senat. A l’inici de l’acte Brutus considera que cal matar Cèsar no per la seva ambició actual, sinó per la futura. 

BRUTUS

Però, generalment, la humilitat

del jove ambiciós és com l’escala,

a la qual dóna el rostre mentre puja;

però, un cop ha arribat al capdamunt,

acostuma a girar-se-li d’esquena,

i guaita els núvols, menyspreant del tot

aquells baixos graons que li servien

per a enfilar-se. Així pot fer-ho Cèsar;

per si de cas ho feia, prevenim-ho.

I, si l’atac avui no té prou causa,

pel que ara és ell, pensem que això que és ell,

augmentat, pujaria i s’inflaria

fins arribar a uns extrems intolerables.

Considerem-ho com un ou de serp*

que, després de covat i a punt d’obrir-se,

com tots els ous de serp, fora un desastre,

i, per tant, esclafem-lo dins la closca.

*And therefore think him as a serpent's egg

Which, hatch'd, would, as his kind, grow mischievous,

And kill him in the shell.

Acte III

Els conspiradors apunyalen Cèsar: primer Casca, després els altres. “¿Tu també, Brutus? Doncs caigui Cèsar”. Arriba Marc Antoni, que d’entrada fa la gara-gara als assassins, però després, quan està sol amb el cadàver de Cèsar, diu el següent:

MARC ANTONI

Oh, perdona’m, sagnant bocí d’argila,

que amb aquests carnissers companyonegi!

Tu ets la ruïna del baró més noble

que amb el que va de temps hagi viscut.

Que vinguin els desastres a les mans

dels que han vessat aquesta sang costosa!

Damunt les teves nafres, (…) jo profetitzo

que una terrible maledicció

ha de llampeguejar damunt dels homes:

guerra civil i casolana fúria

oprimiran de cap a cap la Itàlia;

sang i destrossa seran tan corrents,

i tan familiars tots els objectes

d’esgarrifor, que somriuran les mares

solament, quan contemplin llurs infants

com la mà de la guerra els esmicola;

tota compassió serà ofegada

per l’exercici de la crueltat;

i l’espectre de Cèsar, per revenja,*

sortint a tot arreu, en companyia

de la Discòrdia, incendiada encar

de l’infern, cridarà amb veu de monarca

dintre d’aquests confins: “Destrucció!”,

deixant lliures els gossos de la guerra,

per tal que porti aquest assassinat

damunt el món el tuf de les carronyes

que amb els gemecs demanin sepultura!

*And Caesar's spirit, ranging for revenge,

with Ate by his side come hot from hell,

Shall in these confines with a monarch's voice,

Cry "Havoc", and let slip the dogs of war.

Després que Brutus es dirigeixi al poble i els convenci de la bondat de la seva acció –“Jo estimava Cèsar, però estimava més Roma”-, ho fa Marc Antoni. Amb un cèlebre discurs, encén la gent contra els assassins de Cèsar.

Acte IV

Marc Antoni i Octavi fan la llista dels qui han participat en l’assassinat de Cèsar. Tots hauran de morir. Lluny de Roma, Brutus, afectat pel suïcidi de Pòrcia, discuteix agrament amb Càssius. S’acaben reconciliant i elaboren el pla de batalla. Càssius és partidari d’esperar l’enemic, però Brutus pensa que és millor atacar.

BRUTUS

(…) ; però cada dia

creix l’enemic. Si som al cim nosaltres,

hem arribat al punt de declinar.

Hi ha una marea en els afers dels homes:*

si un s’hi llença al moment de la pujada,

atrapa la fortuna; mes, si un deixa

que se li escapi, tot el gran viatge

de la vida es consum en aiguamolls

i en racons de misèria. Ara surem

en plena mar; mentre que ens són propicis,

aprofitem corrents; si no és així,

deixarem escapar l’avinentesa.

There is a tide in the affairs of men,

Which, taken at the flood, leads on to fortune;

Omitted, all the voyage of their life

Is bound in shallows and in miseries.

A Brutus, dormint a la tenda, se li apareix l’espectre de Cèsar. “¿I per què vens?”, li pregunta Brutus. “Per dir-te que a Filipi m’has de veure”, respon l’espectre. 

Acte V

A la plana de Filipi es produeix la batalla. Marc Antoni i Octavi guanyen. Se suïciden els assassins de Cèsar. Primer Càssius (“Cèsar, ja estàs venjat; i amb la mateixa espasa que et matà”); després Brutus (“I ara, tu, Cèsar, ja pots estar tranquil; no et vaig matar ni amb la meitat del gust amb què jo em mato!”). Contempla el cadàver Marc Antoni. 

MARC ANTONI

Aquest, de tots, era el romà més noble.

La colla dels que varen conspirar,

llevat solament d’ell, van fer aquell fet

només per enveja del gran Cèsar.

Ell no; hi portava un pensament honest

i solament es va afegir a la banda

interessat pel bé de la república.

Fou de vida gentil i generosa,

i en ell els elements tan bé lligaven,

que podria aixecar-se la Natura

per a dir a tot el món: “Això era un home!”

This was the noblest Roman of them all: 

All the conspirators save only he 

Did that they did in envy of great Caesar; 

He only, in a general honest thought 

And common good to all, made one of them. 

His life was gentle, and the elements 

So mix'd in him that Nature might stand up

And say to all the world 'This was a man!'

33: ESTUDI EN ESCARLATA. Arthur Conan Doyle

Traducció: Elisenda Franquesa

Sir Arthur Conan Doyle (1959-1930) va escriure cinquanta-sis històries curtes i quatre novel·les (Estudi en escarlata, El gos dels Baskerville, El signe dels quatre i La vall de la por) d’un personatge que arribaria a esgotar-lo però que li donaria fama eterna: Sherlock Holmes. Aquests seixanta relats estan escrits amb una intel·ligència, un sentit de l’humor i un talent narratiu extraordinaris. Conan Doyle mai no va forçar una frase ni una història. Llegir tot Sherlock Holmes és una lectura immillorable. Potser algú, havent-lo vist sovint en pel·lícules o sèries de televisió, pot pensar que aquests llibres ja no li oferiran res de nou. Greu error. Si a la pantalla tot se sol centrar en Holmes i les grans seves capacitats detectivesques, als llibres creix el protagonisme del doctor Watson, el cronista de les històries. Tot passa per la seva mirada, sempre veiem Holmes a través d’ell, i al final tanta admiració ens desperta l’habilitat deductiva del geni com la profunda humanitat de l’amic fidel. Més enllà dels misteris i de les corredisses en cabriolés pel Londres boirós (que d'altra banda són apassionants), Conan Doyle ens emociona amb la història d'una gran amistat.

A Estudi en escarlata (A Study in Scarlet, títol insuperable), publicada el 1888, va aparèixer per primera vegada aquest “ésser quasi mitològic” (Borges dixit) anomenat Sherlock Holmes. Holmes i també Watson, és clar, que aquí es coneixen perquè el primer necessita un company que l’ajudi a pagar el lloguer del 221 B de Baker Street. Són joves, però costa d’assimilar, perquè la nostra imaginació sempre els veu de mitjana edat. Watson, que ha tornat malalt de l’Afganistan, deambula per Londres sense amics. Holmes també és un solitari, per vocació. Comença la seva amistat, una de les més memorables que ha donat la literatura. Hi ha grans diàlegs. Watson es trasbalsa davant la visió d’un home mort en estranyes circumstàncies. Comenta: “Hauria d’estar més endurit després de les meves experiències afganeses. He vist els meus companys destralejats a trossos a Maiwand sense perdre els nervis”. Respon Holmes: “Ho entenc. En tot això hi ha un misteri que estimula la imaginació; on no hi ha imaginació, no hi ha horror”.

Curiosament, el cas es resol a mig llibre, i després la novel·la explica els antecedents del cas, que van succeir a Utah vint anys enrere. No surten gaire ben parats els mormons ni, especialment Brigham Young, el seu líder i profeta. (Apunt històric: Brigham Young, anomenat el Moisès americà, va conduir, a mitjans del segle XIX, els mormons a través del desert fins a la “terra promesa”: el territori de Utah). Brigham Young apareix com un líder eficaç però molt despietat que controla el seu poble amb mà de ferro. Young i la seva guàrdia pretoriana fan desaparèixer els contestataris al sistema, assassinen colons i segresten dones de campaments veïns estimulats per la poligàmia (Young va tenir 55 dones!). ¿Conan Doyle fa un retrat injust dels mormons i de Young? Sembla que no: el 1857, per exemple, hi ha documentada la massacre de Mountain Meadows, perpetrada per un grup de mormons -amb l’ajut d’alguns indis- contra una caravana procedent d’Arkansas. M’agradaria saber si, actualment, a la Universitat Brigham Young de Salt Lake City -capital de Utah- es pot trobar aquesta novel·la.

32: GUERRA I PAU. Lev Tolstoi

Traducció: Carles Capdevila

En principi, pot fer certa mandra llegir Guerra i pau (1869), perquè són mil pàgines, i força espesses. Però és qüestió de tenir valor i llançar-s’hi. Després la satisfacció és enorme, perquè el talent de Lev Tolstoi (1828-1910) et deixa completament bocabadat. Sembla impossible posar tants personatges en joc i que tots tinguin tanta vida. Quin coneixement de la naturalesa humana!; i sense la sobredosi de psicologia que fa tan pesada molta novel·la del segle XX. La trama creua les vides de les famílies Rostov, Kuraguin, Bezhukhov i Bolkonski, totes elles pertanyents a l’aristocràcia russa, però la novel·la, molt ambiciosa, ho abasta tot i tothom, des d’un pagès empresonat per robar llenya fins al mateix Napoleó, des dels vaivens sentimentals de l’encantadora Natatxa fins a la batalla de Borodino, l’ocupació de Moscou o la terrible retirada dels francesos. Tolstoi és ara novel·lista ara historiador, i com a tal denigra tant com pot Napoleó, a qui no considera un gran home sinó un titella en mans de forces que no pot controlar. Llegir Guerra i pau no és difícil, perquè Tolstoi escrivia de la millor manera possible, és a dir, en l’estil col·loquial propi d’una persona cultivada.

La traducció catalana de Carles Capdevila publicada per Edicions 62 és de 1928 (revisada el 1960). Hi ha gent que critica que es publiquin traduccions tan antigues, però a mi justament m'agrada perquè, com he dit ja alguna altra vegada, et trasllada millor a l’època de la novel·la; es aquest cas al rus de Tolstoi, que és el de la segona meitat del segle XIX, no el d’ara.

La perplexitat de Nicolau Rostov en plena batalla

“Qui són aquests homes?” Mirava els francesos que s’acostaven, i a ell, que tot just feia un segon s’havia llançat contra d’ells per esclafar-los, la proximitat d’aquells francesos li semblà tan terrible que no podia acabar de creure el que veia. “Qui són? Per què corren? És per mi? Corren per mi? I per què? Per matar-me? A mi, que tothom m’estima tant!” Recordà l’amor que li professava la seva mare, la seva família, els seus amics, i la intenció de matar-lo dels enemics li semblava mentida. (Pàg. 169)

Les notícies sobre la guerra

Els diaris, pels quals el vell príncep sabé la batalla d’Austerlitz, deien amb mots breus i vagues, com sempre, que els russos, després de brillants combats, s’havien vist obligats a retirar-se, i que la retirada s’havia efectuat amb ordre perfecte. El vell príncep, per aquesta notícia oficial, comprengué que els nostres havien estat esclafats. (Pàg. 282)

Natatxa s’extasia amb ella mateixa

Trigà molt a adormir-se. Pensava contínuament que ningú no podia comprendre tot el que ella comprenia i tot el que hi havia dintre seu. “Sònia? -pensà tot mirant la gateta amb l’enorme trena enrotllada-. No!, és massa virtuosa. Està enamorada de Nicolau i no vol saber res de res. Ni la mamà no ho comprèn. És extraordinari... constatar com sóc d’intel·ligent... com és de charmante ella.” Continuà parlant d’ella mateixa en tercera persona, imaginant-se que allò ho deia algú molt intel·ligent, per la persona més intel·ligent i la millor. “Tot, tot, ella ho té tot”, continuava dient la persona d’intel·ligència superior, amable i bella, extraordinàriament bella, hàbil. Neda, munta admirablement, i quina veu que té! Això ni cal dir-ho, una veu meravellosa!” Cantà la seva frase predilecta de l’òpera de Cherubini, es tirà damunt del llit, rigué de pensar que de seguida s’adormiria, cridà Duniatxa perquè li apagués el llum, i encara Duniatxa no havia tingut temps de passar la porta, que ella ja era en aquell altre món venturós, en el món dels somnis, on tot és tan fàcil i bonic com en la realitat, però molt millor, perquè tot és d’una altra manera. (Pàg. 395)

La contradicció del príncep Andreu

En havent sopat, Natatxa -el príncep Andreu va demanar-li-ho- anà al clavecí i es posà a cantar. El príncep Andreu estava prop de la finestra, parlant amb les senyores, i l’escoltava. Al final d’una frase callà i escoltà, tan a la impensada, que li pujaren al cap sanglots la possibilitat dels quals no sospitava.

Mirà Natatxa que cantava, i en la seva ànima passà alguna cosa de nou, de feliç. Estava alegre i trist alhora. No tenia cap raó per a plorar, però les llàgrimes se li escapaven. Per què? Pel seu antic amor? Per la petita princesa? Per les seves il·lusions, les seves esperances? ... Sí i no. El que li feia espurnejar els ulls sobretot era la contradicció violenta que tot d’una havia reconegut entre alguna cosa infinita, gran, que existia en ell, i la matèria estreta, corporal, que era ell, i fins ella. Aquesta contradicció l’entristia i li produïa plaer mentre ella cantava. (Pàg. 407)   

L’exèrcit francès i un grapat de nous

Encara que estaven afamats i eren la meitat només, a Moscou els soldats francesos encara es mantenien en bon ordre. Era un exèrcit fatigat, romput, però encara temible i a punt per al combat. Però fou un exèrcit només fins al moment que els soldats s’instal·laren a les cases.

Així que els soldats s’escamparen per les cases buides i riques, l’exèrcit desaparegué instantàniament per sempre. No foren ni habitants, ni soldats, sinó alguna cosa intermèdia, que s’anomena rampinyadors. Quan al cap de cinc setmanes, aquests mateixos homes sortiren de Moscou, ja no formaven un exèrcit. Era una banda de malfactors, cada un dels quals s’emportava tot el que li semblava preciós o necessari. L’objectiu de casdacú a la sortida de Moscou ja no consistia, com abans, a conquerir, sinó a conservar el que havia pres. Igual que el simi que ha ficat la mà en un vas estret d’on ha pres un grapat de nous no vol obrir la mà perquè no li caigui el que ha pres, i això és el que el perd, els francesos, a la sortida de Moscou, havien de morir fatalment, perquè arrossegaven amb ells tot el que havien robat. Però a ells els era impossible abandonar el botí com al simi d’obrir la mà plena de nous. (Pàg. 769)

Pere i la felicitat

A la presó, a la barraca, Pere havia comprès, no per la seva ment, sinó per tot el seu ésser, que la vida, que l’home, ha estat creat per a la felicitat, que la felicitat és en ell mateix, en la satisfacció de les seves necessitats naturals, i que tot el mal prové no de la privació sinó del superflu. Però ara, durant aquestes tres darreres setmanes de marxa, aprenia una nova i consoladora veritat: aprenia que en el món no hi ha res de terrible, no hi ha cap situació en la qual l’home sigui completament feliç i completament lliure, com tampoc no n’hi ha cap en la qual sigui completament desgraciat i completament esclau. Va comprendre que existeix un límit de la sofrença i un límit de la llibertat, que aquest límit és molt a prop, que aquest home que sofria perquè se li havia trencat un pètal del seu llit de roses patia tant com ell que, ara, dormia damunt de la terra nua, humida, refredant-se d’un costat i escalfant-se d’un altre. Va veure que amb les seves sabates de saló, estretes, sofria tant com ara amb els peus nus (ja feia temps que les seves sabates eren inservibles) i plens de durícies. Comprengué que quan es va casar, diguem-ne voluntàriament, era menys lliure que ara, empresonat en un estable. (Pàgs. 906-907)

31: EL LLIBRE DE LES IL·LUSIONS. Paul Auster

Traducció: Marc Rubió

No són pas poques les novel·les que he llegit de Paul Auster (1947), escriptor de tracte molt agradable, però em costa escollir-ne una perquè en totes, sense excepció, hi trobo alguna pega. Algunes de les més brillants, com City of Glass (1985), m’han acabat semblant superficials. Altres, com La música de l’atzar (1990), tenen argument tan atzarós que no me’l puc acabar de creure.  De Timbuktú (1998), notable novel·la canina, ja no en recordo la feblesa. Bogeries de Brooklyn (2005), un dels seus llibres més optimistes i relaxats, em va agradar molt fins al tram final, allargassat i molt simple pel que fa a les idees; no cal pas esperar que un escriptor sigui un gran pensador, però sí que vagi més enllà de quatre exabruptes. Viatges per l’escriptorium (2006) i Un home a les fosques (2008) no són gens menyspreables, en especial la segona, però és innegable que són obres menors. Pensant-ho bé, doncs, em quedo amb The Book of Illusions (2002), que ara passo a comentar.  

Com Joel McCrea al film Els viatges de Sullivan (Sullivan’s Travels, 1941), el professor de Vermont David Zimmer descobreix el valor terapèutic del cinema còmic quan, tot fent zàping, veu un trosset d’una pel·lícula muda que el fa riure. És la primera rialla en molts mesos, des que la seva dona i els seus dos fills van morir en accident d’avió (Auster té afició a les jugades tràgiques del destí). Zimmer, llavors, es dedica a fer un estudi d’aquest còmic, de nom Hector Mann, i que a part de ser un geni oblidat dels darrers anys del cinema mut, va desaparèixer misteriosament el 1929. Hector Mann és una gran creació de Paul Auster (1947), que hi aboca els seus enormes coneixements cinematogràfics. S’esplaia en el seu estil còmic, en la personalitat (oposada a Chaplin, Keaton o LLoyd), en la filmografia i n’arriba a descriure un dels curts -Mr.Nobody- detallant cada pla.

Aquesta part és tan brillant que, en comparació, la història que explica la desaparició de Mann resulta un pèl convencional, un clàssic escàndol de Hollywood amb embaràs, tret accidental i fossa improvisada en un descampat. Després d’un sofert viacrucis, la redempció arriba en forma d’acte heroic, que permet a Mann de casar-se amb una rica hereva. Quan torna a ser plenament feliç, amb dona i fill, el destí torna a aparèixer, en el sentit més fatalment  grec del terme.

La novel·la dibuixa un paral·lelisme clar entre David Zimmer i Hector Mann: tots dos són morts en vida, tots dos viuen aïllats, flirtegen amb el suïcidi, s’agafen a una nova il·lusió, reneixen... i al final el destí, implacable, torna a treure el nas.  

Un excés de fatalitats? Definitivament, sí. La forma domina la novel·la: les simetries i els cercles que s’han de tancar imposen una certa sensació d’artifici. Però això no és tan dolent, perquè l’artifici rebaixa el drama. Queden les idees. Per a Auster, la felicitat i qualsevol forma de perduració és una il·lusió: els fills es moren, les pel·lícules van a parar al foc… i la literatura només és literatura. Tot i això, a la darrera frase de la novel·la hi ha la paraula "hope": "I live with that hope", diu Zimmmer, referint-se a l’esperança de retrobar les pel·lícules destruïdes d’Hector Mann. Sense esperança, no hi ha vida.