KEY LARGO (1948)

 

1948. USA (Warner Bros). Director: John Huston. 101 minuts. B/N 

Guió: Richard Brooks, John Huston. Obra de teatre: Key Largo, de Maxwell Anderson (1939). Fotografia: Karl Freund. Música: Max Steiner.  

Humphrey Bogart (Frank McCloud), Lauren Bacall (Nora Temple), Edward G. Robinson (Johnny Rocco), Lionel Barrymore (James Temple), Claire Trevor (Gaye Dawn), Thomas Gomez (Curly).  

Urgències compartides

Key Largo va ser el quart i darrer film que Humphrey Bogart i Lauren Bacall, casats l’any 1945, van interpretar junts. Abans hi va haver To Have and Have Not (1944), The Big Sleep (1946) i Dark Passage (1947). És sorprenent que no n’arribessin més, perquè Bogart encara viuria deu anys més i perquè Key Largo va ser tot un èxit.

El film se situa a les antípodes de The Big Sleep, perquè no apel·la a la mítica sinó al realisme més estricte. El paisatge anímic dominant es la desolació de postguerra. Bogart és Frank McCloud, un respetat major durant la guerra, un home amb un present incert ara mateix. Es presenta a Key Largo per fer una visita de cortesia a la vídua i al pare del pobre Temple, un company caigut en combat. Entre Bogart i Bacall no hi ha diàlegs espurnejants sinó moltes mirades, mirades de valoració de l’altre, mirades d’esperança. Es palpa la urgència compartida de refer la vida. Aquest hotel mig mort que tenen els Temple, en època de temporada baixa, resistint l’embat de les tempestes huracanades, és tot un símbol. És memorable el primer acte del film, que culmina amb una seqüència esplèndida, una panoràmica feta des de dins l’hotel, amb Bogart a fora tancant portes i porticons sota la mirada de Bacall. John Huston, director poc genial, va tenir un moment inspirat aquí.

La part central del film està dominada per Edward G. Robinson en el paper de Johnny Rocco, un gàngster de la vella escola que és a Florida, en aquest racó de món, per fer una trasacció amb diners falsos. És tot un espectacle Robinson, milhomes patètic però perillós que intenta recuperar l’esplendor criminal dels temps de la Llei Seca. Bogart es manté en segon terme durant molta estona, i quan intervé no fa cap heroïcitat sinó que decep els Temple amb la seva actitud passiva. Sorprèn força això, perquè Bogart era llavors l’estrella més gran de la Warner. Sorprèn, però parla molt a favor d’aquest mític actor.

Naturalment Bogart es refà a la part final, quan s’adona perfectament que, encara que la guerra s’hagi acabat, sempre cal lluitar quan és el moment de fer-ho. El cap, la raó, pot dir el que vulgui, però tota una vida viscuda al peu del canó diu una altra cosa: “You were right. Your head says one thing… and your whole life says another. Your head always loses…” El tram final al mar és excel·lent, perquè fa creïble allò que en principi semblava impossible: que Bogart pugui sobreviure als cinc gàngsters que el volen veure mort al final del trajecte. Ferit però feliç torna Bogart cap a Key Largo. Ens hauria agradat veure’l de nou amb Lauren Bacall.

ANGEL AND THE BADMAN (1947)

 

1947. USA (J.Wayne-Republic). Director: James Edward Grant. 100 m. B/N

Guió: James Edward Grant. Música: Richard Hageman. Fot: Archie J. Stout.

John Wayne (Quirt Evans), Gail Russell (Penelope Worth), Harry Carey (Marshal), Bruce Cabot (Laredo Stevens).

La peculiar filosofia dels quàquers

Quirt Evans, pistoler de bon cor, arriba ferit a una granja quàquera. Es regira mig inconscient al llit i no es calma fins que no li posen una pistola a la mà. Delira durant dies. Penelope, noia quàquera de cor pur, escolta els seus deliris sobre aventures amoroses amb dones de mala reputació. Quan Quirt es desperta, hi ha una gran conversa entre Penelope i ell sobre els quàquers (també coneguts com els Amics). En un quadre penjat a la paret de l’habitació, hi figura un lema quàquer: “Cada ésser humà té una integritat que només pot ser ferida per un acte d’aquest mateix ésser humà i no per cap acte d’un altre ésser humà”.

Quirt: Això és quàquer, oi? ¿Significa que ningú no et pot fer mal excepte tu mateix?

Penelope: Aquesta és la creença d’un Amic.

Quirt: Bé, suposem que algú et pica al cap amb un ferro roent. Això no et farà mal?

Penelope: Físicament, sí. Però en realitat només resultarà ferida la persona que ha comès l’acte de violència. Només l’autor pot ser ferit per un acte dolent.

Quirt: Vosaltres els quàquers sou molts?

Penelope: No, molt pocs.

Quirt: Ja m’ho imaginava.(1)

Tot i les profundes diferències filosòfiques, Quirt es queda a viure amb els quàquers. S’hi troba bé: fa vida sana i té la molt agradable companyia d’una noia tan bonica com espiritual. Quàquera com és, Penelope gasta una sinceritat que el desarma. Quan ella li demana directament que es casin, Quirt, desconcertat, s’ho rumia. La corda es tensa quan els quàquers el conviden a una trobada i li regalen una Bíblia amb el seu nom. Això ja és massa per a un home com ell. Quirt agafa el primer cavall que troba i fuig al galop.

Torna a la dissipada vida d’abans: sales de joc, whisky, noies de dubtosa reputació... Però l’antiga vida ja no el fa feliç, enyora la tendra companyia de Penelope i decideix tornar amb els quàquers. Llavors, però, reapareix una banda de lladres que encapçala Laredo, enemic mortal de Quirt. El pistoler i la quàquera, perseguits, cauen al riu. Aquí es produeix una el·lipsi excessiva: Quirt reapareix a la granja amb la noia en braços. El pistoler, aplicant el seu codi de conducta, se’n va a la ciutat a passar comptes amb Laredo. El duel sembla inevitable –el carrer es buida, Quirt espera immòbil-, però no es produeix. Dalt d’un carro, abrigada amb mantes, arriba Penelope i Quirt, enamorat, li entrega l’arma. Adéu a la violència.

És un gran final per a un western més romàntic que d’acció, amb fama merescuda, gràcies sobretot a John Wayne i a la meravellosa Gail Russell, la noia amb la mirada més espiritual de la història del cinema. Aquest western, que va significar el debut de Wayne a la producció, va ser escrit i dirigit per James Edward Grant de manera admirable.

(1) “Each human being has an integrity that can be hurt only by the act of that same human being and not by the act of another human being”.

Quirt: Is that Quaker stuff? You mean nobody can hurt you but yourself.

Penelope: That’s a Friend’s belief.

Quirt: Well, supposing someone whacks you over the head with a branding iron. Won’t that hurt?

Penelope: Physically of course. But in reality it would injure only the person doing the act of force of violence. Only the doer can be hurt by a mean or evil act.

Quirt: Are there very many of you Quakers?

Penelope: Very few. 

Quirt: I sort of figured out.

BLACK ANGEL (1946)

 

1946. USA (Universal). Director: Roy William Neill. 81 minuts. B/N

Guió: Roy Chanslor. Novel·la: The Black Angel, de Cornell Woolrich (1943). Fotografia: Paul Ivano.  Música: Frank Skinner.

Dan Duryea (Martin Blair), June Vincent (Catherine Bennett), Peter Lorre (Marko), Broderick Crawford (Captain Flood), Constance Dowling (Mavis Marlowe).

Un bon equip mentre va durar

Els camins que condueixen al renaixement espiritual són inescrutables. Martin Blair, pianista i compositor de cert èxit, es desploma cada nit borratxo al llit en una pensió de mala mort, enyorant els temps feliços viscuts amb Mavis Marlowe, la seductora cantant amb qui estava casat, anhelant tornar-la a veure, rebent una negativa rere un altre quan ho intenta... Sembla un cas perdut fins que Mavis és assassinada. Un tal Kirk Bennett, amant ocasional de Mavis i sotmès a xantatge per la virtuosa cantant, és acusat, jutjat i condemnat. Catherine Bennett, muller enganyada, no hauria de voler saber res del marit, però convençuda de la seva innocència, decideix investigar el cas. No és amor, és imperatiu moral.

Aviat, a la recerca de pistes, Catherine es dirigeix a la pensió de mala mort on jeu, ressacós com sempre, Martin Blair. El desperta, es presenta: “I’m... Mrs Kirk Bennett”. La resposta de Blair és memorable: “Mrs Kirk Bennett. So you’re the one he left sitting at home. Some guys are never satisfied.” “I had to see you”, explica ella. “Why? Because I had a wife who needed killing, and you had a husband who took care of it?”, replica ell. Tot i això, Martin accedeix a col·laborar amb la senyora Bennett. Li agrada, l’admira, aviat se n’enamora. S’introdueixen en el club del peculiar Mr. Marko (el sempre inquietant Peter Lorre), de qui sospiten que va assassinar Mavis Marlowe. Ella canta amb un cognom fals (Carver), ell toca el piano, feliç, renascut.

La pel·lícula és elegant, amb molta classe, estilitzada i molt ben narrada, amb una alternança perfecta de romanticisme i suspens. Brilla com mai el director Roy William Neill en el seu darrer film, i exhibeixen carisma i autenticitat a raig fet Dan Duryea i June Vincent, realment extraordinaris. Al firmament estel·lar del cinema negre, al costat de Ladd i Lake, Bogart i Bacall, i etcètera, hi ha un lloc per a Dan Duryea i June Vincent. Ens agradaria contemplar la seva felicitat final, però el fatalisme s’imposa, perquè la felicitat, al film noir, és tan intensa com efímera. Amb dolor contempla Catherine l’heroi caigut; amb resignació i amor infinit s’acomiada d’ella Blair Martin: “Don’t be unhappy, Cathy. I’m not! Carver and Martin. It was a good team... while it lasted”.

TARZAN AND THE AMAZONS (1945)

 

1945. Sol Lesser-RKO. Director: Kurt Neumann. 76 minuts. B/N

Guió: John Jacoby, Marjorie L. Pfaelzer. Mús: Paul Sawtell. Fot: Archie Stout.

Johnny Weissmuller (Tarzan), Brenda Joyce (Jane Parker), Johnny Sheffield (Boy), Henry Stephenson (Guy Henderson), Maria Ouspenskaya (Reina de les amazones), Shirley O’Hara (Athena). 

Mirar el sol encega

Un aspecte essencial diferencia els sis primers films tarzanescs que va fer Johnny Weissmuller a la Metro (1932-1942) dels altres sis que va fer, amb un ritme més accelerat (1943-1948) i amb pressupostos més modestos, a la RKO. Parlo de geografia: si als Tarzans de la Metro la geografia era fixa i creïblement africana (la sabana, l’altiplà, les tribus negres…), a l’etapa de la RKO la geografia es destirota i apareixen regnes estranys amb gent de totes races no gaire lluny d’on viu Tarzan. Aquesta fantasia geogràfica, curiosament, és fidel a l’esperit del Tarzan literari, perquè Edgar Rice Burroughs no tenia cap mania en aquest sentit i el realisme no li importava gens. ¿Unes amazones blanques al bell mig del continent africà? Cap problema.   

Aquest és, molt probablement, el millor Tarzan dels sis que Johnny Weissmuller va fer a la RKO. Debuta com a Jane la rossa Brenda Joyce, que  va ser Jane als darrers quatre Tarzans de Johnny Weissmuller. Era difícil substituir Maureen O’Sullivan, però ho va fer amb prou encant. Ja era hora, de fet, que tornés la Jane de Londres, idèntica o canviada, perquè el rei de la jungla ja estava més frisós del compte. La nova Jane arriba en barca pel riu, vestida a l’occidental, i sorprèn una mica l’actitud de Tarzan, perquè està content però es mostra poc efusiu. ¡Ah, però quan ja són a la casa de l’arbre i Jane ja va vestida de Jane, llavors Tarzan vibra com canya al vent, recorda que fa dos anys que és a pa i aigua i la persegueix com un animal en zel!

Però repassem la pel·lícula des del començament. Tarzan i Boy, plàcidament, amb un rai acabat de fer, es dirigeixen riu avall, fins al Trader Post Randini, per anar a buscar la Jane. En Boy, pensatiu, diu que li agradaria veure els grans edificis de les ciutats. “Arbres més alts”(1), salta de seguida Tarzan senyalant els arbres. De cop, veuen una amazona perseguida per un lleopard. Tarzan salta a la riba del riu. Apareix una pantera negra, Tarzan llança el punyal i la mata. L’amazona, que havia rodolat per un marge, s’ha fet mal al turmell. Tarzan sap d’on ve: el regne de Palmyria, situat darrere d’unes impressionants muntanyes. El rei de la selva agafa en braços la noia, avisa en Boy que s’esperi amb la Cheeta al rai, i se’n va. En Boy, però, sent curiositat i segueix en Tarzan a certa distància. El paisatge es torna irreal, molt estilitzat: muntanyes escarpades, un pont entre dos abismes, la ciutat de Palmyria enmig d’una plana. És un decorat molt bonic. Tarzan, que és un amic lleial de Palmyria, deixa la noia amb les amazones i torna al riu. En Boy li diu: “Saps Tarzan, si tinc un nen vull que sàpiga tot el que jo sé”. Te set de coneixements, el noi; en Tarzan, en canvi, desconfia del progrés. El conflicte esclata per la presència de sis arqueòlegs. Quan veuen el braçalet de l’amazona (l’havia recollit la Cheeta), que és d’or pur i molt treballat, en volen saber la procedència. Tarzan els ho podria dir, però s’hi nega i, bruscament, ordena Jane i Boy d’emprendre el viatge de retorn cap a casa. Els arqueòlegs, però, arriben al territori de Tarzan l’endemà mateix. El safari l’encapçala, com no pot ser altrament, un caçador molt cobdiciós.

La família es divideix. Jane i Boy, a favor del progrés, topen amb Tarzan, que diu: “No bo per homes mirar sol. Sol com or. Massa sol fa tornar cec.”(2) És retrògrad Tarzan, i no vol saber res del que Boy aprèn amb els científics. És com és, Tarzan, i aquesta és justament la grandesa d’aquests films. Aquest Tarzan no ha passat per Oxford com el d’E.G. Burroughs. Té prejudicis contra el món exterior, no se sincera i és molt sorrut. Tarzan és intuïtiu però primari. Quan Boy recita versos del Hyawatha de Longfellow, Tarzan és incapaç d’aprendre’s aquest vers: “Swift of foot was Hyawatha”. Tarzan, abans idolatrat, ara és vist pel seu fill adolescent amb tots els seus defectes i limitacions. Marxen els arqueòlegs, Boy no vol anar de cacera i Tarzan, furiós, li trenca l’arc i les flexes. El film es troba en punt mort, però llavors arriba un comentari decisiu de la Jane sobre els arqueòlegs: “Si jo pogués ajudar-los, ho faria”. En Boy no s’ho pensa dues vegades, s’allunya, troba l’expedició i els fa de guia fins al regne de Palmyria. Retrobem per fi les amazones, que aquí són unes noies blanques, guapes i d’aspecte poc bel·licós. És força kitsch tot plegat, però no té importància.

El tram final és magnífic i molt cruel. Els homes blancs són capturats. L’amazona de l’inici els allibera, però llavors, com havia predit Tarzan, el desig de l’or els encega. No a tots, però. Henry Stephenson, l’arqueòleg més veterà, exerceix de veu de la consciència però el caçador li clava una empenta mortal. Hi ha un enfrontament entre els intrusos i les amazones, amb víctimes per totes bandes. Només dos dels set fugen de Palmyria, però topen amb Tarzan, que els fa retrocedir amb la mirada fins a un pou de fang, que els engoleix. Gens de compassió no mostra un Tarzan més dur i implacable que mai. Una gran pel·lícula, doncs, brillant d’inici a fi, amb seqüències magnífiques -Jane, en una ventosa tarda, sola a la casa de l’arbre, cridant en Boy- i un gran gag final: la Cheeta per fi pesca un peix!

(1) Tarzan: Trees taller.

(2) Tarzan: Not good for men to look into sun. Sun like gold. Too much sun make people blind.

UNCERTAIN GLORY (1944)

 

1944. USA (Warner Bros.) Director: Raoul Walsh. 102 minuts. B/N (22 d’abril)

Guió: Laszlo Vadnay, R.Buckner, Joe May. Fot: Sidney Hickox. Mús: A.Deutsch.

Errol Flynn (Jean Picard / Jean Emil Dupont), Paul Lukas (Inspector Bonet), Jean Sullivan (Marianne), Lucile Watson (Mme. Maret).

Al cap i a la fi, era francès

1943. El delinqüent Jean Picard, capturat finalment per l’inspector Bonet, està a punt de ser guillotinat. Al darrer moment, però, l’aviació britànica bombardeja París i Picard, passades les explosions, es desperta entre la runa i fuig. Aviat es planta a Bordeus, amb la xicota i la roba d’un col·lega. Però el col·lega l’ha traït i aviat arriba Bonet, que l’emmanilla. No hi pot haver un inici més atractiu ni aventurer. La resta del film és igualment atractiu, però menys aventurer. Aquí, a diferència dels dos altres títols del cicle antinazi, Errol Flynn no té una missió externa per complir sinó una de més subtil i profunda: la seva transformació personal. De tornada en tren a París, Bonet i Picard es troben que un sabotatge de la Resistència -la destrucció d’un pont- interromp la marxa. El diari Le Petit Limousin informa de les represàlies dels nazis: “100 otages seront executés si le saboteur n’est pas découvert avant cinq jours”. Llavors Picard té una idea: oferir-se ell mateix com a sabotejador. El seu argument és convincent: “A hundred innocent lives for one guilty one”. Reflexiona Bonet al bar de l’estació –hi ha un gran pla: les ombres dels ostatges a la paret, desfilant- i hi accedeix.

El film, de titol shakespearià (1), és magistral registrant els vaivens morals de Jean Picard, la impostura i la sinceritat, els vells instints i els nous anhels. A poc a poc, descobreix que la vida d’un home com ell pot acabar tenint sentit si opta pel sacrifici personal. Errol Flynn està impressionant. Comprenia molt bé Picard, perquè durant la guerra es va sentir més útil que mai fent films bèl·lics. La mirada d’admiració de Bonet (esplèndid Paul Lukas) davant l’evolució de Picard és la nostra davant Flynn. Destaca la malenconia per la vida que hauria pogut viure, com quan, en un bonic passeig pel camp amb Marianne, ella diu “We’ll find each other again someday, somewhere”, i ell contesta que no, i la tristesa és infinita. Amb contenció admirable, sense excessos, mostra Walsh l’escena final, quan Bonet acompanya Picard a la Gestapo. És un càlid comiat, molt emotiu. L’epíleg ens recorda que el film pertany al gènere de la propaganda. Mariannne pregunta a Bonet com era realment Picard, en el fons del seu cor: “You were his friend, you knew him well. What is he really like, deep in his heart?”. Respon Bonet amb fermesa i orgull: “He was a Frenchman!”

(1) “Els dos cavallers de Verona” (Acte 1, Escena 3): “O, how this spring of love resembleth / The uncertain glory of an April day, / Which now shows all the beauty of the sun,/ And by and by a cloud takes all away!”

Aquesta és la traducció de Josep M. de Sagarra: “Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot!”

NORTHERN PURSUIT (1943)

 

1943. USA (Warner Bros.). Director: Raoul Walsh. 94 minuts. B/N

Història: Leslie T. White. Guió: Frank Gruber, Alvah Bessie, William Faulkner. Fotografia: Sid Hickox. Música: Adolph Deutsch.

Errol Flynn (Steve Wagner), Julia Bishop (Laura McBain), Helmut Dantine (Hugo von Keller), John Ridgeley (Jim Austen), Gene Lockhart (Ernst).  

Les inútils paraules

La segona pel·lícula d’Errol Flynn contra els nazis té un escenari molt atractiu: els paratges nevats del Canadà. L’inici és formidable: un submarí alemany emergeix entre un mar glaçat; sis militars –després sabrem que són aviadors- en baixen i inicien la marxa per terra amb esquís. Com a guies tenen tres indis, que els avisen del perill d’allaus. Els nazis no en fan cas i acaben tots sepultats sota la neu menys un, el líder: el coronel Hugo von Keller. L’home, inconscient a la neu, és recollit per dos policies muntats del Canadà, Steve Wagner i Jim Austen. El primer és d’origen alemany i Hugo von Keller, astut, el tempta. D’aquí neix el nucli argumental: Wagner, per desmantellar les operacions dels nazis al Canadà, simula que ja no se sent canadenc –“The devil with Canada!”-, abandona la Policia Muntada i espera que els nazis contactin amb ell. Ho fan de seguida, a través de l’agent Ernst. Von Keller, mentrestant, ha escapat del camp de presoners on havia estat reclòs. Té nous soldats i té també un guia expert, Wagner. Però el nazi té un lema –“I trust no one”- i fa venir la xicota de Wanger, Laura, per assegurar-se que no el trairà. No es fia de ningú Von Keller (gran creació de Helmut Dantine), que no dubta a exigir a Ernst, que ja té una certa edat, a participar en la llarga expedició.

És dura la travessia, Ernst no la suporta i Von Keller el remata (era un mal home, el tal Ernst, però ara ens fa pena). Von Keller també mata a sang freda Jim, que els seguia a distància i ja s’havia rendit. Al vespre, davant el mutisme de Wagner, Laura exclama: “No has dit ni una paraula sobre en Jim”. “Les paraules el faran tornar?”, replica ell. Són lacònics, els herois. Al cap de molts dies de travessia per la neu, el grup, que només formen ja Wagner, Von Keller i quatre nazis més, arriba al seu destí: una antiga mina on els alemanys tenen caixes amb les peces d’un bombarder. Tenen dues bombes per llançar sobre territori americà. I aquí Wagner hauria de ser assassinat fàcilment, però és Errol Flynn en un film de propaganda, i per tant, l’heroi desafia la llei de les probabilitats i triomfa. Brillant film, admirable Walsh, gran Flynn.        

DESPERATE JOURNEY (1942)

 

1942. USA (Warner Bros). Director: Raoul Walsh. 107 min. B/N (25 setembre)

Guió: Arthur T. Horman. Música: Max Steiner, Leo S. Forbstein.

Errol Flynn (Tinent Terry Forbes), Ronald Reagan (Of. Johnny Hammond), Arthur Kennedy (Of. Jed Forrest), Alan Hale (Sarg. Kirk Edwards), Ronald Sinclair (Sarg. Lloyd Hollis), Nancy Coleman (Kaethe), Raymond Massey (Major Baumeister). 

Un grapat de terra

Aquesta pel·lícula inicia l’admirable trilogia d’Errol Flynn contra els nazis, dirigida per Raoul Walsh, que van completar Northern Pursuit (1943) i Uncertain Glory (1944). A Desperate Journey sorprèn, en plena Segona Guerra Mundial i amb Hitler arrasant Europa, un plantejament tan aventurer i desinhibit, sovint molt còmic, i amb una alegre despreocupació per la versemblança. El film explica les molt improbables però emocionants aventures d’un grup de soldats aliats, supervivents d’un bombarder abatut, a l’interior de l’Alemanya nazi. Són l’australià Errol Flynn, l’americà Ronald Reagan, el canadenc Arthur Kennedy, el veterà escocès Alan Hale i el jove anglès Ronald Sinclair. Aquest últim és el primer de caure sota el foc enemic. Els seus companys l’enterren a peu de carretera, i Errol Flynn agafa un grapat de terra i diu un famós vers: “There’s some corner of a foreing field that is for ever England.” Sonen unes notes de l’himne britànic.

El film, dirigit amb molta grapa per Walsh, té un dinamisme envejable. Els fugitius són detinguts, s’escapen, es disfressen d’alemanys, viatgen d’incògnit en el vagó privat de Goering, sabotegen una fàbrica, es refugien a casa d’un metge, fugen en cotxe i finalment roben un avió. El protagonisme és col·lectiu i tothom té el seu moment. Flynn, fidel a ell mateix, empeny el grup cap al risc i a l’aventura. Kennedy l’hi reprotxa: “Fun? I didn’t get into this war for fun or adventure.” I diu que ell només vol fer la feina bruta (“hard dirty work”) que s’ha de fer per després tornar a la vida normal, com tants milions de persones. És un moment seriós, en què potser els autors del film s’excusen pel to frívol. Però després torna l’aventura.

Flynn no monopolitza l’acció però sí duu la torxa en solitari de l’art del comiat. Cap actor no ha aconseguit igualar-lo. Quina intensitat romàntica! Aquí Kaethe, la filla del metge i membre de la Resistència, aguanta l’hipnòtic comiat per sentit del deure envers la pàtria corrompuda, que si no es fon de l’emoció.

SUSPICION (1941)

 

1941. RKO. Director: Alfred Hitchcock. 99 minuts. B/N

Guió: Samson Raphaelson, Joan Harrison, Alma Reville. Novel·la: Before the Fact, de Francis Iles (1932). Fot: Harry Stradling. Música: Franz Waxman.

Cary Grant (Johnnie Aysgarth), Joan Fontaine (Lina McLaidlaw), Nigel Bruce (‘Beaky’), Sir Cedric Hardwicke (Gen. McLaidlaw), Heather Angel (Ethel).

El preu d’una felicitat efímera

A diferència d’altres sofertes heroïnes, que descobreixen amb sorpresa i horror que s’han casat amb un cràpula o similar, la protagonista d’aquest film, Lina McLaidlaw, sabia prou bé d’entrada a què s’exposava casant-se amb el playboy Johnnie Aysgarth, perquè el dia que el coneix, al tren, ell ja es comporta com un barrut de campionat, assegut en un compartiment de primera classe quan el seu tiquet és de tercera. La seqüència, antològica, acaba amb Johnnie agafant-li un segell a una estupefacta Lina per acabar de pagar la diferència de preu al revisor.

Una noia com Lina, de bona família, perspicaç i intel·ligent, mai no es casaria amb un home tan impresentable, però són els seus mateixos pares, sense saber-ho, qui l’empenyen a fer-ho. Lina escolta una conversa entre ells. La mare lamenta que Lina sembla destinada a la solteria -“I’m afraid she’s rather spinsterish”-, cosa que no preocupa gens el pare, el general McLaidlaw: “What’s wrong with that? The old maid’s a respectable institution. All women are not alike. Lina has intellect and a fine solid character”. Esblaimada es queda Lina, escoltant els elogis paterns, i a l’acte es rebel·la contra aquest malencònic futur que li auguren. Johnnie Aysgarth és un home molt poc fiable, però té simpatia, vitalitat i una sinceritat que desarma Lina. En aquest sorprenent diàleg, Johnnie, amb tota la barra, li confessa que és sincer amb ella perquè creu és la millor manera d’aconseguir resultats.           

Lina: Are you always frank with them like this?

Johnnie: No, not particularly.

Lina: Why are you frank with me, because I’m different?

Johnnie: No, it isn’t that. I’m honest because with you I think it’s the best way to get results.

Després d’una feliç lluna de mel, arriba per a Lina una successió imparable de decepcions. Johnnie no té ofici ni benefici (“Are you broke?”, li pregunta; “Monkeyface, I’ve been broke all my life”, contesta ell alegrement) i, per més inri, perd molts diners al joc, que ocasionalment paga venent les dues magnífiques butaques que els pares de Lina els havien regalat. Encara és més dur per a la soferta protagonista assabentar-se que Johnnie va abandonar de seguida la feina que ella li havia buscat -amb un cosí seu, agent immobiliari- i de la qual en va fugir robant diners. 

L'escalada delictiva de Johnnie Aysgarth és incessant i culmina amb la mort de l’entranyable Beaky (el no menys entranyable Nigel Bruce), que Lina sospita que és responsabilitat del seu marit. Arriba la cèlebre seqüència del vas de llet, enverinat o no, i el discutible final, imposat per la productora i que tant desagradava a Hitchcock. Però jo diria que el terç final, tan dramàtic, és menys convincent que la resta, i que no calia arribar tan lluny (i menys per després retrocedir). En qualsevol cas, es tracta d’un film admirable, amb uns intèrprets ideals, pel carisma i per la comprensió del personatge (Cary Grant explorant el seu perfil més tèrbol, Joan Fontaine assaborint amb estoïcisme el preu d’una felicitat efímera); tot sota la direcció magistral d’Alfred Hitchcock.           

NORTHWEST PASSAGE (1940)

 

1940. USA (MGM). Director: King Vidor. 125 minuts. Color. (23 de febrer)

Guió: Laurence Stallings, Talbot Jennings. Novel·la: Northwest Passage, de Kenneth Roberts (1937). Música: Herbert Stothart. Fot: W.Skall, S.Wagner.

Spencer Tracy (Major Rogers), Robert Young (Langdon Towne), Walter Brennan (Hunk Marriner), Ruth Hussey (Elizabeth Brown).

L’incentiu per viure

La “French and Indian War” (1754-1763) va enfrontar Nova França –que tenia indis com a aliats- i l’Amèrica britànica, que va acabar guanyant la guerra. Aquesta pel·lícula relata un episodi heroic d’aquesta guerra. El 1759 els Rangers del major Rogers inicien, des de Fort Crown Point (Nova York), una llarga expedició fins a St.Francis (Quebec), per castigar els abenakis, uns indis molt cruels amb els pobladors britànics. El viatge comença de nit, amb canoes pel llac Champlain. Aviat, però, distingeixen uns vaixells francesos. Per evitar ser vistos, decideixen esquivar-los per terra. Això significa que els Rangers han de pujar les canoes muntanya amunt i després baixar-les de nou fins al llac. És una seqüència extraordinària, d’aquelles que no s’obliden. King Vidor, magistral director, filma de manera fabulosa aquest esforç titànic dels homes de Rogers. Més endavant, però, hi torna a haver una altra seqüència antològica. Per poder travessar un riu molt cabalós, els Rangers fan una cadena humana, agafant-se fort l’un a l’altre, resistint fins a l’extenuació contra el corrent del riu. És realment impressionant.  

Els Rangers arriben per fi a l’assentament dels abenakis i l’atac es produeix, a l’alba, amb els indis dormint. Tres grups disposa Rogers, per taponar totes les sortides. És sanguinària la seqüència. La set de venjança acaba fins i tot per fer embogir un rànger. El film no estalvia atrocitats, però són més dites que vistes. La missió s’ha acomplert, però el pitjor encara ha d’arribar. La tornada, fent molta volta per evitar les tropes franceses, serà terrible. La fam assetja els Rangers. Quan arriben al llac Memphremagog, no poden pescar i menjar per la presència de francesos. Llavors se separen en quatre grups, tot i l’oposició del major (resulta que és un exèrcit democràtic!). Rogers tenia raó i només 50 homes arriben a Fort Wentworth (New Hampshire), totalment destrossats. Al fort, però, no hi ha ningú. L’incansable Rogers (magnífic Spencer Tracy) sucumbeix un instant, en solitari, per primera vegada. Per sort no triguen a arribar els anglesos amb menjar. Aquest film memorable és un cant a la tenacitat i al sacrifici.

No he parlat de l’altre personatge principal: Langdon Towne (excel·lent Robert Young), aspirant a pintor que, fugitiu de Portsmouth per culpa d’un peix gros anglès (ja es palpa la Guerra de la Independència, tan propera), es troba tot plegat enmig dels Rangers. Rogers, que el vol per dibuixar mapes, li diu: “Serà només una excursió pel llac”. Les passarà magres el pobre Langdon, especialment a la tornada, quan haurà de caminar milles i milles amb una bala a l’abdomen! Una diàleg genial combina el drama amb l’humor negre. El major Rogers s’interessa per Langdon, ja ferit de bala: “Està gaire malferit?” Contesta Langdon: “És la primera cosa que tinc a l’estómac des de fa dies.”(1)

Només l’ajuda del fidel Marriner (entranyable Walter Brennan) i el pensament de retrobar la bonica Elizabeth l’esperona. També, és clar, les frases lapidàries del major Rogers sobre la naturalesa humana: “Sap una cosa? És molt difícil destruir un home que té un incentiu real per viure.”(2) I resulta que és cert.

Al final, Langdon torna a casa i retroba la bonica Elizabeth, que l’esperava fidelment. Feliços i elegants acomiaden l’indòmit major Rogers i els Rangers, que tot seguit es perden en l’horitzó per buscar el “pas del nord-oest” del títol. Era la segona part de la novel·la, però no es va arribar a filmar. Una llàstima.

(1) Major Rogers: Are you hurt bad?

Langdon Towne: First thing I’ve had in my stomach in days.

(2) Major Rogers: You know, it’s pretty hard to destroy a man who’s got a real incentive to live.

ZANGIKU MONOGATARI (1939)

 

1939. Japó. Director: Kenzi Mizoguchi. 142 minuts. B/N. 

Novel·la de Shofu Muramatsu. Música: Shiro Fukai, Senji Ito.

Shotaro Hanayagi (Kikunosuke Onoue), Kakuko Mori (Otoku), Gonjuro Kawarazaki (Kikoguro Onoue).

Títol: Història de l’últim crisantem.

Cruel desfilada triomfal

Història de l’últim crisantem és un melodrama situat al Japó de finals del segle XIX. Formava part d’una trilogia de Mizoguchi dedicada al teatre, però les altres dues pel·lícules s’han perdut. Explica la història de Kikunosuke, actor de teatre kabuki. No és un bon actor, però com que és fill adoptiu de Kikoguro, famós intèrpret de llarga i prestigiosa dinastia, tothom l’ensabona. Però una nit, vora el riu, Otoku, mainadera del seu germà petit (aquest sí, fill natural), gosa dir-li la veritat. La noia s’explica: “Porta una vida massa desenfrenada. Arriba de matinada cada nit i no li convé. Hauria d’estudiar molt per convertir-se en un digne successor del respectable Kikoguro als escenaris. Vostè té un encant natural, una màgia que atreu la gent, però no està preparat per pujar a l’escenari. Li prego que disculpi la meva franquesa”.

Ell, acostumat als xiuxiueigs burletes, no s’enfada sinó que li agraeix la sinceritat: “Gràcies, és la primera vegada que algú em parla d’aquesta manera”. “No es pot viure enganyat. Per la gent, és més fàcil l’afalac superficial que la crítica constructiva”, conclou Otoku, que es retira sigilosament. 

Kikunosuke és feliç. La veritat l’ha fet feliç i l’ha allibertat. S’enamora de Kikunosuke, que segurament ja l’estimava i patia per ell. Una nit de focs artificials a la ciutat, es queden sols a casa, i mengen síndria a la cuina. Ell confessa que hi ha un gran buit entre ell i els seus pares adoptius. “Mai no m’he sentit estimat com un fill”, afirma, i potser per això el seu pare no ha sigut mai sincer amb ell. La intimitat del moment és interrompuda per l’arribada de la mare adoptiva, que desaprova el que veu: ¿Kinonosuke a la cuina amb la mainadera? L’endemà la despatxa sense contemplacions: “Pretens captivar el futur Kikoguro VI per casar-te amb ell?”. Les protestes d’Otoku no serveixen de res.

Kikonosuke es rebel·la. Recorre la ciutat buscant Otoku. Mizoguchi brilla efectuant travelling laterals, llargs i sumptuosos, per estances, barris i mercats. No ofereix, en canvi, ni un primer pla en tota la pel·lícula. En algun moment de gran emoció, potser hauria convingut, gosem dir. També sorprèn que la càmera, quan els personatges seuen a terra, no se situa a l’alçada dels ulls, com fa Ozu, sinó una mica més amunt, en lleuger picat, fet que encercla els seus personatges en l’espai on es troben. 

Kikonosuke i Otoku es troben finalment al Temple Kishibojin. “Arruïnaràs el teu futur per culpa meva”, fa ella. Però Kikonosuke és un home nou i no vol acotar més el cap. “No vull viure de la fama d’un altre. Vull guanyar-me l’èxit amb la meva feina”, exclama. A casa, la mare adoptiva té més sentiments maternals dels que li suposàvem, però el pare, Kikoguro V, és inflexible i no vol saber res del seu fill. Un pla magnífic ens mostra el pare fora de camp, el fill implorant i la mare, en segon terme, expectant.

Kikonosuke, doncs, marxa de casa i se’n va amb tren a Nagoya, amb una recomanació per a una companyia de teatre. A l’estació, espera Otoku, però ella no arriba. Passa un any i no ha triomfat. Les admiradores no l’esperen a la sortida del teatre. Arriba finalment Otoku, que estava retinguda per la seva família, però la sort no canvia per Kikonosuke. Quan semblava que tindria un bon paper, el director es mor, i l’oportunitat s’evapora. Viuen pobrament Kikonosuke i Otoku, i més encara quan ell no pot fer altra cosa que entrar en una companyia itinerant. És el subsòl de la professió. És la misèria, el desànim, la desesperació. Kikonosuke es torna agre i desconsiderat. Per més inri, el director de la companyia fuig amb els diners. És de nit, plou, i Kikonosuke i Otoku, gasten els seus últims diners en un sostre per passar la la nit.

En aquest punt, que sembla de no retorn, es produeix el sacrifici d’Otoku. Malalta com es troba, visita un amic de Kikonosuke, actor d’una important companyia, i aconsegueix que li doni feina. És un paper important, de dona curiosament, i Kikonosuke triomfa. Hi ha deu minuts de teatre kabuki, però no es fan gens feixucs. Amb l’èxit aconseguit, Kikonosuke pot tornar a Tokyo, a la companyia del seu pare. Això sí, Otoku queda enrera, sacrificant-se. Ella ja ho sabia i ho accepta resignadament. (El sacrifici està molt arrelat a la mentalitat nipona). El final és terrible: Otoku mor mentre Kikonosuke participa en una desfilada triomfal amb barcasses al riu. El millor moment de la seva vida i el pitjor, units en un sol instant. Massa tard arriba el perdó del pare, que acaba reconeixent el sacrifici d’Otoku.

SUEZ (1938)

 

1938. USA (20th Century-Fox). Director: Allan Dwan. 98 minuts. B/N.

Productor: Darryl F. Zanuck. Guió: Philip Dunne, Julien Josephson.

Música: Louis Silvers. Fotografia: Peverell Marley.

Tyrone Power (Ferdinand de Lesseps), Loretta Young (Eugenie de Montijo), Annabella (Toni Pellerin), J. Edward Bromberg (Príncep Said), Henry Stephenson (Comte Mathieu de Lesseps).

El triomf enmig de la devastació

Aquesta és una pel·lícula novel·lesca sobre la vida de Ferdinand de Lesseps. Els guionistes, brillants, en van millorar la biografia. El xicot, aristòcrata francès, es mou per la cort de Lluís Napoleó com un peix a l’aigua. El veiem a l’inici jugant a tennis-frontó, i l’ambient és tan elegant que en un descans els jugadors fins i tot beuen xampany. Lesseps està enamorat d’Eugenia de Montijo. Un dia, en una festa a palau, un endeví que veu el futur en una taula de sorra, pronostica a Lesseps que construirà un canal i a Eugenia que viurà cent anys i serà reina (els endevins de cine són infal·libles). Tot seguit, Lluís Napoleó escolta una broma inoportuna que Lesseps fa sobre ell i decideix enviar-lo a Egipte. Lesseps, eufòric pel viatge, corre a dir-ho a Eugenia: “Oh, Eugenia, estimada, marxo cap a Egipte d’aquí a una hora i tres quarts. Es cases amb mi?”. No s’immuta ella, ni per una probable absència de cinc anys. La comtessa pica més alt: “Oh, Ferdinand, estàs boig?” Lesseps: “No. Sí.”(1) L’home arriba amb el cor destrossat a Port Said. Ni tan sols troba consol en Toni, la simpàtica filla d’un sergent. Ella se n’enamora des del primer minut, però passaran els anys i Lesseps mai no la correspondrà. Ell sempre pensarà en Eugenia, fins i tot després que ella s’hagi casat amb Lluís Napoleó.

La frustració amorosa recorre la vida dels tres protagonistes de principi a fi. És molt cruel. Eugenia compensa aquesta frustració amb el poder, Lesseps amb el canal i Toni estant al costat de Lesseps. Impressionen encara les escenes de la construcció del canal. El film descriu bé els problemes econòmics que va tenir, i elabora una bona trama que combina la creixent tirania de Lluís Napoleó amb la intervenció decisiva de Gran Bretanya gràcies a la victòria electoral de Disraeli. El clímax del film el constitueix un espectacular huracà sobre el canal. Mor Toni en aquest huracà, i és  esfereïdor el moment que el vent se l’emporta. Lesseps plora la seva mort i pensa que tenia raó el vell visir, que deia que si Déu hagués volgut un canal a l’istme ja l’hi hauria fet. Però el canal es fa i és la pròpia Eugenia de Montijo qui condecora Lesseps. Ja no es creuen més mirades d’amor impossible. Ara Eugenia és una esfinx. Corre finalment l’aigua, i els vaixells comencen a creuar el canal. Mira a l’infinit Lesseps, com s’estilava a l’època, destrossat  per la vida però feliç per l’obra realitzada. Allan Dwan va dirigir amb vigor el film i un jove i esplèndid Tyrone Power li va donar un immortal alè estel·lar.

(1) Ferdinand de Lesseps: Oh, Eugenie, darling, I'm leaving for Egypt in an hour and 45 minutes. Will you marry me?

Eugenie de Montijo: What?

Ferdinand de Lesseps: I'm going there as secretary to the Consulate. Marry me, come with me. Rene's going for the license.

Eugenie de Montijo: What license? What are you talking about?

Ferdinand de Lesseps: The marriage license! Quick, pack your things, we've just time to get to the church.

Eugenie de Montijo: But I couldn't possibly do a thing like that, you know I couldn't...

Ferdinand de Lesseps: Don't you understand, I may be gone a year, five years... this may be our last chance!

Eugenie de Montijo: Oh, Ferdinand, are you insane?

Ferdinand de Lesseps: No. Yes.

ANOTHER DAWN (1937)

 

1937. USA (Warner Bros.) Director: William Dieterle. 73 minuts. B/N.

Argument i guió: Laird Doyle. Obra de teatre (no acreditada): Caesar’s Wife (1919), de W. Somerset Maugham. Música: Erich Wolfgang Korngold.

Kay Francis (Julia Ashton), Errol Flynn (Capt. Denny Roark), Ian Hunter (Col. John Whister), Frieda Inescort (Grace Roark), Herbert Mundin (Wilkins). 

Gent honorable

Poques vegades s’ha vist a la gran pantalla un triangle amorós format per persones més honorables. Kay Francis és Julia Ashton, una dona amb un passat tràgic: va conèixer l’amor més perfecte, la passió més intensa, de la mà d’un aviador… que es va acabar estrellant. A bord d’un vaixell rumb a Anglaterra coneix el coronel Whister (aplomat Ian Hunter), que se n’enamora. Es retroben casualment en una mansió anglesa, com a convidats, jugant a golf. La trista Julia Ashton no té perspectives de futur, i el coronel Whister, ansiós d’acabar una llarga solteria, li ofereix un casament purament formal. Ell comanda un post britànic en un país remot del Sàhara (l’inventat Irkud). Li ofereix la màgia del desert com al·licient vital. Julia accepta.

Les flames de l’amor sempre poden revifar. Ho comprova la descreguda Julia quan posa el peu a Irkud. A l’andana ja els espera el segon del coronel, el capità Denny Roark, alegre i juvenil (Errol Flynn en el seu moment de màxim esplendor). Julia, esblaimada, descobreix l’endemà que Roark riu de la mateixa manera que ho feia el seu aviador. L’amor entre ells és imparable. El coronel Whister, a més, l’afavoreix sortint de seguida d’expedició pel desert, per calmar una sublevació de les tribus veïnes.

La pel·lícula és elegant i distingida perquè és com són els seus personatges. El primer i únic petó de Julia i Denny arriba per pura inèrcia, sense paraules prèvies, impulsat per la bellesa del lloc per on passegen, un bonic jardí oriental. Ni s’hi acosta gaire la càmera, que no s’ho esperava.

Els dos enamorats, molt honorablement, decideixen que ha estat un error i refreden les relacions. Julia ni tan sols el visita quan, en una perillosa incursió al desert, Denny Roark torna ferit. És el refiat coronel Whister, de nou, qui provoca el retrobament, perquè empeny Julia a visitar Roark. Ho fa en una tarda en què bufa el sirocco, el furiós vent del desert. La naturalesa es desplega amb passió a fora i a dins. Julia declara que marxarà: “No em puc quedar aquí. Això no s’acabarà. No em puc quedar… respectant-lo a ell, estimant-te a tu, odiant-me a mi mateixa.”(1)      

Al final Julia no se’n va d’Irkud, ni tampoc el capità Roark, que ja demanava el trasllat. Ho fa el coronel Whister, que adonant-se que ell és l’element no estimat del triangle, s’apunta discretament a una missió suïcida amb una avioneta carregada d’explosius. A l’alba l’esperen, dalt d’una torre del fort, Julia i el capità Roark. Arriba un telegrama informant que l’avió s’ha estrellat. “He’s not coming back”, diu Roark. “Why did he do it, Denny?”, pregunta Julia, tot i que ja sap la resposta. “To give us that… another dawn”, contesta ell.

A part dels tres magnífics protagonistes, hi ha dos personatges que voldria esmentar: Wilkins (l’entranyable Herbert Mundin), soldat que amb la mort es redimeix d’un acte de covardia del passat; i Grace Roark, germana del capità, que estima des de fa anys el coronel Whister. Té un bon monòleg cap al final, quan afirma que també es pot extreure certa felicitat a la vida estimant en silenci, des de la distància, sense cap correspondència. El seu germà afirma rotundament que això un home no ho pot pas fer.     

Aquesta pel·lícula, molt oblidada, té un gran encant, potser perquè parla d’un món -o dels ideals que tenia aquest món-, absolutament desaparegut.  

(1) Julia Ashton: I can’t stay here. That won’t end. I can’t. Respecting him, loving you, hating myself.