EASTERN PROMISES (2007)

 

2007. Gran Bretanya-Canadà-USA. Director: David Cronenberg. 101 min. Col.

Guió: Steve Knight. Música: Howard Shore. 

Viggo Mortensen (Nikolai Luzhin), Naomi Watts (Anna Ivanovna Khitrova), Vincent Cassel (Kirill), Armin Mueller-Stahl (Semyon), Sinéad Cusack (Helen), Jerzy Skolimowski (Stepan). 

El xofer que no ho era

Aquesta pel·lícula s’endinsa, amb l’habitual mirada precisa i inquietant del director canadenc David Cronenberg, en el submón criminal dels russos establerts a Londres. Anna Ivanovna Khitrova, llevadora, assisteix d’urgència a l’hospital a una noia russa que s’ha desmaiat, dessagnada, en una botiga. Està embarassada. Ella mor, però la seva filla sobreviu. Hi ha un diari, escrit en rus, on la pobra noia detalla el seu penós periple, des de l’esperança d’una vida millor, quan al seu poble d’Ucreïna somiava ser cantant, a la dura realitat de la seva estada a Londres, on la màfia russa la va convertir en prostituta i drogoaddicta. Hi ha una tarja d’un restaurant rus a l’interior del diari. Anna el visita. La rep Semyon, el propietari, un home simpàtic, familiar, que s’interessa molt pel diari i que s’ofereix a traduir-lo. Se’l mira amb recel Anna, i fa bé, perquè Semyon és en realitat un dels caps més importants de la màfia russa a Londres, i el seu fill Kirill, un borratxo capaç de qualsevol animalada. Kirill té un enigmàtic xofer i home de confiança: Nikolai, un siberià de cara pètria.

Qui és, però, Kirill? En realitat, és un policia infiltrat. Ho sabem molt al final de la pel·lícula, quan ni la protagonista ni nosaltres ja no sabem què pensar d’ell. “Qui ets tu realment? Per què ens has ajudat?”, li pregunta Anna, després que Nikolai no només hagi salvat la vida del seu oncle, enviant-lo lluny, sinó que ha salvat la filla de la prostituta, a qui Kirill, per ordres del seu pare Semyon, estava a punt d’ofegar al Tàmesi. Nikolai persuadeix Kirill de no fer-ho i entrega la criatura a Anna, que vivia frustrada per no tenir parella ni fills. Nikolai, però, no diu qui és i es limita a jutificar la seva actitud per la seva ambició de destronar Semyon: “Com em puc convertir el rei si el rei encara és al seu lloc?”(1)

La pel·lícula, dura i intensa, té seqüències d’una violència extrema. Els membres de la màfia russa prefereixen els ganivets a les pistoles, i això queda clar des de l’inici, quan el client que seu a la cadira d’una barberia rep un afaitat definitiu a la gola, o més tard, quan el clan rival efectua la seva venjança entre una multitud d’aficionats al futbol. La seqüència més recordada, però, és una brutal baralla en una sauna on Nikolai aconsegueix sobreviure a l’atac inesperat de dos sicaris. Però fins i tot és més dura de pair una altra seqüència: una visita de Kirill i Nikolai al prostíbul favorit de Semyon -un prostíbul on sempre hi ha noies russes acabades d’arribar- on el primer obliga al seu xofer i “amic” a tenir relacions amb una prostituta drogada.

David Cronenberg, fidel al seu estil, no s’aparta –l’home no ha conegut mai el fora de camp- i continua amb la càmera enfocada, perquè contemplem fins a quin punt pot arribar la degradació de l’ànima humana. És una sort que el final sigui feliç –Anna amb la nena a casa- perquè necessitàvem respirar una mica. Cal destacar, finalment, l’admirable repartiment, encapçalat per l’atractiva Naomi Watts, indignada i tenaç, i Viggo Mortensen, granític i ferotge fins al desglaç final.         

(1) Anna: Who are you really? Why have you helped us?  

Nikolai: How can I become King if the King is still in place? 

DAS LEBEN DER ANDEREN (2006)

 

2006. Alemanya. Guió i dir: Florian Henckel von Donnersmarck.137 min. Col.

Fotografia: Hagen Bogdanski. Música: Gabriel Yared, Stéphane Moucha.

Ulrich Mühe (Gert Wiesler), Sebastian Koch (Georg Dreyman), Martina Gedeck (Christa-Maria Sieland), Ulrich Tukur (Anton Grubitz), Thomas Thieme (ministre Bruno Hempf).    

La pràctica del socialisme

La vida dels altres és un film fascinant sobre la desapareguda República Democràtica Alemanya. El control social que efectuava l’Stasi –la policia política de la RDA- era total i absolut, gràcies als seus 100.000 empleats i als seus 200.000 informadors (en un país de 16 milions d’habitants!). El film comença el 1984, només sis anys abans de la desaparició de la RDA, però la glàsnost (la política de transparència) de l’època de Gorbatxov encara quedava molt lluny.  

Gert Wiesler és un capità de l’Stasi. A la universitat, fa classes sobre la millor manera d’interrogar els individus contraris al règim. És implacable, i creu fermament en el sistema i en la repressió que el seu manteniment comporta. El seu superior és Anton Grubitz, menys brillant que ell, però amb més talent per ascendir. Una seqüencia defineix la vida a la RDA. Grubitz visita Wiesler a la universitat i dinen junts. Ho fan a la zona dels estudiants, al·legant que “potser ja és hora que practiquem el socialisme”. S’asseuen en una taula llarga, amb estudiants a l’altra punta. Un d’ells explica un acudit sobre Honecker (cap d’Estat de la RDA), fins que els altres l’alerten de la presència de Grubitz i Wiesler. L’ambient es glaça. Grubitz repta l’estudiant a acabar l’acudit, el noi quequeja, Grubitz n’explica un (“En què s’assemblen Honecker i un telèfon? En què tots dos s’han de penjar!”) i riu amb riallades falses. Els estudiants no saben què fer, Wiesler fa cara de circumstàncies i Grubitz, al final, demana el seu nom a l’estudiant. Al final, realment, potser sí que han practicat el socialisme.

La feina que Grubitz encarrega a Wiesler és vigilar un exitós autor teatral, Georg Dreyman, que potser no és tan fidel al règim com aparenta. Wiesler i els seus homes entren al pis de Dreyman un matí per instal·lar micròfons a totes les habitacions. Quan Wiesler detecta que la veïna del replà els ha observat, li diu que val més que no digui res si vol que la seva filla conservi la feina a la universitat. Se sap tot de tothom, ningú no escapa al control de l’Stasi. Wiesler està orgullós de la seva feina. Menys ho està, però, quan descobreix el motiu real de l’espionatge, que no és altre que l’interès que té el ministre de Cultura Bruno Kempf en l’actriu Christa-Maria Sieland, que és la companya de Dreyman. El ministre, simplement, es vol desfer de l’home que li fa nosa per satisfer els seus apetits sexuals, i per això fa servir tots els mitjans que té a disposició.

El món en què tant creia Wiesler cau com un castell de cartes. 

PROOF (2005)

 

2005. USA. Director: John Madden. 100 minuts. Color.

Guió: David Auburn, Rebecca Miller. Obra: Proof, de David Auburn (2000).

Fotografia: Alwin H. Küchler. Música: Stephen Warbeck.

Gwyneth Paltrow (Catherine Llewellyn), Anthony Hopkins (Robert Llewellyn), Jake Gyllenhaal (Hal Dobbs), Hope Davis (Claire Llewellyn).

La matemàtica trasbalsada

Aquest film adapta una bona obra de teatre. La protagonista, Catherine, és filla d’un matemàtic amb demència, Robert Llewellyn. La mateixa Catherine també és matemàtica, però ha viscut reclosa a casa per cuidar el seu pare. La noia té una vida social inexistent. Quan el pare li demana, un vespre qualsevol, si els seus amics vindran a buscar-la per sortir, ella contesta amb un no rotund. “Why Not?”, pregunta el pare. “Because, in order for your friends to take you out, you generally have to have friends”, respon ella. “Oh”, fa el pare. “Yeah. It’s funny how that works”, remata Catherine. 

La relació entre pare i filla pot semblar normal, però és molt peculiar. Ho descobrim tot seguit en un diàleg sorprenent. 

Robert: Where’s the problem?

Catherine: The problem is... you are crazy. So you said a crazy person would never admit that.

Robert: Ah. I see. It’s a point.

Catherine: So how can you admit it?

Robert: Well, because I’m also dead, aren’t I?

Catherine: You died a week ago.

Robert: Aneurysm. 63 years old. The funeral is tomorrow.

Efectivament, el pare, tot i moure’s i parlar amb naturalitat, ja està mort d’entrada; i això fa, per descomptat, que temem per la salut mental de la filla. Les lleis de l’herència no l’afavoreixen, perquè el pare ja va començar a patir la malaltia mental als 26 o 27 anys. La situació és de gran trasbals per a Catherine, perquè està obligada a començar una nova vida, si pot ser més airejada. Els dubtes l’assalten. ¿Pot ser que hagi heretat la malaltia mental del seu pare? ¿S’ha de deixar tutelar, per tant, per la seva germana? ¿O s’ha de llançar als braços del jove i intel·ligent Hal, que poster la utilitza? Hal, matemàtic que es vol llaurar un futur, frisa per mirar i remirar les 103 llibretes que va omplir Robert Llevellyn, al llarg dels seus anys més trastocats, per veure si hi ha alguna proesa matemàtica. ¿Desconfiar de Hal és raonable o símptoma de paranoia creixent?

Amb aquest argument es podria pensar que es tracta d’una pel·lícula lenta i tristoia, però té energia a dojo, emoció i fins i tot sentit de l’humor. A la segona part tot gira al voltant d’una pregunta. ¿De qui és la sensacional demostració matemàtica que s’ha trobat a la casa, del pare o de la filla? La intriga es resol en una seqüència extraordinària, d’una tristesa infinita, perquè poques coses hi ha més tristes que descobrir que el propi pare ja és només l’ombra de qui havia estat. Destaquem finalment el magnífic repartiment, en què destaca una Gwyneth Paltrow molt convincent. 

TROY (2004)

 

2004. USA, UK. Director: Wolgang Petersen. 163 minuts. Color.

Eric Bana (Hèctor), Brad Pitt (Aquil·les) Diane Kruger (Hèlena), Orlando Bloom (Paris), Sean Bean (Ulisses), Peter O’Toole (Príam), Brian Cox (Agamèmnon).

La Ilíada

Troia és una pel.lícula èpica sensacional. Per aquell qui hagi llegit La Ilíada és un somni fet realitat. Els exquisits protesten per les llibertats que el film es permet, com ara que la Guerra de Troia va durar molts anys i no quatre dies. Però si a Shakespeare li aplaudim la compressió dramàtica -agrupar esdeveniments allunyats en el temps- ¿per què no fem el mateix amb Troia? Sí, algunes llicències són excessives, com ara que Agammèmnon mori a mans de Briseida i no torni a Grècia (per ser assassinat) , però no té més importància.  

Troia és una gran adaptació de la Ilíada, vistosa, èpica, colossal, però també molt delicada en els moments més íntims. Tot és aquí: la fúria assassina d’Aquil·les, la gran dignitat d’Hèctor, el silenciós patiment d’Andròmaca, l’ànsia de poder d’Agammèmnon, el desig de venjança de Menelau, la feblesa de Paris, la bellesa llegendària d’Hèlena, la intel·ligència d’Ulisses, la ferotgia d’Àjax, la ingenuïtat del pobre Patrocle… Els actors es fan seus els mítics personatges amb gran convicció. Brad Pitt i Eric Bana són i seran ja per sempre Aquil·les i Hèctor. El primer vol que el seu nom perduri, aspira a la immortalitat i per això s’apunta a la Guerra de Troia, encara que la seva mare li ha dit que hi morirà; Hèctor, en canvi, guerrer més amant de la pau que de la guerra, només pretèn assaborir una vida tranquil·la al costat de la seva esposa Andròmaca i del seu fillet.

Pobre Hèctor! Primer veu com el seu frívol germà s’emporta Hèlena d’Esparta; després contempla la covardia de Paris, que l’obliga a matar Melenau a traïció; més tard, no pot convèncer el seu pare, el rei Príam, que seria un error atacar els grecs a la platja; després, creient que lluita amb Aquil·les, mata el jovenet Patrocle; finalment, es veu obligat a lluitar amb Aquil·les. El combat dels dos herois principals de la Guerra de Troia és impressionant. Des de dalt del palau de Troia, Príam, Paris, Hèlena i la soferta Andròmaca, que tot plegat ja deixa de mirar, assisteixen a la mort d’Hèctor. La pel·lícula no acaba on ho fa La Ilíada (el funeral d’Hèctor) sinó que també inclou la popular història del cavall de Troia, per no decebre els espectadors. Però el drama ja ha acabat.

En fi, la Ilíada s’ho mereixia, i així ha arribat a milions de persones que mai no la llegiran. Aquest film conté alguns efectes digitals (la immensa flota grega creuant el mar, per exemple), però es va rodar a l’aire lliure, i el sol és el sol i la pols és la pols. Hollywood, de tant en tant, encara és Hollywood. 

UNDER THE TUSCAN SUN (2003)

 

2003. USA. Guionista i directora: Audrey Wells. 113 minuts. Color.

Diane Lane (Frances Mayes), Sandra Oh (Patty), Vincent Riotta (Martini), Lindsay Duncan (Katherine), Raoul Bova (Marcello), Pawel Szajda (Pawel)    

Confiança en el futur

Al Simmering, regió austríaca, s’hi va construir una línia de ferrocarril, tram de la futura línia Viena-Venècia, abans que existís cap tren capaç de superar rampes tan pronunciades. Un exemple de confiança en el futur, se’n podria dir. Aquesta informació la facilita el molt amable senyor Martini, de l’agència immobiliària, per tal d’animar una mica l’americana Frances Mayes, que s’ha instal·lat a la Toscana i ha començat a fer obres a una casa molt antiga i molt arrossinada del poble de Cortona. Frances, escriptora de professió, ha arribat a Itàlia trista i pansida després d’un divorci que no havia vist venir. D’entrada, però, el trasllat transcontinental no fa miracles i Frances, escalant per la trentena i sense fills, continua trista i pansida. Sense amor, la vida és dura de pair.

El film, sorprenentment, no és cap comèdia romàntica ni cap drama romàntic. L’amor brilla per la seva absència. El pur i simple espectacle de la vida quotidiana ocupa el seu lloc. Les converses de Frances amb el cordial i ben casat senyor Martini, Frances i els tres paletes polonesos, Frances i el vell senyor de les flors... A vegades treu el cap un agradable costumisme. Els italians no poden deixar de ser italians. Aquest és el diàleg sobre semàfors que té Frances amb Marcello, efímer latin lover, veient com condueix:          

Frances: Do traffic lights mean anything around here?

Marcello: Sure. Green light: avanti, avanti. Yellow light: decoration.

Frances: What about red light?

Marcello: Just a suggestion.

Com deia a l’inici, si algun missatge té el film és que la felicitat, tard o d’hora, arriba, i arriba no quan la perseguim de manera incansable sinó quan ens deixem anar i jaiem a l’herba, endormiscats. Així ho explica Catherine, una excèntrica anglesa que també viu a Cortona, amb una bonica història: “Listen, when I was a little girl I used to spend hours looking for ladybugs. Finally I’d just give up and fall asleep in the grass. When I woke up, they were crawling all over me.”

La fabulosa Diane Lane omple de vida i d’emoció aquest film. La recordarem sempre amb el seu vestit blanc, seient de costat, a l’antiga manera, a la vespa del policia.   

8 FEMMES (2002)

 

2002. França. Director: François Ozon. 111 minuts. Color.

Catherine Deneuve (Gaby), Isabelle Huppert (Augustine), Fanny Ardant (Pierrette), Virginie Ledoyen (Suzon), Ludivine Sagnier (Catherine), Emmanuelle Béart (Louise), Danielle Darrieux (Mamy), Firmine Richard (Chanel).   

Joc i estil

A la manera d’Agatha Christie i de tot whodunit que vulgui merèixer el títol, aquest film presenta un mort inesperat -l’home de la casa, que apareix apunyalat al llit de bon matí- i tota una colla de candidats, en aquest cas candidates. Són les vuit dones del títol: la poc afligida Gaby, esposa del mort; la neuròtica Augustine, germana de Gaby; Pierrette, germana del mort, llagasta de categoria; la bella Suzon, filla gran del difunt; l’espavilada Catherine, la filla petita; la falsa impedida Mamy, la mare del mort; la descarada Louise, criada i amant del difunt; i la cuinera Chanel. Com pertoca, tot passa en un lloc tancat, de díficil accès i d’impossible sortida: una elegant casa lluny de la ciutat, un dia d’hivern, en plena nevada. A diferència del whodunit habitual, aquí no hi ha policia ni detectiu que faci interrogatoris.

Les vuit dones s’alternen en el paper de detectiu aficionat i, de seguida, les mentides i els secrets més inconfessables surten a la llum. De fet, potser hi ha un excés de secrets i mentides. Certa contenció hauria convingut. Encara que el whodunit és un gènere artificiós per essència, no cal excedir-se en el joc, perquè hi ha el risc de perdre la mínima credibilitat necessària. Per desgràcia, això és el que passa en aquest film i a mitja partida ja no creiem en els personatges.

Per tant, domina el joc, el pur espectacle, i no es pot negar que és considerable i que permet contemplar el film amb satisfacció fins al final. A part d’un guió desenfrenat, hi ha una estilitzada recreació d’època (anys 50), especialment en el vestuari de les actrius, i hi ha també una agraïda part musical. Vuit cançons, procedents del pop francès del anys 60, una per a cada actriu, van apareixent puntualment i serveixen per posar pausa i comentari als excessius diàlegs. En destacaria quatre: “Message personnel”, l’immortal tema de Françoise Hardy, aquí cantat per Isabelle Huppert; “Papa t’es plus dans le coup” i “Mon amour, mon ami”, cantats i ballats amb gràcia per Ludivine Sagnier i Virginie Ledoyen, respectivament; i finalment, “Toi jamais”, cantat per Catherine Deneuve amb gran charme.   

SPY GAME (2001)

 

2001. USA. Director: Tony Scott. 126 minuts. Color.

Robert Redford (Nathan Muir), Brad Pitt (Tom Bishop), Catherine McCormack (Elizabeth Hadley).  

Un joc pervers

Robert Redford és Nathan Muir, un veterà agent de la CIA. No és un cínic ni un desencantat, és un professional, no pas cruel, però sense escrúpols si ha de sacrificar innocents en alguna missió. Al seu deixeble, Tom Bishop, li costa aprendre aquesta dura lliçó. En la seva primera missió com a espia, a Berlin el 1980, Muir no parpelleja a l’hora de sacrificar Schmidt, una peça  necessària per a l’operació a qui se li havia promès el pas al Berlin Occidental. Bishop es queda esfereït i reclama a Muir que no s’excusi amb allò del bé més gran. Contesta Muir: “That’s exactly what it’s about. Because what we do is unfortunately very, very necessary. And if you’re not willing to sacrifice scum like Schmidt for those that want nothing more than their freedom, then you better take a long hard look at your chosen profession, my friend.” 

El debat moral reapareix a Beirut el 1985. És el millor bloc del film, un llarg flash-back que acaba amb Muir ordenant de fer volar tot un hotel per matar un únic terrorista. Bishop no ho suporta més i se’n separa per sempre.  Però el sentimentalisme és un taló d’Aquil·les per a un espia. Ho veiem a l’inici, quan Bishop entra en una presó xinesa per rescatar la seva amant, Elizabeth Hadley (l’atrctiva Catherine McCormack), i en un moment de compassió, dóna un xiclet a un pres torturat; aquest xiclet serà la seva perdició. Muir, llavors, es troba en un dilema: rentar-se les mans o intentar una jugada impossible per rescatar-lo, burlant la pròpia CIA, que es desentén de l’agent caigut. Per descomptat, coneixem prou bé Redford per saber que optarà per la segona opció: és l’ètica del soldat, que consisteix en no abandonar el company ferit.

L’últim quart de la pel·lícula és molt improbable, per no dir absolutament increïble, però és catàrtic, i no desfà la solidesa i la força dramàtica dels tres blocs que la integren: Vietnam, 1975; Berlin, 1980; i Beirut, 1985. Tony Scott, director sense calma vital, es lliura al lideratge de Robert Redford, que atorga profunditat de mirada i entitat moral al film. Redford domina, controla i dóna joc a Brad Pitt, que compleix prou bé, especialment en les escenes que comparteixen; quan està sol, en canvi, flaqueja.  

IN THE MOOD FOR LOVE (2000)

 

2000. Hong Kong, França. Guionista i director: Wong Kar-wai. 98 min. Color.

Fotografia: Christopher Doyle, Mark Lee Ping-Bing. Música: Michael Galasso.

Maggie Cheung (Su Li-zhen), Tony Leung (Chow Mo-wan).

Anhels insatisfets

Poques vegades s’han vist persones més elegants, educades i fotogèniques transitant per passadissos més estrets, vivint en estances més minses i trobant-se de nit en carrerons més solitaris i plujosos. Chow i Su, es diuen, ell i ella, i afronten amb un estoïcisme i una dignitat fora mida una vida de desamor que el destí, indiferent a les seves qualitats, els ha proporcionat. Su Li-zhen, més coneguda com a senyora Chang, baixa amb un pot de llauna a comprar tallarines a una sòrdida botiga subterrània; i ho fa amb el seu millor vestit, a càmera lenta, amb un tema musical que, en pizzicato, transmet el seu intens desig d’estimar, i que, amb una malencònica melodia de violí, ens fa arribar la seva eterna frustració. (Quan, en comptes d’aquest formidable tema, sonen els boleros “Aquellos ojos verdes” i “Quizás, quizás, quizás” de Nat King Cole “cantando-en-español”, vibrem menys, que consti, però és culpa nostra, perquè per aquests verals aquestes cançons estan molt gastades, no del film). 

Su i Chow, ella i ell, són persones molt desgraciades a qui l’atzar ha unit capriciosament, perquè el marit de Su i la muller de Chow -tots dos gairebé sempre invisibles- són amants. Su i Chow es consolen junts conversant, però, distingits com són, no volen fer el mateix que els seus filibusters cònjuges. L’elegància, però, té un límit, i massa combustió interna no és bona. Chow ja voldria fugir lluny amb Su per començar junts una nova vida, però Su no ho veu clar. S’insinua que tots dos tenen alguns moments de gaudi compartit, però no se’ns mostra. El director Won Kar-Wai prefereix que els contemplem sempre com a campions del llanguiment amorós. És una bona idea, té més rendiment melodramàtic.

Vermells i verds omplen la pantalla, la passió i la frustració, els moments  ardents i les hores que passen sense deixar rastre. Hores, dies, anys, i la felicitat que sempre passa de llarg. No sé ben bé si aquesta pel·lícula, estèticament inoblidable, s’endinsa com cap altra en infinites profunditats emocionals o és més aviat decorativa.  

A MIDSUMMER NIGHT'S DREAM (1999)

 

1999. USA, UK. Director i guió: Michael Hoffman. 114 minuts. Color.

Obra: A Midsummer Night’s Dream, de William Shakespare (1595-1596).

Kevin Kline (Cabdell; Bottom), Michelle Pfeiffer (Titània), Rupert Everett (Oberon), Stanley Tucci (Puck), Calista Flockhart (Helena), Anna Friel (Hèrmia), Christian Bale (Demetri), Dominic West (Lisandre), David Strathairn (Teseu), Sophie Marceau (Hipòlita).

L’obra

El somni d’una nit d’estiu és una de les millors comèdies de William Shakespeare, una prodigiosa barreja d’amors que es fan i es desfan, éssers fantàstics (fades i follets) que emboliquen la troca, il·lusions i encanteris que duren una nit i l’endemà semblen somiats, i, per acabar, la representació d’una obra catastròfica que conté, però, una escletxa de veritat. 

Teseu, el duc d’Atenes, anhela el seu pròxim casament amb Hipòlita, la reina de les amazones. Es presenta a palau Egeu, que exposa una queixa contra la seva filla Hèrmia i contra Lisandre, que l’ha enamorada. Egeu ja té un marit pensat per Hèrmia; es tracta de Demetri, el qual, però, també ha flirtejat amb Helena, que està boja per ell. Teseu dicta sentència a favor dels desigs d’Egeu, i adverteix a Hèrmia que si no es casa amb Demetri, només pot esperar la pena de mort o una vida de clausura.   

Hèrmia i Lisandre fugen d’Atenes i s’endinsen en un bosc proper. Demetri els segueix, i també la desconsolada Helena. Arriba la nit, l’hora de les fades i els follets. Oberon, el rei de les fades, està enfadat amb Titània, la reina, per culpa d’un petit patge de la Índia que ella no li vol cedir. Oberon envia Puck, el seu follet de confiança, a buscar una rara flor el suc de la qual, vessat damunt dels ulls de qualsevol, provoca la il·lusió que es desitgi. Mentrestant, al bosc, un grup d’actors aficionats del poble assaja una obra –“Els amors de Píram i Tisbe”- amb el desig d’interpretar-la en les celebracions del casament de Teseu i Hipòlita. Puck, sempre a punt per fer-ne alguna, col·loca un cap d’ase en l’actor més entusiasta de la colla, Cabdell. Per la seva banda, Oberon, vessa el suc màgic a les parpelles d’una adormida Titània, xiuxiuejant-li que, quan es desperti, s’enamorarà del primer que vegi, sigui el que sigui, gat, ós o senglar. Titània es desperta i veu… Cabdell, amb cap d’ase.

El suc màgic provoca més conseqüències. Oberon, veient tan desconsolada Helena, demana a Puck que vessi algunes gotes als ulls de Demetri, perquè se n’enamori, però Puck es confon de noi i és Lisandre qui, quan es desperta, sent una passió irrefrenable cap a Helena…  

El film

Aquesta pel·lícula trasllada l’acció de l’Atenes intemporal de l’obra de Shakesperare a un poble d’Itàlia, Monte Athena, a finals del segle XIX. Pel bonic paisatge, verd amb suaus turons, suposem que es tracta de la regió de la Toscana. És un món de bicicletes, gramòfons i àries operístiques de banda sonora. Es fa un gran ús de les bicicletes i és realment divertit veure Hèrmia, Helena, Lisandre i Demetri pedalant amunt i avall pels camins del bosc. Puck, quan en veu una, no sap què és aquest estrany artefacte, però la prova i, com que és un follet, en un tres i no res hi sap anar.

Un altre punt fort del film és la divertidíssima representació de l’obra “Breu i ensopida escena dels amors del jove Píram i la seva Tisbe, una comèdia molt tràgica” per part d’en Cabdell, ja recuperat del cap d’ase, i companyia. Hi ha un gran contrast el magnífic teatre, d’un luxe vienès, i la representació, que no pot ser més caòtica i inepte. A Cabdell, que fa de Píram, li agrada tant de suïcidar-se amb l’espasa que ho fa dues vegades. Tothom es mor de riure. Però llavors arriba Tisbe, que lamenta la mort de Píram, i les seves paraules, dites amb emoció per l’actor que fa de Tisbe, arriben al cor del públic, que calla corprès. El dolor de Tisbe és el dolor que tots sentim quan se’ns mor algú estimat. Fins i tot en l’obra més lamentable, hi pot haver un moment on es reveli la veritat de la vida. 

També caldria destacar la brillantor amb què el film resol l’enamorament surrealista de Titània per Cabdell, l’home del cap d’ase.  

Res no falla en aquest film, que trasllada molt bé a la pantalla la desbordada comicitat i els captivadors elements fantàstics de l’obra. Els anys noranta van ser especialment bons pel que fa a l’adaptació de les comèdies de William Shakespeare. Recordem Much Ado About Nothing (Molt soroll per res, 1993) de Kenneth Branagh, o la més desconeguda, però igualment magnífica, Twelfth Night (Nit de reis, 1996), de Trevor Nunn, amb Imogen Stubbs. Així doncs, El somni d’una nit d’estiu completa una admirable trilogia. La pel·lícula esporga part del text, però és fidel a l’obra, i compta amb un gran repartiment, en què destaquen Rupert Everett i Stanley Tucci com a Oberon i Puch, i Calista Flockhart i Anna Friel, com a Hèrmia i Helena; també, en el paper de més patetisme, Kevin Kline.  

TWILIGHT (1998)

 

1998. USA. Director: Robert Benton. 94 minuts. Color. (6 de març)

Guió: R.Benton, Richard Russo. Fot: Piotr Sobocisnki. Música: Elmer Bernstein. 

Paul Newman (Harry Ross), Susan Sarandon (Catherine Ames), Jack Ames (Gene Hackman), Reese Witherspoon (Mel Ames), Stockard Channing (Lt. Verna Hollander), James Garner (Raymond Hope),

Els netejadors

Harry Ross fa un any que ja no té llicència de detectiu i en fa dos que viu, mig com a amic i mig com a empleat que no cobra, al pis de dalt del garatge de la mansió dels Ames. És un matrimoni format per dues estrelles de cinema, tant en decadència com la seva fortuna. Ell és Jack Ames i els metges li han donat deu mesos de vida. Ella és Catherine Ames i conserva l’atractiu i l’instint de supervivència. La pel·lícula sembla que completi la trilogia iniciada amb Harper (1966) i de The Drowning Pool (1975). No hi ha cap novel·la de Ross Macdonald al darrere, però sí el seu esperit, com deixar clar el cognom del detectiu: els diàlegs brillants, la mirada trista i lúcida, i un cas que mira cap al passat per descobrir-hi, al costat d’una piscina abandonada, un cadàver enterrat. El cas és senzill: fa vint anys Jack i Catherine, amants, amb l’ajut inestimable del detectiu Raymond Hope, van liquidar el marit d’ella, un altre actor, i el van enterrar al seu ranxo. Hope, el veritable assassí, es va enriquir fent xantatge als Ames. Quan apareixen dos nous xantatgistes –força estrafolaris: un noi que s’havia fugat amb Mel, la filla dels Ames, i la seva agent de la condicional-, Harry acaba descobrint la veritat. Paul Newman –abans Harper, ara Ross- ho fa amb el carisma de sempre, però amb la mirada més malencònica, perquè descobrir les misèries alienes resulta, a aquestes altures de la vida, més descoratjador que mai. Els Ames són els seus amics. No els trairà, però ja no els podrà mirar més a la cara.

El film es mou per camins molt transitats, però ho fa amb estil i elegància. El to, ja ho diu el títol, és crepuscular. Hi ha molts capvespres i moltes vides que van a la posta. L’amistat és el gran tema: l’amistat que trontolla quan surten a la llum els crims del passat, l’amistat com a xantatge emocional, l’amistat que acaba reduïda a obligació moral. Harry Ross està atrapat entre el seu deure moral i la fidelitat als Ames. L’amoral Raymond Hope, en canvi, no s’ha deixat seduir pels rics i famosos. Diu a Harry: “¿No et canses mai de tota aquesta gent guapa, Harry? No et molesta que ells puguin fer el que vulguin perquè gent com tu i jo ja ho acabem netejant després?” (1)

El to de la pel·lícula el marquen les sequències a dos, íntimes i pausades, sempre reveladores, entre Newman i un dels altres tres protagonistes (Hackman, Garner o Sarandon). No té pressa el guió i tampoc la càmera, elegant i subtil. Encara que el to general sigui malencònic, hi ha espai per a l’humor. Un gag recorre tot el film: el rumor que Ross, a Mèxic, va rebre un tret que va afectar greument la seva virilitat. A la seqüència final, feliç i assolellada, la tinent Verna comprova que el rumor és fals. No s’allunya, doncs, crepuscle enllà Paul Newman, sinó que, vital, se’n va de vacances amb un antic amor. Com Nobody Fool’s (1994), Twilight va ser escrita i dirigida per Robert Benton. Són els seus millors films i el millor testimoni de la sàvia veterania de Paul Newman.             

(1) Raymond Hope: Don’t you ever get tired of all the beautiful people, Harry? Doesn’t it ever bother you that they do whatever they want because there are people like you and me that who’ll clean up after them?

GATTACA (1997)

 

1997. USA. Guionista i director: Andrew Niccol. 112 minuts. Color.

Fotografia: Slawomir Idziak. Música: Michael Nyman.  

Ethan Hawke (Vincent Freeman), Uma Thurman (Irene Cassini), Jude Law (Jerome Eugene Morrow).   

Vol a Tità

EMMA (1996)

 

1996. USA. Guionista i director: Douglas McGrath. 104 minuts. Color.

Novel·la: Emma, de Jane Austen (1815). Fot: Ian Wilson. Música: Rachel Portman.

Gwyneth Paltrow (Emma Woodhouse), Jeremy Northam (George Knightley), Toni Collette (Harriet Smith), Alan Cumming (Philip Elton), Ewan McGregor (Frank Churchill), Greta Scacchi (Anne Taylor Weston), Polly Walker (Jane Fairfax).   

Una afició irresistible

Emma Woodhouse té el tir amb arc com un dels seus entreteniments preferits. Res de més apropiat, perquè la noia té una afició irresistible a apuntar i a disparar, tant fletxes com consells matrimonials. Té la millor de les intencions, una confiança cega en el seu criteri (si és més intel·ligent i cultivada que els alters, ¿per què no ha de saber millor que ells què els convé?), però no n’encerta ni una i, per culpa seva, gairebé esgarria la felicitat dels alters, i la seva pròpia. És el cas de la seva amiga Harriet, a qui Emma persuadeix de no casar-se amb un pagès que li agrada, el senyor Martin, perquè seria baixar en l’escala social i li proposa, com a substitut, el pastor Elton (pastor d’ànimes, no d’ovelles), el qual, en realitat, no té interès en Harriet sinó en la pròpia Emma. Tan perspicaç que es creu, la nostra protagonista, i no s’adona de res.

SABRINA (1995)

 

1995. USA. Director: Sydney Pollack. 127 minuts. Color.

Guió: Barbara Benedek, D.Rayfiel. Fot: Giuseppe Rotunno. Música: John Williams.

Harrison Ford (Linus Larrabee), Julia Ormond (Sabrina Fairchild), Greg Kinnear (David Larrabee), Lauren Holly (Elizabeth Tyson), Richard Crenna (Patrick Tyson), Angie Dickinson (Ingrid Tyson). 

El remake supera l’original

A Sydney Pollack li van caure un munt de critíques amb aquest remake, que va ser considerat unànimement com a molt inferior a l’original de Billy Wilder. No hi estic gens d’acord, i jo diria, pel que he anat veient, que cada vegada estic menys sol. Qui vegi la pel·lícula de 1954, no pot fer altra cosa que contemplar amb horror el final, quan Audrey Hepburn, obligada pel guió, rebutja William Holden i se’va va a París amb l’envellit, amargat i rebregat Humphrey Bogart. El gran Bogie no va estar mai tan malament ni tan fora de lloc com a Sabrina. No és gens estrany que la primera opció de Wilder per al paper fos Cary Grant, el qual el va rebutjar perquè no volia semblar un vell verd al costat d’Audrey Hepburn, que era molt jove i tenia un aspecte molt juvenil.

En aquest cas, el remake millora, i molt, l’original. Julia Ormond gairebé té tot l’encant d’Audrey Hepburn, i el fet de ser una mica més gran -i de semblar-ho- beneficia molt el film. Amb bon criteri, Pollack no inclou un intent de suïcidi de Sabrina que figura en el film de 1954, apunt dramàtic que només provocava desconcert. D’altra banda, Greg Kinnear, com a germà playboy, és tan adequat com William Holden, o potser més i tot, perquè té una presència menys estel·lar i sembla més pes ploma.

Però qui realment decanta la balança és Harrison Ford, infinitament més adequat per al paper que Bogart. Ford és perfecte com a tauró dels negocis, com a germà gran de Kinnear i com a enamorat de Sabrina, que el transforma. Ford i Ormond fan una gran parella i les seves escenes junts, al despatx d’ell, en bicicleta o a l’avió, són magnífiques. El final, junts a París, ja no posa els pèls de punta com a la versió del sempre massa mitificat Billy Wilder, sinó que és el desenllaç adequat.

Potser l'únic defecte rellevant del film és el pròleg a Paris, que dura massa. Encara que hi ha el bon detall de la foto de Kinnear que va sent tapada per Sabrina al llarg de les setmanes, el film realment comença quan Sabrina torna a casa, en versió chic, i David, que la porta amb el seu descapotable, no la reconeix; si ho fa, en canvi, Linus, amb un breu cop d’ull. En fi, aquesta és una excel·lent comèdia romàntica, que guanya a cada visió i que es converteix fàcilment en una de les millors dels anys 90.

Acabem amb un entonat diàleg entre els germans Larrabee. “You are talking about my life!”, protesta el petit, David, quan Linus li reclama que talli amb Sabrina. “I pay for your life, David. My life makes your life possible”, estableix amb fermesa l’autoritari Linus. “I resent that”, es queixa David, que no pot dir res més perquè realment es dedica a la bona vida i prou. “So do I”, remata Linus.  

QUIZ SHOW (1994)

 

1994. USA. Director: Robert Redford. 132 minuts. Color.

Guió: Paul Attanasio. Llibre: Remembering America: A Voice From the Sixties, de Richard N. Goodwin (1988). Fot: Michael Ballhaus. Música: Mark Isham.

Ralph Fiennes (Charles Van Doren), John Turturro (Herbie Stempel), Rob Morrow (Dick Goodwin), Paul Scofield (Mark Van Doren), David Paymer (Dan Enright), Hank Azaria (Freedman).  

Afalagat

Charles Van Doren, professor universitari, pertany a una familia il·lustre. Fill d’un poeta cèlebre i d’una novel·lista, viu una vida còmode i elegant. Fascinat pels concursos televisius, es presenta a la seu de la NBC per provar sort en el “Twenty-One”, concurs de preguntes culturals de gran èxit. Els responsables del programa el reben encantats, perquè necessiten un relleu urgent per a Herbie Stempel, imbatible campió que ja no és tan popular com era, tal com reflecteixen unes audiències a la baixa. Quan, en el moment decisiu del programa en què Van Doren s’enfronta a Stempel, el presentador li fa una pregunta prèviament preparada, Van Doren dubta uns segons… i després la contesta correctament. Ha guanyat, és a dir, s’ha deixat corrompre. La fama i els diners han vençut. A partir d’aquí, Van Doren encadena les victòries, sempre gràcies al fet que coneix amb antelació les preguntes. Fi i cultivat com és, s’excusa en la importància de la seva presència en el concurs per incrementar l’interès dels nens per la cultura. En realitat, però, s’ha rendit a l’afalac general que proporciona la fama. Van Doren és l’home més admirat d’Amèrica, i ell adora ser-ho.

Van Doren, però, té dos enemics: Herbie Stempel, l’home a qui van descavalcar del concurs per col·locar-lo a ell, i Dick Goodwin, l’advocat del Congrés que investiga la corrupció dels concursos televisius. Tots dos acaben derrotant Van Doren, quan l’escàndol surt a la llum, però alhora tots dos en queden fascinats; Goodwin en el llarg assetjament a què el sotmet i Stempel quan Van Doren fa la declaració pública de mea culpa i rep una gran ovació, tant dels congressistes com del públic assistent. Pobre Stempel, Van Doren és imbatible, fins i tot en la humiliació pública, i ell és un home insignificant i vulgar.   

Els fets que explica Quiz Show són autèntics: un gran cas de corrupció televisiva que va escandalitzar els Estats Units a finals dels anys 50. Aquesta pel·lícula recrea aquests fets amb precisió i gran agilitat narrativa. Destaquen el seu poder d’evocació sobre un món fascinant -l’Amèrica dels anys 50- i la clarividència amb què exposa les misèries de la televisió (i de la societat en general). Hi ha grans personatges i grans diàlegs. Els duels dialèctics de Van Doren amb Goodwin, que l’investiga i a poc a poc el va acorralant, són magnífics. Ralph Fiennes, en el millor paper de la seva carrera, és un Charles Van Doren memorable.

La pel·lícula també és molt incisiva retratant els diversos estrats del poder. Els encarregats del concurs reben el seu càstig, però el Gran Home de la NBC, connectat amb les mes altes esferes, resulta intocable.

Una gran pel·lícula, doncs, magistralment dirigida per Robert Redford. Quiz Show és, sens dubte, un dels cims del cinema americà dels anys 90. 

Acabem amb un comentari de Mark Van Doren, pare de Charles, esfereït dels diners que el seu fill guanya a la televisió: “Sixty-four thousand dollars for a question. I hope they are asking you the meaning of life.”    

RESERVOIR DOGS (1992)

 

1992. USA. Director: Quentin Tarantino. 99 minuts. Color.

Guió: Quentin Tarantino. Fotografia: Andrzej Sekula.  

Harvey Keitel (Mr. White / Larry), Tim Roth (Mr. Orange),  Michael  Madsen (Mr. Blonde), Chris Penn (Nice Guy Eddie), Steve Buscemi (Mr. Pink), Laurence Tierney (Joe Cabot), Quentin Tarantino (Mr. Brown), Edward Bunker (Mr. Blue).

Abans i després

BUGSY (1991)

 

LE MARI DE LA COIFFEUSE (1990)

 

1990. França. Director: Patrice Leconte. 82 minuts. Color.  (3 d’octubre)

Guió: P.Leconte, Claude Klotz. Fot: Eduardo Serra. Música: Michael Nyman. 

Jean Rochefort (Antoine), Anna Galiena (Mathilde), Roland Bertin (el pare d’Antoine), Michèle Laroque (la mare del nen adoptat).   

Títols: The Hairdresser’s Husband; El marit de la perruquera.

Els amics innecessaris

Aquesta és una pel·lícula estranya, absurda, minimalista, amb un encant indiscutible i una dosi il·limitada d’extravagàncies, no sempre afortunades. El somni d’Antoine, des de petit, és casar-se amb una perruquera, però no amb una perruquera qualsevol sinó una d’exhuberant i lúbrica, per viure infinites sessions apoteòsiques de sensulitat i sexualitat, contemplant la formosa perruquera en acció, just com feia, de petit, al poble on estiuejava la família, en què Antoine entrava en èxtasi assegut a la perruqueria tot assaborint amb la vista detalls anatòmics de la molt ufanosa perruquera.     

Antoine triga molt temps a fer realitat el seu somni. Ja és un home de seixanta anys quan veu per primera vegada Mathilde, perruquera sublim de poc més de trenta. Antoine li proposa matrimoni a l’instant, de cop, mentre ella li talla els cabells. Mathilde no contesta, però a la següent visita li recorda la proposta i accepta. Potser no és gaire versemblant, però en aquest film el realisme no hi té res a fer. Antoine i Mathilde es casen, són feliços i viuen en ple èxtasi amorós i sexual cada dia, de manera imparable. No necessiten fills ni amics per ser més feliços. Declara ell: “Tampoc no tenim amics. No n’hem tingut mai. Què haurien afegit a la nostra vida? Sempre m’ha estranyat la mania de les parelles de sortir amb altres parelles, d’intercanviar-se invitacions, de passar les vacances junts. A mi això sempre m’ha semblat una falta d’amor. Una esquerda emplenada per amistats externes. Jo estic bé amb tu, Mathilde. Som feliços junts. És l’únic que importa.”

El film, ara tòrrid ara flàccid, evita caure en la monotonia gràcies a un catàleg decent de personatges secundaris i a uns quants balls peculiars d’un desencadenat Jean Rochefort. El desenllaç és tràgic, però tampoc no importa gaire. Mathilde (Anna Galiena, malencònica i escultural), com que no podria suportar la fi de l’èxtasi que viu amb Antoine, se suïcida al riu abans que la passió sigui substituïda per la tendresa. Aquesta és la carta de comiat de Mathilde: “Mon amour, je m’en vais avant que tu t’en ailles. Je m’en vais avant que tu ne me désires plus, parce que alors il ne nous restera que la tendresse et je sais que ça ne sera pas suffisant.” Resulta molt francès tot plegat, com aquesta França eterna, ja desapareguda, tan ben recreada.