A UN RATOLÍ. Robert Burns

 

To a Mouse

 

On Turning Her up in Her Nest with the Plough,

November 1785

 

 

Wee, sleekit, cowrin, tim’rous beastie,

O what a panic’s in thy breastie!

Thou need na start awa sae hasty,

Wi’ bickering brattle!

I wad be laith to rin an’ chase thee,

Wi’ murdering pattle!

 

I’m truly sorry Man’s dominion

Has broken Nature’s social Union,

An’ justifies that ill opinion 

Which makes thee startle

At me, thy poor, earth-born companion

An’ fellow-mortal!

 

I doubt na, whyles, but thou may thieve; 

What then? poor beastie, thou maun live!

A daimen-icker in a thrave

S’ a ‘sma request:

I’ll get a blessin wi’ the lave,

An’ never miss ’t!

 

Thy wee-bit hoosie, too, in ruin!

It’s silly wa’s the win’s are strewin! 

An’ naething, now, to big a new ane,

O’ foggage green!

An’ bleak December’s winds insuin,

Baith snell an’ keen!

 

Thou saw the fiels laid bare an’ waste,

An’ weary Winter comin fast.

An’ cozie here, beneath the blast,

Thou thought to dwell,

Till crash! the cruel coulter past

Out thro’ thy cell.

That wee-bit heap o’ leaves an’ stibble

Has cost thee monie a weari nibble!

Now thou’s turn’d out, for a’ thy trouble,

But house or hald.

To thole the Winter’s sleety dribble.

An’ cranreuch cauld!

 

But Mousie, thou art no thy-lane,

In proving foresight may be vain:

The best-laid schemes o’ Mice an’ Men

Gang aft agley,

An’ lea’e us nought but grief an’ pain

For promis’d  Joy!

 

Still, thou art blest, compar’d wi’ me!

The present only toucheth thee:

But Och! I backward catch my e’e,

On prospects drear!

An’ forward tho’ I canna see,

I guess an’ fear!

  

  

A un ratolí

 

Havent-li destrossat el cau amb l’arada,

Novembre 1785

 

Animalet de pèl fi, espantadís,

Com et tremola de por el pit!

No cal que fugis tan de pressa,

Amb tant rebombori i brogit!

No penso pas ‘nar al teu darrera,

Amb l’aixada i aire assassí!  

 

Sap greu que l’Home, amb el seu predomini, 

La unió amb la Natura elimini.

I justifiqui el parer erroni 

Que ara fa que em miris atònit,

A mi, pobre company, nascut

de la terra, mortal com tu.

 

Suposo, i no m’erro, que em deus robar;  

Pobre bestiola! També has de menjar.

D’una garba, una sola espiga

És una demanda ben minsa.

Ben feliç estic amb la resta,

I que una porció sigui teva.  

 

I ara tens la caseta destrossada,

Els prims envans se’ls ha endut la ventada.

No queda res per fer-la nova,

Ni una mica d’herbota enlloc

I el cru desembre és a la vora,

Amb el viu, gèlid vent del nord.  

 

Vas veure com els camps es feien erms,

I com de ràpid venia el dur hivern,

I vas pensar, aquí, calentet,

A recer, que bé hi estaràs,

Fins que, ai!, el cruel ganivet,

La teva casa ha destrossat. 

 

Tal munt de branques, fulles i fruits secs,

Et devien costar mil i un rosecs.

Ara, després de tants afanys,

T’has quedat sense llar ni casa,

A mercè dels plugims glaçats

De l’hivern, i les gebrades. 

 

Ratolí, creu-me, no estàs sol al món,

Es fan en va moltes previsions:    

Els millors plans de Ratolins i d’Homes

Sovint acaben malament.

En lloc de la Joia promesa

ens quedem amb dolor i lament.

 

Prò, comparat amb mi, tu ets prou feliç!

És el present, i prou, que et té intranquil:

Ai!, quan mos ulls miren enrere

El paisatge és molt llastimós!

I el futur encar no el puc veure,  

Però el pressento i em fa por!

                                                         Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

UNA ROSA VERMELLA, VERMELLA. Robert Burns

ROBERT BURNS (1759-1796) 

A Red Red Rose

 

My Luve’s like a red, red rose

That’s newly sprung in June;

O my Luve’s like the melodie

That’s sweetly play’d in tune.

 

As fair art thou, my bonnie lass,

So deep in luve am I,

And I will luve thee still, my dear,

Till a’ the seas gang dry. 

 

Till a’ the seas gang dry, my dear,

And the rocks melt wi the sun; 

I will luve thee still, my dear,

While the sands o’ life shall run.  

 

And fare thee weel, my only Luve!

And fare thee weel a while!

And I will come again, my Luve,

Tho’ ‘twere ten thousand mile!

  

 

Una rosa vermella, vermella

 

Com rosa vermella, vermella,

de ple juny, és el meu amor.

Com una dolça melodia,

Afinada, és el meu amor.     

  

Ets tan bonica, tan bufona,

I em tens, sí, tan enamorat,  

Que jo t’estimaré, amor meu,

Fins que els mars s’hagin assecat.

 

Amb mars assecats, amor meu,  

I les roques foses pel sol.

Jo encar t’estimaré, amor meu,

Mentre la pols de la vida pren vol.      

  

I et dic adéu, únic amor,   

Et dic adéu, el món m’hi obliga,  

Però tornaré amb tu, amor meu,

Ni que hagi de fer deu mil milles!   

 

                                                Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

 

 

Nota: al vers 14 el poeta només diu que se n’ha d’anar una temporada. La traducció aposta per afegir-hi una mica de drama.

MARY MORISON. Robert Burns

ROBERT BURNS (1759-1796)

Mary Morison

 

O Mary, at thy window be

It is the wish’d, the trysted hour; 

Those smiles and glances let me see,

That makes the miser’s treasure poor:

How blythely wad I bide the stoure,

A weary slave frae sun to sun,

Could I the rich reward secure,

The lovely Mary Morison.

 

Yestreen when to the trembling string

The dance gaed thro’ the lighted ha’

To thee my fancy took its wing,

I sat, but neither heard or saw:

Tho’ this was fair, and that was braw,

And yon the toast of a’ the town,

I sigh’t, and said amang them a’,

“Ye are na Mary Morison.”

 

O Mary, canst thou wreck his peace

Wha for thy sake wad gladly die?

Or canst thou break that heart of his

Whase only faut is loving thee?

If love for love thou wilt na gie

At least be pity to me shown:

A thought ungentle canna be

The thought o’ Mary Morison.

   

 Mary Morison

 

Oh Mary, surt a la finestra, és tard.   

És l’hora nostra, la cita anhelada;     

Mostra’m el teu somriure, les mirades  

Que fan tan pobre el tresor de l’avar.       

Feliç seria jo empassant-me pols,  

esclau de sol a sol, las nit i dia,  

si la preuada recompensa fos   

Mary Morison, airosa i bonica .   

 

Quan ahir, al so del trèmul violí,  

Es feia el ball a la sala daurada,    

La meva ment fantasiosa et cercava.   

Jo seia, sense res veure o sentir.    

Sí, de noies vistoses no en faltaven,    

Es veia al fons la pubilla de l’any.      

Mes jo deia, enmig d’elles, sospirant:  

“Com Mary Morison no n’hi ha cap altra.”

 

Oh Mary, com pots destruir la pau

D’aquell que moriria per salvar-te? 

Oh Mary, com el meu cor pots trencar   

Si només pots culpar-me d’estimar-te?

Com que amor per amor no em vols donar,

Si més no mostra’t compassiva amb mi:

Un pensament que no sigui gentil, 

Mary, és un pensament que no t’escau.   

                          Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

                                                Foto de Deborah Kerr, actriu escocesa. 

 

 

MON COR ÉS A LES HIGHLANDS. Robert Burns

 ROBERT BURNS (1759-1796)

My Heart’s in the Highlands

 

Farewell to the Highlands, farewell to the north,

The birth-place of Valour, the country of Worth;

Wherever I wander, wherever I rove,

The hills of the Highlands forever  I love.

 

My heart’s in the Highlands, my heart is not here;    

My heart’s in the Highlands, a-chasing the deer;  

A-chasing the wild-deer and following the roe;

My heart’s in the Highlands, wherever I go.

    

Farewell to the mountains high-cover’d with snow; 

Farewell to the straths and green vallies below; 

Farewell to the forests and wild-hanging woods;  

Farewell to the torrents and loud-pouring floods.

 

 

MON COR ÉS A LES HIGHLANDS

 

Adéu, Highlands, adéu! Terres Altes del nord, 

On el Valor nasqué, del Coratge bressol; 

Per allà on jo vagi, per allà on rodi món,     

Jo sempre duré, Highlands, l’amor pels teus turons.   

 

Mon cor és a les Highlands, mon cor no és pas aquí,

Mon cor és a les Highlands, el cérvol perseguint;       

Perseguint l’altiu cérvol, goitant el cabirol;   

Mon cor és a les Highlands, allà on vaig no estic sol.       

 

Adéu a les muntanyes amb cims de neu cobertes; 

Adéu les grans valls i a les clotades verdes;   

Adéu als boscs que s’alcen i a les plantes penjants; 

Adéu a les riuades, torrents avall bramant. 

                                                          Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

PEL CAMP DE SÈGOL. Robert Burns

 

ROBERT BURNS (1759-1796)

Comin thro’ the rye!

 

O, Jenny’s a’ weet, poor body,

Jenny’s seldom dry:

She draigl’t a’ her petticoatie,

Comin thro’ the rye!

 

Comin thro’ the rye, poor body,

Comin thro’ the rye,

She draigl’t a’ her petticoatie,

Comin thro’ the rye!

 

Gin a body meet a body,

Comin thro’ the rye,

Gin a body kiss a body

Need a body cry?

 

Gin a body meet a body,

Comin thro’ the glen,

Gin a body kiss a body,

Need the warl’ ken?

 

Gin a body meet a body,

Comin thro’ the grain;

Gin a body kiss a body

The thing’s a body’s ain.

 

 

 

PEL CAMP DE SÈGOL

 

Jenny, tan molla, pobre cos,  

Jenny, eixuta rara vegada,

Els enagos arrossegant,

Pel camp de sègol s’és anada.

 

Pel camp de sègol, pobre cos,

Pel camp de sègol s’és anada,

Els enagos arrossegant, 

Pel camp de sègol s’és anada.  

 

Si un cos es troba un altre cos, 

Pel sègol travessant,

Si un cos fa un petó a un altre cos, 

Un cos ha d’acabar plorant?

 

Si un cos es troba un altre cos,

Per la vall travessant. 

Si un cos fa un petó a un altre cos, 

Cal que el món ho vagi escampant?    

 

Si un cos es troba un altre cos, 

Allà on el blat s’ajau,     

Si un cos fa un petó a un altre cos, 

Què costa deixar-los en pau?      

                                                          Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà  

JUROR #2 (2024)

 

2024. USA (Malpaso, Warner). Director: Clint Eastwood. 114 min. Col. (1 nov.)

Guió:  Jonathan Abrams. Fot: Yves Bélanger. Música: Mark Mancina.    

Nicholas Hoult (Justin Kemp), Toni Collette (Faith Killebrew), Zoey Deutch (Allison Creson), Cris Messina (Erich Resnick), Gabriel Basso (James Michael Sythe), Kiefer Sutherland (Larry Lasker), Francesca Eastwood (Kendall Carter), J. K. Simmons (Harold).      

Dilemes i polsosos ideals

El jurat número 2 és Justin Kemp, un home jove, feliçment casat i a punt de ser pare. Alcohòlic rehabilitat, no és estrany que pensi que la força de voluntat és el factor clau per dirigir amb encert la pròpia vida. Ah, no compta amb l’atzar i l’altra gent… Tot es comença a tòrcer quan rep una notificació per formar part d’un jurat. En Justin se’n vol alliberar al·legant l’avançat estat de gestació de la seva dona, però la jutgessa, insensible, li denega la petició. Al judici, en Justin aviat s’adona que potser va ser ell qui, en una nit de tempesta, conduint per una carretera estreta, va matar Kendall Carter, una noia borratxa que havia discutit amb el seu xicot irascible en un bar proper. Sí, el cotxe no va impactar contra un cérvol, com ell creia, sinó contra la noia. L’acusat, un tipus menyspreable amb un llarg historial delictiu, és innocent, doncs. Justin, a més, no pot evitar mirar-se’l amb certa simpatia, perquè és, com ell, un home rehabilitat, o ho sembla.

El dilema que se li planteja al pobre Justin no té una solució fàcil. Si opta per ser honrat, acabarà a la presó, perquè el seu historial alcohòlic farà que ningú no es cregui que no havia begut aquella nit; si, en canvi, opta per no dir res, un home innocent pot ser durament condemnat, i en Justin serà devorat pels remordiments de consciència. D’entrada escull, amb cautela, el primer camí, i com Henry Fonda a Dotze homes sense pietat (Twelve Angry Men, 1957), ell és el primer dels dotze jurats que afirma no estar prou segur de la culpabilitat de l’acusat. El guió, però, no pretén recrear aquest cèlebre film i es dispersa hàbilment en diversos fronts: la investigació que duu a terme un altre membre del jurat -un policia jubilat a qui ha alarmat la inepta investigació del cas-; les converses entre l’advocat defensor i l’ambiciosa fiscal -que pensa sobretot en l’ascens que pot aconseguir si obté una bona condemna-; i, és clar, l’angoixa creixent del jurat número 2, que pertorba la felicitat de la seva dona embarassada.   

El desenllaç és excel·lent. En Justin resol el dilema a favor de la segona opció, és a dir, deixant que un home innocent sigui condemnat. No li falten motius: la seva llibertat és més necessària perquè té dona i fill, una família que ha de protegir. Tot sembla resolt, els remordiments s’esvairan amb el temps. Però, en aquest cas, no n’hi ha prou amb la seva força de voluntat per traçar el rumb de la seva vida. Hi ha l’atzar, l’altra gent, en especial, una fiscal que ara, aconseguit l’ascens, ja es pot permetre retrobar polsosos ideals de justícia.

Anys enrere, potser només deu anys enrere, Clint Eastwood hauria fet un film magistral amb aquest bon guió que retrata durament el sistema judicial americà. Ara, naturalment, és un home molt gran (94 anys) i la força expressiva del seu cinema ha minvat força. En queden rastres, emocionants de veure (clarobscurs a dins la casa, per exemple). En qualsevol cas, és un film notable i un més que meritori final de trajecte, si és que ho acaba essent.     

HARRY IN YOUR POCKET (1973)

 

1973. USA (United Artists). Productor i director: Bruce Geller. 103 minuts. Col.

Guió: James David Buchanan, Ronald Austin.

Fotografia: Fred Koenekamp. Música: Lalo Schifrin. 

James Coburn (Harry), Michael Sarrazin (Ray Houlihan), Walter Pidgeon (Casey), Trish Van Devere (Sandy Coletto).  

Màxima instrucció

El cinema educatiu va fer el cim amb aquest film. Realment no se m’acut una altra pel·lícula tan instructiva com aquesta, que compta, a més, amb un professor excepcional: James Coburn, pur magnetisme a la pantalla i a l’aula. Coburn és Harry, el llegendari Harry, sense cognom, campió dels carteristes, un home amb classe, no un delinqüent arrossinat del submón sinó un cavaller per a les grans ocasions, fi estilista del seu ofici i, per descomptat, d’acord amb el seu talent, un home amb un tren de vida considerable. Aquest és el seu lema:  “We travel first class: best rooms, best clothes, best food. Everything strictly the best.”  El millor per al millor. Però, és clar, fins i tot el millor necessita alguns ajudants. Ja té un col·laborador fix des de fa anys: el veterà Casey (inesperat Walter Pidgeon, aquí en versió tardorenca), decadent cocaïnòman que té un gran olfacte a l’hora d’assenyalar, de “marcar”, els objectius, en ple carrer, en un centre de convencions, en un pavelló esportiu…  Però, per fer les coses bé, amb professionalitat, es necessiten dues persones més: una noia atractiva que despisti la víctima i un tercer home a qui Harry pugui entregar de seguida la cartera robada, perquè Harry -aquesta és la seva llei més sagrada- mai no es queda la cartera: “Harry never holds. Not for a minute, not for thirty seconds.”

Per desgràcia, el repartiment juvenil és força menys estel·lar. Michael Sarrazin, sempre avorrit i inexpressiu, exerceix de recollidor de carteres i Trish Van Devere, mitjanament atractiva però poc espurnejant, és la noia que despista les víctimes. No enlairen la pel·lícula, aquest parell, les peripècies dels quals ocupen més metratge del necessari, ja des de l’inici, quan en una estació de tren observem pausadament la ineptitud del sagal com a lladregot. Hi ha un intent, més aviat desmaiat, de crear un triangle amorós entre la parella jove i Harry, però té poca vida. Realment, quan James Coburn, a la seqüència final, decideix incomplir la seva regla d’or -“Harry never holds”- i és enxampat in fraganti per la policia, sembla que ho faci, no per salvar la jove parella, sinó per desempallegar-se d’ells definitivament.