TAKE THE MONEY AND RUN (1969) * *

 

1969. USA. Director: Woody Allen. 85 minuts. Color.

Guió: Woody Allen, Mickey Rose. Fot: Lester Shorr. Música: Marvin Hamlisch. 

Woody Allen (Virgil Starkwell), Janet Margolin (Louise).

La pistola de sabó

Aquesta és la primera pel·lícula que va realment va dirigir Woody Allen, perquè la peculiar What’s Up, Tiger Lily? (1966) consistia només en un doblatge còmic d’un film japonés ja existent. Take the Money and Run és una pel·lícula irregular, un fals documental paròdic que no acaba de funcionar mai gaire bé, i que viu sobretot d’alguns gags molt divertits. Potser el problema és que el punt de partida és massa inversemblant, fins i tot en clau de comèdia, perquè Woody Allen és del tot increïble com a delinqüent, atracador de bancs i un dels criminals més buscats del país. Faria bé Woody Allen, sobretot a partir d’Annie Hall (1977), d’acostar la seva personalitat cinematogràfica a la seva persona real, construint un personatge neuròtic proper i entranyable.

En aquest film, l’embolcall de fals documental es fa més aviat pesat -això li sortiria molt millor a Zelig (1983)- i només fa mitja gràcia el camuflatge dels avergonyits pares del perillós criminal, que apareixen amb celles, ulleres i bigoti de Groucho Marx (tot un homenatge). Com deia, el millor són alguns gags, com el de la pastilla de sabó convertida en pistola fins que, quan el xicot ja és a les portes de la presó, una inoportuna pluja la converteix en un munt de bombolles. També és molt divertit el tram final, en què Woody i cinc presidiaris més es refugien encadenats en una casa on viu una dona gran; arriba un policia, la dona presenta els sis homes com els seus “cosins” i el policia s’ho creu (i dos dels sis són negres!); quan la dona, aprofitant que els sis han anat al lavabo, li diu que són els presidiaris, que s’ho hauria d’haver imaginat perquè van tots molt juntets sempre, el policia afirma: “Em pensava que era una familia molt unida”.

A vegades, alguns gags, com ara el de les dues bandes de atracadors que assalten alhora un mateix banc, no acaben de ser tan divertits com podien haver sigut, a causa de la comprensible falta d’experiència de Woody Allen com a director. Destaquem, per acabar, l’agradable presència de Janet Margolin.           

CELEBRITY (1998) *

 

1998. USA. Guionista i director: Woody Allen. 113 minuts. B/N

Kenneth Branagh, Judy Davis, Famke Janssen, Winona Ryder, Joe Mantegna, Leonardo DiCaprio, Charlize Theron.  

Folis al mar

En la millor seqüència d’aquest llarg i molt avorrit film de Woody Allen, Kenneth Branagh té la brillant idea de trencar relacions amb Famke Janssen just quan ella anava a viure al seu pis (els de la mudança ja corren per allà); llavors ella, en un rampell d’ira, agafa la novel·la que ell ha trigat anys a escriure i surt de casa; la persegueix Kenneth Branagh cridant “És l’única còpia que tinc!”, però fa tard, perquè Famke Janssen ja ha pujat a un ferry i, des de la coberta, va llençant els folis al mar, mentre ell ho contempla impotent des del moll.

És una llàstima que això no passés en la realitat i que una amant irada -i alhora caritativa- de Woody Allen no llencés el guió de Celebrity al mar. El film no té cap gràcia ni enginy, i és pesat, avorrit i completament trivial. Alguna escena, com la dels plàtans, causa vergonya aliena. Especialment irritants es fan Judy Davis, Leonardo DiCaprio i Charlize Theron. Fent de Woody Allen, Branagh cansa força aviat, i només Famke Janssen i Winona Ryder salven l’espectacle.

Anotem la millor frase del film, que és en blanc i negre. Parlant d’un director de cinema, algú comenta: “He’s very arty, pretentious, one of those assholes who shoots all his films in black and white”.  

VICKY CRISTINA BARCELONA (2008) *

 

2008. Espanya, USA. Guionista i director: Woody Allen. 96 minuts. Color.

Rebecca Hall (Vicky), Scarlet Johansson (Cristina), Javier Bardem (Juan Antonio), Penélope Cruz (María Elena).

L’última planta del soterrani

Barcelona no va tenir sort, perquè aquest film, de títol tan desgraciat, va marcar un dels punts més baixos de la trajectòria de Woody Allen. En aquest cas, la desgana és infinita. D’entrada hi ha una veu en off que no calla mai. Impotència narrativa? No, mandra d’escriure diàlegs. Els que hi ha semblen escrits a correcuita. El guió acumula tòpics sense fi. Les dues turistes americanes i el latin lover sembla que tinguin copes de vi enganxades a la mà. Com que som a Espanya, sempre sona una guitarra espanyola.

Llàstima que Javier Bardem no faci de torero, com volia Woody Allen, per espant dels productors catalans de la pel·lícula. No, Bardem fa de pintor (secció bohèmia daurada) i pinta amb una energia descomunal, perquè és així com pinten els “machos ibéricos” mentre dediquen mirades penetrants a les embadalides turistes americanes. De turistes, n’hi ha dues: Rebecca Hall (el millor del film, per cert) i Scarlett Johasson (insípida). La primera té un promès al seu país, que no ofereix, evidentment, les prestacions del latin lover (perquè quedi clar, és més baixet que ella). Bardem té un pare, que viu en una casa de pagès d’aquelles dels anuncis de Fabada Asturiana. L’home té pensaments lascius quan recorda Penélope Cruz. ¿Serà aquest vell l’alter ego del director? Ho sembla per la manera com Allen filma Scarlett Johansson.

Tot plegat apareix Penélope Cruz, que fa d’espanyola gelosa i exaltada, pura passió, buscant l’Oscar a l’estil de la Sophia Loren (i el va trobar!). Tòpic rere tòpic, postal rere postal, amb un argument insignificant, la pel·lícula avança però no millora. És esgotador sentir Bardem repetir “speak english” a la Pe, fins i tot quan estan sols; és ridícul el famós ménage à trois, que es queda en tímid esbós; i és lamentable la seqüència final, amb la Pe entrant a la casa amb una pistola. Pobre Jean Negulesco! ¡Com el van insultar, a ell, per les pel·lícules que va fer als anys 50 amb turistes americanes, latin lovers i postals turístiques! Però Woody Allen encara té una part de la crítica als seus peus, suposo que en record dels temps passats. Alguns van parlar, fins i tot, d’un cert retorn a l’antiga grandesa. Personalment, només hi veig mandra, negligència i cinisme.       

MAGIC IN THE MOONLIGHT (2014) * * * *

 

2014. USA, França. Guionista i director: Woody Allen. 97 minuts. Color.

Fotografia: Darius Khondji.

Colin Firth (Stanley Crawfod), Emma Stone (Sophie Baker), Simon McBurney (Howard Burkan), Hamish Linklater (Brice), Marcia Gay Harden (Mrs. Baker), Eileen Atkins (Vanessa). 

El mag tardorenc i la mèdium primaveral 

Amb Màgia a la llum de la lluna, Woody Allen va tornar a la dècada que més li convé –els anys 20- i a l’ambient que més el motiva: el dels rics i elegants, sofisticats i cultivats, dedicats al dolce far niente en un entorn bonic; en aquest cas, la Côte d’Azur, retratada amb la millor llum i els millors colors. La pel·lícula té un punt de partida interessant. Stanley Crawford, mag de fama mundial amb el nom de Wei Ling Soo i aspecte xinès, rep un encàrrec d’un col·lega: desemmascarar una mèdium que està fent fortuna entre els adinerats residents de la Riviera francesa. Stanley, un campió de la lluita contra els tramposos espiritistes, s’hi apunta de gust. D’entrada, però, és la mèdium, Sophie Baker, qui el desemmascara (ell s’hi ha presentat sota una identitat falsa) i, més i tot, el convenç, endevinant molts detalls de la seva vida, que realment té un do i no és una estafadora. Stanley, cínic que no creu en res, obre els ulls a la possibilitat que la vida sigui alguna cosa més que mort i pols, i és més feliç que mai.

Woody Allen farceix la pel·lícula amb molts diàlegs sobre Déu, la mort, el més enllà, el sentit de la vida, etcètera, que tot i tenir el seu interès, deixen una clara sensació de “déjà vu” (ben mirat, però, Woody Allen ha fet tantes pel·lícules que gairebé tot ja és “déjà vu”). Sophie té un promès ric, Brice, un noi simpàtic que bàsicament es dedica a cantar i a tocar l’ukelele. No és d’estranyar, doncs, que es decanti per companyia del mag, per més egocèntric i pedant que sigui.   

La pel·lícula llisca inevitablement cap al terreny amorós a la segona part, i resulta poc convincent. La diferència d’edat entre Colin Firth (nascut el 1960) i Emma Stone (1988) és massa gran. L’antic Darcy ara ja està massa pansit i sec (amb aquella sequedat de qui es prepara per a una llarga vellesa), com per enamorar una noia tan fresca i vital com Emma Stone. Hauria calgut un actor més jove. Stanley, a qui hem vist a l’inici amb una promesa més gran i seriosa, es decanta al final per Sophie perquè és més irracional i imprevisible. En cap moment, hi ha cap referència al fet que sigui molt més jove. Ai, Woody, que ja ens coneixem… 

Com Cary Grant i Deborah Kerr (1) a An Affair to Remember (1959), ell té una tia a la Provença, a qui visiten. De nom Vanessa, és una dona sàvia que conclou adequadament el debat existencial de la pel·lícula: “The world may or may not be without purpose, but it’s not totally without some kind of magic.” És ben cert, i és bo que Woody Allen encara sigui capaç d’extreure’n una mica, d’aquesta màgia. No cal dir que amb Emma Stone davant la càmera, resulta gairebé impossible no fer-ho.     

(1) O, en la primera versió, Lover Affair (1939), Charles Boyer i Irene Dunne; i en la tercera, Love Affair (1994), Warren Beatty i Annette Bening.  

WHATEVER WORKS (2009) * *

 

2009. USA. Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.

Larry David (Boris Yelnikoff), Evan Rachel Wood (Melody), Patricia Clarkson (Marietta), Henry Cavill (Larry Lee James). 

Desesperança doble

“La falta de realitat d’aquest film només és comparable a la seva falta, també desesperant, d’irrealitat”. Això deia Jorge Luis Borges sobre City Lights (1931) de Chaplin, i crec que el mateix es podria dir d’aquesta pel·lícula de Woody Allen, que recupera un guió antic que no necessitava pas ser rescatat de l’oblit. La falta de realitat és evident. ¿En quin món un home malcarat, coix i vellot, i no pas ric, aconsegueix que una noia tendra i bonica, quaranta anys més jove, s’enamori d’ell i s’hi vulgui casar? Ella, Melody, sudista refugiada a Nova York, melodiosament l’escolta cada dia, i assaboreix amb delectació cada paraula agra que ell deixa anar. Encoltem l’home, que es diu Boris, després de rebre la proposta de casament: “What could I offer you but a bad temper, hypochondriasis, morbid fixations, reclusive rages, and misanthropy? And what could you offer me? A character out of Faulkner, not unlike Benjy.”  Recordem que Benjy és el retardat mental d’El soroll i la fúria. És simpàtic, per tant, el genial Boris. Larry David -còmic de renom, pel que sembla- interpreta una mena d’alter ego agre i desfermat de Woody Allen.

El personatge, al cap de tres quarts d’hora, ja no dona més de si i entren en escena un xicot jove (agraïda presència de Henry Cavill) i els pares de Melody, que són uns patètics sudistes que veuran la llum a Nova York. Si Woody Allen pretenia que els habitants del Cinturó de la Bíblia (Bible Belt) dels Estats Units, l’odiessin encara més, sens dubte ho devia aconseguir. Entre impossibilitats i caricatures, doncs, transcorre el film, que no s’encalla però que tampoc no s’enlaira. La màgia de la irrealitat trigaria cinc anys a arribar, amb Magic in the Moonlight (2014).

MANHATTAN MURDER MYSTERY (1993) * * *

 

1993. USA. Director: Woody Allen. 104 minuts. Color.

Guió: Woody Allen, Marshall Brickman. Fotografia: Carlo Di Palma.

Diane Keaton (Carol Lipton), Woody Allen (Larry Lipton), Alan Alda (Ted), Anjelica Huston (Marcia Fox), Jerry Adler (Paul House). 

Wagner i Polònia

La recordava amb més gràcia aquesta comèdia d’assassinats de Woody Allen, que comença bé però es fa llarga al tram final. Hi ha dos retrobaments, un de positiu (Diane Keaton, absent des de Manhattan, 1979, exceptuant una breu aparició a Radio Days, 1987) i un de negatiu, la càmera en mà, que Woody Allen havia descobert l’any anterior (la marejant Husbands and Wives) i que també causa desperfectes en l’acabat visual d’aquest film. Woody Allen, com a actor, comença divertit, però va tan accelerat demostrant nervis i infinita covardia (imitant, com sempre, a Bob Hope, esmentat en el guió) que resulta monòton. S’agraeix la presència d’Alan Alda com a enamorat sense esperances de Diane Keaton.

El film, per desgràcia, és visualment pobre i té un misteri d’interès decreixent. A més, l’actor que fa dolent és pèssim i enfonsa la pel·lícula. D’altra banda, els vaivens d’amor i gelosia del trio protagonista (o quartet, amb Anjelica Huston) ens deixen més aviat indiferents. Es va parlar molt del final amb miralls homenatjant The Lady from Shanghai (1948), però és realment inepte. Tot queda en mans, per tant, dels diàlegs, de les frases, i n’hi ha de molt divertides. Fent-se passar per detectiu de policia en un hotel de mala mort, Woody Allen diu: “Yes, I am a detective. They lowered the height requirement”. Parlant del llibre que ha escrit Anjelica Huston, que deu ser d’impossible lectura, diu: “This book makes ‘Finnegans Wake’ look like airplane reading.” I, és clar, la famosa frase sobre Wagner i Polònia: “I can’t listen to that much Wagner, ya know? I start to get the urge to conquer Poland.”

TO ROME WITH LOVE (2012) *

 

2012. Itàlia, USA. Guionista i director: Woody Allen. 112 minuts. Color.  

Woody Allen (Jerry), Alison Pill (Hayley), Judy Davis (Phyllis), Roberto Benigni (Leopoldo Pisanello), Penélope Cruz (Anna), Jesse Eisenberg (Jack), Ellen Page (Monica), Alec Baldwin (John Foy).   

Badalls turístics

Després de París (Midnight in Paris, 2011) era lògic que la nova parada de la ruta turística europea de Woody Allen fos Roma, ciutat encara més monumental i vistosa, aquí fotografiada amb bonics colors per Darius Khondji. A part de contemplar Roma, però, poca cosa més pot fer l’espectador, badalls al marge. Quatre històries es van alternant en aquest film i, francament, no n’hi ha cap de gaire interessant. Woody Allen, apàtic, va facturar un guió sense gràcia amb un toc de Fellini, una mica d’òpera i amb Roberto Begnini per animar la funció.  

Una desmenjada recreació de l'El xeic blanc de Federico Fellini (Lo sceicco bianco, 1952) és potser l’episodi més fluix, però alhora proporciona el millor gag: de visita a la Capella Sixtina, després que un personatge, parlant de Miquel Àngel, digui que no es pot imaginar com devia ser això de treballar tot el dia de panxa enlaire, la prostituta Penélope Cruz afirma: “Jo sí”. (Lavorare tutto il tempo stando sdraiati sulla schiena: non lo posso immaginare! / Io sì!).

Woody Allen fa també d’actor, per última vegada fins ara a la pantalla gran. De visita a Roma per conèixer el promès de la seva filla, l’home descobreix que el seu futur consogre és un gran cantant d’òpera sota la dutxa. A fora, però, sense l’aigua rajant, desafina. La història és previsible i fa sensació d’acudit allargassat.

Roberto Begnini, com dèiem, fa acte de presència per animar la cosa, però la seva història -un home anònim, de cop i volta i sense cap motiu, és convertit en notícia contínua pels mitjans de comunicació- no va enlloc i acaba quan ha d’acabar i prou. De nou, certa apatia s’observa.

Per acabar, la quarta història tampoc no té gaire vida, i es fa fins i tot irritant, pels actors escollits (Eisenberg, Page, Baldwin) i pels diàlegs avorrits. Al final, la noia, que es feia la intel·lectual, ho deixa tot per córrer cap a Hollywood. La gent de la faràndula, cal concloure, és superficial, falsa i fa el que calgui per sobreviure. Un cert autoretrat de Woody Allen hi entreveig.       

YOU WILL MEET A TALL DARK STRANGER (2010) * *

 

2010. Espanya, USA. Guionista i director: Woody Allen. 100 minuts. Color. 

Naomi Watts (Sally), Josh Brolin (Roy), Gemma Jones (Helena), Anthony Hopkins (Alfie), Lucy Punch (Charmaine), Freida Pinto (Dia), Antonio Banderas (Greg), Pauline Collins (Cristal), Anna Friel (Iris). 

A la pobra Naomi no l’estima ningú

Quatre històries s’entrellacen en aquesta pel·lícula, protagonitzada per  quatre personatges -pertanyents a la mateix família- que busquen la felicitat pel seu compte després de patir greus crisis matrimonials. Comencem pel veterà Alfie (Anthony Hopkins, perdent el temps). Decidit a no resignar-se a la vellesa, se separa de la seva dona Helena, s’apunta a un gimnàs, coneix una prostituta, s’hi casa… i tot acaba com era de preveure, amb el pobre beneit arruïnat i enganyat. Aquesta història, realment, no té cap interès. Woody Allen refà Poderosa Afrodita (Mighty Aphrodite, 1995), però sense gràcia ni Mira Sorvino. Passem ara a Helena, la qual, deprimida per la marxa d’Alfie, confia la seva vida a una tarotista o similar, que li prediu el futur i li dirigeix el present. Helena acaba feliç aparellant-se amb un llibreter especialitzat en l’ocultisme, però amb la seva filla Sally histèrica, perquè la mare ara li nega els diners que li havia promès per iniciar un negoci (la tarotista, com és natural, desaconsella el préstec). Bé, aquesta segona història tampoc no té gaire interès. Com més idiotes, més feliços, ve a dir. Potser sí, qui sap.

Passem a Roy, gendre d’Alfie i Helena, i marit de Sally. És un novel·lista mediocre que es passa el dia mirant per la finestra. El motiu? A l’altra banda del pati hi sol haver, tocant la guitarra, una noia molt atractiva. Roy la coneix, l’enamora i la convenç perquè abandoni el seu jove xicot, un prometedor diplomàtic. Potser amb un altre actor la història hauria funcionat, però amb el rústic Josh Brolin és impossible. Més interessant és que Roy, pressionat per tenir un èxit literari, robi una novel·la a un amic que sembla haver mort d’accident de trànsit; però no, només està en coma, i si es desperta, Roy es quedarà contra les cordes… Què passa? Res, Woody Allen deixa la història a mig, perquè quan és l’hora s’ha de tancar la paradeta.

I finalment tenim a Sally, una dona que ja comença a tenir una edat i que està desesperada perquè el seu marit, Roy, no vol tenir fills ni formar una família. Sally comença a treballar en una galeria d’art i s’enamora del seu cap, Greg, que sembla que li correspon, però no, però sí, i definitivament no. Suposo que el gag consisteix en presentar Naomi Watts en un món insòlit en què cap home no li fa cas. Aquesta història tampoc no va gaire enlloc, però és millor que les altres perquè hi ha Noami Watts, que és de llarg la millor del repartiment. En fi, aquesta és una altra pel·lícula de Woody Allen, tan fàcil de veure com d’oblidar.

BLUE JASMINE (2013) *

 

2013. USA. Guionista i director: Woody Allen. 98 minuts. Color.

Cate Blanchett (Jasmine Francis), Alec Baldwin (Hal Francis), Sally Hawkins (Ginger), Bobby Cannavale (Chili), Peter Sarsgaard (Dwight Westlake).  

Blanche DuBois de segona

Amb l’encàndol Madoff en primer terme i l’argument d’Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) de Tennessee Williams de suport, aquesta és una pel·lícula monòtona i depriment de Woody Allen, que va servir, com a minim, perquè Cate Blanchett guanyés l’Oscar a la Millor Actriu de l’any. El seu personatge, però, és molt poc interessant, com tots els altres, i més aviat esgota. Ella és Blanche DuBois; perdó, vull dir Jasmine, vídua de Hal Francis, un inversor tipus Madoff que ha estafat tothom i ha acabat a la presó, on s’ha suïcidat. Jasmine, arruïnada i pertorbada, es refugia a San Francisco, on viu la seva germana Ginger, que té dos fills grassonets i fa plans de futur amb Chili, un tipus exaltat i amb samarreta paleta, versió descafeïnada d’aquell Stanley Kowalski de l’obra de Williams. No és ell qui queda torbat per la bellesa malaltissa i tardorenca de Jasmine sinó el dentista per a qui ella treballa. Són seqüències per oblidar.

El film s’allarga massa en el contrast entre la vida luxosa d’abans amb el seu marit (Alec Baldwin, amb una cara de dolent que no sé com algú li pot confiar els diners) i la seva vida actual, feta tota d’estretors, crits, combats de boxa per la tele i pizzes… La classe baixa segons Woody Allen. Al final, Jasmine, després d’intentar en va un casament desesperat amb un diplomàtic, acaba, abatuda i demacrada, parlant sola en un banc. Arriben els desitjats títols de crèdit.  

BROADWAY DANNY ROSE (1984) * *

 

1984. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 84 minuts. B/N

Fotografia: Gordon Willis.

Woody Allen (Danny Rose), Mia Farrow (Tina Vitale), Nick Apollo Forte (Lou Canova).

Moisès entre les canyes

Sobrevalorada per la crítica, aquesta pel·lícula és en realitat una obra menor de Woody Allen. (Aquesta frase serveix per descriure una trentena de films del guionista i director novaiorquès). És curta, però li sobren minuts. El protagonista, Danny Rose, és un entranyable representant d’artistes de segona fila; quan un d’ells triomfa, inevitablement l’abandona. El film, d’entrada, sembla que hagi de repartir joc entre una àmplia varietat de personatges -els estrambòtics artistes de Danny Rose- i d’anècdotes, però molt aviat tot se centra en el cantant Lou Canova, la seva amant Tina Vitale i Danny Rose, és clar. L’argument és decent però no desperta entusiasme. Mia Farrow, amb ulleres fosques gairebé tota l’estona, va recollir molts elogis fent d’italiana deseixida, però a mi em deixa indiferent. Sense mirada, un actor no transmet res. Els personantges són estereotipats i la trama, amb la màfia pel mig, és molt poc original.

Woody Allen es mostra molt més enginyós en algunes frases i diàlegs. Aquest diàleg sobre la culpa és un dels millors:

Danny Rose: Guilt is important. It’s important to feel guilty, otherwise, you know, you’re capable of terrible things. You know, it’s very important to be guilty. I’m guilty all the time and I never did anything, you know. My rabby, Rabbi Peristein, used to say we’re all guilty in the eyes of God.

Tina: Do you believe in God?

Danny Rose: No. No. But I’m guilty over it.

Acabem amb una bona frase. Quan Danny Rose i Tina, fugint dels mafiosos, passen per un paratge amb moltes canyes, ell (Woody Allen, sempre fora de lloc a camp obert) diu: “God, I never saw so many reeds in my life. I feel like Moses…”

MIDNIGHT IN PARIS (2011) * *

 

2011. USA, França, Espanya. Guionista i director: Woody Allen. 94 m. Color.  

Owen Wilson (Gil Pender), Rachel McAdams (Inez), Marion Cotillard (Adriana), Michael Sheen (Paul Bates), Corey Stoll (Ernest Hemingway), Tom Hiddleston (F. Scott Fitzgerald), Adrien Brody (Salvador Dalí), Léa Seydoux (Gabrielle). 

Postals i clixés

“Anem a culturitzar-nos” (Let’s get some culture), diu resignat Gil Pender, escriptor de visita a París, quan la seva promesa Inez ja l’arrossega a una altra etapa de l’esgotadora ruta turística cultural parisenca, on per més inri els escorta Paul Bates, un pedant insofrible –ho sap tot de Monet, Rodin i companyia- a qui Inez escolta embadalida. Pobre Gil Pender, ell que voldria palpar la màgia de París i encantar-se a les paradetes de vora el Sena per comprar discos de Cole Porter... Una nit, però, just tocades les dotze, la màgia es produeix i Gil viatja màgicament al París dels anys 20. No triga a entrar en contacte amb Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Gertrude Stein, Dalí, Buñuel, Man Ray, i a sentir parlar de Modigliani, Braque, Henry Miller, Miró, etcètera.

“Anem a culturitzar-nos”, diem resignats nosaltres també ben aviat, perquè Woody Allen, el nostre guia cultural, no sap donar vida als genis esmentats i tot són clixés i tòpics. Hemingway és, de llarg, el més pesat (fins i tot apareix amb un torero, Belmonte, “que és més valent que jo perquè s’enfronta a la mort”). El més divertit deu ser Dalí i la seva passió per si mateix i pels rinoceronts. Picasso surt més d’esquitllada amb un quadre força espantós (“La bagneuse”). També hi ha Adriana, amant rotatòria de pintors, interpretada per Marion Cotillard, que fa el que pot amb els infumables diàlegs sobre París i els artistes que ha de deixar anar.      

La pel·lícula és lleugera i superficial, amb postals per al present i clixés per al passat, però no brillant ni divertida. Owen Wilson és un alter ego jove i innocent de Woody Allen, i no fa altra cosa que quedar-se bocabadat davant les figures del passat i, en qualsevol moment, cantar les excel·lències de París. Ah, com és possible viure en un altre lloc que no sigui París… Resulta molt embafador. Al final acabes simpatitzant amb els antipàtics pares d’Inez, republicans de Califòrnia que detesten França i creuen que París és una ciutat sobrevalorada.      

CAFÉ SOCIETY (2016) * *

 

2016. USA. Guionista i director: Woody Allen. Fot: Vittorio Storaro. 96 m. Col.

Jesse Eisenberg (Bobby Dorfman), Kristen Stewart (Veronica ‘Vonnie’ Sybil), Steve Carell (Phil Stern), Blake Lively (Veronica Hayes), Corey Stoll (Ben Dorfman).  

Luxe i esplendor  

Woody Allen va tornar de nou als anys 30 de la mà d’un alter ego juvenil, Bobby Dorfman, un jove de Nova York que es trasllada a Hollywood, on passa a treballar pel seu oncle, Phil Stern, exitós agent d’estrelles del cinema. Poc li dura l’enlluernament pel glamour de Hollywood –les grans mansions, les festes, les estrelles-, pura façana d’un món fals sense interès, però s’enamora de Vonnie, la secretària del seu oncle. Ella, però, ja té un altre home a la seva vida, justament… l’oncle. Vonnie dubta entre el jove prometedor i el ric veterà, i al final escull l’aposta més segura. Bobby torna a Nova York, on es fa càrrec del luxós club nocturn del seu germà Ben, un gàngster que es desfà de la gent que el destorba banyant-la en formigó. Bobby, melancònic, es passeja pel club saludant la selecta clientela fins que un dia entra al club Vonnie, i l’oncle. Ah, sempre ens quedarà París, vull dir Los Angeles… L’ombra de Casablanca s’apodera de la pel·lícula i la converteix en allò que ja mig era: un embolcall decoratiu amb molt poca substància. Només faltava, per acabar de badallar, algun passeig per Central Park culminat amb la inevitable declaració d’amor a Nova York. Podem anotar una frase del frustrat Bobby Dorfman: “La vida és una comèdia escrita per un escriptor de comèdies sàdic.”(1)    

Així doncs, la pel·lícula, una de les més cares de la carrera de Woody Allen, destaca sobretot pels escenaris, els decorats i el vestuari. És possible que amb un altre actor, la història d’amor ens fes vibrar més, però Jesse Eisenberg es fa antipàtic i carregós al cap d’una estona. Molt millor resulta Kristen Stewart, i per això la primera part a Hollywood té més vida que la segona. Steve Carell té bons moments –“deixo la dona, no la deixo”-, però no sembla l’actor adequat per al paper. Blake Lively apareix fugaçment com a esposa de Bobby Dorfman, però no té personatge, i simplement llueix alguns fabulosos vestits de l’època, cosa que, com ja sabíem per The Age of Adaline (2015), fa de meravella.

Per acabar només dir que sap greu que Woody Allen, en el seu retrat del Hollywood dels anys trenta, es limiti a citar noms i a malparlar del lloc, i renunciï a evocar la màgia intemporal d’algunes d’aquelles pel·lícules.           

(1) Bobby: Life is a comedy written by a sadistic comedy writer.

A RAINY DAY IN NEW YORK (2019) * *

 

2019. USA. Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.

Fotografia: Vittorio Storaro. Música: cançons del pianista de jazz Erroll Garner.

Timothée Chalamet (Gatsby Welles), Elle Fanning (Ashleigh Enright).    

L’alter ego impossible

“M’exalta el nou i m’enamora el vell”. El memorable vers de J.V. Foix serveix per definir els dos joves protagonistes d'aquesta pel·lícula de Woody Allen. Ella, Elle Fanning, perd l’oremus -i les calces, si cal- per qualsevol director, guionista o actor famós amb què es troba en el seu periple, com a periodista universitària, per Nova York. Ell, en canvi, menys exaltat i més malencònic, viu enyorant el món de les pel·lícules antigues i de les cançons d’Irving Berlin. Si tenim en compte que el personatge es diu Gatsby Welles i té poc més de vint anys, es comprendrà fàcilment que costi de creure en la seva existència, tot i les bones prestacions de Timothée Chalamet. La diferència de seixanta anys -sí, 60- entre Woody Allen i el seu nou alter ego juvenil resulta massa evident.

La pel·lícula presenta un argument poc treballat, amb personatges que entren i surten d’escena de manera aleatòria. Els diàlegs són discrets i, en general, l’espectador, si no està molt captivat contemplant Nova York, bellament fotografiat per Vittorio Storaro, es pregunta cap a on va la història. La reposta és… enlloc. Hi ha, això sí, un moment àlgid cap al final, quan la mare de l’impossible Gatsby Welles fa una confessió sorprenent. El final, en canvi, és força irritant. Hi tornem a veure Selena Gomez, actriu catastròfica. La noia, per cert, va ben desbrigada tot i que plou força, com abans Elle Fanning. En aquest sentit, no es pot negar que Woody Allen està en forma.         

LE DISCOURS (2020)

 

2020. França. Guionista i director: Laurent Tirard. 87 min. Color. /BO: $2’7M/

Novel·la: Le Discours, de Fabrice Caro (2018). Fotografia: Emmanuel Soyer.

Música: Mathieu Lamboley. 

Benjamin Lavernhe (Adrien), Sara Giraudeau (Sonia), Julia Piaton (Sophie), Kyan Khojandi (Ludo)   

La pausa inesperada

“J’ai besoin d’une pause”, diu lànguidament Sonia, sense esma, arribant a casa, i el seu xicot, el simpàtic Adrien, ja li fa un lloc al sofà, perquè descansi. Però no, la pausa que tant necessita Sonia no requereix un sofà sinó que Adrien desaparegui de la seva vida durant un temps. S’alarma Adrien, intenta retenir-la, però ella se’n va.

Amb aquest entonat inici comença aquesta bona comèdia francesa, d’estil costumista, amb poques novetats a nivell argumental però amb un recurs que li imprimeix caràcter. Es tracta del trencament de la quarta paret, és a dir, amb el protagonista mirant i parlant a la càmera, a l’espectador, de manera molt sovintejada. És un recurs perillós, perquè pot destruir la màgia de la ficció, però que aquí funciona prou bé -tot i que a vegades cansa- gràcies al gran talent interpretatiu de Benjamin Lavernhe, el protagonista absolut del film, reconegut actor de la Comédie Française.

El film, a nivell visual, sap ser imaginatiu i no se sotmet a la tirania del realisme. Per exemple, quan Adrien sospita que la causa de l’abandonament de Sonia és la fascinació que la noia sent per Romain, malencònic guitarrista que ha aparegut en festes diverses, veiem el tal Romain, amb la maleïda guitarra, al llit, entre Adrien i Sonia. És enginyosa, doncs, la pel·lícula i força divertida, si bé potser hi ha un excés d’escenes familiars, amb la mare, el pare, la germana i el futur cunyat, que és qui demana a Adrien que faci el discurs el dia del casament. El grup té gràcia, però totes les masses piquen.

És impossible, tot i la inventiva desplegada, no acabar pensant que es tracta d’una pel·lícula molt agradable de veure, però menor.

OPERATION MINCEMEAT (2012)

 

2021. UK, USA. Director: John Madden. 121 minuts. Color.

Guionista: Michelle Ashford. Fot: Sebastian Blenkov. Música: Thomas Newman.  

Colin Firth (Ewen Montagu), Matthew Macfadyen (Charles Cholmondeley), Kelly Macdonald (Jean Leslie), Penelope Wilton (Hester Leggett), Johnny Flynn (Ian Fleming).     

Mentides i suspicàcies

L’Operació Carn Picada va ser un engany magistral que la intel·ligència britànica va elaborar per fer creure als alemanys que, l’estiu de 1944, la invasió del sud d’Europa començaria per Grècia i no per Sicília, que és on estava previst. Tot consistia en llançar un cadàver al mar, a Gibraltar; el cos d’un fals Major William Martin dels Royals Marines, amb tot de documents sobre la suposava invasió de Grècia. Les autoritats espanyoles havien de recollir el cadàver i passar els papers als alemanys. Tot es va produir com estava previst, Berlin es va empassar l’ham sencer i el 10 de juliol de 1944 els Aliats van poder iniciar la invasió de Sicília amb relativa comoditat.

Aquesta pel·lícula és bona, sòlida, precisa i de molt bona factura. El repartiment és impecable, amb Colin Firth o Matthew Macfadyen comandant les operacions en un interessant clima cordial però amb una bona dosi de suspicàcies mútues. La guionista, pensant segurament que el film resultaria una mica eixut i previsible si només es dedicava al tema en qüestió, s’inventa una història d’amor a tres bandes entre la jove Jean Leslie, el madur Ewan Montagu -casat però distanciat de la seva dona- i el menys madur i solter Cholmondeley. Però Colin Firth, vellot i pansit, és massa gran per a tals afers i la cosa grinyola. El derrotat Macfadyen posa mala cara i nosaltres, els espectadors, també. 

Potser perquè en aquell departament dels serveis d’intel·ligència britànics hi havia molts escriptors, el film gasta un nivell literari massa alt -poc natural, de fet- tant en la narració -adjudicada a Ian Fleming, autor de les novel·les de James Bond– com en els diàlegs. Un exemple: “This war is a wilderness of mirrors in which the truth is protected by a bodyguard of lies”. 

BELFAST (2021)

 

2021. UK. Guionista i director: Kenneth Branagh. 97 minuts. B/N  

Fotografia: Haris Zambarloukos. Música: Van Morrison.

Jude Hill (Buddy), Caitriona Balfe (Ma), Jamie Dornan (Pa), Judi Dench (Granny), Ciarán Hinds (Pop).   

Nen bufonet

Pàgines viscudes aspiren a ser les imatges d’aquesta pel·lícula, perquè Kenneth Branagh, nascut a Belfast el 1960, rememora l’any precís, el 1969, en què la seva família va abandonar la ciutat, per fugir dels disturbis entre catòlics i protestants que encenien els carrers. El problema és que les pàgines viscudes no ho semblen gaire, perquè Branagh no és l’home modest i aplomat que aquest projecte requeria. Amant de l’espectacle com és, ho supedita tot a la pirotècnia. Quan l’ater ego de Branagh, el petit Buddy de nou anys, participa, empès per una seva cosina, en el saqueig multitudinari i violent d’una botiga catòlica i s’enduu a casa, com a trofeu de caça, un detergent ecològic, la mare del sagalet -que detesta, com el seu marit, tot acte de violència i en fuig a l’instant -no fa altra cosa que agafar el nen i la cosina i córrer cap a la botiga -encara en ple saqueig- per tornar el detergent en qüestió a la prestatgeria. Una absurditat.

Això només és una seqüència, dirà algú. Però hi ha més coses que no funcionen a Belfast, començant per aquesta llepada fotografia en blanc i negre, que sembla d’anunci de colònia o de videoclip. El nen protagonista, tan bufonet,  és un nen de telefilm de sobretaula, tan simpàtic amb els avis, tan enamoradet d’una nena de la classe, tan conversador sobre aquest amor infantil, tan embadalit mirant els seus pares ballant com uns professionals en una festa al carrer o en el funeral de l’avi...

Com a director, Branagh comença apoteòsic, amb un doble travelling circular al voltant d’en Buddy quan el nen simplement contempla uns manifestants ferotges al fons del carrer. També hi ha angles rebuscats a dojo. L’edat no és un grau en el cas de Branagh. Per cert, hi ha alguns moments en color: la pel·lícula que veu la família al cinema i també -això és més delirant- una obra de teatre. En fi, el film, a part de tot això, és correcte i poca cosa més. En Buddy té un germà gran, però el guió l’oblida del tot.    

Acabem amb un bon monòleg sobre els irlandesos fora d’Irlanda: “The Irish were born for leaving. Otherwise, the rest of the world would have no pubs. It just needs half of us to stay, so the other half can get sentimental about the ones that went.”

OPPENHEIMER (2023)

 

2023. USA, UK. Guió i direcció: Christopher Nolan. 180 minuts. Color.

Llibre: American Prometheus, de Kai Bird i Martin J. Sherwin (2005).

Fotografia: Hoyte van Hoytema. Música: Ludwig Göransson.

Cillian Murphy (J. Robert Oppenheimer), Emily Blunt (Kitty), Matt Damon (Gen. Groves), Robert Downey Jr. (Lewis Strauss), Florence Pugh (Jean Tatlock), Josh Harnett (Ernest Lawrence), Kenneth Branagh (Niels Bohr).    

Feinada colossal

Oppenheimer, gran pel·lícula, ambiciós retrat d’un home i d’una època, dura tres hores però no s’atura mai. Hi ha moltes coses per explicar, molta gent per conèixer, molts detalls que no es poden passar per alt. David Lean, home que dominava aquests metratges, hauria estat capaç d’alternar la necessària agilitat narrativa amb moments de pausa, de calma, en què es revela allò inefable que la pressa no pot revelar. Chistopher Nolan, però, opta per cavalcar sense descans, amb seqüències curtes que van al gra i que realment s’encadenen a la perfecció. Potser, però, es perd alguna cosa. No sabria dir, per exemple, quina és la millor seqüència de la pel·lícula. No n’hi ha cap de deixi un record inoblidable. Són massa breus per deixar un pòsit que perduri. Goso dir, per tant, que al film li falta certa grandesa cinematogràfica. En qualsevol cas, el tot impressiona.

La pel·lícula comença brillantment amb els anys de formació de Robert J. Oppenheimer, amb un interessant periple europeu, i s’endinsa amb convicció en el Projecte Manhattan, a Los Alamos. Hi ha moltes cares conegudes, que ajuden a no perdre’s enmig de tants personatges. És una llàstima, però, que aparegui Kenneth Branagh -tan britànic i tan “poirot”- fent del físic danès Niels Bohr, perquè no ens els creiem (no hi havia cap actor centreeuropeu disponible?). Les dues primeres hores de pel·lícula semblen justes i necessàries, però la tercera deixa una empremta diferent. No és pas dolenta, no sobra pas, però dedicar tant temps a un doble interrogatori -l’audiència de seguretat d’Oppenheimer i l’audiència de confirmació del Senat a Lewis Strauss- sembla excessiu. Acabada la guerra, llançades les bombes al Japó, la sensació d’anticlimax és inevitable. Robert Downey Jr., encara que està molt bé com a Lewis Strauss, surt massa.   

En qualsevol cas, Cillian Murphy, inoblidable, aguanta de meravella la pel·lícula damunt les seves espatlles. L’actor, convençut amb raó que fa el paper de la seva vida, transmet amb un magnetisme únic l’ambigua personalitat d’Oppenheimer, l’home que s’horroritza de la seva creació però que alhora n’està orgullós. En el terreny sentimental, però, no fa gaire bona parella ni amb Florence Pugh, que és Jean Tatlock, la seva pertorbada amant, ni amb Emily Blunt, la seva eixuta muller Kitty, i potser ja ha de ser així. Destaquem el diàleg inicial amb Kitty: “Are you married?”, li pregunta Oppenheimer; “Not very much”, respon ella. En el cas de Jean Tatlock, Christopher Nolan es permet algunes extravagàncies visuals que causen més perplexitat que altra cosa, perquè no s’adiuen amb la resta de pel·lícula. Però tenint en compte la feinada colossal del projecte, sembla de mal gust criticar-lo.

LAKEWOOD (2022)

 

2022. USA, Canadà. Director: Phillip Noyce. 84 minuts. Color. 

Guió: Chris Sparling. Fotografia: John Brawley. Música: Fil Eisler. 

Naomi Watts (Amy Carr).   

Títols: The Desperate Hour (USA); Lakewood (UK, Índia, Espanya).

El mòbil impertinent

Corre Naomi Watts al llarg de gairebé tota aquesta pel·lícula, corre fins a l’esgotament, corre desesperada a través d’un bonic bosc tardorenc bellament fotografiat des de tots els angles possibles. Naomi és Amy Carr, vídua recent, mare de dos fills, amb el gran, de nom Noah, exercint d’adolescent trasbalsat i malcarat. La mare, de bon matí, intenta que el noi es llevi per anar a l’institut i després se’n va a córrer pel bosc... amb el mòbil. Ah, el mòbil! Sense ell, no hi hauria pel·lícula, perquè Amy, al llarg de la maratoniana travessa forestal, no viu una merescuda hora de calma espiritual sinó una experiència absolutament estressant. Les notícies són terrorífiques: hi ha un tiroteig a l’institut del seu fill, en Noah hi ha anat (per culpa seva!); potser és ell mateix el tirador... o potser no. La tensió és màxima, però no veiem mai l’institut. Es fa una mica estrany, gairebé ens fa dubtar de la seva existència. No cal dir que és una mica exagerat que la dona pugui fer tantes coses amb un simple mòbil. Descobrir qui és el pertorbat tirador i acabar-hi parlant, per exemple, sembla excessiu, francament.

La pel·lícula és extremadament minimalista, una mica massa, però la tensió és imparable i l’espectador necessita saber què passa al final. Ara bé, amb una altra actriu en el paper de la mare coratjosa i maratoniana, potser m’hauria plantejat la retirada. Però amb Naomi Watts a la pantalla i patint com pateix, l’abandonament ni es contempla.