EDGE OF TOMORROW (2014)

 

2014. USA. Director: Doug Liman. 95 minuts. Color.

Guió: Christopher McQuarrie, Jezz i John-Henry Butterworth. Nov. lleugera: All You Need Is Kill, d’Hiroshu Sakurazaka (2004). Música: Christophe Beck.

Tom Cruise (Major William Cage), Emily Blunt (Sgt. Rita Vrataski), Bill Paxton (Sgt. Farell), Brendan Gleeson (Gen. Brigham), Noah Taylor (Dr. Carter).  

Mort en combat infinitament

Nou anys després de War of the Worlds (2005), Tom Cruise es va tornar a topar amb una invasió extraterrestre. Però si en aquella adaptació de la novel·la d’H.G.Wells, l’home es limitava a fugir dels terribles invasors, aquí participa activament en la batalla i en la victòria final. L’argument, molt enginyós, s’inspira en El dia de la marmota (Groundhog Day, 1993), perquè els extraterrestes –els “mimètics”, subterranis i molt violents, com arrels- tenen la capacitat de reviure infinites vegades el mateix dia i, d’aquesta manera, acaben coneixent tots els moviments de l’enemic. La humanitat acumula derrotes, Europa ja ha sucumbit. A la desesperada, es prepara una invasió.

El major William Cage, degradat a soldat ras per desertor, participa a primera línia en el desembarcament. No té experiència de combat i, un cop posa el peu a la platja, sota el colossal foc enemic (tot fa recordar el desembarcament de Normandia), és abatut de seguida. Però mentre agonitza, la substància de què estan fets els mimètics entra en el seu cos i, amb ella, el seu poder de repetició. Així doncs, Cage es converteix en un soldat molt valuós per al bàndol terrestre. 

La sergent Vrataski va patir la mateixa transformació en el passat i, per tant, tots dos, aplicant el seu talent per renéixer infinitament, uneixen forces contra l’enemic. El guió, molt ben elaborat, sap profitar l’enginy del punt de partida argumental, i Tom Cruise i Emily Blunt exhibeixen carisma i compenetració; ara bé, la pel·lícula acaba resultant massa frenètica, gairebé sense pausa, amb poca atenció cap als personatges i una direcció també massa vibrant de Doug Liman. La sensació final és la d’haver assistit a una experiència cinematogràfica intensa però més aviat superficial. 

BLACK BAG (2025)

 

2025. USA (Focus). Director: Steven Soderbergh. 94 minuts. Color. 

Guió: David Koepp. Fot: Peter Andrews (S.Soderbergh). Música: David Holmes.   

Michael Fasbender (George Woodhouse), Cate Blanchett (Kathryn St. Jean), Marisa Abela (Clarissa), Tom Burke (Freddie Smalls), Naomie Harris (Zoe Vaughan), Regé-Jean Page (James Stokes), Pierce Brosnan (Arthur Stieglitz).    

Exaltació matrimonial

Als membres dels serveis d’intel·lència -espies sobre el terreny o simples agents d’oficina- els costa molt establir relacions sentimentals consistents i duradores, perquè viuen en una bombolla de mentides i secrets. Així ho explica Clarissa, analista d’imatges procedents de satèl·lits: “When you can lie about everything, when you can deny everything, how do you tell the truth about anything?” Tothom s’acaba entenent amb tothom i tothom acaba enganyant l'altre i sent enganyat. Això fa mal, i si en un sopar algú elabora un plat amb una substància desinhibidora que fa xerrar més del compte, és possible que algú -la mateixa Clarissa, de fet-, enduta per un atac de ràbia incontrolable, clavi un ganivet a la mà de l’infidel -en aquest cas, en Freddie. Poca calma vital, doncs, i molta frustració es palpa en les fredes estances dels serveis d’intel·ligència. La psicòloga de l’MI6, Zoe Vaughan, no té pas poca feina, també per a ella mateixa. La seva relació amb James va pel pedregar.  

Hi ha, però, un parell d’agents afortunats: George Woodhouse i Kathryn St. Jean, que formen un llarg i molt sòlid matrimoni. Amb enveja infinita els contemplen Clarissa -incondicional admiradora de George- Freddie, Zoe i James; i no és poca la seva alegria quan apareix un incident que pot destruir aquesta solidesa. L’incident no és pas menor: algú de l’MI6 ha venut un dispositiu molt perillós, Lazarus, que pot provocar una catàstrofe nuclear, als russos. El cerebral George Woodhouse, fi analista, l’home que té com a lema “I don’t like liars”, l’home que fins i tot va arribar a delatar el seu propi pare, espia també, per mentider i traïdor, és l’encarregat de descobrir el talp, l’agent que ha venut Lazarus.

Hi ha cinc possibles traïdors: Freddie, Zoe, James, Clarissa i, sí, Kathryn, l’esposa d’en George. El sopar desinhibidor és animat i salvatge, però no resol gran cosa. En dies posteriors, tota pista apunta a Kathryn, que ha fet viatges secrets a Viena, qui sap si per vendre el Lazarus; un compte corrent secret sembla que confirmaria el cobrament. George sospita, però creu en la seva dona, i si el que ella amaga a la “bossa negra” -allà on es guarden els secrets inconfessables, la informació que no es pot compartir- és indefensable, ell farà el que calgui per salvar-la, el que calgui. Però també podria ser que algú conspiri contra ella, o contra tos dos.

Aquesta és una magnífica pel·lícula d’espies, breu i intensa, poc viatgera, defensora de la fidelitat matrimonial (tota una benvinguda novetat), amb personatges ben treballats i converses esmolades. La trama és una mica  enrevessada -el gènere d’espies és així- però comprensible al final. Els dos sopars que l’emmarquen són memorables. El director Steven Soderbergh, extraviat durant anys, ha tornat en forma. Michael Fassbender, esplèndid, domina la pel·lícula amb la seva mirada de fredor analítica que s’esquerda, de tant en tant, quan veu el seu matrimoni en perill. Apareix breument Pierce Brosnan, imposant la seva autoritat. És qui es troba més amunt en la cadena de comandament, i per tant, el més despietat. “Feet first” (“amb els peus per davant”) contesta gèlid quan li suggereixen una dimissió imminent.     

BED OF ROSES (1933)

 

1933. USA (RKO). Director: Gregory La Cava. 70 minuts. B/N (14 de juiol)

Guió: W.Tuchock, G.L., E.Thackrey. Fot: Charles Rosher. Música: Max Steiner.

Constance Bennet (Lorry Evans), Joel McCrea (Dan), John Halliday (Stephen Paige), Pert Kelton (Minnie Brown).

Noies de moral relaxada

Noies tan desinhibides i de moral tan relaxada com les dues que hi ha en aquest film, Lorry i Minnie, ja no es veurien més en el cinema americà a partir de l’1 de juliol de 1934, data exacta en què el codi Hays, ja existent, es va començar a aplicar de manera estricta. Lorry i Minnie, a l’inici, surten d’una presó de Louisiana amb la desimboltura pròpia de qui sovinteja aquests establiments des de fa temps. Quan la directora de la presó li vol fer un sermonet de comiat, Lorry, llenguallarga com és, li talla les ales: “Save your wind, save your wind, you might want to go sailing sometime.”

Lorry i Minnie embarquen en un vapor del Mississipi, hi troben dos passerells amb calés, els emborratxen i els roben. La cosa no acaba bé, perquè es presenta el capità, que acusa Lorry de lladregota, i la noia no té més remei que saltar per la borda. És una nit fosca i boirosa. Una barca que transporta cotó recull la remullada i escurada Lorry. El capità de la barca, Dan, de seguida veu que la noia té caràcter, i no li desagrada: “I like a woman with some spunk”. La tracta bé, li deixa la seva cabina per dormir, i Lorry li torna el favor… robant-li  diners i desapareixent de bon matí.

El següent episodi de la nostra protagonista és molt sorprenent. A Nova Orleans, fent-se passar per periodista, se’n va a entrevistar un peix gros de la indústria editorial, l’emborratxa, se’n van a casa del peix gros a passar-hi la nit, i al matí, Lorry li fa xantantge: o la instal·la com a mantinguda en un bonic apartament o ho explicarà tot. Lorry guanya. D’aquí ve el títol. Quan li preguntin com li va la nova “feina” –“Is it a good job?”-, ella respondrà que és una feina celestial, és a dit, un llit de roses –“Bed of roses”.

Ah, però a la vida, sense amor, no hi ha felicitat possible, ni vivint en un llit de roses…. Lorry torna a la barcassa per tornar a Dan els diners robats i de seguida sorgeix alguna cosa entre ells o, més ben dit, ressorgeix, i ja serà imparable, més enllà d’opinions diverses sobre la vida o la moral… Constance Bennett, fabulosa en el vici o en la redempció, brilla en totes les seqüències. L’acompanya molt bé Joel McCrea, impecable en la calma i en el desassossec amorós.   

DERNIER DOMICILE CONNU (1970)

 

1970. França. Guionista i director: José Giovanni. 105 minuts. Color.

Novel·la: The Last Known Address, de Joseph Harrington (1965).

Fotografia: Étienne Becker. Música: François de Roubaix.

Lino Ventura (Inspector Marceau Léonetti), Marlène Jobert (Jeanne Dumas), Philippe March (Roger Martin), Michel Costantin (Greg).  

Massa tard

Marceau Léonetti, condecorat policia parisenc de la Brigada Criminal, dur i eficaç, veu com és exiliat a una polsosa comissaria de barri per un incident amb un jove conductor borratxo, fill d’un advocat molt poderós. Poca cosa ha de fer allà Léonetti en principi, però aviat li assignen una feina peculiar: detenir els pertorbats sexuals que van al cinema a assetjar noies. Una auxiliar de policia, jove i animosa, Jeanne Dumas, s’ha presentat voluntària per fer d’esquer. Pel que sembla, a París els maníacs eren multitud, perquè n’enxampen un munt in fraganti. La feina, per a la pobra Jeanne, és realment desagradable, però és una policia vocacional i va aguantant.     

Convertits ja en una eficaç parella policial, a Marceau Léonetti i Jeanne Dumas els encarreguen una tasca més difícil: trobar Frank Martin, escàpol des de fa tres anys. Comptable d’uns gàngsters, Martin és el testimoni clau d’un judici que s’ha de celebrar d’aquí a set dies. A contrarellotge, doncs, han de treballar Marceau i Jeanne, incansables recorrent París, ell amb la clàssica gavardina beix, ella sempre amb faldilla curta, molt de l’època. Un carismàtic tema musical de François de Troubais, també molt de l’època, els acompanya quan van carrer amunt i avall, entrant aquí i allà.     

L'única pista que tenen és la darrera adreça coneguda de Roger Martin (d’aquí el títol de la novel·la i del film). En tenen prou. Pels mobles dedueixen l’existència d’una filla i, a partir d’aquí van estirant el fil. La pel·lícula és d’estil realista, molt convincent. Lino Ventura, sempre excel·lent, i Marlène Jobert deixen un gran record en l’espectador. Léonetti, que arrossega una cruel tragèdia familiar des de fa molts anys, revifa amb el caliu que li transmet Jeanne Dumas. Un esbós de relació sentimental s’entreveu.

   Només un esbós. El final és cruel. Frank Martin declara al judici, però just després, passejant pel parc amb la seva filla, mor apunyalat. No ho suporta, Jeanne Dumas. Tota la feina feta només ha servit perquè Martin morís i una nena s’hagi quedat sense pare. Jeanne ha decidit abandonar la policia. Mira en Léonetti als ulls, com interrrogant-lo sobre el seu futur, sobre ells dos. “Moi je crois que, de toute façon, c’est un peu tard”, és tot el que diu ell –“De totes maneres, és massa tard”- resignadament. Jeanne s’allunya, Marceau es queda sol, ja per sempre.  

SCOOP (2006)

  

2006. UK, USA. Guionista i director: Woody Allen. 96 minuts. Color. 

Scarlett Johansson (Sondra Pransky), Woody Allen (Sid Waterman / The Great Splendini), Hugh Jackman (Peter Lyman), Ian McShane (Joe Strombel).

Ansietat aeròbica

Joe Strombel, incisiu periodista de la vella escola, un cop difunt, apareix en un boirós i tenebrós paratge d’ultratomba, dalt d’una barcassa presidida per una figura immòbil i silent: la Mort, amb la dalla i tot. Hi ha més gent a coberta, com ara una dona, Jane Cook, que afirma haver mort enverinada pel seu cap, el cèlebre aristòcrata Peter Lyman. El motiu és que ella sabia que en Lyman era el pèrfid Assassí del Tarot, assassí en sèrie de prostitutes que causa estralls a Londres. Tota una exclusiva, pensa en Joe Strombel, però es troba a l’ultratombra i les comunicacions són difícils. Convertit en fantasma per poc temps, però, aconsegueix transmetre el missatge a una estudiant de periodisme, Sondra Pransky, just quan la noia interevenia en un número d’un mag de segona divisió, el Gran Splendini.

És un enginyós punt de partida. Sondra s’anima de seguida a investigar el tema i vol que el mag l’ajudi. Però ell, de nom real Sid Waterman, no ho veu gens clar, perquè és en Woody Allen, i la covardia no se li  suposa, la declara ell mateix. No vol emocions fortes: “L’única emoció que espero tenir a la vida és sopar i després no tenir cremor d’estómac” (Sweetheart, excitement in my life is dinner without heartburn after it). Però, és clar, la noia és Scarlett Johansson, amb el seu entusiasme i la seva bellesa juvenil, i això és difícil de resistir. Així doncs, fingint que són pare i filla, s’infiltren en el club esportiu que freqüenta el tal Lyman, ella fa veure que s’ofega a la piscina, Lyman la rescata i el contacte ja està fet.

Aquesta deu ser una de les millors pel·lícules que ha fet Woody Allen al segle XXI i, segurament, la més divertida. És la penúltima en què apareix com a actor -To Rome with Love (2012) és la darrera, i només surt en un dels quatre episodis- i pot treure tot el seu repertori. Hi ha frases antològiques, com aquella en què explica perquè no li cal fer exercici: “I don’t need to work out. My anxiety acts as aerobics”.

Woody Allen, que quatre anys abans, a Hollywood Ending (2002), encara s’enduia la noia al final, aquí, amb setanta anys, ja s’ha de conformar amb una relació paternofilial que, francament, conté la seva emoció. En un moment determinat, Syd explica a Sondra que ella és la filla que no ha tingut mai. Val la pena reproduir sencer el monòleg: “You’re the daughter I never had. Cause I never wanted to have kids. I didn’t because… (…) you’re nice to them, you bring them up, you suffer, you take care of them, and then they grow up and… and… they accuse you of having Alzheimer’s .”

THE HUNTERS (1958)

 

1958. USA (20th Century-Fox). Director: Dick Powell. 108 min. Color.

Guió: Wendell Mayes. Novel·la: The Hunters, de James Salter (1957).

Fotografia: Charles G. Clarke. Música: Paul Sawtell.

Robert Mitchum (Major Cleve Saville), May Britt (Kris Abbott), Robert Wagner (Lt. Ed Pell), Richard Egan (Col. Imil), Lee Philips (Lt. Abbott).

Estil i elegància

El major Cleve Saville, gèlid pilot d’avions de combat, veterà heroi de la Segona Guerra Mundial, es planta al Japó per participar a la Guerra de Corea amb tota la calma del món, com és natural, perquè és Robert Mitchum. No busca recuperar emocions perdudes, sinó simplement fer allò que més li agrada, que és pilotar caces, cosa que només es pot fer en temps de guerra, i la de Corea és l’única disponible. Així s’explica l’home. Ell, però, és més d’observar que de parlar. Sense immutar-se observa, per exemple, un pilot, el tinent Abbott, tan esporuguit que no para de beure. Amb més interès Saville observa la senyora Abbott, formosa noruega a qui el seu pertorbat marit té completament oblidada.  

Aviat la convida a fer una volta amb cotxe. “We can rent a car right there”, diu Saville assenyalant un establiment. “I have to warn you, it’s probably pre-1941”, comenta ella, advertint que els cotxes són vells. “That’s alright, so am I”, culmina ell brillantment. Té un gran estil, la pel·lícula, un aplom i una elegància superiors, amb uns colors fabulosos i uns enquadraments admirables. Irrepetibles jornades passa Saville amb la guapa senyora Abbott, Kris pels amics. “What are you thinking?”, li pregunta ella un dia. “I’m just being envious of your husband”, contesta ell, perquè la veritat, per més evident que sigui, ha de ser dita. Sí, és clar que sí, Saville, l’enveja, en aquest cas, és obligatòria.

Però hi ha una guerra en marxa i els soldats, encara que tenen permisos, també han d’entrar en combat, en aquest cas han d’enlairar-se i enfrontar-se als avions de l’enemic. La part bèl·lica d’aquest film es concentra a la segona part i és de tipus aventurer, sense un especial adhesió a la versemblança. Saville, el jove arrogant Pell i el tremolós tinent Abbott viuen unes interessants peripècies, primer aèries i després terrestres. Hi ha tensió i emoció, però no eclipsen la història d’amor exposada abans amb infinita classe.

Un amor impossible, és clar, en aquells temps de paciència i fidelitat. El final és memorable. Saville, ferit en combat, és al jardí de l’hospital parlant amb el seu coronel; s’espera, d’esquena, a l’entrada del recinte, Kris Abbott; quan passa pel seu costat el coronel, Kris fa un gir fabulós i camina cap a Saville, per dir adéu i res més. Extraordinari Dick Powell, actor discret que aquí va fer la darrera de les cinc pel·lícules que va dirigir. La darrera i la millor. Robert Mitchum, May Britt i Dick Powell, d’aquí a l’eternitat.       

WOLFS (2024)

 

2024. USA (Apple TV). Guionista i director: Jon Watts. 108 m. Color. (27 set)

Fotografia: Larkin Seiple. Música: Theodore Shapiro.   

George Clooney, Brad Pitt, Amy Ryan (Margaret), Austin Abams (el noi). 

Carisma i foscor

Dos “netejadors” d’escenes criminals, George Clooney i Brad Pitt, es presenten gairebé al mateix temps en una habitació de l’hotel Delon (un homenatge?), on un jovencell s’ha matat accidentalment saltironejant al llit abans de tenir relacions amb una important fiscal de Nova York. El punt de partida, artificiós com és, no deixa de ser prometedor, però la pel·lícula no té gran cosa i ho confia tot a l’indiscutible carisma dels dos protagonistes. Jon Watts, guionista i director, demostra limitacions en els dos àmbits.

L’argument és fluix, escàs i allargassat, i els diàlegs, suposadament enginyosos per dissimular les deficiències de la trama, són repetitius i avorrits. Watts no és Tarantino. Com a director, la cosa no millora perquè deu ser ell qui ha ordenat al director de fotografia una il·luminació tan escassa. Cansa molt, tanta foscor. És un greu error. Recordem Collateral (2004), film nocturn i magistralment il·luminat.

La pel·lícula té algun gir argumental bo -el jovencell no està tan mort- pero en general té poca vida. Feixucs i pansits hi deambulen Clooney i Pitt, ja tenen una edat. Al tram final, apareixen complicacions argumentals i debats morals que volen motivar l’espectador, però no ho aconsegueixen. Són tardans i gratuïts. El darrer pla del film, per cert, sembla voler rememorar el de Butch Cassidy and the Sundance Kid (1969), amb Paul Newman i Robert Redford, però la distància és sideral.

Tam o' Shanter. Robert Burns (6)

  

Tam o’ Shanter

 

Inspiring bold John Barleycorn!

What dangers thou canst make us scorn!

Wi’ tippeny, we fear na evil!

Wi’ usquabae we fave the devil! –

The swats sae ream’d in Tammies’s noddle,

Fair play, he car’d na deils a boddle.

But Maggie stood, right sair astonish’d,

Till, by the heel and hand admonish’d,

She ventured forward on the light;

And, wow! Tam saw an unco sight!

 

Warlocks and witches in a dance;

Nae cotillion brent-new frae France,

But hornpipes, jigs strathspeys, and reels,

Put life and mettle in their heels.

A winnock-bunker in the east,

There sat auld Nick, in shape ‘o beast;  (120)

 

                                   

 

Tam o’ Shanter

                       

Estimulant, John Barleycorn, audaç!

Els perills més grans ens fa menysprear!

Amb cerversa, no ens fa por res;

Amb whisky, el dimoni encalcem!

En un mar de cervesa en Tam nedava,

I el dimoni, bah, gota li importava.

La Maggie, atònita, es quedà aturada  

Fins que mà i esperó van atiar-la,

Cap a la llum s’aventurà a fer un pas,

I en Tam veié un espectacle fascinant!     

 

Bruixots i bruixes feien una dansa; 

No un cotilló vingut fa poc de França,

Sinó balls escocesos, tots ells, tots,

Plens de vida i caràcter als talons

A l’est, a la finestra d’una alvoca,

Hi seia el Vell Nick, de bestial forma. (120)

 

                                          Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

(Continuarà)

Tam o' Shanter. Robert Burns (5)

 

 

Tam o’ Shanter

                                   

Weel mounted on his gray mare, Meg,

A better never lifted leg-

Tam skelpit on tho’ dub and mire;

Despisin’ wind and rain and fire.

Whiles holding fast his gude blue bonnet;

Whiles crooning o’er some auld Scots sonnet;

Whiles glowring round wi’ prudent cares,

Lest bogles catch him unawares;

Kirk-Alloway was drawin’ nigh,

Whare ghaists and houlets nightly cry. 

 

By this time, he was cross the ford,

Whare, in the snaw, the chapman smoor’d;

And past the birks and meikle stane,

Whare drunken Chairlie brak’s neck-bane;

And thro’ the whins, and by the cairn,

Whare hunters fand the murder’d bairn;

And near the thorn, aboon the well,

Whare Mungo’s mither hang’d hersel’-

Before him Doon pours all his floods;

The doubling storm roars thro’ the woods;  

The lightnings flash from pole to pole;

Near and more near the thunders roll;

When, glimmering thro’ the groaning trees,

Kirk-Alloway seem’d in a bleeze;

Thro’ ilka bore the beams were glancing;

And loud resounding mirth and dancing. (104)

 

 

Tam o’ Shanter

                      

Ben muntat ‘nava amb la Meg, l’euga grisa,

Mai cap de millor no en tindria-

Cavalcava pel fang i els aiguamolls,

En Tam, tot menyspreant vent, pluja i foc,

Mentre es calava fort la boina blava,

Mentre cantava una vella balada, 

Mentre mirava amb ull atent,

Que ell era un i els fantasmes potser cent.  

L’església d’Alloway, cau de mussols

I de fantasmes, era molt a prop.

 

En Tam ja havia travessat el gual,

On la neu un firaire va colgar;  (90)

Deixà enrere la penya i el bedoll,

On en Charlie, borratxo, es trencà el coll.

Va passar vora el túmul, ran de les argelagues,  

Pel nen assassinat que els caçadors trobaren.

I per damunt del pou, a prop de l’arç,

On la mare d’en Mungo es va penjar.

Davant seu el riu Doon, ple, ja es desborda;  

La tempesta, creuant el bosc, eixorda.

Els llamps per tot el cel van esclatant; 

Els trons a tocar ja van ressonant. (100)

I entre els arbres que cruixien es veié,

flamejant, l’església d’Alloway;

un raig de llum a cada forat

riures i balls escoltant-se ben alt”.

 

                              Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà

Tam o' Shanter. Robert Burns (4)

 

 

Tam o’ Shanter

 

Care, mad to see a man sae happy,

E’en drown’d himsel’ amang the nappy!

As bees flee hame wi’ lades o’ treasure,

The minutes wing’d their way wi’ pleasure:

Kings may be blest, but Tam was glorious.

O’er a’ the ills o’ life victorious!

 

But pleasures are like poppies spread,

You seize the flower, its bloom is shed;

Or like the snow falls in the river,

A moment white -then melt forever; 

Or like the borealis race,

That flit ere you can point their place;

Or like the rainbow’s lovely form

Evanishing amid the storm. –

Nae man can tether time or tide;

The hour approaches Tam maun ride; 

That hour, o’ night’s black arch the key-stane,

That dreary hour he mounts his beast in; 

And sic a night he taks the road in

As ne’er poorer sinner was abroad in.

 

The wind blew as ‘twad blown its last;

The rattling showers rose on the blast;

The speedy gleams the darkness swallo’d,

Loud, deep, and lang, the thunder bellow’d:

That night, a child might undertand,

The Deil had business on his hand. (78)

                                        

 

Tam o’ Shanter

 

En Care, veient un home tan eufòric,  

Es va capbussar en un mar alcohòlic. 

Com abelles tornant amb tresors cap al rusc,  

Els minuts volaven de gust.

Era un Tam reial, gloriós,

Sobre tot mal victoriós.

 

Però els plaers són com les roselles,

Si les agafes, es tornen velles.   

O com la neu que cau a l’aigua,

Blanca un instant i fosa a l’acte.

O com els rajos boreals,

Que assenyales i s’han mogut abans, 

O com l’Arc de forma tan bella,

Que s’esvaeix amb la tempesta.

Cap home el temps pot aturar;

és l’hora, Tam, de cavalcar.

L’hora clau, de la nit negre arc;

La tètrica hora de muntar a cavall, 

I quina nit per emprendre el camí,

mai pecador semblant no hi va sortir.

 

Bufava el vent com l’últim vent que bufa,  

Repicava ferotgement la pluja;

Els llamps, se’ls empassava la negror,

Bramulaven els trons, llargs i pregons,

Aquella nit, un nen ho podia copsar,

El dimoni tenia negocis entre mans. (78)

 

                                 Traducció: Lluís Vilarrasa Tanyà