27: DAVID COPPERFIELD. Charles Dickens

Traducció: Josep Carner

Grans esperances, novel·la excel·lent, és -qui ho pot negar!- una mica fantasmagòrica; Història de dues ciutats, grandiosa com és, té un argument que, a veure, no se’l creu ni el més crèdul; Temps difícils deu ser bona, però no la recordo gens (i això que l’he llegida dos cops!); El casalot, aquesta sí que no me l’he llegida mai (una llacuna la té tothom!); Oliver Twist, a veure, és una mica massa, tothom ho sap; i Pickwick és Pickwick, i amb això ja està tot dit.

Ens queda, per tant, David Copperfield (1850), aquesta sí, com a novel·la imbatible de Charles Dickens (1812-1870), que no té pas un argument que causi sensació, perquè és una història típica de “nen que es fa gran i acaba convertit en un home com cal”, ni el necessita. Ah, quina galeria de personatges... Mai no s’obliden. Jo vaig llegir David Copperfield per primera vegada en una versió abreujada i amb dibuixets, i em van quedar tots gravats a la memòria. Repassem-los. Comencem per la Clara Copperfield, la jove mare del protagonista, tan innocent i esporuguida, que comet l’error de la seva vida emparentant-se amb els cruels Murdstone, Edward i Jane, hipòcrites en estat pur. Hi ha la fidel Pegotty, i la seva airejada família marinera, amb el germà Daniel, puntal de la família, el nebot Ham i, ai, Emily, la companya de jocs infantils de David Copperfield. Emily ens fa pensar, és clar, en James Steerforth, l’admirable, el menyspreable Steerforth. Més carisma a raig arriba amb Betsey Trotwood, la tieta geniüda de David, Uriah Jeep, el més “humil” de tots els homes, i Micawber, l’entranyable Micawber, tan optimista ell, tan catastròfic. Finalment, tenim a Dora, tan encantadorament inútil i infantil, i a Agnes, tan eficient i horriblement assenyada. Aquests personatges no viuen en el món real, en l’avorrit planeta que tots coneixem, sinó en un que es troba una mica més enllà, que és força més pintoresc i acolorit, anomenat planeta Dickens.  

El més curiós de David Copperfield, la novel·la vull dir, és que, tot i ser la més autobiogràfica de Dickens, només hi ha un personatge poc convincent, grisenc, amb poca força, desdibuixat, i aquest personatge resulta que és... el mateix David Copperfield, narrador i protagonista. De petit ens emociona, però quan es fa gran deambula per la novel·la amb poca vitalitat i és devorat sense problemes per tots els altres personatges, molt més carismàtics que ell. Quan ens informa que s’ha convertit en un escriptor reconegut (Copperfield, alter ego de Dickens), arribem a pensar, peix bullit com el veiem, que és un impostor. Aquest home mai no hauria pogut escriure Grans esperances!

Dit tot això, passem a llegir alguns fragments d’aquesta formidable novel·la. El primer potser és el millor paràgraf que mai va escriure Dickens. S’ha de llegir a poc a poc, és un pèl difícil. Copperfield, des de la maduresa, parla de la seva mare. L’adjunto tot seguit en anglès.  

¿Podré dir de la seva cara -després alterada, com tinc motiu per a recordar-la; finada, com sé que és- que sigui esvaïda, quan compareix davant meu en aquest instant, tan precisa com qualsevol cara que pogués escollir de mirar en un carrer populós? Podré dir de la seva bellesa innocent i donzellívola que va mustigar-se i va passar d’aquest món, mentre el seu alè cau altre cop damunt la meva galta, com hi va caure aquella nit? Podré dir que mai vagi canviar, quan el meu record la torna a la vida, només així, i, més fidel a l’amable jovenesa que no hagi estat jo, ni cap home, encara estreny el que llavors amava? (Pàg. 27)

Can I say of her face -altered as I have reason to remember it, perished as I know it is- that it is gone, when here it comes before me at this instant, as distinct as any face that I may choose to look on in a crowded street? Can I say of her innocent and girlish beauty, that it faded, and was no more, when its breath falls on my cheek now, as it fell that night? Can I say she ever changed, when my remembrance brings her back to life, thus only; and truer to its loving youth than I have been, or man ever is, still holds fast what it cherished then?

Una curiosa reflexió del narrador quan li comuniquen la mort de la mare a l’escola:

Tinc la impressió d’haver-me adonat que, entre la colla dels nois, una dignitat m’era conferida, i que, en la meva aflicció, em tornava important. Si mai un infant ha estat garfit per una dolor sincera, he ben estat jo. Però em recordo que aquella importància em causava una mena de satisfacció mentre, essent els nois a l’aula, em passejava aquella tarda pel camp de jocs, Quan els veia que em miraven de les finestres estant en adreçar-se a llurs classes, em sentia tot distingit, i feia un posat més melangiós i caminava més a poc a poc. (Pàgs. 114-115)

Betsey Trotwood, la tia de David, li fa una interessant reflexió sobre Dora, i les conseqüències dels nostres actes.  

-Heu escollit ben lliurement -una ombra va passar un instant, va semblar-me, per la seva cara-, i heu escollit una criatura molt bonica i molt amorosa. Serà el vostre deure i també el vostre goig (és clar, que ja ho sabeu: no us dono pas una lliçó) d’estimar-la així com la vau escollir, per les qualitats que té i en cap manera per les que no pugui tenir. Aquestes altres, heu de mirar d’anar-les-hi descabdellant, si podeu. I si no podeu, fill meu -aquí la meva tia es va fregar el nas-, caldrà que us acostumeu a dejunar-ne. (Pàg. 564)

La mort imminent de Dora:

Però a vegades, quan la portava a dalt, i la sentia més lleugera als meus braços, em sobrevenia una sensació d’atuïment mortal, com si m’anés acostant a un país glacial, encara invisible, que em paralitzava. Vaig fer per manera de no reconèixer aquella sensació per cap nom, ni per cap furgament en mi mateix; fins que una nit que em va escometre molt poderosa, i la meva tia havia deixat Dora amb un darrer crit de “Bona nit, Poncelleta”, vaig anar-me’n a seure tot sol a la meva taula, i vaig plorar tot pensant quin nom tan fatal no havia estat aquell, i com la poncella es mustigava tota primerenca en el ram. (Pàg. 618) Fi capítol 48.

El pas del temps:

Tot sovint he reparat (i em penso que a tothom passa el mateix), que el fet que un hom se’n vagi d’un indret familiar sembla que sigui un senyal per a fer-hi tota mena de canvis. Tot mirant enfora de la finestreta del cotxe, i observant que una casa vella de Fish Street Hill, on mai, per un segle, no havien posat les mans pintor, fuster ni paleta, havia estat aterrada durant la meva absència. (Pàg. 727) Inici 59    

Pel que fa a la traducció, només vull dir que quan t’has acostumat a Dickens passat per Carner, com és el meu cas, es fa molt difícil renunciar-hi a favor d’una traducció més moderna, perquè justament amb la llengua de Carner, tan exuberant i tan plena de paraules i d'expressions que ja no es fan servir, et sents més a prop de Dickens, que va escriure no fa pas dos dies sinó, en el cas de David Copperfield, fa 170 anys.                  

26: LES TORRES DE BARCHESTER. Anthony Trollope

Anthony Trollope (1815-1882), venerat per molts lectors a Anglaterra (Alec Guinness, per exemple, no viatjava mai sense un Trollope a la maleta), és força desconegut fora del Regne Unit, però ja es va obrint pas, i esperem que algun dia no gaire llunyà una de les seves grans novel·les aparegui en català. Seria un dia memorable, realment, perquè Anthony Trollope va ser un novel·lista extraordinari, el més anglès de tots, flegmàtic, irònic, incisiu, poc amant del sentimentalisme melodramàtic tan característic, per exemple, de Dickens.

Els puntals de l’obra de Trollope, a part d’una novel·la magistral com The Way We Live Now, sàtira demolidora del món polític i financer de Londres, són dos cicles de novel·les. D’una banda, hi ha el cicle de Barchester, sobre els afers sentimentals i laborals del clergat, que formen sis obres: The Warden, Barchester Towers (1957), Doctor Thorne, Framley Parsonage, The Small House at Allington i The Last Chronicle of Barset. El segon cicle, també format per sis novel·les, és el dels Palliser, sobre la vida pública i privada dels parlamentaris anglesos: Can You Forgive Her?, Phineas Finn, The Eustace Diamonds, Phineas Redux, The Prime Minister i The Duke’s Children.

Les torres de Barchester, doncs, és la segona novel·la de Trollope sobre els clergues anglicans. Però, de religió, n’hi ha ben poca en aquestes novel·les, perquè els seus personatges, que estan fets de la matèria de què estem tots fets, bàsicament es desviuen per ocupar els millors càrrecs i impedir que ho facin els seus rivals. L’inici de la novel·la és sensacional. L’ancià bisbe de Barchester (ciutat inventada) és a punt de morir, però li costa. Això és un problema per al seu fill, l’arxidiaca Grantly, que és el principal candidat a substituir el seu pare, però només si la mort es produeix abans del canvi de govern a Londres, que sembla imminent (els bisbes de l’Església Anglicana els escull -o escollia- el Primer Ministre). Tot un dilema moral i espiritual, doncs, per a l’arxidiaca, perquè queda com lleig desitjar que el pare la palmi amb certa rapidesa. Al final, arriba abans el canvi de govern i el jove Grantly veu frustrades les seves aspiracions. El nou bisbe és el doctor Proudie, que de fet és un calçaces, perquè qui mana és la seva dona i un tal Slope, clergue molt ambiciós que des del moment que arriba a Barchester posa els pèls de punta al doctor Grantly i la seva colla. Grantly, per combatre el llefiscós Slope, busca reforços a l’exterior i fitxa un teòleg de prestigi, Arabin, encara solter.   

He dit “encara solter”, sí, i amb tota la intenció, perquè ara hem de parlar de la protagonista de la novel·la, l’atractiva i intel·ligent Eleanor Bold, jove vídua i cunyada del doctor Grantly. Tres pretendents s’hi aproximen amb diferents actituds: un, Slope, amb ferotge decisió; l’altre, Arabin, amb lentitud; i un tercer, Bertie Stanhope, mandrós hereu d’una família anglesa italianitzada (en el pitjor sentit de la paraula), per obligació familiar. Trollope, molt considerat amb els seus lectors, ens informa aviat que no hem pas de patir, perquè Eleanor no es casarà pas ni amb Slope ni amb Bertie…    

En fi, amb aquests elements, el seu talent narratiu i el seu gran coneixement de la naturalesa humana, Anthony Trollope construeix una novel·la admirable.

N’apunto alguns fragments. Les pàgines corresponen a la versió castellana editada per Cátedra, en què la novel·la comença a la pàgina 73. (Traducció pròpia a partir de la castellana de Miguel Ángel Pérez Pérez).   

El bisbe Grantly va morir com havia viscut, lentament i pacífica, sense dolor ni alteracions. L’alè el va anar abandonant de manera gairebé imperceptible, i durant el mes anterior a la seva desaparició, costava de saber amb seguretat si estava viu o mort. (Pàg. 74.)

Potser, avui dia, no hi ha cap suplici més gran infligit a la humanitat en els països lliures i civilitzats que la necessitat d’escoltar sermons. Ningú excepte un clergue que predica té, en aquests regnes, el poder per obligar els assistents a quedar-se asseguts en silenci i patir el turment. Ningú excepte un clergue que predica es pot delectar en tòpics i frases fetes i, tot i així, rebre com a privilegi indiscutible el mateix tracte respectuós que rebria si dels seus llavis sortissin paraules d’una eloqüència vehement o d’una lògica convincent. (Pàg. 132)

No és exagerat afirmar que, a vegades, tots parlem dels nostres amics més estimats d’una manera que no els agradaria gaire, però, en canvi, esperem que els nostres amics més estimats parlin invariablement de nosaltres com si fossin cecs als nostres defectes i molt perceptius a qualsevol matís de les nostres qualitats.  (Pàg. 284)

El senyor Arabin va rebre la notícia de la possibilitat que Eleanor es casés amb el senyor Slope amb sorpresa, però no amb incredulitat. Hem dit que no estava enamorat d’Eleanor, i fins aleshores era cert, però, des que va saber que ella estimava un altre home, va començar a sentir alguna cosa especial. No és que decidís de cop convertir-la en la seva esposa. Mai no havia pensat en ella en relació a ell mateix, i continuava sense fer-ho en aquests moments, però sí que va experimentar en el seu interior una vaga sensació de profunda tristesa, de persistent dolor, d’irremeiable abatiment, així com una mena d’humiliació per no haver fet res per evitar que aquest altre home, aquest individu mesquí a qui ell menyspreava amb totes les seves forces, s’endugués un trofeu tan dolç.

Qualsevol home que hagi arribat solter als quaranta anys i no hagi experimentat alguna vegada emocions semblants, o bé ha tingut molta sort o bé té un cor fred com la pedra. (Pàg. 402)

Eleanor, després d’un dia fatídic, es refugia en el seu fill, el petit John Bold, buscant consol.

Aquesta manera de consolar-se dels mals del món és molt freqüent. Les mares l’obtenen dels seus fillets, i els homes dels seus gossos. Alguns, fins i tot, l’obtenen dels seus bastons, la qual cosa és igual de racional. ¿Com és que ens alegrem que no ens enganyin aquells que no han aconseguit dominar l’art de fer-ho? (Pàg. 576-577)

El petitonet era realment un encant. Menjava amb molta gana, s’agafava amb alegria els dits dels peus tan aviat com li destapaven les cames i no era gens ploraner. Se suposa que aquests són els principals punts de perfecció d’un petitó i, en tots ells, el nostre destacava. (Pàg. 92)

25: MIRALL TRENCAT. Mercè Rodoreda *

Mirall trencat (1974) ha acabat prenent el lloc a La plaça del diamant (1962) com la gran novel·la de Mercè Rodoreda. És comprensible, perquè La plaça del diamant és més trista i depriment que la vida, amb una protagonista, la Colometa, que és una pura víctima del seu temps i del seu caràcter. Realment fa una mandra terrible tornar a llegir La plaça del diamant. Mirall trencat, en canvi, és una novel·la exuberant, fèrtil, exagerada, fantasiosa i fantàstica, protagonitzada per dones fortes i poderoses. Quan la Colometa, en el súmmum de la seva desgraciada vida, es vol suïcidar, amb el pas previ de matar les seves criatures, opta pel salfumant i un embut. Més sòrdid, impossible. Quan a Mirall trencat, la incestuosa Maria es vol suïcidar, opta, en canvi, per un elegant i estilitzat salt al buit, ben nua sota la llum de la lluna, que acaba amb un apoteòsic aterratge en un llorer; clavada al llorer mor, però reapareix convertida en teranyina que frega els visitants de la casa en el molt fantasmagòric tram final de la novel·la. És imaginatiu, és brillant, és simbòlicament poderós.

Confesso que tinc algun problema, però, amb la desmesurada maleta de símbols que passeja per la novel·la. Em cansa una mica tanta vegetació i tantes flors que signifiquen això i allò. Ara bé, aquest és un problema meu, no de la novel·la.   

També admeto, i això és més important, que tinc alguns problemes amb els personatges. No em diu res Teresa Valldaura, vistosa arribista professional que ascendeix al cim de l’alta burgesia barcelonina gràcies a un parell de casaments. Pel que fa al pobre Salvador Valldaura, cavaller malencònic en perpetu plor silent per l’enyorada Bàrbara (la violinista suïcida de Viena), sembla que Mercè Rodoreda el liquidi perquè no sap què fer amb ell. És un home massa tranquil i decent per aquesta novel·la. Mirall trencat reclama gent en estat d’ebullició permanent, com l’inquiet Eladi, incansable perseguidor de criades i voyeur quan es refresquen despullades a ple sol, o Sofia, campiona de l’odi reconcentrat des de ben petita. És impossible no simpatitzar amb la tendra criatura: “Mai no havia estimat gaire la seva mare. Quan la veia amb els xals brodats de pedretes i amb les mitges d’espiga tenia ganes que se n’anés de casa i que no tornés mai més. Un dia que la renyà i li donà una estrebada per fer-la sortir d’un parterre de la vora dels castanyers, pensà que l’hauria de matar. Com que anava molt sovint a la cuina, sabia que quan l’Armanda matava un conill o un pollastre, les bèsties es quedaven quietes. Molt de temps després, potser perquè la Felícia ho havia fet córrer, sabé que la seva mare havia estat casada una altra vegada i que, al seu marit, li n’havia fet les mil i una. ‘Jo -pensava- no seré mai com els meus pares, perquè tinc el cor sec.’” (Pàg. 121).  

Cada generació dels Valldaura-Farriols és més indecent, amoral i psicòtica que l’anterior. L’èxtasi arriba amb el trio infantil format pel cruel Ramon, la seva sòcia de crueltats Maria i el dèbil Jaume, nen malaltís reduït a cadàver pels seus dos germanets. Són realment memorables les aventures selvàtiques -el jardí sembla selva i no jardí- d’aquest peculiar trio. Ara bé, no em crec res. A aquestes altures de la novel·la ja no hi ha ni rastre de la més mínima versemblança.

Però una novel·la no és tan sols una història més o menys versemblant. Un estil elevat, poderós i evocador pot suplir qualsevol mancança de realisme i salvar del descrèdit un elaborat edifici narratiu. No cal dir que aquest és el cas de Mirall trencat.      

Nota: Aquesta novel·la, de moment, també arriba amb un asterisc de possible substitució. Descartades La plaça del Diamant i Jardí vora el mar (llegida de nou, se’m va enfonsar a la segona part), repassaré aviat Aloma.

24: CRIM I CÀSTIG. Fiodor Dostoievski *

Traducció: Andreu Nin

Amb un asterisc arriba Crim i càstig de Fiodor Dostoievski en aquesta llista, cosa que significa que potser no s’hi quedarà. De moment, però, hi figura, perquè l’acabo de llegir amb interès, tot i que no amb un gran entusiasme. Ho considero tot un èxit, perquè fa molts anys vaig deixar a mig Els germans Karamàzov i vaig decidir abandonar Dostoievski (excepte novel·les breus com El jugador i Les nits blanques). Tanta profunditat psicològica, tanta ànima turmentada i tants dilemes morals fent cercles eternament, m’esgoten una mica, francament.

Passar 700 pàgines en companyia d’un individu com Raskòlnikov, esbós fracassat de superhome, és una mica massa. S’agraeix molt quan la novel·la s’aparta del seu torturat protagonista i se centra en altres personatges, per molt desgraciats, cínics o alcoholitzats que siguin.

Potser el que m’ha sorprès més de l’argument de Crim i càstig -i gairebé podria dir que em converteix la novel·la en inversemblant- és el fet que Raskòlnikov, assassí antipàtic, malcarat i egocèntric fora mida, desperti en el seu entorn un afecte, un suport, un amor, tan incondicionals. A l’hora de dir això no tinc pas en compte la mare, perquè, com tothom sap, una mare és una mare. Però la germana, l’admirable Dúnia, per exemple, està disposada a casar-se amb Petr Petròvitx Lugin, un individu llefiscós, només per ajudar econòmicament el seu germà, el qual, campió mundial de la vagància, es passa el dia jaient en una minúscula i pestilent habitació. També tenim el cas de Rasumikhin, amic que es desviu per la salut mental i física de Raskòlnikov, que al seu torn li paga la fidelitat amb males cares. I no podem oblidar, és clar, la pobra Sofia Semènovna, Sònia, que s’enamora perdudament del sempre febrós Raskòlnikov, especialment quan ell li comunica tendrament que sí, que és ell qui va matar la vella usurera a cops de destral (i l’entranyable germana, de passada, que corria per allà), i amb tal amor s’enamora Sònia que al final decideix acompanyar-lo d’excursió a Sibèria.

Això és normal? En fi, suposo que algun psicòleg podria dir alguna cosa sobre Dostoievski, egocèntiric imbatible, i els seus alter egos literaris.

Dit això, copio alguns fragments de la traducció d’Andreu Nin, que es continua llegint molt bé.  

No és pas per ajudar la mare que he assassinat, ni per esdevenir un benefactor de la humanitat amb els mitjans i la puixança assolits! Tot això és absurd! Senzillament, he assassinat per a mi, per a mi tot sol. En aquell moment tot m’era igual: no m’inquietava pas de saber si esdevindria un benefactor o bé si, com una aranya, atraparia els homes en la meva teranyina i els aniria xuclant els sucs vitals… (…) Aleshores em calia saber, com més aviat millor, si jo era un poll, com els altres, o un home, si podia ultrapassar la fita o no, si sentia l’agosarament d’acotar-me i collir la puixança o no, si era un ésser tremolós o si tenia el “dret”…

-De matar? El dret de matar volíeu tenir? -exclamà Sònia estupefacta. (Pàgs 179-180, segon volum)

Tot el seu passat, i els pensaments, i els projectes, i els temes, i les impressions d’abans, i el panorama, i ell mateix, i tot, tot… se li apareixia sota d’ell, sota els peus, gairebé invisible, en un abís pregon. Tenia la sensación d’haver donat una volada cap amunt i que tot s’esfumava davant dels seus ulls… En fer un moviment involuntari amb el braç, sentí a la mà closa la moneda de vint copecs. Obrí la mà, mirà la moneda i, prenent embranzida, la llançà a l’aigua. Després es gira i se n’anà cap a casa. Experimentava una impressió estranya, com si, en aquell instant, d’un cop de tisores, s’hagués ell mateix retallat de la resta del món. (Pàg, 151, primer volum)   

Al món no hi ha res tan difícil com la franquesa i tan fàcil com la falagueria. Si en la franquesa hi ha encara que no sigui més que una centèsima part de nota falsa, es produeix tot seguit una dissonància, i després de la dissonància, l’escàndol. La falagueria, àdhuc quan tot, fins a la darrera nota, és fals, és agradosa i hom l’escolta no sense delectança, amb una delectança potser grollera, però delectança a la fi. I per grollera que sembli la falagueria, la meitat, si més no, sembla sempre legítima. I això per a les persones de totes les categories de la societat, sigui quin sigui el seu nivell intel·lectual. Àdhuc una vestal pot ser seduïda per mitjà de la falagueria. (Pàgs. 251-252, segon volum)

A dues pàgines per acabar la novel·la, Raskòlnikov, per fi, és capaç de sortir de la seva closca:

Aquell mateix dia al vespre, quan hagueren tancat ja els presoners, Raskòlnikov, ajagut damunt la post que li servia de llit, pensava en ella. Li semblava que aquel dia àdhuc els presidiaris, que fins aleshores havien estat els seus enemics, se’l miraven amb uns altres ulls. (Pàg. 342, segon volum)

23: ENRIC V. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva

Arriba el tercer Shakespeare d’aquesta llista, i n’arribaran més, perquè el geni de Stratford-upon-Avon és qui més hores de felicitat amb un llibre a les mans m’ha proporcionat en aquest vida.  

Amb l’ajuda incomparable de la traducció de Salvador Oliva, repassem l’obra amb cert detall.

Acte I

Enric V aspira, per motius genealògics, a la corona de França. Però és conscient d’un altre perill: “No ens hem d’armar només contra els francesos; ens cal reunir tropes per tenir defensa contra Escòcia, que espera l’ocasió per avançar contra nosaltres”. Westmoreland ho explica com una faula: “Tan aviat com l’àguila anglesa va a caçar, la mostela escocesa se li acosta, furtiva, al niu desprotegit, i se li beu els ous reials”.

El Delfí de França, a través del seu ambaixador, es burla de les aspiracions del rei anglès i li regala un cofre de tresors. Els tresors són pilotes de tennis. Enric V contesta: “Us agraïm el present i la vostra molèstia: quan tinguem les raquetes per aquestes pilotes vindrem a França per la gràcia de Déu, a fer-hi una partida i a jugar la corona del seu pare”.

El rei anglès, en to amenaçador, afegeix:

Digueu al Príncep que la seva broma

convertirà aquestes pilotes en pedres de canons

i la venjança que volarà amb elles

li omplirà l’ànima d’amarg remordiment.

Aquesta broma deixarà milers de dones

sense els seus estimats marits, farà pols dels castells,

i molts que encara no han nascut, ni han estat engendrats,

tindran motius per maleir la broma del Delfí.

Acte II

Mentre Nym, Bardolf i Pistola, que aviat seran camí de França, tenen les disputes habituals, arriba la notícia del gravíssim estat de salut de Falstaff. “A fe que algun dia d’aquests serà carn de corbs. El Rei li va partir el cor”, diu la tavernera. Falstaff, efectivament, no triga a morir. En fa el relat la mateixa tavernera: “I ell ha cridat ‘Déu meu, Déu meu!’ tres o quatre vegades. Després jo, per consolar-lo li dic que no hauria de pensar en Déu, que no hi havia cap necessitat d’empipar-lo amb pensaments així, encara. I ell que em demana que li posi més roba als peus. He ficat les mans a dintre el llit, li he tocat els peus i els tenia freds com una pedra; després els genolls, i així amunt i amunt: tot ell era fred com una pedra”.

Mentrestant, a les altes esferes es couen traïcions. El comte de Cambridge, Lord Scroop i Sir Thomas Grey, comprats a preu d’or pels francesos, tenen l’encàrrec d’assassinar Enric V a Southampton. Però gràcies a missatges interceptats es descobreix la conspiració. Enric V, abans de detenir-los, hi juga: els fa jutjar una ofensa que va cometre un soldat, per excés de vi, contra el rei; els tres, de manera unànime, aconsellen de ser inflexibles amb l’infractor. Enric V, llavors, els mostra les cartes que delaten la seva traïció i diu: “La clemència que alenava en mi ha estat aniquilada i morta fa un moment, per consell vostre. Per vergonya no hauríeu de gosar parlar-me de clemència; els vostres arguments se us han posat en contra com aquells gossos que devoren el seu amo. Contempleu, prínceps, i vosaltres, nobles pars, aquests monstres anglesos!”. Enric V sentencia els tres traïdors a mort. Després, amb la mirada posada en la guerra, exclama: “Alegres, cap a mar! L’ensenya de la guerra avança: no hi ha rei d’Anglaterra sense ser rei de França”.

A l’altra banda de l’estret, el Delfí Lluís afirma que Enric V és “un jove tan frívol, atordit, buit i capriciós, que no inspira cap por”. Però el rei Carles VI no el subestima pas; recorda proeses d’Eduard, el príncep Negre, i afirma: “Enric és un nou brot d’aquell tronc gloriós, i bé ens cal témer la seva fortalesa natural i el seu destí”. Arriba el Duc d’Exeter, ambaixador d’Enric V, que ensenya un arbre de genealogia per demostrar que les pretensions del rei anglès són legítimes. “Si no, ¿què passarà?”, pregunta el rei francès. “Una revenja sangonosa. Ni que amaguéssiu la corona als vostres cors, allí forfollaria per endur-se-la’n”, respon Exeter.

Acte III

El rei francès ofereix a Enric V la seva filla Caterina “i amb ella, com a dot, alguns ducats petits i miserables”. Enric no accepta l’oferta i inicia les operacions assetjant la ciutat de Harfleur. Promet una carnisseria: “Perquè com a soldat que sóc -nom que millor s’adiu a la meva natura- no deixaré Harfleur, ja mig enderrocada, fins que quedi enterrada sota cendres. Totes les portes de la pietat seran tancades, i el soldat de cor dur, salvatge i aguerrit, amb el braç lliure i sanguinari, avançarà amb un poder tan ample com l’infern, i segarà les vostres tendres verges i els vostres bells infants”. El governador de Harfleur es rendeix.

Mentrestant, al palau de Rouen, Caterina, la filla del rai francès, fa classes d’anglès amb Alícia, la seva dama de companyia: “Dites-moi l’anglais pour le bras”, “De arm, madame”, “Et le coude?”, “D’elbow”. En una altra sala de palau, el rei de França està preocupat perquè Enric V ha travessat el riu Somme. El Delfí afirma: “Per l’honor i la fe que les dames es riuen de nosaltres: diuen que el nostre nervi està degenerat, i que hauran de lliurar el cos a la luxúria dels jovenets anglesos per tornar a poblar França de lluitadors bastards”.

El rei ordena passar a l’acció: “Barreu el pas d’Enric (...), llanceu-vos sobre el seu exèrcit, igual com una allau salta damunt les valls, (...) i porteu-lo a Rouen en un carro captiu com a presoner nostre”. El Conestable ho veu fàcil: “Lamento que les seves tropes siguin tan poc nombroses, els seus soldats malalts, extenuats de fam i de fatiga, perquè estic convençut que quan vegi l’exèrcit que portem, deixarà caure el cor en el clot de la por i per victòria ens oferirà un rescat”.

Al campament anglès, Fluellen, un oficial, exposa a Enric V el cas del soldat Bardolf, que està a punt de ser executat per haver robat en una església. Enric V no esmenta que coneix Bardolf -era de la colla de Falstaff- i es mostra inflexible: “Voldríem veure tots aquests malfactors executats així”. Arriba Montjoy, ambaixador del rei francès, que avisa a Enric V que “Anglaterra es penedirà de la seva follia” i li ofereix pagar un rescat “que serà proporcional a les pèrdues que hem sofert”. Enric V contesta que és cert que té la seva gent “afeblida per les malalties, i l’exèrcit, minvat”, però no es rendirà ni pagarà cap rescat. “En resum, vet-aquí què responem: no volem el combat, tal com estem; però tal com estem tampoc no en fugirem. Digues-ho així al teu amo”, conclou el rei anglès.

*The gates of mercy shall be all shut up.     

Acte IV

Arriba la gran batalla a Azincourt. Enric V, per encendre els ànims dels seus soldats, que s’han d’enfrontar a un exèrcit molt més nombrós, fa un discurs impressionant. És el clímax de l’obra.    

Avui és Sant Crispinià,

qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

s’alcarà de puntetes quan es parli d’aquest dia,

i el nom de Sant Crispinià el faran sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

cada any en aquest dia convidarà els veïns

i els dirà: “Demà és Sant Crispinià”

i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

dient: “Vaig ser ferit el dia de Sant Crispinià”.

Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,

sempre es recordarà del que va fer aquell dia

amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms

als seus llavis seran familiars com els mots casolans:

Enric, el Rei, Bedford i Exeter,

Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,

tots serem recordats entre copes escumejants,

i els homes bons ho explicaran als seus infants

i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran

-des d’ara fins al dia que s’acabi el món-

Sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,*

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi

seran els meus germans. Qui sigui baix de rang

serà, des d’aquell dia, alçat a la noblesa.

Molts cavallers anglesos que s’han quedat al llit

Maleiran el fet de no trobar-se aquí

i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.    

*We few, we happy few, we band of brothers.

Acte V

Enric V, triomfador a Azincourt, torna a Anglaterra -“Mireu: la platja anglesa cenyeix el mar amb homes, amb dones i amb infants; llurs crits i aplaudiments ofeguen la veu fosca del mar”- i arriba a Londres: “El batlle i els seus consellers millors (...) van a rebre el seu Cèsar vencedor”. Es presenta un ambaixador francès per demanar la pau.

El rei Enric torna a França per exposar les seves demandes i redactar un acord de pau just. Mentre els  seus subordinats es concentren en la lletra petita dels articles, Enric V s’entrevista amb Caterina, la filla del rei francès, que és, justament,  el “primer dels articles proposats”. La conversa no és fàcil, perquè ella no entén gaire l’anglès. “M’agrada que no sapigueu millor l’anglès, perquè si el sabéssiu trobaríeu que sóc un Rei tan vulgar que us pensaríeu que m’he venut el mas per comprar la corona. En qüestions d’amor, no sé brodar-ho, només sé dir directament ‘Us estimo’, i si em féssiu afegir alguna cosa més preguntant ‘De veritat?’, se m’haurien acabat les paraules d’amor”, confessa Enric V.

I afegeix: “Us parlo com un soldat normal i corrent: si em podeu estimar així, preneu-me. Si no, dir-vos que em moriré és cert; però pel vostre amor, per Déu que no, tot i que us estimo molt”. “És possible que hagi d’estimar l’enemic de França?”, pregunta Caterina. Enric V intenta contestar en francès, però s’encalla de mala manera: “Per a mi, Kate, és més fàcil conquerir el regne que no pas parlar francès”.

Caterina, finalment, accedeix a casar-se amb Enric si aquesta és la voluntat del seu pare. Enric, llavors, vol besar-la als llavis. Però ella s’hi nega, perquè aquest no és el costum de les dames de França. “Ah, Kate, les maneres s’inclinen davant dels grans reis. Estimada Kate, vós i jo no ens podem tancar dintre els límits de les maneres d’un país. Nosaltres som qui dictem les maneres, Kate”,* i la besa. Entra el rei de França i la resta de cortesans. El rei francès accepta concedir la seva filla a Enric, però és reticent a nomenar-lo hereu de França. Finalment cedeix i desitja que “mai cap guerra torni a treure cap espasa sagnant entre Anglaterra i França”.

*We are the makers of manners, Kate.

22: ELECTRA. Eurípides

Traducció: Carles Riba

Eurípides (480-406 aC) va escriure noranta-dues obres, però només se’n conserven dinou. Carles Riba les va traduir totes entre 1949 i 1954. Ho va fer en vers, adaptant la mètrica grega al català. Com en el cas de l’Odissea, requereix un cert esforç, però la recompensa és impagable, pel to poètic tan elevat i pel català tan ric i vigorós.  

A El cíclop, que no és una tragèdia sinó una obra satírica, Ulisses demana al déu Hefest que l’ajudi a cremar l’ull de Polifem, “que és un home a qui no importen déus ni moridors”. I afegeix l’astut Ulisses: “Si no, s’haurà de creure que l’Atzar és déu i que els eterns no poden tant com l’atzar”.

Aquesta memorable frase d’Ulisses ens mostra l’essència de l’obra d’Eurípides. Josep Alsina, al pròleg d’Alcestis, ho explica molt bé: “L’univers d’Eurípides, hem dit, és un univers trasbalsat. Els déus, la base metafísica de la conducta humana, s’han esfumat. I resten sols els homes, lliurats a les seves passions desfermades. I el poeta, davant d’aquesta solitud de l’home, només pot comprendre allò que el fa humà: el sofriment, el dolor, la misèria.”

I ara passem a Electra.

Quan Agamèmnon va tornar de Troia, la seva dona Clitemnestra li va preparar un parany i Egist, el seu amant, el va matar. Els dos fills, Orestes i Electra, corrien perill. “Un vell que havia estat educador del rei, arrenca Orestes de morir a mans d’Egist i el dóna a Estrofi, per criar-lo a Fòcida. La noia, Electra, es va quedar al casal patern. Quan li vingué la ufana de la joventut, la pretenien grans senyors de l’Hèl·lada”.

Però Egist no volia que Electra es casés; més i tot, la volia matar, però Clitemnestra ho va aturar i finalment van acordar que Electra es casés amb un pagès.

Casada a un feble, feble fóra, doncs, la por.

Car si l’hagués tinguda un home principal,

un dia hauria despertat el crim antic

que dorm; i la justícia hauria atès Egist.

El matrimoni, però, no s’ha consumat i Electra encara és verge. Diu el pagès: “Em fa vergonya de tocar un rebrot de gent apoderada, car per tant jo no he nascut”. Electra apareix per primera vegada portant una gerra sobre el cap per anar a buscar aigua al riu. Lamenta la sort d’Agamèmnon, el seu pare:

Trista nafra de destral,

aquesta teva, pare,

trist parany, tornant de Troia!

No et va rebre amb diademes

la muller, ni amb corones,

ans va fer de tu l’horrible

escarn del glavi de dos talls d’Egist

i prengué el traïdor en el seu llit.

Entra en escena Orestes, vingut de lluny, en companyia del seu amic Pílades. Orestes i Electra no es reconeixen perquè van ser separats quan eren molt petits. És el vell que el va salvar qui reconeix Orestes. Immediatament preparen la venjança. Acorden que Orestes s’encarregarà d’Egist i Electra de Clitemnestra. El vell prepara un pla, aprofitant l’estada d’Egist en un camp veí. Orestes s’hi presenta, fent-se passar per un tessali. Egist, confiat, l’acull, i fins i tot li deixa tallar el bou que està oferint a les Nimfes. Orestes aprofita l’ocasió per matar Egist: “El colpeix als ossos de la nuca i me li deixa els junts dorsals a trossos. Amb sobresalts de tot el cos, palpita, udola, es mor en una mar de sang”. La notícia arriba a Electra, que ho celebra:

Oh clara llum, quadriga resplendent del sol

oh terra i nit que, sola, veien els meus ulls:

ara els aixeco, desplegats ben lliurement,

car l’assassí del pare, Egist, ha sucumbit.     

Clitemnestra, que no coneix la mort d’Egist, es dirigeix a veure Electra perquè li han fet creure que ha tingut un fill. Orestes, quan la veu venir de lluny en carruatge, té dubtes: “¿Què fer amb una mare? ¿L’hem de degollar?”. Electra replica: “¿És que veient-la així en persona t’hi commous?”. Ell exclama:  

Horrible és el propòsit i horrorós

que l’escometi. Si és així que plau als déus,

amén. Però la gesta em sap ben poc a dolç.

Arriba Clitemnestra. Interpel·lada per Electra, exposa els motius que la van empènyer a matar Agamèmnon. Primer de tot pel sacrifici d’Ifigènia, la filla gran, immolada per Agamèmnon per obtenir vents favorables: “Amb tot, per bé que ofesa, per això no vaig esfereir-me, ni hauria mort l’espòs; però ve amb una posseïda, una bacant, i me la instal·la al llit; i som dues mullers que a la mateixa casa hem d’anar vivint”. Electra contesta que és fals el que diu, i comença referint-se a Ifigènia:

Abans que de la filla es decidís la mort,

tot just de casa l’home se n’havia anat

ja et componies al mirall els rossos rulls. (…)

Després -a Grècia jo sóc l’única que ho sé-

tu, si guanyava Troia, estaves exultant,

i si perdia, se t’ennuvolava l’ull:

tant desitjaves que Agamèmnon no tornés!

Clitemnestra es lamenta –“Ah filla, sempre va cap al pare el teu amor”- però després, adonant-se dels parracs d’Electra, es lamenta: “Ah tristos meus designis! Com he anat més lluny / que no calia en el rancor al meu espòs!”. Electra, però, no li admet la disculpa: “Ben tard gemegues, quan el mal no té remei”.

Clitemnestra, llavors, entra a la casa i... 

21: POEMES. Emily Dickinson

Traducció: Lluís Vilarrasa

No fa gaire temps va arribar a les llibreries catalanes un volum prometedor. Contenia uns dos-cents poemes d’Emily Dickinson (1830-1886), la immortal poeta d’Amherst (Massachussets). El volum, però, no em va satisfer, ni pels poemes escollits ni per la traducció, que em va semblar mandrosa.

La decepció em va empènyer a intentar-ho jo mateix. Un centenar de poemes vaig acabar traduint, amb resultats desiguals.  

Aprofitant aquesta ocasió, he decidit rescatar-ne quinze. Són els poemes 3, 6, 18, 261, 275, 321, 449, 768, 939, 1090, 1687, 1698, 1752, 1779 i 1785.

(3) 

On this wondrous sea – sailing silently –

Ho! Pilot! Ho!

Knowest thou the shore

Where no breakers roar –

Where the storm is o’er?

In the silent West

Many – the sails at rest –

The anchors fast.

Thither I pilot thee –

Land! Ho! Eternity!

Ashore at last!

En aquest mar de somni – surant en el silenci –

Ei! Timoner! Ei!

No coneixeu pas la platja

Lliure de l’ona salvatge –

Lliure de tota tempesta?

A l’Oest on tot descansa   

N’hi ha moltes – la vela en calma –

Les àncores a destí.

És on el meu timó et porta –

Terra! Ei! Eternitat!

A la platja, sí, per fi!

(6)

Adrift! A little boat adrift!

And night is coming down!

Will no one guide the little boat

Unto the nearest town?

So Sailors say - on yesterday -

Just as the dusk was brown,

One little boat gave up its strife

And gurgled down and down.

But angels say - on yesterday -

Just as the dawn was red,

One little boat - o’erspent with gales -

Retrimmed its masts - redecked its sails -

And shot - exultant on!

A la deriva! Barca a la deriva!

I la nit fosca que ja ve!

¿No hi ha ningú que guiï la barqueta

Fins al port de mar més proper?

Els Mariners deien – ahir -

Que amb el capvespre tot marró,

Una barqueta es va rendir,

Un borbolleig i cap al fons, al fons.

Mes els àngels deien – ahir -

Que amb l’alba ben vermella,

Una barqueta – exhausta per tempestes -

Retallà els pals – reorientà les veles -

I es va propulsar – exultant!

(18)

Morns like these – we parted –

Noons like those – we rose –

Fluttering first –then firmer

To her fair repose.

Never did she lisp it –

It was not for me –

She – was mute from transport –

I – from agony –

Till – the evening nearing

One the curtains drew –

Quick! A sharper rustling!

And this linnet flew!

En un matí així – ens vam separar –

En un migdia així – ens vam alçar –

Palpitant primer – i després

Amb més fermesa, fins al bell repòs.

No feia mai ni un balbuceig –

No li calia dir-me res –

Ell – de l’emoció emmudia –

Jo – de la pura agonia –

Fins que – a l’acost de la fosca

Les cortines es van tirar –

Ràpid! Un fru-fru febrós!
I el passerell va volar!

           (261)

I held a Jewel in my fingers –

And went to sleep –

The day was warm, and winds were prosy –

I said “’Twill keep” –

I woke – and chid my honest fingers,

The Gem was gone –

And now, an Amethyst remembrance

Is all I own –

Als dits, jo hi tenia una Joia –

I em vaig adormir –

Tebi era el dia, odiosos els vents –

“Ben desada”, em vaig dir -

En despertar - els dits honrats vaig renyar,

La Gemma no hi era –

I ara, una remembrança d’Ametista

És tot el que em queda -

       (275)

Should you but fail at - Sea

In sight of me –

Or doomed lie –

Next Sun – to die –

Or rap – at Paradise – unheard –

I’d harass God –

Until He let you in!

Si tu sucumbissis al - Mar

Al meu davant -

O t’esperés -cruel dissort -

– Pel següent Sol – la mort

O si truquessis - en va -al Paradís -

Jo assetjaria Déu –

Fins que et deixés entrar!

(321)

Blazing in Gold and quenching in Purple

Leaping like Leopards to the sky

Then at the feet of the old Horizon

Laying her spotted face to die

Stooping as low as the otter’s window

Touching the roof and tinting the barn

Kissing her bonnet to the Meadow

And the Juggler of Day is done. 

Esclata en or i es va apagant en porpra,

Salta pel cel com lleopard

Fins que als peus del vell horitzó

s’ajeu, i mor, amb rostre clapejat. 

Ajupint-se tant com la casa de les llúdrigues 

Toca teulades i tinta els graners

Besa el prat amb l’última llum.
Se’n va l’Acròbata del Dia.     

              

(449)

Dreams - are well – but Waking’s better –

If One wake at Morn –

If One wake at Midnight – better –

Dreaming – of the Dawn –

Sweeter – the Surmising Robins –

Never gladdened Tree –

That a Solid Dawn – confronting –

Leading to no Day –

Els Somnis - estan bé – Despertar-se és millor –

Despertar-se al Matí –

O millor - Despertar-se a Mitjanit –

Somniant - amb l’Alba –

Més plàcids són – els Pit-roigs hipotètics –

Dalt d’uns Arbres que mai no han alegrat –

Que una Alba Compacta – i hostil -

Camí d’un no Dia - 

                            (768)

The Mountains - grow unnoticed –

Their Purple figures rise

Without atempt – Exhaustion –

Assistance – or Applause –

In Their Eternal Faces

The Sun – with just delight

Looks long – and last – and golden –

For fellowship – at night -

No percebem com creixen - les Muntanyes –

Les Porpres siluetes elevant-se

Sense esforç – Esgotament –

Ajuda – o Aplaudiment –

En les Seves Cares Eternes

El Sol – mirant amb pur delit

Amb un darrer esguard - llarg - i daurat - busca–

Companyia - per a la nit -  

(939)

Impossibility, like Wine

Exhilirates the Man

Who tastes it; Possibility

Is flavorless – Combine

A Chance’s faintest tincture

And in the former Dram

Enchantment makes ingredient

As certainly as Doom -

L’Impossible, com el Vi,

Revifa i anima l’Home

Que el tasta; el Possible

No té cap gust – Afegiu

Un petit pigment d’Atzar

I en aquella copa

L’encís es fa ingredient 

Amb la certesa del Fat -

(1090)

This quiet Dust was gentlemen and ladies

And Lads and Girls -

Was laughter and ability and Sighing

And Frocks and Curls.

This Passive Place a Summer's nimble mansion,

Where Bloom and Bees

Fulfilled their Oriental Circuit,

Then ceased, like these -

Aquesta Pols callada fou Cavallers i Dames,

I Nens i Nenes;

Va ser rialla, talent i Sospirs, 

Rínxols i Trenes.

Aquesta Casa Buida eren Estius feliços,

On flors i abelles

Traçaven els seus circuits orientals,

Fins que morien com aquells i aquelles.

(1687)

Beauty crowds me till I die

Beauty mercy have on me

But if I expire today

Let it be in sight of thee -

Bellesa, fins a la mort acompanya’m            

Bellesa, tingues pietat de mi

Però si expiro avui

Que sigui contemplant-te -

(1698)

Lightly stepped a yellow star

To its lofty place -

Loosed the Moon her silver hat

From her lustral Face –

All of evening softly lit

As an Astral Hall –

Father, I observed to Heaven,

You are punctual.

Lleuger, un estel groc va pujar

Fins a la seva cambra.

La Lluna, de rostre lustral,

Es va treure el barret de plata. 

Lluïa amb llum suau la vesprada,

Com una Estança Astral.

Pare, al Cel vaig adreçar-me, 

Sou puntual. 

(1752)

God is indeed a jealous God -

He can not bear to see

That we had rather not with Him

But with each other play.

Déu és del cert un Déu gelós –

Ens observa i no aguanta

Que nosaltres entre nosaltres,

Juguem, però amb Ell no.

(1779)

To make a prairie it takes a clover and one bee,

One clover, and a bee.

And revery.

The revery alone will do,

If bees are few.

Per fer un prat només cal un trèvol i una abella,

Un trèvol, i una abella.

I somiejar.

Amb el somieig n’hi ha prou,

Si d’abelles hi ha poc vol.

(1785)

Sweet hours have perished here,

This is a timid room -

Within it’s precincts hopes have played

Now fallow in the tomb.

Dolces foren les hores que es van extingir aquí,

En aquesta tímida cambra -

Entre els envans, hi ha jugat l’esperança,

Ara en guaret a la tomba. 

Notes

(3) L’al·literació –repetició d’un so- és una figura retòrica molt habitual en la poesia d’Emily Dickinson, com ja es pot veure en el primer vers d’aquest primer poema escollit. Literalment, seria: “En aquest mar fabulós, navegant en silenci.” Però els sons repetits són vitals per a la màgia del poema, i per això, sempre que puc, busco un vers equivalent en català (si pot ser amb els mateixos sons). El quart vers –“Lliure de l’ona salvatge”- crec que té un toc Carles Riba (de l’Odissea, en particular).

(6) L’alternança de versos de 8 i 6 síl·labes del poema original –molt habitual en Emily Dickinson- es converteix en alternança de versos de 10 (decasíl·labs, amb accent a la quarta o sisena síl·laba) i de 8 en la traducció. Al quart vers, hi ha una al·literació que he reproduït amb altres sons. 

(18) Al novè vers faig un petit homenatge a J.V. Foix: “Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles / Del temps antic, i a l’acost de la fosca, / Sota un llorer i al peu de la font tosca / De remembrar, cellut, setge i batalles”. 
(275) Susan Kornfeld, autora d’un blog -“The prowling Bee”- dedicat a Emily Dickinson, diu el següent: “Aquest poema va ser enviat a Samuel Bowles, home tan malaltís com viatger. Emily Dickinson li desitjava sovint salut i benestar, i m’imagino que ell li devia respondre que no gosava morir-se perquè Déu no el deixaria entrar. Aquest poema devia ser la resposta d’Emily Dickinson”.   

(321) Al setè vers, hi ha una gorra -“bonnet”- que em fa nosa (ho lamento, Emily). Al vuitè vers, “juggler” és un malabarista i no un acròbata, però tots dos pertanyen al món del circ i l’acció descrita sembla més pròpia del segon.  

(449) Al cinquè vers, tradueixo “sweet” per “plàcid”, perquè el nostre “dolç” és més limitat –massa dolcet, podríem dir- que “sweet” i perquè la “p” inicial de plàcid em permet una al·literació amb “els Pit-roigs hipotètics”. Els dos versos finals, traduïts més literalment, serien així: “Que enfrontar-se a una Alba compacta / que mena a un no Dia”. Per cert, sempre és un problema traduir l’adjectiu anglès “solid”.     
(768) Apoteòsica al·literació al setè vers. 

(1090) La traducció exacta del quart vers és “I vestits i rínxols”. Incorporo les “trenes” per la rima i conservo els “rínxols” i no els “vestits” per la seva  semblança fonètica amb les “rialles” del tercer vers. 

(1687) Per tal de començar els dos primers versos amb la paraula “Bellesa”, sense article, transformo l’afirmació del primer vers –“La Bellesa s’aplega al meu voltant fins a la mort”- en un anhel, una invocació.

(1698) M’inspiro una mica en la bonica i concisa versió d’Agustí Bartra: “Lleu, una groga estrella / al seu lloc arribà, / i la lluna es va treure / son barret clar / I lluí la vesprada / com una estança astral. / Jo vaig dir al cel: ‘Pare, / sou puntual!’”

(1779) He deixat sense traduir el joc original entre “a clover” i “one bee” (i “one clover” i “a bee” al segon vers), per raons mètriques. Dir “una sola abella” o “una única abella” destruïa l’alexandrí (12 síl·labes, 6 + 6), que és el vers més llarg que em permeto. La traducció literal del darrer vers -“Si hi ha poques abelles”- matava el poema.
(1785) Sorprenentment, aquest és un poema poc traduït. La calidesa i la felicitat  creativa que desprèn –“sweet hours”, “timid room”- és inigualable.