39: LLIBRE DE LA JUNGLA. Rudyard Kipling (1894-1895)

 

Traducció: Marià Manent

Tants dibuixets animats segurament han desdibuixat la visió que molta gent pot arribar a tenir del Llibre de la jungla, magistral obra de Rudyard Kipling (1865-1936), excepcional escriptor. En realitat són dues obres: The Jungle Book (1994) i The Second Jungle Book (1895). En total hi ha quinze històries -set més vuit- i Mowgli no apareix pas en totes, només en vuit, acompanyat pels seus amics i alhora tutors en el dur camí de la vida -Bagheera, la pantera negra; Kaa, la serp; Baloo, l’ós- i també, és clar, pel seu arxienemic, Shere Kahn, el tigre.

Ara que, segons he comprovat, tant Kim (1901) com L’home que volia ser rei i altres contes (1888) han desaparegut de les llibreries catalanes (tot desapareix i molt poca cosa torna; suposo que amb els libres dels polítics ja estem tots satisfets), és més que recomanable anar a la recerca d’un exemplar del Llibre de la Jungla per poder llegir fragments com aquest, que tan bé sonen en català en la fabulosa traducció de Marià Manent. Aquí tenim a Mowgli com a pastor de brúifols (búfals).

Després Mowgli cercà un indret ombradís, i s’ajagué i dormí mentre al seu entorn pasturaven els brúfols. El pastoreig, a l’Índia, és un dels oficis més descansats del món. El bestiar es mou i remuga, s’ajeu i s’alça de bell nou i ni tan sols bruela. Només grunyen un xic, i els brúfols molt rarament es fan sentir; més aviat s’enfonsen pels aiguamolls, l’un darrera l’altre, i es van obrint pas dins el llot fins que només en sorgeixen el morro i els ulls fixos i blaus, i aleshores s’hi queden igual que troncs d’arbres. Diríeu que el sol fa vibrar les roques en la calitja i els minyons del ramat senten de tant en tant un esparver (mai no en senten sinó un del sol) xiulant des d’una alçària gairebé invisible, i saben que si ells o alguna vaca es morissin, aquell esparver s’hi llançaria de dret, i l’esparver més pròxim, des d’algunes llegües enllà, el veuria precipitar-se i el seguiria, i l’altre també, i, gairebé abans que fossin morts del tot, ja hauria arribat una vintena d’esparvers famolencs, vinguts de no se sap quines bandes. (Pàg. 74)

De les històries sense Mowgli destacaria “El miracle de Purun Bhagat”, història d’un Primer Ministre que abandona la política per convertir-se en un santó; “Rikki-Tikki-Tavi”, amb Rikki-Tikki-Tavi, magnífica mangosta, com a protagonista; i “Els Enterramorts”, amb el gran Mugger de Mugger Ghaut, inoblidable personatge, campió del riu, professional entregat a la causa, cocodril sempre a l’aguait. Amb un fragment de l’entranyable Mugger de Mugger-Ghaut, parlant en primera persona, deixem Kipling per ara.

Un infant blanc, tot nu, s’estava agenollat en un dels costats del bot, i, abocant-se al riu, se li acut d’anar arrossegant les mans sobre l’aigua. Dóna gust l’alegria que tenen les criatures  en veure aigua corrent. Jo ja havia menjat aquell dia; però encara em quedava un raconet per omplir. No obstant, no va ser pas per menjar sinó més aviat per joc, que vaig alçar-me fins a tocar les mans del menut. Eren cacera tan fàcil que ni vaig haver de mirar-les, en tancar la boca; però tan menudes que, tot i haver clos les barres com calia (d’això n’estic ben segur), l’infant enretirà les mans ben de pressa, sense dany. Devien esmunyir-se entre dent i dent… aquelles manones tan blanques.  (Pàg. 280)    

38: LA COSINA PHILLIS. Elizabeth Gaskell

 Traducció: Miquel Casacuberta

L’amor fa feliç, l’amor fa desgraciat; però, sigui com sigui, l’amor destrueix tota forma de felicitat prèvia a la seva aparició, a la qual, per tant, ja no es pot tornar com a refugi en cas de tempesta amorosa.  

De l’escriptora anglesa Elizabeth Gaskell (1810-1865), només n’he llegit una bona novel·la, Cranford (1853), i aquesta novel·la breu, Cousin Phillis (1864), que és encara millor, i que en català podem assaborir gràcies a una excel·lent traducció de Miquel Casacuberta.

A mitjan segle XIX, el jove Paul Manning, de dinou anys, comença a treballar com a aprenent d’enginyer en la construcció d’un ramal ferroviari entre Eltham i Hornby. Per primera vegada viu sol, en una habitació cantonera dalt d’una pastisseria: “En aquella habitació tot eren racons, tot estava col·locat en un racó, la llar de foc, la finestra, l’armari; jo semblava l’única cosa que hi hagués al mig, i amb prou feines hi cabia.” (Pàg. 8) També sembla que el noi ocupi el centre de la trama, però en realitat es desplaça a poc a poc cap a un racó i es converteix en un narrador testimoni.

Tot comença quan Paul, obligat per la família (llavors les famílies podien obligar a fer aquestes coses), fa una visita a uns parents llunyans de la mare (que es diu Moneypenny de cognom de soltera!), gent de pagès amb empenta i personalitat. Són els Holman, i l’home, de nom Ebenezer, fa de pagès cinc dies a la semana, i de capellà, dissabte i diumenge. La filla, que evidentment és la cosina Phillis, és una noia de disset anys alta, intel·ligent i feliç: “Era una dona jove imponent, amb el vestit i la senzillesa d’una nena.” (Pàg. 18) El pobre Paul  Manning comença una mica acomplexat en companyia de Phillis -ella és més alta que ell i molt més versada en Virgili i altres clàssics- però aviat, encara que s’adona que qualsevol aproximació amorosa serà inútil, hi està com un peix a l’aigua a Hope Farm.

La novel·la no sembla tenir gaire argument, ni li fa falta, fins que Paul Manning no convida en Holdsworth, l’enginyer pel qual treballa, a visitar els Holman. En Holdsworth, xicot admirable, té 25 anys i de seguida, com és natural, es fixa en la Phillis. El lector que ha llegit David Copperfield comença a tenir males vibracions, tot recordant l’afer del gran amic de Copperfield, Steerforth, amb Emily (els dos cognoms rimen, per cert). Però no, aquí no hi ha fugida nocturna dels joves amants, sinó un amor correspost però tímidament expressat, sense promeses explícites, entre Phillis i Holdsworth. Arriba una notícia inesperada: a Holdsworth el reclamen al Canadà, per construir-hi una línia de ferrocarril. Se’n va de seguida, Phillis queda abatuda.

Els meus ulls es va fixar en la Phillis, que tenia un aspecte molt pàl·lid i adolorit (si el puc anomenar així) en la seva veu. Feia les coses de sempre: duia a cap petites obligacions domèstiques, però d’una manera diferent. No puc dir en quin sentit, perquè els seus moviments eren tan destres i lleugers com sempre, però els mancava una mena de vivacitat. (Pàg. 80)

Paul Maning té un dilema. Què fa? ¿Atenua la tristesa de la seva cosina Phillis confessant-li el que li va dir en privat Holdsworth abans de marxar, que s’hi casaria quan tornés, o calla perquè això pot encendre unes il·lusions en la noia que potser no es confirmaran (Canadà és molt lluny i està ple de canadenques)?

La resposta es troba en la novel·la, és clar, en aquesta excel·lent novel·la d’Elizabeth Gaskell.

37: VIATGE A L'ÍNDIA. E.M. Forster

 Traducció: Jordi Arbonès

De bones intencions l’infern n’és ple. Aquest refrany recorre les dues millors novel·les d’E.M. Forster (1879-1970): Howards End (1910) i A Passage to India (1924). Recordem que a la primera dues damisel·les de la bona societat es dediquen a patrocinar, tutelar i aconsellar un jove de més baixa extracció social… amb resultats catastròfics. A Viatge a l’Índia la posseïdora de les millors intencions és Adela Quested, una noia anglesa que arriba a l’Índia amb el dilema de casar-se o no amb Ronny Heaslop, un xicot que fa carrera a l’Índia britànica com a magistrat local. No és pas que a Adela la devori la passió contemplant el clenxinat Ronny, i ara encara menys, perquè a l’Índia el xicot  s’ha tornat una persona convencional (tots els anglesos han de fer pinya i predomina, per tant, l’esprit de corps). La perspectiva d’una vida colonial ofega Adela. Llegim aquest esplèndid fragment:  

-Sí, Ronny sempre té molta feina -replicà ella, contemplant els turons.

Que magnífics es veien tot de sobte! Però no podia tocar-los. Al seu davant, talment una barrera, se li oferí una visió de la seva vida de casada. Ella i Ronny passarien pel Club com aquell vespre i després se n’anirien cap a casa a vestir-se; es relacionarien amb els Lesley, els Callendar, els Turton i els Burton; els invitarien i serien invitats per ells, mentre l’Índia autèntica s’esllavissaria al seu costat sense que ningú no s’hi fixés. El color continuaria existint -el fastuós espectacle dels ocells de bon matí, els cossos bruns, els turbans blancs, els ídols de carn escarlata o blava-, així com el moviment mentre la gernació omplís el barri dels basars i els banyistes es remullessin a les basses. Ella podria contemplar-los des del seient d’un carruatge. Però la força que raïa rere el color i el moviment se li escaparia encara més que no pas ara. Sempre veuria l’Índia com un fris, mai com un esperit, i ella suposava que era un esperit allò que la senyora Moore   havia besllumat. (Pàgs. 60-61)

Adela, però, no es vol conformar amb aquest malencònic destí, no vol acabar sent com les altres dones angleses, aquelles que quan ella, acabada d’arribar, lamentava que encara no havia conegut cap indi, havien constestat: “Quina sort!” Adela, per tant, amb la millor de les intencions, fa una certa amistat amb un entusiasta metge indi, Aziz. L’imparable espiral de malentesos que es produeix entre ells dos acaba fructificant en una excursió que ningú no desitja a les coves de Marabar. Allà es produeix l’incident al voltant del qual gira tota la novel·la. No és del tot convincent, francament, però sí ho és el desplegament que Forster fa de totes les reaccions que l’afer provoca.     

Aziz, el pitjor enemic d’ell mateix, ho acaba d’espatllar tot:

Inguariblement imaginatiu com era, Aziz s’havia convençut a si mateix que això era el que havia passat. Era imaginatiu a causa de la seva mateixa sensibilitat. No volia recordar l’observació de la senyoreta Quested sobre la poligàmia, perquè era impròpia d’una invitada, de manera que la foragità de la seva ment, juntament amb el fet que ell s’havia ficat a la cova per allunyar-se d’Adela. Aziz era imaginatiu i tergiversava els fets perquè volia honorar la seva invitada i, com que la realitat no s’ajustava als seus desigs, havia d’arranjar-la al voltant de la senyoreta Quested talment com un aplana la terra després d’arrencar-ne una mala herba. Abans d’haver acabat d’esmorzar, Aziz havia contat una bona colla de mentides. (Pàg. 192) 

A la novel·la, que és molt millor que la simplificada versió cinematogràfica que se’n va fer el 1984, hi ha un relleu de protagonisme. Adela, en fora de joc després de l’episodi de les coves, deixa pas a Cyril Fielding, director d’institut, el qual, amb més comprensió i coneixements, intenta unir llaços entre Orient i Occident.  

Acabo amb una divertida conversa d’un grup d’indis sobre els anglesos:

  

-No sabíeu que quan els Turton van ser destinats a l’Índia Central, amb motiu del projecte del canal, un rajà o no sé qui va regalar a la senyora Turton una màquina de cosir d’or massís a canvi que l’aigua passés per la seva província?

-I ara hi passa?

-No; això demostra la gran habilitat de la senyora Turton. Quan nosaltres, pobra gent de color, ens deixem subornar, sempre fem el que se’ns exigeix mitjançant el suborn, i com a conseqüència les autoritats acaben per descobrir-nos. Els anglesos accepten el suborn i després no fan res. Jo els admiro. (Pàg. 20) 

36: VALENTINA. Carles Soldevila

Valentina és la història d’una glaciació, la de Valentina Fontanals, una noia de disset anys, molt trasbalsada a l’inici, per motius comprensibles, i molt aplomada al final, segura de si mateixa. La seva mare, Clotilde, sempre feta un sac de nervis, no s’adona de la maduresa que ha adquirit la seva filla. Carles Soldevila (1892-1967), excel·lent escriptor, ho descriu de manera memorable: “Valentina no va respondre. Entre els braços anhelants de la mare esdevenia immòbil, rígida, com una estàtua. Com més s’adonava del trasbals de Clotilde, més sentia el delit de marmoritzar-se.” (Pàg. 173)

El delit de marmoritzar-se! Quina gran novel·la és Valentina (1933)... Un gran estil, un argument impecable, una protagonista inoblidable. Si l’hagués escrita un escriptor de Filadèlfia, Boston o San Francisco, se n’haurien fet quatre o cinc versions cinematogràfiques (apostem per Gene Tierney com a Valentina el 1940, Natalie Wood el 1958, Dominique Sanda el 1970, Winona Ryder el 1989 i Keira Knightley el 2006). 

Imaginacions a banda, tornem a la novel·la. Valentina Fontanals és filla d’un polític important, mort fa dos anys, i no s’ha d’enfrontar a la ruïna econòmica familiar com Fanny (la protagonista de Fanny, del mateix Carles Soldevila, noia burgesa que s’ha de guanyar la vida fent de corista al Paral·lel), sinó a l’esfondrament del càlid món on vivia. És força pitjor, segons com es miri. Valentina idolatra el seu pare, mort fa dos anys, i observa amb creixent disgust les relacions de la seva mare Clotilde amb el doctor Baixeres. Sospita, a més, que aquestes relacions ja vénen de lluny, quan el pare era viu. La repugnància que sent Valentina és extrema, però el cop definitiu arriba quan la mare, Clotilde, li diu que, en realitat, ella és filla del doctor Baixeres. Carles Soldevila descriu magistralment aquest moment:   

“Valentina no surt del seu estat d’inexpressió i d’immobilitat. No veu res del que la volta. Sent la veu de la seva mare, però no entén les seves paraules. Totes les seves forces són absorbides per la contemplació de la pel·lícula interior que es descabdella amb més netedat i més claror que les altres vegades. L’home que havia cregut el seu pare i que estima més filialment que mai, és al seu costat, en l’estudi de la planta baixa, en una hora meravellosament tranquil·la. Parla en aquell to mig tendre, mig irònic que emprava sovint per dirigir-se a ella. Barreja observacions casolanes amb reflexions fines i plenes d’intenció. Ella l’escolta amb aquella devoció –que ara remarca, però que aleshores era una actitud que no havia definit, ni qualificat, puix que era l’expressió més espontània de la seva naturalesa. Ell li diu: ‘Tina’. Ella li diu: ‘papà’...  I tot és simple, clar, com el raig de sol que entra per la finestra. (Pàgs. 70,71)

Soldevila, fi estilista, remata el moment amb una altra frase per a l’eternitat. Feta la revelació, Clotilde duu el doctor Baixeres, el pare “autèntic”, a la cambra de Valentina: “Valentina els mira fixament, amb una calma que no és sinó paroxisme -el disc que gira amb tanta velocitat que sembla immòbil.” (Pàg. 73)

Només set anys després de la publicació del cèlebre Ulisses de James Joyce (1922), Carles Soldevila va incorporar, a la novel·la Fanny (1929), el monòleg interior a la literatura catalana, però no a la manera caòtica del genial i il·legible irlandès sinó més civilitzadament, amb ordre i puntuació. La supressió dels signes de puntuació són “trucs barats”, afirmava Soldevila molt encertadament.   

A diferència de Fanny, tot ella escrita en monòleg interior, a Valentina domina la narració en tercera persona, però hi un parell de breus monòlegs interiors. Destaca el capítol “Valentina s’ha abocat a la finestra”, molt revelador de l’evolució del personatge. La noia, de nit, observa al jardí la seva germana amb el xicot. La mare i el doctor Baixeres, acabats de casar, són a la casa.      

“Apa! Apa!... Besades, abraçades, i tornem a començar... Almenys podrien caminar unes passes més i amagar-se darrera els boixos. On són, els podrien veure des del carrer i des de la sala... Tant els deu fer! Potser ni hi pensen. Déu meu, quina nit! Els uns, al jardí, a l’aire lliure... Els altres, aquí sota, tancats amb pany i clau.. Però, és que no hi ha res més al món? Ara, ara els acut d’arraconar-se una mica... Ja era hora! Mentre no resulti pitjor.. Però no poden esperar ni els tres mesos que falten per al casament? Tot plegat, fa un fàstic! Pitjor que les bèsties... No, jo no hi he de caure mai... Les petites febleses que he tingut fins ara em revolten d’una manera, que estic segura que no les consentiré mai més. No ballaré mai més amb aquell... amb Lluís Trabal... ni amb ningú... No vull tenir sentits, ni cor, ni nervis... Res. Una estàtua que pensa... I que enyora... Pobre papà! Si reaparegués entre nosaltres...” (Pàg. 107) 

Moltes novel·les s’han escrit en català i, esperem-ho, moltes se n’escriuran. Cap, però, no ha tingut ni tindrà un desenllaç tan fulgurant, apoteòsic i inoblidable com el de Valentina.  

35: ENEIDA. Virgili

Traducció: Miquel Dolç

L’Eneida (19 aC) és una obra colossal, admirable d’inici a fi. Mai no podrem agrair prou als amics de Virgili -i a l’emperador August- que no fessin cas al desig de Virgili (70-19 aC) de cremar-la, per haver-la deixar inacabada. En català, afortunadament, disposem d’una traducció admirable duta a terme pel gran llatinista Miquel Dolç.   

L’Eneida, imitant l’estructura de l’Odissea, no comença amb la destrucció de Troia sinó set anys més tard, quan la flota dels troians supervivents ja s’acosta a Itàlia. Però, llavors, la deessa Juno, eterna enemiga de Troia, persuadeix el déu Èol de desfermar els vents contra els vaixells troians. La tempesta dispersa la flota. Eneas, heroi amb sentiments a flor de pell, es desespera: “De cop sent Eneas que els membres se li glacen; llança un sanglot i, estenent el palmell de les mans cap als astres, crida talment: ‘Oh, tres vegades i quatre, feliços aquells que, sota els ulls de llurs pares, davant les altes muralles de Troia, tingueren la sort de morir!’”

Eneas i alguns altres van a parar a la costa de Líbia. La major part de la flota s’ha perdut. Eneas es dirigeix terra endins. Venus, la seva mare, li surt al pas disfressada de caçadora. Li explica la història de la reina Dido i de Cartago, ciutat propera on Eneas s’ha de dirigir. Venus també li anuncia que retrobarà els companys perduts. Quan s’allunya, Eneas s’adona que era la seva mare (Eneas és fill d'Anquises, un mortal, i de Venus). L’heroi expressa la seva frustració com a fill. És un moment extraordinari.

En girar-se, el coll li flamejà com una rosa i, de dalt del seu cap, els seus cabells perfumats d’ambrosia exhalaren una divina flaire; li caigueren els plecs del vestit fins als peus, i amb el seu pas es revelà com una veritable deessa. Eneas, tot d’una que reconegué la seva mare, seguí amb aquests mots la seva fugida: “¿Per què tan sovint, cruel també tu, enredes el teu fill amb falses aparences? ¿Per què no se’m permet d’estrènyer la teva mà, de parlar-te i de sentir-te paraules no fingides?”. Talment la reprotxa, i es dirigeix cap a les muralles. 

Eneas, acompanyat d’Acates, entra a Cartago. No els veu ningú, perquè els envolta un núvol (un efecte especial de Venus). Al mig de Cartago, hi ha un bosc amb un temple dedicat a Juno. Els seus murs estan decorats amb els principals episodis de la guerra de Troia. Eneas, com és natural, s’emociona. El seu dolor arriba al punt màxim quan contempla la mort d’Hèctor.

Tres vegades a l’entorn dels murs ilíacs Aquil·les havia arrapat Hèctor, i ara venia a preu d’or el seu cos exànime. Aquí Eneas es treu del fons del pit un immens gemec, quan descobreix les despulles, el carro i el cos del seu amic i Príam que estén les seves mans inermes. (Pàg. 138)

Encara que Venus no proporciona l’amor maternal que Eneas necessita, ho compensa afavorint-lo amb vistosos efectes especials. És curiós, per exemple, com l'embelleix quan Eneas es presenta davant la reina Dido.

Dempeus, Eneas resplendí dins un esclat de llum, amb el rostre i les espatlles d’un déu; perquè amb un buf la seva mare havia donat al seu fill una gentil cabellera, una purpúria claror de joventut i una gràcia seductora a l’esguard: així les mans de l’artista afegeixen l’encís al vori i envolten d’or ros l’argent o el marbre de Paros.

Tot seguit s’adreça així a la reina i, davant els ulls sobtadament sorpresos de tots, li diu: “Ve-te’m aquí, el qui cerqueu sóc jo, el troià Eneas, escapat de les ones de Líbia”.*

Troius Aeneas, Libycis ereptus ab undis. 

Dido celebra un banquet en honor d’Eneas, se n’enamora a l’instant i li acaba demanant que expliqui des del començament “les dissorts del teu poble i els teus viatges, perquè aquest és l’estiu setè que et porta errabund per totes les terres i per totes les ones”. 

Com és sabut, la història de Dido és tràgica. Eneas, que té una missió que no pot esquivar, fuig de Cartago; la reina Dido, desolada, se suïcida.

Dit, això saltem al Llibre VI.

Arribat a Cumes, Eneas prega a Apol·lo i el déu, a través de la Sibil·la, li prediu el futur. Eneas li demana a la Sibil·la de baixar a l’Avern, per visitar el seu pare Anquises. La Sibil·la accedeix a la petició i comencen la baixada.

Marxaven com ombres dins la nit deserta a través de la fosca,* dels buits estatges de Dis i del seu reialme d’espectres, tal com, sota la lluna incerta i la seva claror escassa, uns vianants dins la forest, quan Júpiter ha cobert el cel d’ombra i la negror de la nit ha tret el color de la natura.

*Ibant obscuri sola sub nocte per umbram. (Grandiós vers, molt citat per Borges)

 A la riba de l’Aqueront hi ha una gran gentada, però el barquer, Caront, no deixa passar tothom. 

Aquí es precipitava, dispersa per la riba, tota una gernació, mares, marits, ombres d’herois que compliren la vida, infants, noies mortes abans de la boda i jovencells posats damunt les pires sota els ulls de llurs pares, tan nombrosos com les fulles que cauen pels boscos despreses pels primers freds de la tardor, tan nombrosos com els ocells que, vinguts de l’alta mar, formen estols a l’interior de les terres quan l’estació glacial els expel·leix dellà l’oceà i els empeny cap als països assolellats. S’estaven drets suplicant que hom els deixés traspassar els primers i estenien les mans pel deler de l’altra riba. Però l’aspre nauxer rep ara aquests, adés aquells, i rebutja els altres de la riba i els en fa allunyar.

La Sibil·la explica a Eneas que els rebutjats són els que no van ser enterrats. És el cas de Palinur, el timoner naufragat d’Eneas, que “rodava a l’atzar” per aquell paratge. “Ara pertanyo a les ones, i els vents em tornen i em retornen a la costa”, diu Palinur, que suplica a Eneas que trobi el seu cos i llanci terra damunt del seu cadàver.

Creuat l’Aqueront, Eneas i la Sibil·la arriben a la regió de l’Avant-infern, on hi ha les ànimes dels qui van patir una mort prematura. Eneas hi retroba Dido. És un fragment extraordinari.

I enmig d’aquest aplec, la fenícia Dido, amb la seva ferida fresca, errava en el gran boscatge; així que l’heroi troià fou prop d’ella i la reconegué com una ombra a través de l’obscuritat, com aquell qui a començ del mes veu o creu veure que s’aixeca a través dels núvols la lluna, esclatà en llàgrimes i li digué amb dolça veu d’amor: “Infeliç Dido, no em vaig enganyar doncs en arribar-me el pressentiment que havies expirat i havies posat fi al teu desesper amb el ferro. ¿Vaig ésser jo, ai! la causa de la teva mort? Ho juro pels astres, pels déus de Dalt, per tot el que hi pugui haver de sagrat en aquestes pregoneses de la terra, fou a contracor, oh reina, que em vaig allunyar de la teva costa. Però les ordres dels déus, que em forcen ara a marxar per aquestes ombres, per indrets d’horrible podriment i per la nit profunda, m’hi llançaren imperiosament; i jo no podia creure que amb la meva partença havies de sofrir aquest gran dolor. Atura’t, no t’esmunyis del meu esguard. ¿És de mi que fuges? És l’última vegada que el fat em permet de parlar-te.” Amb aquestes raons Eneas intentava ablanir aquella ànima encruelida, d’esguard ferotge, i no deixava de vessar llàgrimes. Però ella, girant les espatlles, tenia clavats els seus ulls a terra, i per aquestes paraules no es commou més el seu rostre que si fos un sílex o un bloc del Marpesos. A la fi, s’escapa bruscament i amb posat hostil es refugia dins el boscatge ombrívol, on el seu primer marit, Siqueu, correspon als seus neguits i bescanvia el seu amor. Malgrat tot, Eneas, colpit per aquell injust malastre, la segueix de lluny amb els ulls plorosos i, mentre se’n va, se n’apiada. 

Ah, el pietós Eneas... Pietós i alhora inflexible perseguint el seu destí, segurament perquè no pot fer altra cosa. Em sap greu no continuar amb les aventures d’Eneas al Laci, on trobarà un arxienemic, Turn, i una futura muller, Lavínia, més enamorada de l’arxienemic que d’ell.

34: JULI CÈSAR. William Shakespeare

Traducció: Josep M. de Sagarra

Juli Cèsar (Julius Caesar, 1599) és l’obra més adequada per iniciar els joves a l’obra de Shakespeare. El llenguatge és accessible, la trama clara i la història, basada en Plutarc, ens trasllada al moment més important de la història de Roma: l’assassinat de Juli Cèsar. 

Acte I

El primer acte és dominat per Càssius, el líder de la conspiració contra Cèsar. Càssius vol reclutar Brutus, home proper a Cèsar, perquè l’assassinat sembli més justificat i honorable. Càssius, alarmat davant la possibilitat que Cèsar accepti ser rei de Roma, recorda una anècdota del “gran home”.  

CÀSSIUS

Un cop, el dia era ventós i rúfol,

i el Tíber remogut se les tenia

contra les pròpies ribes, i em féu Cèsar:

“¿Gosaries tu, Càssius, saltar dintre

el riu enfellonit i nedar amb mi

fins a la punta d’allà baix?” I, en dir-m’ho,

tal com ‘nava vestit vaig capbussar-m’hi

dient-li que em seguís, i així va fer-ho.

El torrent bramulava, i el colpíem

amb nervis abrandats, partíem l’aigua

i aturàvem els cops, contrapuntant-nos.

I, abans d’arribar al punt assenyalat,

Cèsar em va cridar: “Càssius, ajuda’m,

o jo m’enfonso!” I, tal com féu Eneas,

el nostre gran avantpassat, traient

sobre l’espatlla el venerable Anquises

de les flames de Troia, de les ones

del Tíber jo vaig treure el pobre Cèsar.

I ara aquest home és tot un déu, i Càssius*

és una criatura miserable

que deu encara doblegar el seu cos

si Cèsar, desmenjat, el cap inclina.

*And this man

Is now become a god, and Cassius is

A wretched creature and must bend his body, 

If Caesar carelessly but nod on him.

Acte II

Els manipuladors triomfen. Brutus, en part, s’acaba apuntant a la conspiració contra Cèsar perquè rep missatges de ciutadans anònims que li reclamen acció; però aquests missatges són falsos, els ha escrit el mateix  Càssius. Pel que fa a Cèsar, Calpúrnia, que ha tingut malsons durant la nit –ha vist l’estàtua de Cèsar vessant sang- convenç el seu marit de no anar al Capitoli. Però arriba Deci, que forma part de la conspiració, i manipula Cèsar amb gran habilitat –la vanitat perd Cèsar- i se l’enduu a veure el Senat. A l’inici de l’acte Brutus considera que cal matar Cèsar no per la seva ambició actual, sinó per la futura. 

BRUTUS

Però, generalment, la humilitat

del jove ambiciós és com l’escala,

a la qual dóna el rostre mentre puja;

però, un cop ha arribat al capdamunt,

acostuma a girar-se-li d’esquena,

i guaita els núvols, menyspreant del tot

aquells baixos graons que li servien

per a enfilar-se. Així pot fer-ho Cèsar;

per si de cas ho feia, prevenim-ho.

I, si l’atac avui no té prou causa,

pel que ara és ell, pensem que això que és ell,

augmentat, pujaria i s’inflaria

fins arribar a uns extrems intolerables.

Considerem-ho com un ou de serp*

que, després de covat i a punt d’obrir-se,

com tots els ous de serp, fora un desastre,

i, per tant, esclafem-lo dins la closca.

*And therefore think him as a serpent's egg

Which, hatch'd, would, as his kind, grow mischievous,

And kill him in the shell.

Acte III

Els conspiradors apunyalen Cèsar: primer Casca, després els altres. “¿Tu també, Brutus? Doncs caigui Cèsar”. Arriba Marc Antoni, que d’entrada fa la gara-gara als assassins, però després, quan està sol amb el cadàver de Cèsar, diu el següent:

MARC ANTONI

Oh, perdona’m, sagnant bocí d’argila,

que amb aquests carnissers companyonegi!

Tu ets la ruïna del baró més noble

que amb el que va de temps hagi viscut.

Que vinguin els desastres a les mans

dels que han vessat aquesta sang costosa!

Damunt les teves nafres, (…) jo profetitzo

que una terrible maledicció

ha de llampeguejar damunt dels homes:

guerra civil i casolana fúria

oprimiran de cap a cap la Itàlia;

sang i destrossa seran tan corrents,

i tan familiars tots els objectes

d’esgarrifor, que somriuran les mares

solament, quan contemplin llurs infants

com la mà de la guerra els esmicola;

tota compassió serà ofegada

per l’exercici de la crueltat;

i l’espectre de Cèsar, per revenja,*

sortint a tot arreu, en companyia

de la Discòrdia, incendiada encar

de l’infern, cridarà amb veu de monarca

dintre d’aquests confins: “Destrucció!”,

deixant lliures els gossos de la guerra,

per tal que porti aquest assassinat

damunt el món el tuf de les carronyes

que amb els gemecs demanin sepultura!

*And Caesar's spirit, ranging for revenge,

with Ate by his side come hot from hell,

Shall in these confines with a monarch's voice,

Cry "Havoc", and let slip the dogs of war.

Després que Brutus es dirigeixi al poble i els convenci de la bondat de la seva acció –“Jo estimava Cèsar, però estimava més Roma”-, ho fa Marc Antoni. Amb un cèlebre discurs, encén la gent contra els assassins de Cèsar.

Acte IV

Marc Antoni i Octavi fan la llista dels qui han participat en l’assassinat de Cèsar. Tots hauran de morir. Lluny de Roma, Brutus, afectat pel suïcidi de Pòrcia, discuteix agrament amb Càssius. S’acaben reconciliant i elaboren el pla de batalla. Càssius és partidari d’esperar l’enemic, però Brutus pensa que és millor atacar.

BRUTUS

(…) ; però cada dia

creix l’enemic. Si som al cim nosaltres,

hem arribat al punt de declinar.

Hi ha una marea en els afers dels homes:*

si un s’hi llença al moment de la pujada,

atrapa la fortuna; mes, si un deixa

que se li escapi, tot el gran viatge

de la vida es consum en aiguamolls

i en racons de misèria. Ara surem

en plena mar; mentre que ens són propicis,

aprofitem corrents; si no és així,

deixarem escapar l’avinentesa.

There is a tide in the affairs of men,

Which, taken at the flood, leads on to fortune;

Omitted, all the voyage of their life

Is bound in shallows and in miseries.

A Brutus, dormint a la tenda, se li apareix l’espectre de Cèsar. “¿I per què vens?”, li pregunta Brutus. “Per dir-te que a Filipi m’has de veure”, respon l’espectre. 

Acte V

A la plana de Filipi es produeix la batalla. Marc Antoni i Octavi guanyen. Se suïciden els assassins de Cèsar. Primer Càssius (“Cèsar, ja estàs venjat; i amb la mateixa espasa que et matà”); després Brutus (“I ara, tu, Cèsar, ja pots estar tranquil; no et vaig matar ni amb la meitat del gust amb què jo em mato!”). Contempla el cadàver Marc Antoni. 

MARC ANTONI

Aquest, de tots, era el romà més noble.

La colla dels que varen conspirar,

llevat solament d’ell, van fer aquell fet

només per enveja del gran Cèsar.

Ell no; hi portava un pensament honest

i solament es va afegir a la banda

interessat pel bé de la república.

Fou de vida gentil i generosa,

i en ell els elements tan bé lligaven,

que podria aixecar-se la Natura

per a dir a tot el món: “Això era un home!”

This was the noblest Roman of them all: 

All the conspirators save only he 

Did that they did in envy of great Caesar; 

He only, in a general honest thought 

And common good to all, made one of them. 

His life was gentle, and the elements 

So mix'd in him that Nature might stand up

And say to all the world 'This was a man!'

33: ESTUDI EN ESCARLATA. Arthur Conan Doyle

Traducció: Elisenda Franquesa

Sir Arthur Conan Doyle (1959-1930) va escriure cinquanta-sis històries curtes i quatre novel·les (Estudi en escarlata, El gos dels Baskerville, El signe dels quatre i La vall de la por) d’un personatge que arribaria a esgotar-lo però que li donaria fama eterna: Sherlock Holmes. Aquests seixanta relats estan escrits amb una intel·ligència, un sentit de l’humor i un talent narratiu extraordinaris. Conan Doyle mai no va forçar una frase ni una història. Llegir tot Sherlock Holmes és una lectura immillorable. Potser algú, havent-lo vist sovint en pel·lícules o sèries de televisió, pot pensar que aquests llibres ja no li oferiran res de nou. Greu error. Si a la pantalla tot se sol centrar en Holmes i les grans seves capacitats detectivesques, als llibres creix el protagonisme del doctor Watson, el cronista de les històries. Tot passa per la seva mirada, sempre veiem Holmes a través d’ell, i al final tanta admiració ens desperta l’habilitat deductiva del geni com la profunda humanitat de l’amic fidel. Més enllà dels misteris i de les corredisses en cabriolés pel Londres boirós (que d'altra banda són apassionants), Conan Doyle ens emociona amb la història d'una gran amistat.

A Estudi en escarlata (A Study in Scarlet, títol insuperable), publicada el 1888, va aparèixer per primera vegada aquest “ésser quasi mitològic” (Borges dixit) anomenat Sherlock Holmes. Holmes i també Watson, és clar, que aquí es coneixen perquè el primer necessita un company que l’ajudi a pagar el lloguer del 221 B de Baker Street. Són joves, però costa d’assimilar, perquè la nostra imaginació sempre els veu de mitjana edat. Watson, que ha tornat malalt de l’Afganistan, deambula per Londres sense amics. Holmes també és un solitari, per vocació. Comença la seva amistat, una de les més memorables que ha donat la literatura. Hi ha grans diàlegs. Watson es trasbalsa davant la visió d’un home mort en estranyes circumstàncies. Comenta: “Hauria d’estar més endurit després de les meves experiències afganeses. He vist els meus companys destralejats a trossos a Maiwand sense perdre els nervis”. Respon Holmes: “Ho entenc. En tot això hi ha un misteri que estimula la imaginació; on no hi ha imaginació, no hi ha horror”.

Curiosament, el cas es resol a mig llibre, i després la novel·la explica els antecedents del cas, que van succeir a Utah vint anys enrere. No surten gaire ben parats els mormons ni, especialment Brigham Young, el seu líder i profeta. (Apunt històric: Brigham Young, anomenat el Moisès americà, va conduir, a mitjans del segle XIX, els mormons a través del desert fins a la “terra promesa”: el territori de Utah). Brigham Young apareix com un líder eficaç però molt despietat que controla el seu poble amb mà de ferro. Young i la seva guàrdia pretoriana fan desaparèixer els contestataris al sistema, assassinen colons i segresten dones de campaments veïns estimulats per la poligàmia (Young va tenir 55 dones!). ¿Conan Doyle fa un retrat injust dels mormons i de Young? Sembla que no: el 1857, per exemple, hi ha documentada la massacre de Mountain Meadows, perpetrada per un grup de mormons -amb l’ajut d’alguns indis- contra una caravana procedent d’Arkansas. M’agradaria saber si, actualment, a la Universitat Brigham Young de Salt Lake City -capital de Utah- es pot trobar aquesta novel·la.