THE IRON MISTRESS (1952)

 

1952. USA (Warner Bros). Director: Gordon Douglas. 110 minuts. Color

Guió: James R. Webb. Novel·la: The Iron Mistress, de Paul Iselin Wellman (1951). Fotografia: John F. Seitz. Música: Max Steiner. 

Alan Ladd (Jim Bowie), Virginia Mayo (Judalon de Bornay), Joseph Calleia (Juan Moreno), Phyllis Kirk (Ursula de Varamendi), Douglas Dick (Narcisse de Bornay), Alf Kjellin (Philippe de Cabanal), Ned Young (Henri Contrecourt).

L’honor dels morts

Jim Bowie baixa de les muntanyes per vendre fusta a Nova Orleans i entra en contacte amb l’alta societat. Ho fa de la mà de Narcisse de Bornay, que primer el porta al sastre, a qui no paga, per descomptat. Després el presenta a la seva germana Judalon. La noia, en aquells moments, posa de grega per a un retrat. No és casual: posar i simular són les aficions preferides de Judalon. Bowie en queda fascinat, gairebé de per vida. Narcisse, tot seguit, l’introdueix al Club d’Esgrima, que és el rovell de l’ou de la vida elegant de Nova Orleans. Allà, Bowie, rústic com és, demostra poca tècnica amb l’espasa i declara que, per a un duel, prefereix el ganivet. Aquestes paraules escandalitzen el bel·licós Henri Contrecourt, que a l’acte li exposa tota una filosofia de vida:

Henri Contrecourt: Els duels, monsieur, són una obra d’art. Tenen la bellesa i la dignitat d’una tragèdia. L’honor és la cosa més preuada d’un cavaller; sense l’honor, seríem bèsties. Valor, bellesa i honor són els tres ingredients d’un duel. La mort és només el teló que cau al final.

Jim Bowie: Pels que sobreviuen, potser sí que és així. Però, i els que perden? M’agradaria saber què en pensen, els morts. Realment creuen que han tingut un final honorable?

H.Contrecourt: En voleu fer una qüestió personal, monsieur?

Jim Bowie: En farem el que vostè vulgui.

Arribarà el duel, incentivat per Judalon, que desperta el desig dels dos homes i no té escrúpols a l’hora de llançar-los a la mort. El seu germà Narcisse, més decent, s’interposa, i mor a mans de Contrecourt en un breu duel a espasa. Just després, Bowie repta Contrecourt a un duel de ganivet contra espasa, en una habitació a les fosques. És una seqüència extraordinària. A fora llampega, i esclats de llum, que baixen per una claraboia, il·luminen de tant en tant la cambra.

La pel·lícula, imparable, inclou dos duels més: un amb pistoles que acaba amb tiroteig, i un amb ganivets en un cercle de tres metres i amb els dos combatents lligats pels braç. Bowie sobreviu i s’enriqueix especulant amb terrenys mentre suporta repetides traïcions de Judalon. Ferit quasi mortalment, es refugia a Mèxic, on enamora amb facilitat la filla del governador, que és menys guapa però també menys pèrfida (dolça Phyllis Kirk). Però Bowie encara té temes pendents a Nova Orleans, entre els quals, és clar, Judalon.

El final, que transcorre en un vapor del Mississippi, és formidable. Un arxienemic de Bowie i el marit de Judalon, intentant matar el nostre heroi, es maten entre ells. Judalon, llavors, intenta una última jugada amb Bowie. S’hi acosta seductora, conscient sempre del poder del seu atractiu. Però Bowie no es deixa entabanar i li clava una frase –l’última del film- per esculpir en marbre: “No woman is worth the lives of eight men.” Tot seguit, llança el famós ganivet al riu i se’n va a Texas a casar-se. Impressionant. Aquesta versió novel·lesca de la vida de Jim Bowie -prèvia a la seva mort al Setge de l’Álamo (1836), que no s’esmenta- no podria haver trobat un millor director que Gordon Douglas ni un millor actor que Alan Ladd.

BAKUSHÛ (1951)

 

1951. Japó. Director: Yasujiro Ozu. 124 minuts. B/N. 

Guió: Kogo Noda, Yasujiro Ozu. Música: Senji Ito. 

Setsuko Hara (Noriko Mamiya), Chisu Ryu (Koichi Mamiya), Chikage Awashima (Aya Tamura), Kuniko Miyake (Fumiko Mamiya), Ichiro Sugai (Shukichi Mamiya),  Hiroshi Nihonyanagi (Kenkichi Yabe).

Títol en català: El començament de l’estiu.

LA TRILOGIA DE NORIKO

Yasujiro Ozu (1903-1963), el més gran director japonès, va arribar a la perfecció artística amb l’anomenada trilogia de Noriko: Banshun (Primavera tardana, 1949); Bakushû (El començament de l’estiu, 1951); i Tokyo Monogatari (Contes de Tokyo, 1953). Són tres pel·lícules centrades en una noia anomenada Noriko, de 27 o 28 anys, sempre interpretada per Setsuko Hara, actriu de somriure càlid i mirada espiritual. El personatge és bàsicament el mateix en els tres films, però varien les seves circumstàncies personals i familiars. El gran tema que domina aquesta trilogia, i en gairebé tota l’obra de Yasujiro Ozu, és el conflicte de costums i mentalitat entre el Japó tradicional i el Japó modern i occidentalitzat, sorgit després de la derrota a la Segona Guerra Mundial. 

Un foxterrier als peus

A Bakushû, Noriko Mamiya viu a la casa familiar a Kamakura, Kanagawa, en companyia dels seus pares, el seu germà Koichi, la cunyada Fumiko i dos fills petits. Ella, soltera de vint-i-vuit anys, treballa en una oficina de Tokyo. Conserva tres amigues de l’escola. Dues són casades, i la seva vida és tan diferent que Noriko observa amb tristesa com l’amistat es va refredant. Tot canvia quan un oncle visita a casa dels Mamiya i els recorda que seria hora que Noriko es casés. Aviat li proposen un home de quaranta anys, Manabe, empresari d’èxit que juga a golf. Noriko el descarta, perquè afirma que no podria confiar en un home que ha estat solter fins als quaranta anys. Pel seu compte, en canvi, es busca marit. És Kenkichi Yabe, amic d’infantesa, ara vidu amb una nena petita. Yabe és un metge que acaba de ser enviat a Akita, una contrada rural molt lluny de Tokyo. Noriko fa el tracte amb la mare del metge. El curiós és que Kenkichi, quan la mare li explica entusiasmada el futur casament, no mostra cap alegria, simplement s’hi conforma. Per la seva banda, la família de Noriko queda absolutament consternada perquè ella no els ha consultat, com dicta la tradició: “No entenc els joves d’ara”, diu la mare. “Noriko és impossible”, exclama Koichi, el germà. També Aya Tamura, la millor amiga de Noriko, rep amb tristesa la notícia del casament, perquè no s’imaginava Noriko en una zona rural on encara es viu a la manera tradicional. El seu monòleg és inoblidable.

Aya Tamura: Jo em pensava que tu viuries a l’estil occidental, amb un jardí de flors, escoltant Chopin, i a la teva cuina enrajolada hi tindries una nevera plena de coca-cola. Quan jo et visités, tu m’esperaries al porxo, amb un suèter blanc i un fox-terrier als peus, i em saludaries des de la tanca: “Hello, how are you?”

Però és que Noriko, com diu un personatge, “és antiquada per ser una noia moderna”, i per això, encara que visqui, per la seva edat, escindida entre el Japó tradicional i el Japó modern, es decanta pel món antic, com Yasujiro Ozu. Ell se sent al costat dels vells, que contemplen la transformació del país amb resignació i serenitat, i no dels joves, fascinats pel món occidental, ni dels nens, més capriciosos que mai. (1) 

La mirada d’Ozu, feta de calma i contemplació, és la mirada malencònica d’algú que veu com mor el seu món. Al final de moltes seqüències, quan els personatges ja són fora de camp, la càmera es queda a l’estança buida durant uns segons, i una música lànguida reforça la sensació d’absència i de desolació.

Amb el frenesí visual a què estem sotmesos ara, pot costar una mica acostumar-se al ritme tranquil del cinema de Yasujiro Ozu, en què es diuen les paraules justes i no pas més, en què la càmera no es mou gairebé mai i sempre està situada molt baixa, a l’alçada dels ulls dels personatges asseguts a terra. És un esforç, però, que val la pena de fer.  

(1) Si a Bakushû, els nens de la casa ja fan rebequeries per un tren elèctric, a Ohayo (1959), una de les últimes pel·lícules d’Ozu, dos nens molt tossuts fan la llei del silenci per exigir que el seu pare els compri un televisor. Ho aconsegueixen. La tele arriba a casa, però Ozu es retira abans que la treguin de la caixa i l’endollin.

THE FLAME AND THE ARROW (1950)

 

1950. USA (Norma-WB). Director: Jacques Tourneur. 88 minuts. Color.

Guió: Waldo Salt. Fotografia: Ernest Haller. Música: Max Steiner.

Burt Lancaster (Dardo), Virginia Mayo, (Anne de Hesse), Nick Cravat (Piccolo), Robert Douglas (Alessandro De Granezia), Frank Allenby (Ulrich), Norman Lloyd (el trovador).

El falcó i la fletxa; La flèche et le flambeau.

Dardo, l’irresistible revolucionari

Després de quatre anys (1946-1949) interpretant homes castigats per la vida en pel·lícules de cinema negre, Burt Lancaster va decidir fer un gir radical a la seva carrera i es va convertir en un campió de l’aventura, un dels més inoblidables de la història del cinema. Va cridar Nick Cravat, company d’acrobàcies del temps del circ, i van fer meravelles en aquesta pel·lícula i a The Crimson Pirate. A la Llombardia, al segle XII, Dardo és un home de les muntanyes que no vol dependre de ningú ni vol que ningú depengui d’ell. Ben aviat, però, abandonarà l’individualisme i liderarà la revolta contra Ulrich, comte de Hesse, dit el Falcó, que devasta la regió amb impostos. La situació és original: a Dardo, fa cinc anys, la dona (Francesca) el va deixar pel Falcó. Potser com a revenja, a l’inici Dardo mata un dels falcons del comte. Pare i fill fugen per les teulades, però els soldats fereixen Dardo amb una fletxa i s’enduen el fill, Rudi, cap al castell, per viure amb la mare. Llavors Dardo, per recuperar-lo, formarà una banda de proscrits al bosc. Entre Robin Hood i Guillem Tell es perfila la història, però en cap moment sembla de segona mà. Té personalitat pròpia i un gran encant. Un altre toc original és l’escenari: al mig del bosc, on estableixen el seu campament, es troben les runes d’un antic temple, grec o romà, un lloc gairebé màgic, molt suggerent. 

El film també sap traçar molt bé la història d’amor entre Dardo i Anne de Hesse, neboda del comte. Dardo i Piccolo s’han internat al castell del comte de Hesse per rescatar Rudi, el fill de Dardo, però no poden i s’enduen, com a ostatge, Anne. La lliguen amb una argolla al coll perquè no s’escapi. Sap greu, perquè la noia és guapa i distingida. Es posa melosa vora el riu, intentant sorprendre Dardo per l’esquena, però ell no cau en la trampa. A més, deixa anar una bona frase muntanyenca: “I learned a long time ago, my lady, never trust a mountain cat when she stops snarling and never trust a woman when your back is turned.”

Tot i aquest tracte indigne i les frases burletes, Anne de Hesse  s’enamora de Dardo, a qui perdona i comprèn per les ànsies que té de recuperar el fill. Ell, evidentment, també s’hi sent atret, però la rebutja perquè creu és una aristòcrata hipòcrita i altiva. Tot d’una, però, li fa un petó apassionat entre les runes del temple, a la llum de la lluna, amb el paisatge muntanyenc de fons. És un gran moment. Però no se’n fiarà mai Dardo, d’Anne, fins que una dona del poble, Nonni Bartoli, no li faci veure la veritat: “Now, Dardo, why are you so ready to believe every woman loves you except this one?”

No n’hi falten, de moments, a la pel·lícula: Piccolo explicant amb gestos la seva llarga amistat amb Dardo; l’atac a cavall dels proscrits, amb branques com a llances; els dos assalts entre Dardo i el marquès, amb el tercer en perspectiva. Esclata el film al tram final: les acrobàcies, el pas damunt la cuina, l’aliberament dels presos, el duel entre Dardo i el marquès, que s’acaba a les fosques -“ Now, Marchese, we're in the dark where a sword is just a long knife”- …i la fletxa final, que es clava al cor del comte just per sobre del cap de Rudi. Gran film, impecable a tots els nivells: el guió (Waldo Salt), la direcció (Jacques Tourner), la il·luminació nocturna, la música (Max Steiner) i, és clar, els actors, Burt Lancaster, Nick Cravat i Virginia Mayo. 

SLATTERY'S HURRICANE (1949)

 

1949. USA (20th Century-Fox). Dir: Andre DeToth. 83 min. B/N (9 d’agost)

Guió: Herman Wuok, Richard Murphy. Música: Cyril J. Mockridge. 

Richard Widmark (Will Slattery), Linda Darnell (Aggie Hobson), Veronica Lake (Dolores Grieves), John Russell (Hobby Hobson), Gary Merrill (Com. Kramer).

”Odia’m a fora, si us plau”

Ventosa, plujosa, nocturna i huracanada és aquesta pel·lícula, com l’ànima del seu protagonista, Will Slattery, ressentit de per vida perquè una acció heroica que va fer durant la Segona Guerra Mundial, a les Illes Marianes, no va ser considerada com a tal sinó castigada com un acte d’indisciplina. Pilot d’avió, ara, fora de l’exèrcit, es guanya la vida molt descansadament pilotant per a un magnat de les llaminadures (¿o potser no és un “candy manufacturer” sinó un narcotraficant?). De passada, sense gaire entusiasme, Slattery (Richard Widmark, en el seu punt més desficiós) té relacions amb Dolores Grieves, secretària del magnat que és justament la persona que li va aconseguir la feina. Veronica Lake, amb mitja melena, és Dolores Grieves, i és un plaer escoltar la seva fabulosa veu dient frases com aquestes, amb les quals intenta consolar Slattery de les pèrdues al casino: “Hey, smile. That’s more like it. Maybe you haven’t got any money, but you still got me. I can do a lot of things money can’t do”. Ni tan sols aquesta darrera frase, plena de càlides promeses, no és capaç de motivar Slattery. Aquest home és penós.

Ah, però Slattery reviscola quan retroba Aggie Hobson, antiga flama que ara és la muller d’un company aviador, Hobby Hobson, que continua a l’èxèrcit en una perillosa tasca: volar fins a l’ull dels huracans per esbrinar-ne la direcció. Mal amic, Slattery li vol prendre la dona; ella, en principi, es mostra lleial al marit, però a poc a poc la seva integritat es va esmicolant. És complicat -hem de suposar- resistir-se a les frases que li dedica l’abrandat Slattery: “You crawled inside me and you stayed there.” Dolores Grieves, però, no es queda amb els braços plegats i canta les quaranta a Slattery. El diàleg és magistral.

Dolores Grieves: I used to think you were a man, Will. I don’t care about what you do to yourself, and I don’t care about what you’ve done to me. I asked for. But what you’re doing to Hobby and Aggie… is rotten. And I hate you for it. 

Will Slattery: Are you through?

Dolores Grieves: Yes, I’m through.

Will Slattery: Then hate me outside, will you? I’m tired.

Realment, la cosa és complicada, i més quan en ple vol a una remota illa del Carib, el magnat de les “llaminadures” es mor d’un atac de cor i Slattery acaba amb un paquet de droga a les mans… Un “deus ex machina” soluciona les coses. L’exèrcit s’adona de l’error que va cometre i condecora Slattery. A la cerimònia d’entrega és de les comptades vegades en què hi ha un cel ben blau (en blanc i negre, això sí) i un sol radiant. L’home recupera la fe en el món i redescobreix la seva brúixola moral.

Un film notable, doncs, amb tres estrelles incandescents (Widmark, Lake i Darnell), les dues darreres a punt d’apagar-se però no per això menys brillants. Com a curiositat, cal dir que el guió original incloïa una història de drogadicció per al personatge de Dolores Grieves, però va ser censurada. Se’n detecta algun rastre. 

KEY LARGO (1948)

 

1948. USA (Warner Bros). Director: John Huston. 101 minuts. B/N 

Guió: Richard Brooks, John Huston. Obra de teatre: Key Largo, de Maxwell Anderson (1939). Fotografia: Karl Freund. Música: Max Steiner.  

Humphrey Bogart (Frank McCloud), Lauren Bacall (Nora Temple), Edward G. Robinson (Johnny Rocco), Lionel Barrymore (James Temple), Claire Trevor (Gaye Dawn), Thomas Gomez (Curly).  

Urgències compartides

Key Largo va ser el quart i darrer film que Humphrey Bogart i Lauren Bacall, casats l’any 1945, van interpretar junts. Abans hi va haver To Have and Have Not (1944), The Big Sleep (1946) i Dark Passage (1947). És sorprenent que no n’arribessin més, perquè Bogart encara viuria deu anys més i perquè Key Largo va ser tot un èxit.

El film se situa a les antípodes de The Big Sleep, perquè no apel·la a la mítica sinó al realisme més estricte. El paisatge anímic dominant es la desolació de postguerra. Bogart és Frank McCloud, un respetat major durant la guerra, un home amb un present incert ara mateix. Es presenta a Key Largo per fer una visita de cortesia a la vídua i al pare del pobre Temple, un company caigut en combat. Entre Bogart i Bacall no hi ha diàlegs espurnejants sinó moltes mirades, mirades de valoració de l’altre, mirades d’esperança. Es palpa la urgència compartida de refer la vida. Aquest hotel mig mort que tenen els Temple, en època de temporada baixa, resistint l’embat de les tempestes huracanades, és tot un símbol. És memorable el primer acte del film, que culmina amb una seqüència esplèndida, una panoràmica feta des de dins l’hotel, amb Bogart a fora tancant portes i porticons sota la mirada de Bacall. John Huston, director poc genial, va tenir un moment inspirat aquí.

La part central del film està dominada per Edward G. Robinson en el paper de Johnny Rocco, un gàngster de la vella escola que és a Florida, en aquest racó de món, per fer una trasacció amb diners falsos. És tot un espectacle Robinson, milhomes patètic però perillós que intenta recuperar l’esplendor criminal dels temps de la Llei Seca. Bogart es manté en segon terme durant molta estona, i quan intervé no fa cap heroïcitat sinó que decep els Temple amb la seva actitud passiva. Sorprèn força això, perquè Bogart era llavors l’estrella més gran de la Warner. Sorprèn, però parla molt a favor d’aquest mític actor.

Naturalment Bogart es refà a la part final, quan s’adona perfectament que, encara que la guerra s’hagi acabat, sempre cal lluitar quan és el moment de fer-ho. El cap, la raó, pot dir el que vulgui, però tota una vida viscuda al peu del canó diu una altra cosa: “You were right. Your head says one thing… and your whole life says another. Your head always loses…” El tram final al mar és excel·lent, perquè fa creïble allò que en principi semblava impossible: que Bogart pugui sobreviure als cinc gàngsters que el volen veure mort al final del trajecte. Ferit però feliç torna Bogart cap a Key Largo. Ens hauria agradat veure’l de nou amb Lauren Bacall.

ANGEL AND THE BADMAN (1947)

 

1947. USA (J.Wayne-Republic). Director: James Edward Grant. 100 m. B/N

Guió: James Edward Grant. Música: Richard Hageman. Fot: Archie J. Stout.

John Wayne (Quirt Evans), Gail Russell (Penelope Worth), Harry Carey (Marshal), Bruce Cabot (Laredo Stevens).

La peculiar filosofia dels quàquers

Quirt Evans, pistoler de bon cor, arriba ferit a una granja quàquera. Es regira mig inconscient al llit i no es calma fins que no li posen una pistola a la mà. Delira durant dies. Penelope, noia quàquera de cor pur, escolta els seus deliris sobre aventures amoroses amb dones de mala reputació. Quan Quirt es desperta, hi ha una gran conversa entre Penelope i ell sobre els quàquers (també coneguts com els Amics). En un quadre penjat a la paret de l’habitació, hi figura un lema quàquer: “Cada ésser humà té una integritat que només pot ser ferida per un acte d’aquest mateix ésser humà i no per cap acte d’un altre ésser humà”.

Quirt: Això és quàquer, oi? ¿Significa que ningú no et pot fer mal excepte tu mateix?

Penelope: Aquesta és la creença d’un Amic.

Quirt: Bé, suposem que algú et pica al cap amb un ferro roent. Això no et farà mal?

Penelope: Físicament, sí. Però en realitat només resultarà ferida la persona que ha comès l’acte de violència. Només l’autor pot ser ferit per un acte dolent.

Quirt: Vosaltres els quàquers sou molts?

Penelope: No, molt pocs.

Quirt: Ja m’ho imaginava.(1)

Tot i les profundes diferències filosòfiques, Quirt es queda a viure amb els quàquers. S’hi troba bé: fa vida sana i té la molt agradable companyia d’una noia tan bonica com espiritual. Quàquera com és, Penelope gasta una sinceritat que el desarma. Quan ella li demana directament que es casin, Quirt, desconcertat, s’ho rumia. La corda es tensa quan els quàquers el conviden a una trobada i li regalen una Bíblia amb el seu nom. Això ja és massa per a un home com ell. Quirt agafa el primer cavall que troba i fuig al galop.

Torna a la dissipada vida d’abans: sales de joc, whisky, noies de dubtosa reputació... Però l’antiga vida ja no el fa feliç, enyora la tendra companyia de Penelope i decideix tornar amb els quàquers. Llavors, però, reapareix una banda de lladres que encapçala Laredo, enemic mortal de Quirt. El pistoler i la quàquera, perseguits, cauen al riu. Aquí es produeix una el·lipsi excessiva: Quirt reapareix a la granja amb la noia en braços. El pistoler, aplicant el seu codi de conducta, se’n va a la ciutat a passar comptes amb Laredo. El duel sembla inevitable –el carrer es buida, Quirt espera immòbil-, però no es produeix. Dalt d’un carro, abrigada amb mantes, arriba Penelope i Quirt, enamorat, li entrega l’arma. Adéu a la violència.

És un gran final per a un western més romàntic que d’acció, amb fama merescuda, gràcies sobretot a John Wayne i a la meravellosa Gail Russell, la noia amb la mirada més espiritual de la història del cinema. Aquest western, que va significar el debut de Wayne a la producció, va ser escrit i dirigit per James Edward Grant de manera admirable.

(1) “Each human being has an integrity that can be hurt only by the act of that same human being and not by the act of another human being”.

Quirt: Is that Quaker stuff? You mean nobody can hurt you but yourself.

Penelope: That’s a Friend’s belief.

Quirt: Well, supposing someone whacks you over the head with a branding iron. Won’t that hurt?

Penelope: Physically of course. But in reality it would injure only the person doing the act of force of violence. Only the doer can be hurt by a mean or evil act.

Quirt: Are there very many of you Quakers?

Penelope: Very few. 

Quirt: I sort of figured out.

BLACK ANGEL (1946)

 

1946. USA (Universal). Director: Roy William Neill. 81 minuts. B/N

Guió: Roy Chanslor. Novel·la: The Black Angel, de Cornell Woolrich (1943). Fotografia: Paul Ivano.  Música: Frank Skinner.

Dan Duryea (Martin Blair), June Vincent (Catherine Bennett), Peter Lorre (Marko), Broderick Crawford (Captain Flood), Constance Dowling (Mavis Marlowe).

Un bon equip mentre va durar

Els camins que condueixen al renaixement espiritual són inescrutables. Martin Blair, pianista i compositor de cert èxit, es desploma cada nit borratxo al llit en una pensió de mala mort, enyorant els temps feliços viscuts amb Mavis Marlowe, la seductora cantant amb qui estava casat, anhelant tornar-la a veure, rebent una negativa rere un altre quan ho intenta... Sembla un cas perdut fins que Mavis és assassinada. Un tal Kirk Bennett, amant ocasional de Mavis i sotmès a xantatge per la virtuosa cantant, és acusat, jutjat i condemnat. Catherine Bennett, muller enganyada, no hauria de voler saber res del marit, però convençuda de la seva innocència, decideix investigar el cas. No és amor, és imperatiu moral.

Aviat, a la recerca de pistes, Catherine es dirigeix a la pensió de mala mort on jeu, ressacós com sempre, Martin Blair. El desperta, es presenta: “I’m... Mrs Kirk Bennett”. La resposta de Blair és memorable: “Mrs Kirk Bennett. So you’re the one he left sitting at home. Some guys are never satisfied.” “I had to see you”, explica ella. “Why? Because I had a wife who needed killing, and you had a husband who took care of it?”, replica ell. Tot i això, Martin accedeix a col·laborar amb la senyora Bennett. Li agrada, l’admira, aviat se n’enamora. S’introdueixen en el club del peculiar Mr. Marko (el sempre inquietant Peter Lorre), de qui sospiten que va assassinar Mavis Marlowe. Ella canta amb un cognom fals (Carver), ell toca el piano, feliç, renascut.

La pel·lícula és elegant, amb molta classe, estilitzada i molt ben narrada, amb una alternança perfecta de romanticisme i suspens. Brilla com mai el director Roy William Neill en el seu darrer film, i exhibeixen carisma i autenticitat a raig fet Dan Duryea i June Vincent, realment extraordinaris. Al firmament estel·lar del cinema negre, al costat de Ladd i Lake, Bogart i Bacall, i etcètera, hi ha un lloc per a Dan Duryea i June Vincent. Ens agradaria contemplar la seva felicitat final, però el fatalisme s’imposa, perquè la felicitat, al film noir, és tan intensa com efímera. Amb dolor contempla Catherine l’heroi caigut; amb resignació i amor infinit s’acomiada d’ella Blair Martin: “Don’t be unhappy, Cathy. I’m not! Carver and Martin. It was a good team... while it lasted”.

TARZAN AND THE AMAZONS (1945)

 

1945. Sol Lesser-RKO. Director: Kurt Neumann. 76 minuts. B/N

Guió: John Jacoby, Marjorie L. Pfaelzer. Mús: Paul Sawtell. Fot: Archie Stout.

Johnny Weissmuller (Tarzan), Brenda Joyce (Jane Parker), Johnny Sheffield (Boy), Henry Stephenson (Guy Henderson), Maria Ouspenskaya (Reina de les amazones), Shirley O’Hara (Athena). 

Mirar el sol encega

Un aspecte essencial diferencia els sis primers films tarzanescs que va fer Johnny Weissmuller a la Metro (1932-1942) dels altres sis que va fer, amb un ritme més accelerat (1943-1948) i amb pressupostos més modestos, a la RKO. Parlo de geografia: si als Tarzans de la Metro la geografia era fixa i creïblement africana (la sabana, l’altiplà, les tribus negres…), a l’etapa de la RKO la geografia es destirota i apareixen regnes estranys amb gent de totes races no gaire lluny d’on viu Tarzan. Aquesta fantasia geogràfica, curiosament, és fidel a l’esperit del Tarzan literari, perquè Edgar Rice Burroughs no tenia cap mania en aquest sentit i el realisme no li importava gens. ¿Unes amazones blanques al bell mig del continent africà? Cap problema.   

Aquest és, molt probablement, el millor Tarzan dels sis que Johnny Weissmuller va fer a la RKO. Debuta com a Jane la rossa Brenda Joyce, que  va ser Jane als darrers quatre Tarzans de Johnny Weissmuller. Era difícil substituir Maureen O’Sullivan, però ho va fer amb prou encant. Ja era hora, de fet, que tornés la Jane de Londres, idèntica o canviada, perquè el rei de la jungla ja estava més frisós del compte. La nova Jane arriba en barca pel riu, vestida a l’occidental, i sorprèn una mica l’actitud de Tarzan, perquè està content però es mostra poc efusiu. ¡Ah, però quan ja són a la casa de l’arbre i Jane ja va vestida de Jane, llavors Tarzan vibra com canya al vent, recorda que fa dos anys que és a pa i aigua i la persegueix com un animal en zel!

Però repassem la pel·lícula des del començament. Tarzan i Boy, plàcidament, amb un rai acabat de fer, es dirigeixen riu avall, fins al Trader Post Randini, per anar a buscar la Jane. En Boy, pensatiu, diu que li agradaria veure els grans edificis de les ciutats. “Arbres més alts”(1), salta de seguida Tarzan senyalant els arbres. De cop, veuen una amazona perseguida per un lleopard. Tarzan salta a la riba del riu. Apareix una pantera negra, Tarzan llança el punyal i la mata. L’amazona, que havia rodolat per un marge, s’ha fet mal al turmell. Tarzan sap d’on ve: el regne de Palmyria, situat darrere d’unes impressionants muntanyes. El rei de la selva agafa en braços la noia, avisa en Boy que s’esperi amb la Cheeta al rai, i se’n va. En Boy, però, sent curiositat i segueix en Tarzan a certa distància. El paisatge es torna irreal, molt estilitzat: muntanyes escarpades, un pont entre dos abismes, la ciutat de Palmyria enmig d’una plana. És un decorat molt bonic. Tarzan, que és un amic lleial de Palmyria, deixa la noia amb les amazones i torna al riu. En Boy li diu: “Saps Tarzan, si tinc un nen vull que sàpiga tot el que jo sé”. Te set de coneixements, el noi; en Tarzan, en canvi, desconfia del progrés. El conflicte esclata per la presència de sis arqueòlegs. Quan veuen el braçalet de l’amazona (l’havia recollit la Cheeta), que és d’or pur i molt treballat, en volen saber la procedència. Tarzan els ho podria dir, però s’hi nega i, bruscament, ordena Jane i Boy d’emprendre el viatge de retorn cap a casa. Els arqueòlegs, però, arriben al territori de Tarzan l’endemà mateix. El safari l’encapçala, com no pot ser altrament, un caçador molt cobdiciós.

La família es divideix. Jane i Boy, a favor del progrés, topen amb Tarzan, que diu: “No bo per homes mirar sol. Sol com or. Massa sol fa tornar cec.”(2) És retrògrad Tarzan, i no vol saber res del que Boy aprèn amb els científics. És com és, Tarzan, i aquesta és justament la grandesa d’aquests films. Aquest Tarzan no ha passat per Oxford com el d’E.G. Burroughs. Té prejudicis contra el món exterior, no se sincera i és molt sorrut. Tarzan és intuïtiu però primari. Quan Boy recita versos del Hyawatha de Longfellow, Tarzan és incapaç d’aprendre’s aquest vers: “Swift of foot was Hyawatha”. Tarzan, abans idolatrat, ara és vist pel seu fill adolescent amb tots els seus defectes i limitacions. Marxen els arqueòlegs, Boy no vol anar de cacera i Tarzan, furiós, li trenca l’arc i les flexes. El film es troba en punt mort, però llavors arriba un comentari decisiu de la Jane sobre els arqueòlegs: “Si jo pogués ajudar-los, ho faria”. En Boy no s’ho pensa dues vegades, s’allunya, troba l’expedició i els fa de guia fins al regne de Palmyria. Retrobem per fi les amazones, que aquí són unes noies blanques, guapes i d’aspecte poc bel·licós. És força kitsch tot plegat, però no té importància.

El tram final és magnífic i molt cruel. Els homes blancs són capturats. L’amazona de l’inici els allibera, però llavors, com havia predit Tarzan, el desig de l’or els encega. No a tots, però. Henry Stephenson, l’arqueòleg més veterà, exerceix de veu de la consciència però el caçador li clava una empenta mortal. Hi ha un enfrontament entre els intrusos i les amazones, amb víctimes per totes bandes. Només dos dels set fugen de Palmyria, però topen amb Tarzan, que els fa retrocedir amb la mirada fins a un pou de fang, que els engoleix. Gens de compassió no mostra un Tarzan més dur i implacable que mai. Una gran pel·lícula, doncs, brillant d’inici a fi, amb seqüències magnífiques -Jane, en una ventosa tarda, sola a la casa de l’arbre, cridant en Boy- i un gran gag final: la Cheeta per fi pesca un peix!

(1) Tarzan: Trees taller.

(2) Tarzan: Not good for men to look into sun. Sun like gold. Too much sun make people blind.

UNCERTAIN GLORY (1944)

 

1944. USA (Warner Bros.) Director: Raoul Walsh. 102 minuts. B/N (22 d’abril)

Guió: Laszlo Vadnay, R.Buckner, Joe May. Fot: Sidney Hickox. Mús: A.Deutsch.

Errol Flynn (Jean Picard / Jean Emil Dupont), Paul Lukas (Inspector Bonet), Jean Sullivan (Marianne), Lucile Watson (Mme. Maret).

Al cap i a la fi, era francès

1943. El delinqüent Jean Picard, capturat finalment per l’inspector Bonet, està a punt de ser guillotinat. Al darrer moment, però, l’aviació britànica bombardeja París i Picard, passades les explosions, es desperta entre la runa i fuig. Aviat es planta a Bordeus, amb la xicota i la roba d’un col·lega. Però el col·lega l’ha traït i aviat arriba Bonet, que l’emmanilla. No hi pot haver un inici més atractiu ni aventurer. La resta del film és igualment atractiu, però menys aventurer. Aquí, a diferència dels dos altres títols del cicle antinazi, Errol Flynn no té una missió externa per complir sinó una de més subtil i profunda: la seva transformació personal. De tornada en tren a París, Bonet i Picard es troben que un sabotatge de la Resistència -la destrucció d’un pont- interromp la marxa. El diari Le Petit Limousin informa de les represàlies dels nazis: “100 otages seront executés si le saboteur n’est pas découvert avant cinq jours”. Llavors Picard té una idea: oferir-se ell mateix com a sabotejador. El seu argument és convincent: “A hundred innocent lives for one guilty one”. Reflexiona Bonet al bar de l’estació –hi ha un gran pla: les ombres dels ostatges a la paret, desfilant- i hi accedeix.

El film, de titol shakespearià (1), és magistral registrant els vaivens morals de Jean Picard, la impostura i la sinceritat, els vells instints i els nous anhels. A poc a poc, descobreix que la vida d’un home com ell pot acabar tenint sentit si opta pel sacrifici personal. Errol Flynn està impressionant. Comprenia molt bé Picard, perquè durant la guerra es va sentir més útil que mai fent films bèl·lics. La mirada d’admiració de Bonet (esplèndid Paul Lukas) davant l’evolució de Picard és la nostra davant Flynn. Destaca la malenconia per la vida que hauria pogut viure, com quan, en un bonic passeig pel camp amb Marianne, ella diu “We’ll find each other again someday, somewhere”, i ell contesta que no, i la tristesa és infinita. Amb contenció admirable, sense excessos, mostra Walsh l’escena final, quan Bonet acompanya Picard a la Gestapo. És un càlid comiat, molt emotiu. L’epíleg ens recorda que el film pertany al gènere de la propaganda. Mariannne pregunta a Bonet com era realment Picard, en el fons del seu cor: “You were his friend, you knew him well. What is he really like, deep in his heart?”. Respon Bonet amb fermesa i orgull: “He was a Frenchman!”

(1) “Els dos cavallers de Verona” (Acte 1, Escena 3): “O, how this spring of love resembleth / The uncertain glory of an April day, / Which now shows all the beauty of the sun,/ And by and by a cloud takes all away!”

Aquesta és la traducció de Josep M. de Sagarra: “Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot!”

NORTHERN PURSUIT (1943)

 

1943. USA (Warner Bros.). Director: Raoul Walsh. 94 minuts. B/N

Història: Leslie T. White. Guió: Frank Gruber, Alvah Bessie, William Faulkner. Fotografia: Sid Hickox. Música: Adolph Deutsch.

Errol Flynn (Steve Wagner), Julia Bishop (Laura McBain), Helmut Dantine (Hugo von Keller), John Ridgeley (Jim Austen), Gene Lockhart (Ernst).  

Les inútils paraules

La segona pel·lícula d’Errol Flynn contra els nazis té un escenari molt atractiu: els paratges nevats del Canadà. L’inici és formidable: un submarí alemany emergeix entre un mar glaçat; sis militars –després sabrem que són aviadors- en baixen i inicien la marxa per terra amb esquís. Com a guies tenen tres indis, que els avisen del perill d’allaus. Els nazis no en fan cas i acaben tots sepultats sota la neu menys un, el líder: el coronel Hugo von Keller. L’home, inconscient a la neu, és recollit per dos policies muntats del Canadà, Steve Wagner i Jim Austen. El primer és d’origen alemany i Hugo von Keller, astut, el tempta. D’aquí neix el nucli argumental: Wagner, per desmantellar les operacions dels nazis al Canadà, simula que ja no se sent canadenc –“The devil with Canada!”-, abandona la Policia Muntada i espera que els nazis contactin amb ell. Ho fan de seguida, a través de l’agent Ernst. Von Keller, mentrestant, ha escapat del camp de presoners on havia estat reclòs. Té nous soldats i té també un guia expert, Wagner. Però el nazi té un lema –“I trust no one”- i fa venir la xicota de Wanger, Laura, per assegurar-se que no el trairà. No es fia de ningú Von Keller (gran creació de Helmut Dantine), que no dubta a exigir a Ernst, que ja té una certa edat, a participar en la llarga expedició.

És dura la travessia, Ernst no la suporta i Von Keller el remata (era un mal home, el tal Ernst, però ara ens fa pena). Von Keller també mata a sang freda Jim, que els seguia a distància i ja s’havia rendit. Al vespre, davant el mutisme de Wagner, Laura exclama: “No has dit ni una paraula sobre en Jim”. “Les paraules el faran tornar?”, replica ell. Són lacònics, els herois. Al cap de molts dies de travessia per la neu, el grup, que només formen ja Wagner, Von Keller i quatre nazis més, arriba al seu destí: una antiga mina on els alemanys tenen caixes amb les peces d’un bombarder. Tenen dues bombes per llançar sobre territori americà. I aquí Wagner hauria de ser assassinat fàcilment, però és Errol Flynn en un film de propaganda, i per tant, l’heroi desafia la llei de les probabilitats i triomfa. Brillant film, admirable Walsh, gran Flynn.        

DESPERATE JOURNEY (1942)

 

1942. USA (Warner Bros). Director: Raoul Walsh. 107 min. B/N (25 setembre)

Guió: Arthur T. Horman. Música: Max Steiner, Leo S. Forbstein.

Errol Flynn (Tinent Terry Forbes), Ronald Reagan (Of. Johnny Hammond), Arthur Kennedy (Of. Jed Forrest), Alan Hale (Sarg. Kirk Edwards), Ronald Sinclair (Sarg. Lloyd Hollis), Nancy Coleman (Kaethe), Raymond Massey (Major Baumeister). 

Un grapat de terra

Aquesta pel·lícula inicia l’admirable trilogia d’Errol Flynn contra els nazis, dirigida per Raoul Walsh, que van completar Northern Pursuit (1943) i Uncertain Glory (1944). A Desperate Journey sorprèn, en plena Segona Guerra Mundial i amb Hitler arrasant Europa, un plantejament tan aventurer i desinhibit, sovint molt còmic, i amb una alegre despreocupació per la versemblança. El film explica les molt improbables però emocionants aventures d’un grup de soldats aliats, supervivents d’un bombarder abatut, a l’interior de l’Alemanya nazi. Són l’australià Errol Flynn, l’americà Ronald Reagan, el canadenc Arthur Kennedy, el veterà escocès Alan Hale i el jove anglès Ronald Sinclair. Aquest últim és el primer de caure sota el foc enemic. Els seus companys l’enterren a peu de carretera, i Errol Flynn agafa un grapat de terra i diu un famós vers: “There’s some corner of a foreing field that is for ever England.” Sonen unes notes de l’himne britànic.

El film, dirigit amb molta grapa per Walsh, té un dinamisme envejable. Els fugitius són detinguts, s’escapen, es disfressen d’alemanys, viatgen d’incògnit en el vagó privat de Goering, sabotegen una fàbrica, es refugien a casa d’un metge, fugen en cotxe i finalment roben un avió. El protagonisme és col·lectiu i tothom té el seu moment. Flynn, fidel a ell mateix, empeny el grup cap al risc i a l’aventura. Kennedy l’hi reprotxa: “Fun? I didn’t get into this war for fun or adventure.” I diu que ell només vol fer la feina bruta (“hard dirty work”) que s’ha de fer per després tornar a la vida normal, com tants milions de persones. És un moment seriós, en què potser els autors del film s’excusen pel to frívol. Però després torna l’aventura.

Flynn no monopolitza l’acció però sí duu la torxa en solitari de l’art del comiat. Cap actor no ha aconseguit igualar-lo. Quina intensitat romàntica! Aquí Kaethe, la filla del metge i membre de la Resistència, aguanta l’hipnòtic comiat per sentit del deure envers la pàtria corrompuda, que si no es fon de l’emoció.

SUSPICION (1941)

 

1941. RKO. Director: Alfred Hitchcock. 99 minuts. B/N

Guió: Samson Raphaelson, Joan Harrison, Alma Reville. Novel·la: Before the Fact, de Francis Iles (1932). Fot: Harry Stradling. Música: Franz Waxman.

Cary Grant (Johnnie Aysgarth), Joan Fontaine (Lina McLaidlaw), Nigel Bruce (‘Beaky’), Sir Cedric Hardwicke (Gen. McLaidlaw), Heather Angel (Ethel).

El preu d’una felicitat efímera

A diferència d’altres sofertes heroïnes, que descobreixen amb sorpresa i horror que s’han casat amb un cràpula o similar, la protagonista d’aquest film, Lina McLaidlaw, sabia prou bé d’entrada a què s’exposava casant-se amb el playboy Johnnie Aysgarth, perquè el dia que el coneix, al tren, ell ja es comporta com un barrut de campionat, assegut en un compartiment de primera classe quan el seu tiquet és de tercera. La seqüència, antològica, acaba amb Johnnie agafant-li un segell a una estupefacta Lina per acabar de pagar la diferència de preu al revisor.

Una noia com Lina, de bona família, perspicaç i intel·ligent, mai no es casaria amb un home tan impresentable, però són els seus mateixos pares, sense saber-ho, qui l’empenyen a fer-ho. Lina escolta una conversa entre ells. La mare lamenta que Lina sembla destinada a la solteria -“I’m afraid she’s rather spinsterish”-, cosa que no preocupa gens el pare, el general McLaidlaw: “What’s wrong with that? The old maid’s a respectable institution. All women are not alike. Lina has intellect and a fine solid character”. Esblaimada es queda Lina, escoltant els elogis paterns, i a l’acte es rebel·la contra aquest malencònic futur que li auguren. Johnnie Aysgarth és un home molt poc fiable, però té simpatia, vitalitat i una sinceritat que desarma Lina. En aquest sorprenent diàleg, Johnnie, amb tota la barra, li confessa que és sincer amb ella perquè creu és la millor manera d’aconseguir resultats.           

Lina: Are you always frank with them like this?

Johnnie: No, not particularly.

Lina: Why are you frank with me, because I’m different?

Johnnie: No, it isn’t that. I’m honest because with you I think it’s the best way to get results.

Després d’una feliç lluna de mel, arriba per a Lina una successió imparable de decepcions. Johnnie no té ofici ni benefici (“Are you broke?”, li pregunta; “Monkeyface, I’ve been broke all my life”, contesta ell alegrement) i, per més inri, perd molts diners al joc, que ocasionalment paga venent les dues magnífiques butaques que els pares de Lina els havien regalat. Encara és més dur per a la soferta protagonista assabentar-se que Johnnie va abandonar de seguida la feina que ella li havia buscat -amb un cosí seu, agent immobiliari- i de la qual en va fugir robant diners. 

L'escalada delictiva de Johnnie Aysgarth és incessant i culmina amb la mort de l’entranyable Beaky (el no menys entranyable Nigel Bruce), que Lina sospita que és responsabilitat del seu marit. Arriba la cèlebre seqüència del vas de llet, enverinat o no, i el discutible final, imposat per la productora i que tant desagradava a Hitchcock. Però jo diria que el terç final, tan dramàtic, és menys convincent que la resta, i que no calia arribar tan lluny (i menys per després retrocedir). En qualsevol cas, es tracta d’un film admirable, amb uns intèrprets ideals, pel carisma i per la comprensió del personatge (Cary Grant explorant el seu perfil més tèrbol, Joan Fontaine assaborint amb estoïcisme el preu d’una felicitat efímera); tot sota la direcció magistral d’Alfred Hitchcock.