HARPER (1966)

 

1966. USA (Warner Bros). Director: Jack Smight. 121 minuts. Color.

Guió: William Goldman. Novel·la: The Moving Target, de Ross Macdonald (1949).

Paul Newman (Lew Harper), Lauren Bacall (Mrs. Sampson), Robert Wagner (Allan Taggert), Julie Harris (Betty Fraley), Janet Leigh (Susan Harper), Arthur Hill (Albert Graves), Pamela Tiffin (Miranda), Shelley Winters (Fay Estabrook).  

L’ombra de Lew Archer

El detectiu Lew Archer de Ross Macdonald es va convertir en Lew Harper en aquesta versió de The Moving Target (1949), primera novel·la del cicle Archer. No és gens fàcil adaptar, Ross Macdonald. ¿Com es traslladen al cinema les seves originals pinzellades descriptives o aquelles frases que perfilen a l’instant un personatge? Un brillant estil literari necessita trobar un estil cinematogràfic paral·lel. Calia un gran director, no un Jack Smight qualsevol. El film compleix  bé amb la complicada trama i amb la brillantor dels diàlegs, però és incapaç d’arribar a l’àcid retrat social o al penetrant dibuix psicològic de Macdonald.

Passem a l’argument. Lew Harper, gràcies a la recomanació del seu amic advocat Albert Graves, investiga la desaparició de Henry Sampson, un milionari alcoholitzat. La senyora Sampson paga el detectiu però no sembla afectada pel cas. La filla del desaparegut, Miranda, despreocupada i lasciva, balla sobre el trampolí de la piscina per atreure l’atenció del pilot personal del seu pare, Allan Taggert. Però aquest prefereix redimir una cantant de jazz, de nom Betty Fraley, drogaaddicta. Completen la vistosa galeria de personatges Fay Estabrook, actriu en decadència aficionada a l’astrologia i a l’alcohol, i el seu pèrfid marit, Dwight Troy. La desaparició es converteix aviat en un segrest, i el to humorístic inicial -amb un Newman massa deixat anar- es tenyeix de sordidesa, nocturnitat i moments de gran violència. A part del cas, el film s’endinsa, amb escassa fortuna, en la vida personal de Lew Harper. Hi ha una senyora Harper, Susan, un divorci en marxa i, inesperadament, una última nit de caliu matrimonial. Harper, però, està condemnat a la solitud.

 Diu ella: “Do you hear me, Lew? I don’t love you. And you can get shot in some stinking alley and I’ll be a little sorry, sure, but that’s all! Just a little sorry”. El film agafa entitat criminal a la segona hora i acaba de manera molt convincent. De la lleugera primera part destaca una escena en un bungalow en què Miranda, ajaguda sensualment al llit, fa proposicions a Harper per provocar la gelosia d’Alan; quan el detectiu, davant de tanta insistència, accepta i tanca el llum, la noia, espantada, salta del llit.

Però les millors seqüències arriben al tram final, quan el to s’endureix, el cas es va resolent i gairebé tothom resulta que és culpable. Paul Newman, que ja s’ha posat seriós, es fica a la gola del llop i en surt escaldat. Rep una pallissa a la muntanya, on hi ha un temple que en realitat és un cau d’immigració il·legal, i encara rep més just després, en una baralla brutal en un magatzem de ferralla. Tot i la inferioritat física, se’n surt i va a desemmascarar els culpables. Són elèctrics els tiroteigs en què moren Taggert i Troy. Després només queden Harper i Albert, l’home a qui un petó de Miranda ha fet cometre un assassinat. Hi ha una conversa al cotxe sobre l’amistat i la veritat. Albert apunta Harper amb una pistola però no pot disparar. Obre els braços Harper, amb gest de desil·lusió (la imatge es congela). Desil·lusió pel món, per la gent i per tot. Això sí que és pur Ross Macdonald. 

BEAST (2022)

 

2022. USA, Islàndia, Sud-àfrica. Director: Baltasar Kormákur. 93 min. Color.

Guió: Ryan Engle, Jaime Primak Sullivan. Fot: P. Rousselot. Música: S.Price.     

Idris Elba (Dr. Nate Samuels), Iyana Halley (Meredith), Leah Sava Jeffries (Norah), Sharlto Copley (Martin Battles),     

L’esplendor de l’aventura modesta

El doctor Nate Samuels, de Nova York, arriba a Sud-àfrica amb les seves dues filles per refer-se de la mort recent de la seva dona, d’origen sud-africà. L’home, com és de rigor en aquests temps actuals, no va estar a l’altura de les circumstàncies en aquell tràgic període i se sent abatut. Ho expressa de manera  brillant: “I know that death walked up the steps to where my kids and my wife were sleeping, knocked on the door, and guess what? I wasn’t home”.

A la Reserva Mopani els acull un antic amic, l’indòmit Martin Battles, incansable lluitador contra els caçadors furtius. No hi ha res millor que una volteta per la reserva contemplant animals per refer els ànims i elevar l’esperit. El problema és que hi ha un lleó solitari per la zona, un lleó que es va quedar sense el seu clan per culpa dels furtius i ara s’ha convertit en un devorahomes.  Tribus senceres ha assassinat. Els Samuels i Martin Battles aviat veuen la seva tranquil·la excursió trasformada en una experiència terrorífica.

Aquesta pel·lícula és notable, per la llum i el color, per l’autenticitat del paisatge i per la tensió extrema de l’aventura que viuen els protagonistes. Els lleons, és clar, són digitals, però exceptuant alguna visible vacil·lació de mida en el devorahomes, tots són prou creïbles (fins a cert punt, és clar). Les dues filles fan alguna bestiesa, però en general no fan beneiteries ni heroïcitats que no pertoquin. És immillorable la participació de l’actor sud-africà Sharlto Copley, amb l’aplom de l’home que ho ha viscut tot. Idris Elba potser se sent eclipsat i al final es baralla contra el devorahomes cos a cos, i ja és un pèl massa.

En qualsevol cas, i més enllà d’alguns moments inversemblants, aquest és un film admirable, breu i concís, ben executat i bonic de veure. Ressuscita un dels gèneres més agradables de la històra del cinema -el film d’aventures de sèrie B- i ho fa amb tota solvència. El director islandès Baltasar Kormákur ha millorat força des d’Everest (2015).        

LES TROIS MOUSQUETAIRES: D'ARTAGNAN (2023)

 

2023. França, Alemanya, Esp., Bèl. Director: Martin Bourboulon. 121 min. Col.

Guió: Alexandre de La Patellière, Matthieu Delaporte. Novel·la: Les Trois Mousquetaires, d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet (1844).

Fotografia: Nicolas Bolduc. Música: Guillaume Roussel.    

François Civil (D’Artagnan), Vincent Cassel (Athos), Eva Green (Milady de Winter), Romain Duris (Aramis), Pio Marmaï (Porthos), Louis Garrel (Lluís XIII), Lyna Khoudri (Constance), Vicky Krieps (Anna d’Àustria), Éric Ruf (cardenal Richelieu).

Ombrívols mosqueters

Els alegres i coloristes mosqueters d’altres versions són introbables aquí, perquè els heroics personatges d’Alexandre Dumas (i el seu incansable negre Auguste Maquet, no l’oblidéssim pas) es presenten en aquest notable film amb un aspecte descolorit, grisós i poc vistós. De fet, brutegen i tot; sembla que no hagin vist una banyera en sa vida. El realisme brut, doncs, s’imposa, i ho fa amb tal claredat que també afecta al temps: no hi ha ni un sol dia clar, lluminós, assolellat en tota la pel·lícula. Realment es constata que són temps ennuvolats per a França. La corona del rei Lluís XIII, catòlic, perilla, per l’embat dels protestants de La Rochelle, aliats de la pèrfida Anglaterra, i per un enemic interior: el poderós i maquiavèlic cardenal Richelieu (molt maltractat per Dumas, per cert).

Un dels mèrits del film és, justament, que sap endinsar-se més que altres versions en els afers polítics, d’alta volada, que l’emmarquen. Hi ha aventura i acció, és clar, però la lleugeresa es descarta. Quan el gascó D’Artagnan, aspirant a mosqueter, es presenta a París, per exemple, i el primer dia ja “aconsegueix” tenir tres duels consecutius amb Athos, Porthos i Aramis, tota altra versió aprofita l’ocasió per fer una llarga seqüència lleugera i riallera; aquesta, en canvi, se salta els duels i passa de seguida a una molt ferotge batalla entre els mosqueters i els soldats de Richelieu.  

La pel·lícula, ben plantejada, monumental, rigorosa i fosquívola, destaca en les escenes de la cort, amb tenses converses entre el rei (excel·lent Louis Garrel) i la reina, però flaqueja en un punt essencial: D’Artagnan. No és poca cosa, és clar, perquè és el protagonista. François Civil, tou, sense mirada ni actitud, no deixa la menor empremta com a D’Artagnan, i el film se’n ressenteix. La seva història d’amor amb Constance fa pena de veure (l’actriu és pèssima, també).  Per sort, Eva Green com a Milady de Winter, l’espia del cardenal, i Vincent Cassel com a Athos, el mosqueter condemnat a mort, eleven el nivell i encenen la pantalla. N’esperem grans coses a la segona part del film, quan tot quedi al descobert i tot esclati (Les Trois Mousquetaires: Milady, que s’estrenarà a finals d’aquest mateix any).

El director Martin Bourbolon no és un geni, però té alguns moments bons, en especial en la seqüència en què la reina i el duc de Buckingham, enganyats per Milady, són sorpresos pels homes de Richelieu. Hi ha un exercici de fora de camp antològic. També cal esmentar una formidable cavalcada vora els espadats de Dover, que acaba de manera sorprenent. En el cantó negatiu, hem de lamentar una el·lipsi excessiva, quan D’Artagnan, ferit per Milady, trontolla per les teulades de la mansió i, tot seguit, com si res, es presenta a la pensió on fa estada (i li demana a Constance que li cusi la ferida, i ella, en comptes de dir-li que vagi al metge, ho fa, com si ho fes cada dia!).

65 (2023)

 

2023. USA. Guió i direcció: Scott Beck i Bryan Woods.  93 minuts. Color.

Fotografia: Salvatore Totino. Música: Chris Bacon.    

Adam Driver (Mills), Ariana Greenblatt (Koa), Chloe Coleman (Nevine).     

El dia final

Fa 65 milions d’anys els dinosaures van tenir un mal dia, pel que sembla: un meteorit enorme va impactar contra la Terra i, entre altres coses, els va extingir. El dia abans de tal catàstrofe, però, una nau extraviada procecent d’un planeta tecnològicament avançat, de nom Somaris, va fer un aterratge forçós al nostre planeta. Tothom a bord mor excepte el pilot, Mills, i una noieta que es diu Koa. Això és molt oportú per a Mills, perquè ell té a Somaris una filla amb greus problemes de salut i ara, ves per on, ja té un recanvi a mà. Aquestes coses fan una mica de pena, francament. Com a mínim, Mills i Koa tenen problemes per comunicar-se, perquè parlen idiomes diferents i, a més, l’aparell traductor està espatllat.

La pel·lícula, amb argument mínim, consisteix simplement en el periple que fan Mills i Koa des del coet atrotinat fins a una càpsula de salvament que ha sortit disparada del mateix coet i que es troba, ara, dalt d’una muntanya, a uns quilòmetres de distància. El film és fosc, nocturn i poc entretingut. Apareix, de tant en tant, algun dinosaure per fer passar l’estona, però, com és natural, es reserva l’aparició del Tyrannosaurus Rex per al tram final. Algunes heroïcitats excessives de la nena en qüestió arruïnen el desenllaç (ara, a les femelles, per més jovenetes que siguin, el valor no se’ls suposa, el tenen sí o sí). El millor del film arriba al darrer pla, quan la càpsula s’eleva cap al cel mentre cauen a dojo els meteorits -i, sobretot, el gran meteorit- que destruirà per sempre els grans rèptils que dominaven la Terra.     

AVATAR: THE WAY OF WATER (2022)

 

2022. USA. Director: James Cameron. 192 minuts. Color. 

Guió: J.C., R.Jaffa, A.Silver. Fot: Russell Carpenter. Música: Simon Franglen. 

Sam Worthington (Jake Sully), Zoe Saldaña (Neytiri Sully), Stephen Lang (Cor. Miles), Sigourney Weaver (Kiri Sully), Kate Winslet (Ronal).      

Incomoditat

Aquest és, sens dubte, el millor documental que s’ha fet mai sobre algunes regions costaneres del planeta Pandora. La qualitat hipercristal·lina de la imatge arriba al súmmum quan la càmera s’endinsa en el món subaquàtic i ens mostra, en tot el seu esplendor -o, fins i tot, més enllà del seu esplendor natural- l’exhuberància infinita de la fauna i la flora pandoresca. James Cameron, de nou, ha expandit les fronteres de l’experiència cinematogràfica.

Dit això, però, hem de remarcar amb certa incomoditat que aquest film no és tan sols un documental. Resulta que també és un llargmetratge de ficció, la continuació de l’exitós Avatar de l’any 2009. Han passat setze anys des de la primera invasió humana de Pandora i Jake Sully -l’humà que va renegar de la humanitat- ara és únicament un na’vi (és a dir, un barrufet allargassat amb cua), cap d’un honorable clan forestal, els Omatikaya. Casat amb Neytiri, és pare de quatre fills. Els humans, venjatius de mena, ataquen, i Jake, per evitar posar en perill la tribu, fuig amb la família i, tots volant vistosament, arriben a la zona costanera on viu el també molt honorable clan Metkayina. Són tots com indis blaus, realment. La ciència-ficció és purament un vernís.

A Jake Sully li deuen importar un rave els Metkayina, perquè s’hi estableix ben de gust, sense por que vinguin els humans, encapçalats pel ferotge coronel Miles, i ho destrossin tot. La pel·lícula, d’èxit colossal, va ser criticada durament pel seu guió, i no m’estranya, perquè tot és de segona mà, més vist, suat i vell que l’anar a peu: els conflictes entre els adolescents reials dels dos clans, la història del noi i la balena (s’hi fa amic perquè li treu un clau!), la comunicació espiritual amb la naturalesa i els ancestres… Els diàlegs fan pena, especialment quan volen sonar profunds: “Water connects all things: life to death, darkness to light”.

En fi, les tres hores no s’acaben mai. El més paradoxal és que quan veus la part més documental, et preguntes què fas mirant aquesta pel·lícula, però quan arriba l’hora final -l’acció desfermada, les morts inesperades, els enfrontaments èpics, els salvaments al darrer moment, les picades d’ullet a Titanic (sí, hi són!)- és tot tan tronat, gastat i sofregit que acabes enyorant aquella badallant hora anterior contemplant la maleïda peixera.  

BARBIE (2023)

 

2023. USA (Warner). Directora: Greta Gerwig.  114 minuts. Color.

Guió: G.G., Noah Baumbach. Fot: Rodrigo Prieto. Música: M.Ronson, A.Wyatt.

Margot Robbie (Barbie), Ryan Gosling (Ken), America Ferrera (Gloria), Will Ferrell (CEO Mattel), Rhea Perlman (l’esperit de Ruth Handler).    

El pèrfid patriarcat

Fa pocs anys, en una pel·lícula com aquesta, amb una protagonista (la famosa nina Barbie) que transita entre el seu món particular (Barbieland) i el  món real, s’hauria inclòs una història d’amor, per donar caliu a tot plegat, perquè és cosa natural i perquè hauria facilitat el trasllat definitiu de la protagonista al món real, ja que la noia hauria comprovat del cert que s’hi poden viure experiències més trasbalsadores i satisfactòries que en aquell món rosat i plastificat de Barbieland. Ara, però, l’amor està en decadència i les heroïnes ja no s’enamoren (Disney refà tots els seus clàssics animats en aquest sentit). I no ho fan perquè han après que l’amor romàntic és “una construcció cultural edificada pel patriarcat per oprimir les dones”. Ah, el pèrfid patriarcat… La pel·lícula sermoneja a tort i a dret. És possible que fins i tot les espectadores més partidàries del missatge considerin que Greta Gerwig hauria d’haver estat més subtil.

Curiosament, el personatge principal no és gens interessant. No fa res, és passiu. Només es desconcerta pels pensaments negatius que l’assalten (no són d’ella, provenen de la persona que hi juga) i s’esgarrifa per l’estat de coses al món real. Ni tan sols agafa el comandament de les operacions quan arriba l’hora de restablir el matriarcat a Barbieland. Gerwig, al final de tot, espavila i fa que Barbie desitgi per fi alguna cosa: anar a viure al món real. Increïble, no era tan pèrfid el patriarcat? L’argument, al servei del missatge, té forats infinits.

La pel·lícula la salva Ken (magnífic Ryan Gosling), el centre emocional del film, el xicot que estima i no és estimat, l’home que no es pot desfer de la seva infelicitat. Ni la instauració momentània del patriarcat a Barbieland no el fa feliç. La frase és genial. Sense cavalls, el patriarcat no té interès: “To be honest, when I found out the patriarchy wasn’t about horses I lost interest.”  El número musical “I’m Just Ken”, molt ben cantat per Gosling, que aquí balla més bé que a La La Land (2016), és el millor moment del film. Després, tot decau.    

HOLLYWOODLAND (2006)

 

2006. USA. Director: Allen Coulter. 127 minuts. Color. /$16M/

Guió: Paul Bernbaum. Fotografia: Jonathan Freeman. Música: Marcelo Zarvos. 

Adrien Brody (Louis Simo), Diane Lane (Toni Mannix), Ben Affleck (George Reeves), Bob Hoskins (Eddie Mannix), Robin Tunney (Leonore Lemmon). 

El preu d’abandonar els rics i poderosos

George Reeves va ser un mediocre actor que es va fer famós als anys 50 interpretant a Superman en una sèrie de televisió. Encasellat, no va aconseguir més papers, i el 1959 es va suïcidar. O potser el van matar, perquè Reeves tenia relacions amb Toni, la dona d’Eddie Mannix, un capitost de la MGM; ara bé, Mannix no hauria actuat com a marit ofès, perquè el seu matrimoni era molt obert (ell s’entenia amb una japonesa i era pública la relació entre George i Toni), sinó just pel contrari, perquè Reeves havia abandonat Toni, deixant-la destrossada, per una jove cantant; o sigui, que Mannix, home amb connexions mafioses, hauria encarregat la mort de Reeves per fer feliç la seva dona. Entranyable. Aquesta pel·lícula, però, no gosa pas treure l’entrellat del cas i ofereix diverses versions de la mort del Superman televisiu. Al final, es decanta més aviat pel suïcidi.

En qualsevol cas, aquesta és una mostra molt entonada de cinema negre retro. És una pel·lícula estilitzada i elegant, com sol ser norma en el subgènere, però aquí l’ambientació d’època no ofega la història. Cal atorgar, doncs, un gran mèrit al director, Allen Coulter. Els actors hi ajuden molt: Ben Affleck fa el millor paper de la seva carrera com a George Reeves, potser perquè comprèn perfectament les frustracions professionals del personatge; Diane Lane, com a Toni Mannix, està tan brillant i emotiva com sempre; i només Adrien Brody, com a detectiu pelacanyes que investiga el cas, baixa el llistó, per sobreactuat. Hi ha massa metratge dedicat a ell, i aquest és taló de la pel·lícula.

En qualsevol cas, el film navega gairebé sempre a tota vela i damunt aigües cristal·lines. Quan els actors i els diàlegs són bons, s’aconsegueixen grans moments. Aquest magnífic diàleg n’és un exemple. Toni Mannix acaba de ser abandonada per George Reeves, que ara prefereix la companyia de Leonore Lemmon, una cantant de Nova York. Pel que es veu, la noia el fa sentir jove.   

George Reeves: She makes me feel young…

Toni Mannix: Have you seen yourself, George. Your face is going.

George: Don’t do this.

Toni: Here, your eyes, your hair, your stomach…

George: Stop it.

Toni: You think no one notices?

George: Toni, don’t do this.

Toni: But you’ve got your projects, haven’t you? You’re going to be a director. You’ll sit in your little canvas chair polishing your balls. “Thank God I got rid of that hag I had to crew. What was her name? The one who paid for everything! The one who bought me a fucking house!”

George: For God’s sake…

Toni: You want publicity? Youl’ll get it! I’ll say you’re a Red. And a faggot. A lush. Nobody can call that a lie. 

FRACTURE (2007)

 

2007. USA, Alemanya. Director: Gregory Hoblit. 113 minuts. Color.

Guió: Daniel Pyne (argument), Glenn Gers. Fotografia: Kramer Morgenthau.

Música: Mychael Danna, Jeff Danna.

Ryan Gosling (Willy Beachum), Anthony Hopkins (Ted Crawford), Rosamund Pike (Nikki Gardner), David Strathairn (fiscal Joe Lobruto), Bob Gunton (jutge Gardner), Cliff Curtis (detectiu Flores).  

L’ineludible imperatiu moral

Willy Beachum és un jove advocat de la fiscalia de Los Angeles amb un índex altíssim de condemnes aconseguides. És ambiciós, intel·ligent, llest (sol desfer-se dels casos que veu complicats de guanyar) i, si cal, una mica trampós i tot. Gràcies a una de les seves jugades, en què va enganyar un advocat de la firma Wooton, Sims & Crowley, aquest bufet l’acaba de contractar.  És així com funciona el món. Cert cinisme és obligatori per prosperar. Beachum ho sap i ho accepta amb naturalitat.

Ara bé, el seu cinisme és insignificant comparat al de Ted Crawford, un pervers enginyer aeronàutic que ha deixat en coma la seva dona, que tenia relacions extramatrimonials amb un policia, després de disparar contra ella a sang freda i a boca de canó. El cas sembla molt senzill i Beachum, amb el cap a la futura feina, no el prepara a consciència. És un greu error, perquè Crawford aprofita el garantisme del sistema judicial per derrotar el jove fiscal. En un primer moment s’havia declarat culpable, però després afirma que ho va fer coaccionat (pel policia que era amant de la seva dona). A més, no hi ha manera de trobar a la casa de Crawford l’arma del crim, i sense arma, no hi cap prova concloent. Beachum, furiós, ordena un escorcoll rere un altre: “No crec que a la pistola li hagin crescut unes potetes de pistola i hagi sortit caminant de la casa. Ha de ser aquí dins, en algun lloc. Trobeu-la!”(1). La recerca, però, és infructuosa.

Crawford és deixat en llibertat i Beachum, derrotat, queda en evidència. A Wooton, Sims & Crowley ja el volen fer fora –no els interessen els perdedors- però l’advocada Nikki Gardner aconsegueix que no ho facin. Enamorada com n’està, el vol retenir en el seu món elegant i luxós. Beachum, però, ja només pensa a fer justícia. Visita a l’hospital la dona de Crawford, que acaba morint. Crawford, ara, és un assassí, i és indecent que se n’hagi sortit. Beachum, ara, ja no és un cínic ambiciós, sinó un home guiat per un imperatiu moral que havia abandonat. La justícia ja no és un joc, és un deure. 

La trama és brillant, l’enfrontament entre el fiscal i l’assassí és intens i el gir final, un cop resolt l’enigma sobre l’arma del crim, és convincent i original. El director Gregory Hoblit lluita amb totes les seves forces perquè la pel·lícula no sembli un telefilm -la petita pantalla va plena de temes judicials- i surt victoriós, tot i que alguna vegada cau en certa ampul·lositat (¿calia fer un travelling circular?). Pel que fa als actors, Ryan Gosling, somnolent i antipàtic a l’inici, millora amb la “presa de consciència” i acaba en gran forma. D’altra banda, Anthony Hopkins, en un paper bigger-than-life fet a mida, és un espectacle en ell mateix (i no sé si aixo és del tot bo). En segona fila brillen la molt atractiva Rosamund Pike com a advocada high-class, i David Strathairn, com a fiscal en cap i brúixola moral de Ryan Gosling.

Una molt bona pel·lícula, doncs, amb alguns diàlegs afinats, com aquell en què la família liberal de Nikki Gardner, tots passats per Harvard, li retreuen a Beachum, de més baixa extracció social, que vulgui enriquir-se en un bufet elegant en comptes de treballar per Greenpeace. Beachum, sense immutar-se, replica que aquest tipus de comentaris sempre el fan els rics.  

(1) Willy Beachum: I don’t think the gun grew little gun legs and walked out of the house. It’s in here somewhere, find it.

DOUBT (2008)

 

2008. USA. Guionista i director: John Patrick Shanley. 104 minuts. Color.

Obra: Doubt: A Parable, de J.P.Shanley (2004). Música: Howard Shore.

Meryl Streep (Germana Aloysius), Philip Seymour Hoffman (Pare Brendan Flynn), Amy Adams (Germana James), Viola Davis (Mrs. Miller).

La llum i la virtut

A la Germana Aloysius, l’autoritària directora d’un col·legi catòlic del Bronx, a Nova York, no li agrada el Pare Brendan Flynn, capellà de la parròquia que també fa de mestre a l’escola. Arrufa el nas quan li observa alguns detalls que denoten esperit modern i feblesa de caràcter -fer servir bolígraf en lloc de ploma, dur les ungles llargues, posar-se tres terrossos de sucre al cafè- i el detesta, sobretot, perquè es fa massa el simpàtic amb els alumnes. Un sermó dominical del Pare Flynn sobre el dubte la fa estar encara més alerta: “El dubte pot ser un vincle tan poderós i nutritiu com la certesa. Quan ens sentim perduts, no estem sols.”(1) Aquesta apologia del dubte, pensa la Germana Aloysius, només pot significar que el Pare Flynn amaga alguna conducta tèrbola. Ordena a les seves subordinades que tinguin els ulls ben oberts. La Germana James no triga a revelar alguns fets: Miller, l’únic noi negre de l’escola, per qui el Pare Flynn té una especial predilecció (potser comprensible, per protegir-lo d’atacs), va tornar d’una visita a les estances privades del capellà amb l’alè alcoholitzat; i el Pare Flynn també va ser vist deixant una samarreta a la taquilla del noi. Amb aquestes dades, la Germana Aloysius es llança a l’atac per tal d’allunyar el Pare Flynn de l’escola, per la repugnància que li creen els possibles abusos però també per les seves abismals diferències de tarannà religiós. El Pare Flynn es defensa indignat i enèrgic. L’enfrontament és titànic, amb diàlegs magnífics. Enmig dels dos hi ha la tendra i bondadosa Germana James, que no pot creure que el Pare Flynn hagi fet res de dolent, però que alhora li esgarrifa la possibilitat i la simple ieda que aquestes coses puguin passar. La Germana Aloysius i el Pare Flynn lluiten per tenir-la al seu costat. El capellà, al jardí de l’escola, li diu aquestes paraules: “Hi ha gent que voldrà acabar amb la seva humanitat, Germana, que li dirà que la llum que hi ha en el seu cor és una feblesa. No s’ho cregui. És una vella tàctica de la gent cruel per matar la bondat en nom de la virtut”.(2)    

John Patrick Shanley, autor de l’obra de teatre i del guió, també va dirigir la pel·lícula, de manera molt eficient, sense filigranes, confiant en els actors i en els diàlegs. Hi podia confiar, perquè són formidables. Destaquen,  per exemple, un magnífic sermó dedicat a la Germans Aloysius, sobre els rumors que s’escampen de manera indecent; i, més encara, una llarga conversa entre la Germana Aloysius i la mare del nen suposadament abusat. La monja li revela les seves sospites, però la mare no se n’escandalitza gaire, i no vol pas saber si és cert o no, perquè el Pare Flynn és l’única persona amb qui el seu fill pot comptar (el noi, a qui el propi pare sol pegar, va haver d’abandonar l’escola pública per la persecució a què el sotmetien els companys). Potser no és lloable, l’actitud de la mare, però és comprensible.

El desenllaç és ambivalent: el Pare Flynn abandona l’escola, però és ascendit per la cúpula eclesiàstica, acostumada, en aquest tipus de casos, a mirar cap a una altra banda. Era culpable? La Germana Aloysius, en un moment de debilitat, expressa algun dubte al final, però és un dubte que l’espectador no té. Pel que fa als actors, sobresurten especialment Philip Seymour Hoffman i Amy Adams.         

(1) Father Flynn: Doubt can be a bond as powerful and sustaining as certainty. When you are lost, you are not alone.

(2) Father Flynn: There are people who go after your humanity, Sister, that tell you that the light in your heart is a weakness. Don’t believe it. It’s an old tactic of cruel people to kill kindness in the name of virtue. 

CROSSING OVER (2009)

 

2009. USA. Guionista i director: Wayne Kramer. 113 minuts. Color.

Harrison Ford (Max Brogan), Ray Liotta (Cole Frankel), Ashley Judd (Denise Frankel), Jim Sturgess (Gavin Kossef), Cliff Curtis (Hamid Baraheri), Alice Eve (Claire Sheperd), Summer Bishil (Taslima).

El somni o el malson americà

A diferència de Crash (2005), pel·lícula maniquea, simple i histèrica, Crossing Over ofereix una mirada serena, intel·ligent i equilibrada sobre una realitat tan complexa com la immigració als Estats Units. Wayne Kramer, guionista i director, segueix la vida d’unes persones que persegueixen el “somni americà” i que aspiren, per tant, a obtenir la nacionalitat o la tarja de residència permanent (green card). El somni a vegades es compleix i a vegades acaba en malson. Harrison Ford, far moral de la pel·lícula, és un compassiu agent d’Immigració anomenat Max Brogan. A la primera seqüència, ell i altres agents irrompen en un taller de costura on treballen immigrants il·legals. Brogan descobreix una noia mexicana darrera una cortina. La noia li implora amb la mirada que no el delati. Brogan hi accedeix, però arriben dos altres agents i es veu obligat a detenir-la. 

No tots els funcionaris d’Immigració, però, són com Brogan. El repugnant Cole Frankel, per exemple, s’aprofita del seu càrrec per convertir Claire Sheperd, australiana aspirant a actriu, en la seva esclava sexual, a canvi de facilitat-li la tarja verda. Hi ha altres casos de gran força dramàtica, com el de Taslima, una noia de 15 anys originària de Bangladesh, que en un treball de classe demana comprensió pels terroristes de l’11-S i acaba essent investigada per l’FBI. La pel·lícula busca l’objectivitat i presenta un ampli ventall de casos. Alguns, és clar, tenen més força que altres. És molt d’agrair, en canvi, la presència d’una història de to més lleuger com la de Gavin Kossef, cantant anglès jueu que, per tal de treballar en una escola jueva (i així aconseguir el permís de residència), ha de simular tenir grans coneixements de la religió jueva; quan els d’Immigració, per examinar-lo, fan venir un rabí, el noi sua de valent.  

La pel·lícula no perd mai el to i exhibeix una construcciò dramàtica realment notable, lligant amb gran enginy -si bé amb un punt d’artifici- les diverses subtrames. Potser no calia arribar tan lluny dramàticament amb Zahra, germana de Hamid, el company de feina de Brogan. En qualsevol cas, aquest film admirable, molt allunyat del simplisme de Crash, mereixia molta més sort entre el públic, que gairebé no el va poder veure, i també entre la crítica, cega com gairebé sempre.      

NEVER LET ME GO (2010)

 

2010. Gran Bretanya. Director: Mark Romanek. 103 minuts. Color.

Guió: Alex Garland. Novel·la: Never Let Me Go, de Kazuo Ishiguro (2005).

Carey Mulligan (Cathy H), Andrew Garfield (Tommy D), Keira Knightley (Ruth C), Isobel Meike-Small (jove Cathy D), Charlotte Rampling (Miss Emily), Sally Hawkins (Miss Lucy).

Robar la felicitat

Aquesta és una pel·lícula estranya. Costa definir a quin gènere pertany, perquè encara que té un argument de ciència-ficció -els protagonistes són clons creats només per facilitar òrgans- l’acció transcorre als anys setanta i vuitanta del segle XX, és a dir, quan això no era possible (1). El film no tan sols se salta la versemblança històrica sinó també la interna del relat, perquè els protagonistes, tot i saber el tràgic futur que els espera, no fan cap intent de fugida, i això que es poden moure amb certa llibertat per la zona rural d’Anglaterra on viuen, fins i tot amb cotxe. Sorprèn la seva extrema resignació, però no s’ofereix cap explicació científica o psicològica. Per tot això, la suspensió de la incredulitat, necessària per gaudir de qualsevol obra de ficció, resulta molt difícil en aquest cas, i a l’espectador no li queda altre remei que interpretar-ho tot en clau al·legòrica. Però quan l’al·legoria entra per la porta, la màgia de la ficció surt per la finestra, volant, i ja no torna. “Para todos nosotros, la alegoría es un error estético”, va arribar a escriure Borges.

Les últimes paraules del film, en aquest sentit, són molt reveladores. Les diu la pobra Kathy H, tan jove encara i amb un futur tan tràgic per endavant: “Jo no sé pas si les nostres vides han estat tan diferents de les de la gent que salvem. Tots hem de finalitzar. Potser cap de nosaltres no comprèn realment en què consisteix la vida, o té la sensació de no haver tingut prou temps.”(2)

La pel·lícula emociona quan es veu i emociona menys quan es recorda, perquè els personatges es difuminen pel camí –ja no ens els creiem- i són simplement símbols per expressar una idea força elemental: la vida és breu i s’ha d’aprofitar. Perduren, això sí, alguns escenaris i alguns moments –l’escola inicial, les granges, l’excursió a la costa, la infructuosa visita suplicant clemència-, i sobretot, la lànguida i malencònica presència de Carey Mulligan. Ella és Kathy H, la noia que constata una veritat tan dura com incontestable: si tu no lluites pel que vols, amb coratge i decisió, els altres t’ho prendran i la vida no t’oferirà cap més oportunitat. Kathy H i el dèbil Tommy D s’estimen, però són tímids i indecisos, i Ruth C, gelosa del seu amor, s’interposa, sedueix el noi i fa impossible la felicitat present i futura de Kathy H i Tommy D. Més que les agonies finals, el que perdura d’aquesta pel·lícula és la tristesa i desolació que ha provocat i escampat aquella persona que no podia suportar la felicitat dels altres.   

(1) Kazuo Ishiguro, en canvi, situa l’acció de la seva novel·la a mitjans dels anys noranta i avança segle XXI enllà.

(2) Kathy: What I’m not sure about is if our lives have been so different from the lives of the people we save. We all complete. Maybe none of us really understand what we’ve lived through, or feel we’ve had enough time.

UNKNOWN (2011)

 

2011. USA, Alemanya, UK, França. Director: Jaume Collet-Serra. 118 m. Color.

Liam Neeson (Martin Harris), Diane Kruger (Gina), January Jones (Liz Harris), Aidan Quinn (l’altre Martin Harris), Frank Langella (Rodney Cole), Bruno Ganz (Ernst Jünger), Sebastian Koch (Professor Bressler).   

Amnèsia moralment terapèutica

Crec que no estan pas provats científicament els beneficis morals de l’amnèsia posttraumàtica, però el cinema fa temps que els postula. Recordem Regarding Henry (1991), en què un despietat advocat (Harrison Ford), es convertia en una bona persona després de rebre un tret al cap. A Unknown (Sense identitat), segurament la millor pel·lícula del director català Jaume Collet-Serra, l’amnèsia provoca una transformació moral encara més radical.

El doctor Martin Harris, especialista en biotecnologia, arriba a Berlin en avió per fer una conferència en un congrés internacional. L’acompanya la seva dona, Liz, de qui està molt enamorat. Agafen un taxi, però una maleta queda oblidada a l’aeroport. Quan arriben a l’hotel, Martin se n’adona i torna sol amb un altre taxi cap a l’aeroport. Pel camí, tenen un terrible accident: una nevera cau d’una furgoneta a la calçada, cop de volant de la taxista i el cotxe que salta per un pont cap al riu. El Martin està estabornit, el cotxe s’enfonsa, la taxista el salva. Quatre dies més tard, el doctor Harris recupera el coneixement a l’hospital. Sap el seu nom, però poca cosa més. No té cap document. Recorda el nom de l’hotel. S’hi dirigeix. Distingeix aviat la seva dona en un còctel que el congrés celebra al hall de l’hotel. “Liz!”, exclama Martin emocionat. Però ella no el reconeix. Apareix un altre Martin Harris, que, a diferència d’ell, sí pot acreditar la seva identitat. El pobre home, superat per les circumstàncies, es col·lapsa, perd per la consciència i torna a ingressar a l’hospital. 

La pel·lícula, enèrgica i vibrant, aclareix amb puntualitat el misteri: l’amnèsic protagonista és en realitat un assassí professional amb una llarga i impecable trajectòria; ha estat enviat a Berlín per cometre un assassinat d’alta volada per una agència que, després de comprovar que el primer agent letal està en fora de joc, n’envia un altre per fer la feina. Però l’amnèsic, un cop recuperat, ja no considera l’assassinat com una de les belles arts (que diria Thomas De Quincey), i intenta impedir-lo. En fi, els especialistes ja diran si és factible una  transformació moral tan radical... 

Liam Neeson, magistral en el desconcert i en l’acció, està més ben acompanyat que mai per l’atractiva Diane Kruger, taxista clandestina amb recursos inesperats. Certament, el tram final desafia massa la versemblança. La cosa hauria d’acabar malament de totes totes, però el rigor se’n va a fregir espàrrecs en el moment decisiu. No sé si és una llàstima o no, però és evident que el film es decanta per les crispetes i, en conseqüència, perd grandesa.  

De grandesa, en canvi, en tenia, i molta, amb la presència de Bruno Ganz com a Ernst Jünger, antic espia de la República Democràtica d’Alemanya. La seqüència entre ell i Frank Langella, agent en actiu del bàndol contrari, és excel·lent i es resol a l’antiga manera, amb un suïcidi amb cianur. Acabem anotant unes interessants paraules de Jünger: “I cannot drink any longer, but I like to forget that. We Germans are experts at forgetting. We forgot we were Nazis. Now we have forgotten 40 years of Communism, all gone.” 

TROUBLE WITH THE CURVE (2012)

 

2012. USA (Malpaso-WB). Director: Robert Lorenz. 111 minuts. Color.

Clint Eastwood (Gus Lobel), Amy Adams (Mickey Lobel), Justin Timberlake (Johnny Flanagan), Robert Patrick (Vince), Scott Eastwood (Billy Clark). 

El factor humà

Gran Torino (2008) semblava que seria el final de Clint Eastwood com a actor, però, afortunadament, quatre anys més tard, va arribar aquesta magnífica pel·lícula, dirigida per un home de confiança. Clint és Gus Lobel, un veterà professional del bèisbol, scout dels Atlanta Braves, que volta pel país valorant els nous talents. Per descomptat, és un home de la vella escola que deplora veure els joves capbussats en portàtils examinant estadístiques: “Anybody who uses computers doesn’t know a damn thing about this game.”   

Ell és un home de percepcions i de sensacions a peu de camp i no de fredes xifres en una pantalla. El problema és que ja té una edat i, entre altres coses, li falla la vista, que és vital per a la seva feina. El cap dels scouts del club, Pete Klein, bon amic, avisa de seguida la filla de Gus, Mickey, perquè ajudi el seu pare. Mickey, tornant al bèisbol, torna a casa, perquè ella era feliç de petita acompanyant el seu pare, vidu, amunt i avall. Tot plegat, però, Gus no li voler més i Mickey, a casa d’uns oncles, va iniciar una nova vida que l’ha duta a ser una advocada d’èxit, a punt de ser admesa com a sòcia en un prestigiós bufet. La passió de Mickey, però, és el bèisbol. Es retroben pare i filla, i ressorgeix tot: la bona sintonia i la complicitat, l’amor que comparteixen pel bèisbol, però també els retrets. Una pregunta tortura Mickey: ¿per què el seu pare no va voler que anés més amb ell? Gus triga a respondre. Clint Eastwood, com sempre, és un home de poques paraules, i més encara quan es tracta de temes sòrdids. Però la resposta arriba: Mickey, ja adolescent, despertava mirades lascives dels homes; el pare, fins i tot, una vegada va haver d’intervenir a cops de puny.

La pel·lícula fa un viratge suau cap a la meitat, quan l’emotiva relació paternofilial entre Gus i Mickey cedeix espai a una història d’amor, tranquil·la i reposada, entre Mickey Lobel i un desencisat jugador de bèisbol reconvertit en scout, Johnny Flanagan (el cantant Justin Timberlake, movent-se amb un adequat perfil baix). Mickey, que ve del soroll i la fúria de la ciutat, es relaxa i troba la felicitat en les llargues sessions d’observació als camps de bèisbol, en la tranquil·la i nòmada vida de motel en motel, conversant en cafeteries o jugant a billar en bars plens de cowboys. En un d’aquests bars, Clint Eastwood deixa anar una frase memorable quan s’encara a un macarra que molesta la seva filla: “Now get out of here before I have a heart attack trying to kill you.”

El desenllaç, feliç i previsible, contempla la victòria total dels antics mètodes i dels professionals de tota la vida; els altres, els que només saben amorrar-se a l’ordinador, són despatxats sense contemplacions. Gus Lobel, que estava força atropellat a l’inici, acaba pletòric, més saludable que mai, i encara amb molta corda per endavant. Llegendari Clint Eastwood, aquí més ben acompanyat que mai per Amy Adams, ideal com a filla seva, tan fabulosa i emotiva com Laura Linney a Absolute Power (1997).

THE WOLF OF WALL STREET (2013)

 

2013. USA. Director: Martin Scorsese. Guió: Terence Winter. 179 min. Color.

Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort), Jonah Hill (Donnie), Margot Robbie (Naomi), Kyle Chandler (Denham), Matthew McConaghey (Mark Hanna).

Sense escrúpols, per partida doble

El jove Jordan Belfort arriba l’any 1987 a Wall Street, contractat com a corredor de borsa per una important companyia, i el primer dia, en un dinar en un luxós restaurant, ja observa com el seu director, Mark Hanna, esnifa cocaïna davant seu. Belfort, sorprès, li pregunta: “Mr. Hanna, you are able to do drugs during the day and then still function, still do your job?”. Respon Hanna: “How the fuck else are you supposed to do this job? Cocaine and hookers, my friend.”

Belfort, estudiant modèlic, aprèn la lliçó i la practica incansablement durant els anys següents. Perd la feina per un crack borsari, cau a les escorrialles del sector venent penny stocks (accions a un cèntim), causa admiració en els seus companys per l’habilitat que té per treure els calés als pobres desgraciats que hi ha a l’altra banda del telèfon, crea la seva pròpìa companyia –Statton Oakmont- i escala posicions a Wall Strett, sempre actuant sense el menor escrúpol, enganyant i estafant tant com pot. Els diners plouen a cabassos, i el festival de drogues i prostitutes, a dins i a fora de les oficines de la companyia, és incessant. La pel·lícula, malparlada com cap altra, ofereix un catàleg interminable de comportaments aberrants. No penso descriure’ls.    

Els productors de la pel·lícula, Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio, s’apunten a la festa sense el menor escrúpol ni la menor reticència. Tan gran és el seu entusiasme que el film dura gairebé tres hores. Tres hores! Tres hores dedicades a mostrar una colla d’imbècils fent l’imbècil. No hi ha evolució dels personatges, no hi ha informació ni reflexió sobre el món de Wall Street, no hi ha ni una trista seqüència dedicada a les víctimes d’aquests llops de Wall Street.

Per descomptat, Scorsese és un bon director i el film, amb el material que transporta, captura l’atenció de qualsevol espectador. A alguns d’aquests espectadors els deu caure la bava envejant la vida desenfrenada d’aquests personatges. Per això, suposo, ni Scorsese ni DiCaprio no posen mai el fre, i van sempre –un amb la càmera, l’altre actuant- desbocats, avall que fa baixada. El catàleg d’indignitats a què van sotmetre Margot Robbie és reprobable.

Al catòlic Scorsese –escolanet de petit, seminarista de jove- l’exposició de tant vici i perdició potser el va fer reflexionar sobre el pecat, el penediment i la penitència. Silence (2016), sobre dos missioners catòlics a la Xina, fou el seu següent film.

YOUTH (2015)

 

2015. Itàlia, UK, França, Suïssa. Guió i direcció: Paolo Sorrentino. 124 m. Col. 

Michael Caine (Fred Ballinger), Harvey Keitel (Mick Boyle).    

L’últim gran idil·li

M’ha agradat més aquesta pel·lícula que La grande bellezza (2013), que té més fama. L’ambient és més agradable i lluminós –un balneari suís enmig de les muntanyes en comptes de la decadent i nocturna Roma- i el conjunt no sembla tan dominat per l’ombra de Fellini. Si allà el protagonista era un periodista de 65 anys fart de la dolce vita, aquí és encara més gran, un director d’orquestra que es diu Fred Bellinger, jubilat i sense ganes de fer res. Ballinger és un Michael Caine de més de 80 anys (nascut el 1933), i perquè és ell, sentim pel seu personatge una gran simpatia. Ballinger té una dona senil en una residència de Venècia, a qui no va a veure mai, i una filla, Lena, abandonada pel marit, encapritxat d’una estrella pop amb grans prestacions al llit. Lena, furiosa, no accepta la comprensió del seu pare i l’acusa d’haver estat un mal pare, sempre absent, dedicat només a la música. Sorrentino, en aquest punt, ens decep una mica, ell que vol ser tan diferent de tothom, per caure en un tòpic tan habitual en el cinema actual –tots els homes han sigut uns mals pares- que ja cansa. Ara bé, Sorrentino no força mai el drama sinó que es dispersa alegrement en imatges i diàlegs molt suggerents.

Ballinger té un amic, el director de cinema Mick Boyle, que alhora és el sogre de Lena. A diferència de l’apàtic Ballinger, Boyle és un home actiu que prepara el seu testament cinematogràfic envoltat de joves guionistes. Els dos amics comparteixen bons moments passejant pels afores del balneari o, simplement, prenent un bany termal. En un d’aquests banys, es presenta despullada la pletòrica Miss Univers, acabada d’arribar al balneari, que els dos homes contemplen muts i embadalits. Quan un empleat es presenta i interromp aquest moment de pur èxtasi, Mick Boyle, molest, li diu: “No veu que estem gaudint de l’últim gran idil·li de les nostres vides?”.(1)  

La vellesa és el tema, és clar, però no tant per recordar amb nostàlgia el passat, sinó per observar-la com a experiència que a tots ens espera (si la mort no truca abans a la porta). La pel·lícula es desplega en tot un catàleg d’imatges surrealistes (un lama levitant, un Maradona amb enorme panxa fent tocs precisos a una pilota de tennis, Bannister dirigint una orquestra de vaques amb esquelles, Boyle imaginant que se li apareixen en un prat els personatges femenins de les seves pel·lícules…), i altres que pertanyen a la dura realitat.    

Podríem parlar-ne molt, i analitzar-ho tot del dret i del revés. Però no cal. El món de Paolo Sorrentino, a vegades fascinant i a vegades no tant, perd una mica a cada explicació. Quan un jove actor que també fa una estada al balneari, demana a Ballinger que li expliqui una anècdota d’Ígor Stravinski, el director d’orquestra explica el següent: “Well, he once said intellectuals had no taste. And from that moment on, I did everything I could not to become an intellectual. And I succeeded.”   

(1) Mick Boyle: Can’t you see we’re enjoying the last idyll of our lives?