YOU WILL MEET A TALL DARK STRANGER (2010) * *

 

2010. Espanya, USA. Guionista i director: Woody Allen. 100 minuts. Color. 

Naomi Watts (Sally), Josh Brolin (Roy), Gemma Jones (Helena), Anthony Hopkins (Alfie), Lucy Punch (Charmaine), Freida Pinto (Dia), Antonio Banderas (Greg), Pauline Collins (Cristal), Anna Friel (Iris). 

A la pobra Naomi no l’estima ningú

Quatre històries s’entrellacen en aquesta pel·lícula, protagonitzada per  quatre personatges -pertanyents a la mateix família- que busquen la felicitat pel seu compte després de patir greus crisis matrimonials. Comencem pel veterà Alfie (Anthony Hopkins, perdent el temps). Decidit a no resignar-se a la vellesa, se separa de la seva dona Helena, s’apunta a un gimnàs, coneix una prostituta, s’hi casa… i tot acaba com era de preveure, amb el pobre beneit arruïnat i enganyat. Aquesta història, realment, no té cap interès. Woody Allen refà Poderosa Afrodita (Mighty Aphrodite, 1995), però sense gràcia ni Mira Sorvino. Passem ara a Helena, la qual, deprimida per la marxa d’Alfie, confia la seva vida a una tarotista o similar, que li prediu el futur i li dirigeix el present. Helena acaba feliç aparellant-se amb un llibreter especialitzat en l’ocultisme, però amb la seva filla Sally histèrica, perquè la mare ara li nega els diners que li havia promès per iniciar un negoci (la tarotista, com és natural, desaconsella el préstec). Bé, aquesta segona història tampoc no té gaire interès. Com més idiotes, més feliços, ve a dir. Potser sí, qui sap.

Passem a Roy, gendre d’Alfie i Helena, i marit de Sally. És un novel·lista mediocre que es passa el dia mirant per la finestra. El motiu? A l’altra banda del pati hi sol haver, tocant la guitarra, una noia molt atractiva. Roy la coneix, l’enamora i la convenç perquè abandoni el seu jove xicot, un prometedor diplomàtic. Potser amb un altre actor la història hauria funcionat, però amb el rústic Josh Brolin és impossible. Més interessant és que Roy, pressionat per tenir un èxit literari, robi una novel·la a un amic que sembla haver mort d’accident de trànsit; però no, només està en coma, i si es desperta, Roy es quedarà contra les cordes… Què passa? Res, Woody Allen deixa la història a mig, perquè quan és l’hora s’ha de tancar la paradeta.

I finalment tenim a Sally, una dona que ja comença a tenir una edat i que està desesperada perquè el seu marit, Roy, no vol tenir fills ni formar una família. Sally comença a treballar en una galeria d’art i s’enamora del seu cap, Greg, que sembla que li correspon, però no, però sí, i definitivament no. Suposo que el gag consisteix en presentar Naomi Watts en un món insòlit en què cap home no li fa cas. Aquesta història tampoc no va gaire enlloc, però és millor que les altres perquè hi ha Noami Watts, que és de llarg la millor del repartiment. En fi, aquesta és una altra pel·lícula de Woody Allen, tan fàcil de veure com d’oblidar.

BLUE JASMINE (2013) *

 

2013. USA. Guionista i director: Woody Allen. 98 minuts. Color.

Cate Blanchett (Jasmine Francis), Alec Baldwin (Hal Francis), Sally Hawkins (Ginger), Bobby Cannavale (Chili), Peter Sarsgaard (Dwight Westlake).  

Blanche DuBois de segona

Amb l’encàndol Madoff en primer terme i l’argument d’Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) de Tennessee Williams de suport, aquesta és una pel·lícula monòtona i depriment de Woody Allen, que va servir, com a minim, perquè Cate Blanchett guanyés l’Oscar a la Millor Actriu de l’any. El seu personatge, però, és molt poc interessant, com tots els altres, i més aviat esgota. Ella és Blanche DuBois; perdó, vull dir Jasmine, vídua de Hal Francis, un inversor tipus Madoff que ha estafat tothom i ha acabat a la presó, on s’ha suïcidat. Jasmine, arruïnada i pertorbada, es refugia a San Francisco, on viu la seva germana Ginger, que té dos fills grassonets i fa plans de futur amb Chili, un tipus exaltat i amb samarreta paleta, versió descafeïnada d’aquell Stanley Kowalski de l’obra de Williams. No és ell qui queda torbat per la bellesa malaltissa i tardorenca de Jasmine sinó el dentista per a qui ella treballa. Són seqüències per oblidar.

El film s’allarga massa en el contrast entre la vida luxosa d’abans amb el seu marit (Alec Baldwin, amb una cara de dolent que no sé com algú li pot confiar els diners) i la seva vida actual, feta tota d’estretors, crits, combats de boxa per la tele i pizzes… La classe baixa segons Woody Allen. Al final, Jasmine, després d’intentar en va un casament desesperat amb un diplomàtic, acaba, abatuda i demacrada, parlant sola en un banc. Arriben els desitjats títols de crèdit.  

BROADWAY DANNY ROSE (1984) * *

 

1984. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 84 minuts. B/N

Fotografia: Gordon Willis.

Woody Allen (Danny Rose), Mia Farrow (Tina Vitale), Nick Apollo Forte (Lou Canova).

Moisès entre les canyes

Sobrevalorada per la crítica, aquesta pel·lícula és en realitat una obra menor de Woody Allen. (Aquesta frase serveix per descriure una trentena de films del guionista i director novaiorquès). És curta, però li sobren minuts. El protagonista, Danny Rose, és un entranyable representant d’artistes de segona fila; quan un d’ells triomfa, inevitablement l’abandona. El film, d’entrada, sembla que hagi de repartir joc entre una àmplia varietat de personatges -els estrambòtics artistes de Danny Rose- i d’anècdotes, però molt aviat tot se centra en el cantant Lou Canova, la seva amant Tina Vitale i Danny Rose, és clar. L’argument és decent però no desperta entusiasme. Mia Farrow, amb ulleres fosques gairebé tota l’estona, va recollir molts elogis fent d’italiana deseixida, però a mi em deixa indiferent. Sense mirada, un actor no transmet res. Els personantges són estereotipats i la trama, amb la màfia pel mig, és molt poc original.

Woody Allen es mostra molt més enginyós en algunes frases i diàlegs. Aquest diàleg sobre la culpa és un dels millors:

Danny Rose: Guilt is important. It’s important to feel guilty, otherwise, you know, you’re capable of terrible things. You know, it’s very important to be guilty. I’m guilty all the time and I never did anything, you know. My rabby, Rabbi Peristein, used to say we’re all guilty in the eyes of God.

Tina: Do you believe in God?

Danny Rose: No. No. But I’m guilty over it.

Acabem amb una bona frase. Quan Danny Rose i Tina, fugint dels mafiosos, passen per un paratge amb moltes canyes, ell (Woody Allen, sempre fora de lloc a camp obert) diu: “God, I never saw so many reeds in my life. I feel like Moses…”

MIDNIGHT IN PARIS (2011) * *

 

2011. USA, França, Espanya. Guionista i director: Woody Allen. 94 m. Color.  

Owen Wilson (Gil Pender), Rachel McAdams (Inez), Marion Cotillard (Adriana), Michael Sheen (Paul Bates), Corey Stoll (Ernest Hemingway), Tom Hiddleston (F. Scott Fitzgerald), Adrien Brody (Salvador Dalí), Léa Seydoux (Gabrielle). 

Postals i clixés

“Anem a culturitzar-nos” (Let’s get some culture), diu resignat Gil Pender, escriptor de visita a París, quan la seva promesa Inez ja l’arrossega a una altra etapa de l’esgotadora ruta turística cultural parisenca, on per més inri els escorta Paul Bates, un pedant insofrible –ho sap tot de Monet, Rodin i companyia- a qui Inez escolta embadalida. Pobre Gil Pender, ell que voldria palpar la màgia de París i encantar-se a les paradetes de vora el Sena per comprar discos de Cole Porter... Una nit, però, just tocades les dotze, la màgia es produeix i Gil viatja màgicament al París dels anys 20. No triga a entrar en contacte amb Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Gertrude Stein, Dalí, Buñuel, Man Ray, i a sentir parlar de Modigliani, Braque, Henry Miller, Miró, etcètera.

“Anem a culturitzar-nos”, diem resignats nosaltres també ben aviat, perquè Woody Allen, el nostre guia cultural, no sap donar vida als genis esmentats i tot són clixés i tòpics. Hemingway és, de llarg, el més pesat (fins i tot apareix amb un torero, Belmonte, “que és més valent que jo perquè s’enfronta a la mort”). El més divertit deu ser Dalí i la seva passió per si mateix i pels rinoceronts. Picasso surt més d’esquitllada amb un quadre força espantós (“La bagneuse”). També hi ha Adriana, amant rotatòria de pintors, interpretada per Marion Cotillard, que fa el que pot amb els infumables diàlegs sobre París i els artistes que ha de deixar anar.      

La pel·lícula és lleugera i superficial, amb postals per al present i clixés per al passat, però no brillant ni divertida. Owen Wilson és un alter ego jove i innocent de Woody Allen, i no fa altra cosa que quedar-se bocabadat davant les figures del passat i, en qualsevol moment, cantar les excel·lències de París. Ah, com és possible viure en un altre lloc que no sigui París… Resulta molt embafador. Al final acabes simpatitzant amb els antipàtics pares d’Inez, republicans de Califòrnia que detesten França i creuen que París és una ciutat sobrevalorada.      

CAFÉ SOCIETY (2016) * *

 

2016. USA. Guionista i director: Woody Allen. Fot: Vittorio Storaro. 96 m. Col.

Jesse Eisenberg (Bobby Dorfman), Kristen Stewart (Veronica ‘Vonnie’ Sybil), Steve Carell (Phil Stern), Blake Lively (Veronica Hayes), Corey Stoll (Ben Dorfman).  

Luxe i esplendor  

Woody Allen va tornar de nou als anys 30 de la mà d’un alter ego juvenil, Bobby Dorfman, un jove de Nova York que es trasllada a Hollywood, on passa a treballar pel seu oncle, Phil Stern, exitós agent d’estrelles del cinema. Poc li dura l’enlluernament pel glamour de Hollywood –les grans mansions, les festes, les estrelles-, pura façana d’un món fals sense interès, però s’enamora de Vonnie, la secretària del seu oncle. Ella, però, ja té un altre home a la seva vida, justament… l’oncle. Vonnie dubta entre el jove prometedor i el ric veterà, i al final escull l’aposta més segura. Bobby torna a Nova York, on es fa càrrec del luxós club nocturn del seu germà Ben, un gàngster que es desfà de la gent que el destorba banyant-la en formigó. Bobby, melancònic, es passeja pel club saludant la selecta clientela fins que un dia entra al club Vonnie, i l’oncle. Ah, sempre ens quedarà París, vull dir Los Angeles… L’ombra de Casablanca s’apodera de la pel·lícula i la converteix en allò que ja mig era: un embolcall decoratiu amb molt poca substància. Només faltava, per acabar de badallar, algun passeig per Central Park culminat amb la inevitable declaració d’amor a Nova York. Podem anotar una frase del frustrat Bobby Dorfman: “La vida és una comèdia escrita per un escriptor de comèdies sàdic.”(1)    

Així doncs, la pel·lícula, una de les més cares de la carrera de Woody Allen, destaca sobretot pels escenaris, els decorats i el vestuari. És possible que amb un altre actor, la història d’amor ens fes vibrar més, però Jesse Eisenberg es fa antipàtic i carregós al cap d’una estona. Molt millor resulta Kristen Stewart, i per això la primera part a Hollywood té més vida que la segona. Steve Carell té bons moments –“deixo la dona, no la deixo”-, però no sembla l’actor adequat per al paper. Blake Lively apareix fugaçment com a esposa de Bobby Dorfman, però no té personatge, i simplement llueix alguns fabulosos vestits de l’època, cosa que, com ja sabíem per The Age of Adaline (2015), fa de meravella.

Per acabar només dir que sap greu que Woody Allen, en el seu retrat del Hollywood dels anys trenta, es limiti a citar noms i a malparlar del lloc, i renunciï a evocar la màgia intemporal d’algunes d’aquelles pel·lícules.           

(1) Bobby: Life is a comedy written by a sadistic comedy writer.

A RAINY DAY IN NEW YORK (2019) * *

 

2019. USA. Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.

Fotografia: Vittorio Storaro. Música: cançons del pianista de jazz Erroll Garner.

Timothée Chalamet (Gatsby Welles), Elle Fanning (Ashleigh Enright).    

L’alter ego impossible

“M’exalta el nou i m’enamora el vell”. El memorable vers de J.V. Foix serveix per definir els dos joves protagonistes d'aquesta pel·lícula de Woody Allen. Ella, Elle Fanning, perd l’oremus -i les calces, si cal- per qualsevol director, guionista o actor famós amb què es troba en el seu periple, com a periodista universitària, per Nova York. Ell, en canvi, menys exaltat i més malencònic, viu enyorant el món de les pel·lícules antigues i de les cançons d’Irving Berlin. Si tenim en compte que el personatge es diu Gatsby Welles i té poc més de vint anys, es comprendrà fàcilment que costi de creure en la seva existència, tot i les bones prestacions de Timothée Chalamet. La diferència de seixanta anys -sí, 60- entre Woody Allen i el seu nou alter ego juvenil resulta massa evident.

La pel·lícula presenta un argument poc treballat, amb personatges que entren i surten d’escena de manera aleatòria. Els diàlegs són discrets i, en general, l’espectador, si no està molt captivat contemplant Nova York, bellament fotografiat per Vittorio Storaro, es pregunta cap a on va la història. La reposta és… enlloc. Hi ha, això sí, un moment àlgid cap al final, quan la mare de l’impossible Gatsby Welles fa una confessió sorprenent. El final, en canvi, és força irritant. Hi tornem a veure Selena Gomez, actriu catastròfica. La noia, per cert, va ben desbrigada tot i que plou força, com abans Elle Fanning. En aquest sentit, no es pot negar que Woody Allen està en forma.         

LE DISCOURS (2020)

 

2020. França. Guionista i director: Laurent Tirard. 87 min. Color. /BO: $2’7M/

Novel·la: Le Discours, de Fabrice Caro (2018). Fotografia: Emmanuel Soyer.

Música: Mathieu Lamboley. 

Benjamin Lavernhe (Adrien), Sara Giraudeau (Sonia), Julia Piaton (Sophie), Kyan Khojandi (Ludo)   

La pausa inesperada

“J’ai besoin d’une pause”, diu lànguidament Sonia, sense esma, arribant a casa, i el seu xicot, el simpàtic Adrien, ja li fa un lloc al sofà, perquè descansi. Però no, la pausa que tant necessita Sonia no requereix un sofà sinó que Adrien desaparegui de la seva vida durant un temps. S’alarma Adrien, intenta retenir-la, però ella se’n va.

Amb aquest entonat inici comença aquesta bona comèdia francesa, d’estil costumista, amb poques novetats a nivell argumental però amb un recurs que li imprimeix caràcter. Es tracta del trencament de la quarta paret, és a dir, amb el protagonista mirant i parlant a la càmera, a l’espectador, de manera molt sovintejada. És un recurs perillós, perquè pot destruir la màgia de la ficció, però que aquí funciona prou bé -tot i que a vegades cansa- gràcies al gran talent interpretatiu de Benjamin Lavernhe, el protagonista absolut del film, reconegut actor de la Comédie Française.

El film, a nivell visual, sap ser imaginatiu i no se sotmet a la tirania del realisme. Per exemple, quan Adrien sospita que la causa de l’abandonament de Sonia és la fascinació que la noia sent per Romain, malencònic guitarrista que ha aparegut en festes diverses, veiem el tal Romain, amb la maleïda guitarra, al llit, entre Adrien i Sonia. És enginyosa, doncs, la pel·lícula i força divertida, si bé potser hi ha un excés d’escenes familiars, amb la mare, el pare, la germana i el futur cunyat, que és qui demana a Adrien que faci el discurs el dia del casament. El grup té gràcia, però totes les masses piquen.

És impossible, tot i la inventiva desplegada, no acabar pensant que es tracta d’una pel·lícula molt agradable de veure, però menor.

OPERATION MINCEMEAT (2012)

 

2021. UK, USA. Director: John Madden. 121 minuts. Color.

Guionista: Michelle Ashford. Fot: Sebastian Blenkov. Música: Thomas Newman.  

Colin Firth (Ewen Montagu), Matthew Macfadyen (Charles Cholmondeley), Kelly Macdonald (Jean Leslie), Penelope Wilton (Hester Leggett), Johnny Flynn (Ian Fleming).     

Mentides i suspicàcies

L’Operació Carn Picada va ser un engany magistral que la intel·ligència britànica va elaborar per fer creure als alemanys que, l’estiu de 1944, la invasió del sud d’Europa començaria per Grècia i no per Sicília, que és on estava previst. Tot consistia en llançar un cadàver al mar, a Gibraltar; el cos d’un fals Major William Martin dels Royals Marines, amb tot de documents sobre la suposava invasió de Grècia. Les autoritats espanyoles havien de recollir el cadàver i passar els papers als alemanys. Tot es va produir com estava previst, Berlin es va empassar l’ham sencer i el 10 de juliol de 1944 els Aliats van poder iniciar la invasió de Sicília amb relativa comoditat.

Aquesta pel·lícula és bona, sòlida, precisa i de molt bona factura. El repartiment és impecable, amb Colin Firth o Matthew Macfadyen comandant les operacions en un interessant clima cordial però amb una bona dosi de suspicàcies mútues. La guionista, pensant segurament que el film resultaria una mica eixut i previsible si només es dedicava al tema en qüestió, s’inventa una història d’amor a tres bandes entre la jove Jean Leslie, el madur Ewan Montagu -casat però distanciat de la seva dona- i el menys madur i solter Cholmondeley. Però Colin Firth, vellot i pansit, és massa gran per a tals afers i la cosa grinyola. El derrotat Macfadyen posa mala cara i nosaltres, els espectadors, també. 

Potser perquè en aquell departament dels serveis d’intel·ligència britànics hi havia molts escriptors, el film gasta un nivell literari massa alt -poc natural, de fet- tant en la narració -adjudicada a Ian Fleming, autor de les novel·les de James Bond– com en els diàlegs. Un exemple: “This war is a wilderness of mirrors in which the truth is protected by a bodyguard of lies”. 

BELFAST (2021)

 

2021. UK. Guionista i director: Kenneth Branagh. 97 minuts. B/N  

Fotografia: Haris Zambarloukos. Música: Van Morrison.

Jude Hill (Buddy), Caitriona Balfe (Ma), Jamie Dornan (Pa), Judi Dench (Granny), Ciarán Hinds (Pop).   

Nen bufonet

Pàgines viscudes aspiren a ser les imatges d’aquesta pel·lícula, perquè Kenneth Branagh, nascut a Belfast el 1960, rememora l’any precís, el 1969, en què la seva família va abandonar la ciutat, per fugir dels disturbis entre catòlics i protestants que encenien els carrers. El problema és que les pàgines viscudes no ho semblen gaire, perquè Branagh no és l’home modest i aplomat que aquest projecte requeria. Amant de l’espectacle com és, ho supedita tot a la pirotècnia. Quan l’ater ego de Branagh, el petit Buddy de nou anys, participa, empès per una seva cosina, en el saqueig multitudinari i violent d’una botiga catòlica i s’enduu a casa, com a trofeu de caça, un detergent ecològic, la mare del sagalet -que detesta, com el seu marit, tot acte de violència i en fuig a l’instant -no fa altra cosa que agafar el nen i la cosina i córrer cap a la botiga -encara en ple saqueig- per tornar el detergent en qüestió a la prestatgeria. Una absurditat.

Això només és una seqüència, dirà algú. Però hi ha més coses que no funcionen a Belfast, començant per aquesta llepada fotografia en blanc i negre, que sembla d’anunci de colònia o de videoclip. El nen protagonista, tan bufonet,  és un nen de telefilm de sobretaula, tan simpàtic amb els avis, tan enamoradet d’una nena de la classe, tan conversador sobre aquest amor infantil, tan embadalit mirant els seus pares ballant com uns professionals en una festa al carrer o en el funeral de l’avi...

Com a director, Branagh comença apoteòsic, amb un doble travelling circular al voltant d’en Buddy quan el nen simplement contempla uns manifestants ferotges al fons del carrer. També hi ha angles rebuscats a dojo. L’edat no és un grau en el cas de Branagh. Per cert, hi ha alguns moments en color: la pel·lícula que veu la família al cinema i també -això és més delirant- una obra de teatre. En fi, el film, a part de tot això, és correcte i poca cosa més. En Buddy té un germà gran, però el guió l’oblida del tot.    

Acabem amb un bon monòleg sobre els irlandesos fora d’Irlanda: “The Irish were born for leaving. Otherwise, the rest of the world would have no pubs. It just needs half of us to stay, so the other half can get sentimental about the ones that went.”

OPPENHEIMER (2023)

 

2023. USA, UK. Guió i direcció: Christopher Nolan. 180 minuts. Color.

Llibre: American Prometheus, de Kai Bird i Martin J. Sherwin (2005).

Fotografia: Hoyte van Hoytema. Música: Ludwig Göransson.

Cillian Murphy (J. Robert Oppenheimer), Emily Blunt (Kitty), Matt Damon (Gen. Groves), Robert Downey Jr. (Lewis Strauss), Florence Pugh (Jean Tatlock), Josh Harnett (Ernest Lawrence), Kenneth Branagh (Niels Bohr).    

Feinada colossal

Oppenheimer, gran pel·lícula, ambiciós retrat d’un home i d’una època, dura tres hores però no s’atura mai. Hi ha moltes coses per explicar, molta gent per conèixer, molts detalls que no es poden passar per alt. David Lean, home que dominava aquests metratges, hauria estat capaç d’alternar la necessària agilitat narrativa amb moments de pausa, de calma, en què es revela allò inefable que la pressa no pot revelar. Chistopher Nolan, però, opta per cavalcar sense descans, amb seqüències curtes que van al gra i que realment s’encadenen a la perfecció. Potser, però, es perd alguna cosa. No sabria dir, per exemple, quina és la millor seqüència de la pel·lícula. No n’hi ha cap de deixi un record inoblidable. Són massa breus per deixar un pòsit que perduri. Goso dir, per tant, que al film li falta certa grandesa cinematogràfica. En qualsevol cas, el tot impressiona.

La pel·lícula comença brillantment amb els anys de formació de Robert J. Oppenheimer, amb un interessant periple europeu, i s’endinsa amb convicció en el Projecte Manhattan, a Los Alamos. Hi ha moltes cares conegudes, que ajuden a no perdre’s enmig de tants personatges. És una llàstima, però, que aparegui Kenneth Branagh -tan britànic i tan “poirot”- fent del físic danès Niels Bohr, perquè no ens els creiem (no hi havia cap actor centreeuropeu disponible?). Les dues primeres hores de pel·lícula semblen justes i necessàries, però la tercera deixa una empremta diferent. No és pas dolenta, no sobra pas, però dedicar tant temps a un doble interrogatori -l’audiència de seguretat d’Oppenheimer i l’audiència de confirmació del Senat a Lewis Strauss- sembla excessiu. Acabada la guerra, llançades les bombes al Japó, la sensació d’anticlimax és inevitable. Robert Downey Jr., encara que està molt bé com a Lewis Strauss, surt massa.   

En qualsevol cas, Cillian Murphy, inoblidable, aguanta de meravella la pel·lícula damunt les seves espatlles. L’actor, convençut amb raó que fa el paper de la seva vida, transmet amb un magnetisme únic l’ambigua personalitat d’Oppenheimer, l’home que s’horroritza de la seva creació però que alhora n’està orgullós. En el terreny sentimental, però, no fa gaire bona parella ni amb Florence Pugh, que és Jean Tatlock, la seva pertorbada amant, ni amb Emily Blunt, la seva eixuta muller Kitty, i potser ja ha de ser així. Destaquem el diàleg inicial amb Kitty: “Are you married?”, li pregunta Oppenheimer; “Not very much”, respon ella. En el cas de Jean Tatlock, Christopher Nolan es permet algunes extravagàncies visuals que causen més perplexitat que altra cosa, perquè no s’adiuen amb la resta de pel·lícula. Però tenint en compte la feinada colossal del projecte, sembla de mal gust criticar-lo.

LAKEWOOD (2022)

 

2022. USA, Canadà. Director: Phillip Noyce. 84 minuts. Color. 

Guió: Chris Sparling. Fotografia: John Brawley. Música: Fil Eisler. 

Naomi Watts (Amy Carr).   

Títols: The Desperate Hour (USA); Lakewood (UK, Índia, Espanya).

El mòbil impertinent

Corre Naomi Watts al llarg de gairebé tota aquesta pel·lícula, corre fins a l’esgotament, corre desesperada a través d’un bonic bosc tardorenc bellament fotografiat des de tots els angles possibles. Naomi és Amy Carr, vídua recent, mare de dos fills, amb el gran, de nom Noah, exercint d’adolescent trasbalsat i malcarat. La mare, de bon matí, intenta que el noi es llevi per anar a l’institut i després se’n va a córrer pel bosc... amb el mòbil. Ah, el mòbil! Sense ell, no hi hauria pel·lícula, perquè Amy, al llarg de la maratoniana travessa forestal, no viu una merescuda hora de calma espiritual sinó una experiència absolutament estressant. Les notícies són terrorífiques: hi ha un tiroteig a l’institut del seu fill, en Noah hi ha anat (per culpa seva!); potser és ell mateix el tirador... o potser no. La tensió és màxima, però no veiem mai l’institut. Es fa una mica estrany, gairebé ens fa dubtar de la seva existència. No cal dir que és una mica exagerat que la dona pugui fer tantes coses amb un simple mòbil. Descobrir qui és el pertorbat tirador i acabar-hi parlant, per exemple, sembla excessiu, francament.

La pel·lícula és extremadament minimalista, una mica massa, però la tensió és imparable i l’espectador necessita saber què passa al final. Ara bé, amb una altra actriu en el paper de la mare coratjosa i maratoniana, potser m’hauria plantejat la retirada. Però amb Naomi Watts a la pantalla i patint com pateix, l’abandonament ni es contempla. 

LE MONDE D'HIER (2022)

 

2022. França. Director: Diastème. 89 minuts. Color.

Guió: D., Fabrice Lhomme. Fotografia: P.Guilbert. Música: Valentine Duteil.    

Léa Drucker (Élisabeth de Raincy),  Denis Podalydès (Franck L’Herbier), Benjamin Biolay (Didier Jansen), Alban Lenoir (Patrick).     

A mig camí

Promet molt aquest film francès d’intriga política, però ofereix poca cosa i acaba convertit en un simple esbós. És bo ser subtil, però és decebedor quedar-se a mig camí. La situació inicial és molt interessant. La presidenta de França, Élisabeth de Raincy (un nom adequadament aristocràtic per a la república més monàrquica del món), acaba el seu mandat i, encara que tot sembla indicar que el seu succesor serà Luc Gaucher, candidat gris però correcte, a darrera hora arriben notícies alarmants. El tal Gaucher ha tingut relacions perilloses amb algun àrab poderós, el tema sortirà a la llum ben aviat, Gaucher caurà en picat a les enquestes… i el pròxim president de França serà, de manera inevitable, el cantidat ultradretà François Willem (un cognom oportunament germànic, per cert).

La pel·lícula és convincent dramàticament parlant: hi ha bons diàlegs de la Presidenta amb el Secretari General de l’Elisi -un home molt fidel, gairebé un enamorat- o amb el Primer Ministre Didier Jansen. El moment és trascendental:  si França cau tot Europa pot caure després en mans de l'extrema dreta. (El títol del film fa referència al darrer llibre d’Stefan Zweig, El món d’ahir, establint semblances entre l’Europa dels anys trenta i la contemporània). Què cal fer? ¿Deixar que Willem arribi a la presidència o, actuant fora de la llei, “interceptar-lo” abans que arribi al poder? El debat s’allarga, potser més del compte, la tensió s’incrementa, els crits apareixen, l’home fidel és despatxat… i la conclusió no arriba fins al final, quan la Presidenta ordena, a cau d’orella del seu guardaespatlles de confiança, que entri en acció.

I aquí s’acaba la pel·lícula. És frustrant, perquè, com deia abans, això és quedar-se a mig camí de la història.  És una llàstima, perquè el film tenia un bon estil, també a nivell visual, amb una encertada ambientació en un Palau de l’Elisi fred i ombrívol com un mausoleu, amb un guarda a cada passadís.  

HARPER (1966)

 

1966. USA (Warner Bros). Director: Jack Smight. 121 minuts. Color.

Guió: William Goldman. Novel·la: The Moving Target, de Ross Macdonald (1949).

Paul Newman (Lew Harper), Lauren Bacall (Mrs. Sampson), Robert Wagner (Allan Taggert), Julie Harris (Betty Fraley), Janet Leigh (Susan Harper), Arthur Hill (Albert Graves), Pamela Tiffin (Miranda), Shelley Winters (Fay Estabrook).  

L’ombra de Lew Archer

El detectiu Lew Archer de Ross Macdonald es va convertir en Lew Harper en aquesta versió de The Moving Target (1949), primera novel·la del cicle Archer. No és gens fàcil adaptar, Ross Macdonald. ¿Com es traslladen al cinema les seves originals pinzellades descriptives o aquelles frases que perfilen a l’instant un personatge? Un brillant estil literari necessita trobar un estil cinematogràfic paral·lel. Calia un gran director, no un Jack Smight qualsevol. El film compleix  bé amb la complicada trama i amb la brillantor dels diàlegs, però és incapaç d’arribar a l’àcid retrat social o al penetrant dibuix psicològic de Macdonald.

Passem a l’argument. Lew Harper, gràcies a la recomanació del seu amic advocat Albert Graves, investiga la desaparició de Henry Sampson, un milionari alcoholitzat. La senyora Sampson paga el detectiu però no sembla afectada pel cas. La filla del desaparegut, Miranda, despreocupada i lasciva, balla sobre el trampolí de la piscina per atreure l’atenció del pilot personal del seu pare, Allan Taggert. Però aquest prefereix redimir una cantant de jazz, de nom Betty Fraley, drogaaddicta. Completen la vistosa galeria de personatges Fay Estabrook, actriu en decadència aficionada a l’astrologia i a l’alcohol, i el seu pèrfid marit, Dwight Troy. La desaparició es converteix aviat en un segrest, i el to humorístic inicial -amb un Newman massa deixat anar- es tenyeix de sordidesa, nocturnitat i moments de gran violència. A part del cas, el film s’endinsa, amb escassa fortuna, en la vida personal de Lew Harper. Hi ha una senyora Harper, Susan, un divorci en marxa i, inesperadament, una última nit de caliu matrimonial. Harper, però, està condemnat a la solitud.

 Diu ella: “Do you hear me, Lew? I don’t love you. And you can get shot in some stinking alley and I’ll be a little sorry, sure, but that’s all! Just a little sorry”. El film agafa entitat criminal a la segona hora i acaba de manera molt convincent. De la lleugera primera part destaca una escena en un bungalow en què Miranda, ajaguda sensualment al llit, fa proposicions a Harper per provocar la gelosia d’Alan; quan el detectiu, davant de tanta insistència, accepta i tanca el llum, la noia, espantada, salta del llit.

Però les millors seqüències arriben al tram final, quan el to s’endureix, el cas es va resolent i gairebé tothom resulta que és culpable. Paul Newman, que ja s’ha posat seriós, es fica a la gola del llop i en surt escaldat. Rep una pallissa a la muntanya, on hi ha un temple que en realitat és un cau d’immigració il·legal, i encara rep més just després, en una baralla brutal en un magatzem de ferralla. Tot i la inferioritat física, se’n surt i va a desemmascarar els culpables. Són elèctrics els tiroteigs en què moren Taggert i Troy. Després només queden Harper i Albert, l’home a qui un petó de Miranda ha fet cometre un assassinat. Hi ha una conversa al cotxe sobre l’amistat i la veritat. Albert apunta Harper amb una pistola però no pot disparar. Obre els braços Harper, amb gest de desil·lusió (la imatge es congela). Desil·lusió pel món, per la gent i per tot. Això sí que és pur Ross Macdonald. 

BEAST (2022)

 

2022. USA, Islàndia, Sud-àfrica. Director: Baltasar Kormákur. 93 min. Color.

Guió: Ryan Engle, Jaime Primak Sullivan. Fot: P. Rousselot. Música: S.Price.     

Idris Elba (Dr. Nate Samuels), Iyana Halley (Meredith), Leah Sava Jeffries (Norah), Sharlto Copley (Martin Battles),     

L’esplendor de l’aventura modesta

El doctor Nate Samuels, de Nova York, arriba a Sud-àfrica amb les seves dues filles per refer-se de la mort recent de la seva dona, d’origen sud-africà. L’home, com és de rigor en aquests temps actuals, no va estar a l’altura de les circumstàncies en aquell tràgic període i se sent abatut. Ho expressa de manera  brillant: “I know that death walked up the steps to where my kids and my wife were sleeping, knocked on the door, and guess what? I wasn’t home”.

A la Reserva Mopani els acull un antic amic, l’indòmit Martin Battles, incansable lluitador contra els caçadors furtius. No hi ha res millor que una volteta per la reserva contemplant animals per refer els ànims i elevar l’esperit. El problema és que hi ha un lleó solitari per la zona, un lleó que es va quedar sense el seu clan per culpa dels furtius i ara s’ha convertit en un devorahomes.  Tribus senceres ha assassinat. Els Samuels i Martin Battles aviat veuen la seva tranquil·la excursió trasformada en una experiència terrorífica.

Aquesta pel·lícula és notable, per la llum i el color, per l’autenticitat del paisatge i per la tensió extrema de l’aventura que viuen els protagonistes. Els lleons, és clar, són digitals, però exceptuant alguna visible vacil·lació de mida en el devorahomes, tots són prou creïbles (fins a cert punt, és clar). Les dues filles fan alguna bestiesa, però en general no fan beneiteries ni heroïcitats que no pertoquin. És immillorable la participació de l’actor sud-africà Sharlto Copley, amb l’aplom de l’home que ho ha viscut tot. Idris Elba potser se sent eclipsat i al final es baralla contra el devorahomes cos a cos, i ja és un pèl massa.

En qualsevol cas, i més enllà d’alguns moments inversemblants, aquest és un film admirable, breu i concís, ben executat i bonic de veure. Ressuscita un dels gèneres més agradables de la històra del cinema -el film d’aventures de sèrie B- i ho fa amb tota solvència. El director islandès Baltasar Kormákur ha millorat força des d’Everest (2015).        

LES TROIS MOUSQUETAIRES: D'ARTAGNAN (2023)

 

2023. França, Alemanya, Esp., Bèl. Director: Martin Bourboulon. 121 min. Col.

Guió: Alexandre de La Patellière, Matthieu Delaporte. Novel·la: Les Trois Mousquetaires, d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet (1844).

Fotografia: Nicolas Bolduc. Música: Guillaume Roussel.    

François Civil (D’Artagnan), Vincent Cassel (Athos), Eva Green (Milady de Winter), Romain Duris (Aramis), Pio Marmaï (Porthos), Louis Garrel (Lluís XIII), Lyna Khoudri (Constance), Vicky Krieps (Anna d’Àustria), Éric Ruf (cardenal Richelieu).

Ombrívols mosqueters

Els alegres i coloristes mosqueters d’altres versions són introbables aquí, perquè els heroics personatges d’Alexandre Dumas (i el seu incansable negre Auguste Maquet, no l’oblidéssim pas) es presenten en aquest notable film amb un aspecte descolorit, grisós i poc vistós. De fet, brutegen i tot; sembla que no hagin vist una banyera en sa vida. El realisme brut, doncs, s’imposa, i ho fa amb tal claredat que també afecta al temps: no hi ha ni un sol dia clar, lluminós, assolellat en tota la pel·lícula. Realment es constata que són temps ennuvolats per a França. La corona del rei Lluís XIII, catòlic, perilla, per l’embat dels protestants de La Rochelle, aliats de la pèrfida Anglaterra, i per un enemic interior: el poderós i maquiavèlic cardenal Richelieu (molt maltractat per Dumas, per cert).

Un dels mèrits del film és, justament, que sap endinsar-se més que altres versions en els afers polítics, d’alta volada, que l’emmarquen. Hi ha aventura i acció, és clar, però la lleugeresa es descarta. Quan el gascó D’Artagnan, aspirant a mosqueter, es presenta a París, per exemple, i el primer dia ja “aconsegueix” tenir tres duels consecutius amb Athos, Porthos i Aramis, tota altra versió aprofita l’ocasió per fer una llarga seqüència lleugera i riallera; aquesta, en canvi, se salta els duels i passa de seguida a una molt ferotge batalla entre els mosqueters i els soldats de Richelieu.  

La pel·lícula, ben plantejada, monumental, rigorosa i fosquívola, destaca en les escenes de la cort, amb tenses converses entre el rei (excel·lent Louis Garrel) i la reina, però flaqueja en un punt essencial: D’Artagnan. No és poca cosa, és clar, perquè és el protagonista. François Civil, tou, sense mirada ni actitud, no deixa la menor empremta com a D’Artagnan, i el film se’n ressenteix. La seva història d’amor amb Constance fa pena de veure (l’actriu és pèssima, també).  Per sort, Eva Green com a Milady de Winter, l’espia del cardenal, i Vincent Cassel com a Athos, el mosqueter condemnat a mort, eleven el nivell i encenen la pantalla. N’esperem grans coses a la segona part del film, quan tot quedi al descobert i tot esclati (Les Trois Mousquetaires: Milady, que s’estrenarà a finals d’aquest mateix any).

El director Martin Bourbolon no és un geni, però té alguns moments bons, en especial en la seqüència en què la reina i el duc de Buckingham, enganyats per Milady, són sorpresos pels homes de Richelieu. Hi ha un exercici de fora de camp antològic. També cal esmentar una formidable cavalcada vora els espadats de Dover, que acaba de manera sorprenent. En el cantó negatiu, hem de lamentar una el·lipsi excessiva, quan D’Artagnan, ferit per Milady, trontolla per les teulades de la mansió i, tot seguit, com si res, es presenta a la pensió on fa estada (i li demana a Constance que li cusi la ferida, i ella, en comptes de dir-li que vagi al metge, ho fa, com si ho fes cada dia!).

65 (2023)

 

2023. USA. Guió i direcció: Scott Beck i Bryan Woods.  93 minuts. Color.

Fotografia: Salvatore Totino. Música: Chris Bacon.    

Adam Driver (Mills), Ariana Greenblatt (Koa), Chloe Coleman (Nevine).     

El dia final

Fa 65 milions d’anys els dinosaures van tenir un mal dia, pel que sembla: un meteorit enorme va impactar contra la Terra i, entre altres coses, els va extingir. El dia abans de tal catàstrofe, però, una nau extraviada procecent d’un planeta tecnològicament avançat, de nom Somaris, va fer un aterratge forçós al nostre planeta. Tothom a bord mor excepte el pilot, Mills, i una noieta que es diu Koa. Això és molt oportú per a Mills, perquè ell té a Somaris una filla amb greus problemes de salut i ara, ves per on, ja té un recanvi a mà. Aquestes coses fan una mica de pena, francament. Com a mínim, Mills i Koa tenen problemes per comunicar-se, perquè parlen idiomes diferents i, a més, l’aparell traductor està espatllat.

La pel·lícula, amb argument mínim, consisteix simplement en el periple que fan Mills i Koa des del coet atrotinat fins a una càpsula de salvament que ha sortit disparada del mateix coet i que es troba, ara, dalt d’una muntanya, a uns quilòmetres de distància. El film és fosc, nocturn i poc entretingut. Apareix, de tant en tant, algun dinosaure per fer passar l’estona, però, com és natural, es reserva l’aparició del Tyrannosaurus Rex per al tram final. Algunes heroïcitats excessives de la nena en qüestió arruïnen el desenllaç (ara, a les femelles, per més jovenetes que siguin, el valor no se’ls suposa, el tenen sí o sí). El millor del film arriba al darrer pla, quan la càpsula s’eleva cap al cel mentre cauen a dojo els meteorits -i, sobretot, el gran meteorit- que destruirà per sempre els grans rèptils que dominaven la Terra.     

AVATAR: THE WAY OF WATER (2022)

 

2022. USA. Director: James Cameron. 192 minuts. Color. 

Guió: J.C., R.Jaffa, A.Silver. Fot: Russell Carpenter. Música: Simon Franglen. 

Sam Worthington (Jake Sully), Zoe Saldaña (Neytiri Sully), Stephen Lang (Cor. Miles), Sigourney Weaver (Kiri Sully), Kate Winslet (Ronal).      

Incomoditat

Aquest és, sens dubte, el millor documental que s’ha fet mai sobre algunes regions costaneres del planeta Pandora. La qualitat hipercristal·lina de la imatge arriba al súmmum quan la càmera s’endinsa en el món subaquàtic i ens mostra, en tot el seu esplendor -o, fins i tot, més enllà del seu esplendor natural- l’exhuberància infinita de la fauna i la flora pandoresca. James Cameron, de nou, ha expandit les fronteres de l’experiència cinematogràfica.

Dit això, però, hem de remarcar amb certa incomoditat que aquest film no és tan sols un documental. Resulta que també és un llargmetratge de ficció, la continuació de l’exitós Avatar de l’any 2009. Han passat setze anys des de la primera invasió humana de Pandora i Jake Sully -l’humà que va renegar de la humanitat- ara és únicament un na’vi (és a dir, un barrufet allargassat amb cua), cap d’un honorable clan forestal, els Omatikaya. Casat amb Neytiri, és pare de quatre fills. Els humans, venjatius de mena, ataquen, i Jake, per evitar posar en perill la tribu, fuig amb la família i, tots volant vistosament, arriben a la zona costanera on viu el també molt honorable clan Metkayina. Són tots com indis blaus, realment. La ciència-ficció és purament un vernís.

A Jake Sully li deuen importar un rave els Metkayina, perquè s’hi estableix ben de gust, sense por que vinguin els humans, encapçalats pel ferotge coronel Miles, i ho destrossin tot. La pel·lícula, d’èxit colossal, va ser criticada durament pel seu guió, i no m’estranya, perquè tot és de segona mà, més vist, suat i vell que l’anar a peu: els conflictes entre els adolescents reials dels dos clans, la història del noi i la balena (s’hi fa amic perquè li treu un clau!), la comunicació espiritual amb la naturalesa i els ancestres… Els diàlegs fan pena, especialment quan volen sonar profunds: “Water connects all things: life to death, darkness to light”.

En fi, les tres hores no s’acaben mai. El més paradoxal és que quan veus la part més documental, et preguntes què fas mirant aquesta pel·lícula, però quan arriba l’hora final -l’acció desfermada, les morts inesperades, els enfrontaments èpics, els salvaments al darrer moment, les picades d’ullet a Titanic (sí, hi són!)- és tot tan tronat, gastat i sofregit que acabes enyorant aquella badallant hora anterior contemplant la maleïda peixera.