10: THE GLASS MENAGERIE. Tennessee Williams

The Glass Menagerie (Figuretes de vidre, segons una traducció catalana de Bonaventura Vallespinosa), estrenada el 1944, no pertany al cicle d’obres violentes (violent plays) de Tennessee Williams (1911-1983). Aquí no hi ha castracions, violacions, lobotomies ni canibalisme. És un drama petit, de perfil baix, sense estridències i molt ben desenvolupat, que transcorre en un piset de St.Louis. Laura Wingfield és una noia molt tímida, tant que és incapaç d’enfrontar-se al món. Va començar un curset de mecanografia, però el va abandonar perquè els nervis la col·lapsaven. Aquesta timidesa patològica deriva d’un petit defecte fisic, una cama més curta que l’altra. Reclosa a casa, la fràgil i esporuguida Laura Wingfield es distreu amb la seva col·lecció d’animalets de cristall (són tan simbòlics que donen títol a l’obra: “menagerie” significa casa o col·lecció de feres).

La mare, Amanda, està preocupada pel futur de la seva filla, i, descartat l’aprenentatge d’una professió, només veu una possibilitat: un marit. Llavors Tom, el germà, convida un company de feina a sopar. La mare s’escarrassa per deixar el pis net i lluent. El noi es diu Jim, i és simpàtic i agradable. Ja es coneixien de l’Institut amb Laura; ella l’admirava a distància, ell ni sabia que ella existia. Quan els deixen sols, connecten immediatament. En Jim li diagnostica complex d’inferioritat i l’anima a superar-lo. S’evapora la timidesa de Laura. Ballen. Però el pis es estret i topen contra la taula. Un animalet de cristall cau a terra. És l’únic unicorn de la col·lecció, i se li ha trencat la banya. Ara és un cavall com els altres. Comenta la Laura: “The horn was removed to make him feel less –freakish! Now he will feel more at home with the other horses”. Parla de l’unicorn, parla d’ella. La nit és màgica. En Jim li fa un petó. És el clímax, i a l’acte ve la davallada. En Jim no és lliure, està enamorat d’una noia que es diu Betty, es casaran molt aviat. “Being in love has made a new man of me”, declara, i poc després se’n va. La decepció a casa dels Wingfield és total. Emmudeix la Laura, que ha regalat l’unicorn a en Jim. Una obra admirable.  

9: AL FAR. Virginia Woolf

Traducció: Helena Valentí

Al Far (To the Lighthouse) és potser la millor novel·la de Virginia Woolf (1882-1941). No és fàcil la seva lectura, perquè a vegades és complicat saber a qui cal atribuir les observacions, els sentiments, les emocions o les reflexions descrites. El punt de vista canviant (focalització múltiple), els pocs diàlegs i l’escassa acció obliguen a llegir la novel·la amb calma i molta atenció. Superats aquests obstacles, la recompensa és enorme, perquè les revelacions de la mirada introspectiva de Virginia Woolf són inigualables. La veritat de la vida, que és la matèria de què està feta la millor literatura, emergeix amb una força admirable.  

 Al Far descriu bàsicament dos dies de la vida de la família Ramsay, dos dies d’estiu a l’illa d’Skye, a les Hèbrides escoceses, separats per deu anys (1910 i 1920). A la primera part de la novel·la –“La finestra”- hi ha la família al complet, amb els vuit fills i la càlida presència de la bonica senyora Ramsay, il·luminant cada estança de la casa i apuntalant el seu marit, professor de filosofia tan preocupat per la seva obra que oblida l’essencial de la seva vida. L’home no ignora, però, el destí de tot plegat: “Tothom té permís, fins i tot els herois moribunds, de preguntar-se què diran els homes després de la mort. La fama durarà quant, dos mil anys?  (es va preguntar irònicament el senyor Ramsay fitant l’arbust) No res si t’ho mires des del cim de la muntanya que s’enlaira per sobre l’ermot immens del temps. La pedreta que hom mou distretament amb un cop de peu sobreviurà fins i tot a un Shakespeare.” (Pàg. 50, capítol 6). (The very stone one kicks with one’s boot will outlast Shakespeare.)

Les reflexions de la senyora Ramsay sobre l’imparable pas del temps van en una altra direcció: “Ai, però ella no volia que James es fes gran, ni un dia més gran, i Cam tampoc. Aquests dos, li agradaria de reservar-se’ls tal com eren, entremaliats dimoniets, deliciosament angelicals, i que mai els hagués de veure transmutats en monstres camallargues. Res no la rescabalaria de la pèrdua.” (Pàg. 74, capítol 10)

Afegeixo dues interessants reflexions d’aquesta primera part:

Era de debò extraordinari que haguessin continuat existint (els Manning) durant tots aquells anys sense que ella s’aturés a pensar mai en ells. Moltes coses havien passat a la seva vida durant aquells anys. I tanmateix era probable que Carrie Manning tampoc no hagués pensat mai en ella. Idea que (la senyora Ramsay) trobà força estranya i desagradable. (Pàg. 107, capítol 17)

“Les amistats, fins i tot les més fermes, són d’una fragilitat paorosa”. (Pàg 109, capítol 17). (Friendships, even the best of them, are frail things.)

La segona part –“El temps passa”- és un interludi cruel: la senyora Ramsay ha mort, com també la seva filla Prue, de part, i un altre fill Andrew, a la guerra. A la tercera part –“El far”- només el pare i dos fills, Cam(illa) i James, són a la casa de l’illa de l’Skye. La visita al far, suspesa fa deu anys per culpa del mal temps, ara finalment es fa, i els dos fills, d’entrada enfadats, s’acaben reconciliant amb el pare. Des de la distància, els contempla Lily Briscoe, pintora convidada a casa dels Ramsay. Fa deu anys havia començat un retrat de la senyora Ramsay i del seu fill James, i ara el completa. El record de la inoblidable senyora Ramsay (homenatge de Virginia Woolf a la seva mare) omple d’emoció tota aquesta tercera part.  

Quin sentit té la vida? I vet aquí –la pregunta no podia ser més senzilla; a més, era una pregunta amb tirada a enganxar-se damunt teu, a mesura que passaven els anys. La gran revelació no s’havia produït mai. Potser no es produïa mai. Però es produïen petits miracles quotidians, il·luminacions, llums petits que s’encenien inesperadament en la fosca; com ara aquest. Aquest, i aquell i aquell altre; ella al costat de Charles Tansley i davant l’ona que rompia; la senyora Ramsay fent-los fer les paus; la senyora Ramsay dient “Vida, atura’t aquí”; la senyora Ramsay convertint el moment en quelcom de permanent (com s’escarrassava ella, Lily, en un altre pla, per convertir l’instant en quelcom de permanent) –allò era el que se’n diu revelacions. Enmig del caos sorgia una forma; el moviment i la fluïdesa exterior (va mirar la corredissa del núvols i el tremolor de les fulles) era fixat, transmutat en quelcom d’estable. Vida,atura’t aquí, deia la senyora Ramsay. “Senyora Ramsay! Senyora Ramsay!” repetí Lily. A ella li devia aquella revelació. (Pàg 189, cap. 3 d’El far)  

¿No hi havia cap guia, ni cap recer, i era tot com un miracle, i no hi havia més remei que saltar del pinacle d’una torre a l’aire? ¿Era la vida realment això, fins i tot per a la gent d’edat? ¿Aquesta cosa desconcertant, inesperada, desconeguda? Durant un segon va creure que si els dos (ella, Lily, i el senyor Carmichael) s’aixecaven, allí, en aquell moment, enmig de la gespa, i exigien una explicació de per què era tan breu, tan inexplicable, i ho deien amb suficient violència, com dos éssers humans tal com cal, amb dret a una explicació completa, parlaria, aleshores sí, la bellesa es redreçaria , l’espai es tornaria a omplir, els absurds ornaments agafarien un altre cop forma; si els dos cridaven amb força suficient tornaria la senyora Ramsay. “Senyora Ramsay!” va dir en veu alta, “Senyora Ramsay!” Les llàgrimes li rodolaven cara avall. (Pàg. 208, capítol 5 d’El far)

8: LA VENUS D'ILLA. Prosper Mérimée

Prosper Mérimée (1803-1870) va ser un escriptor romàntic que, paradoxalment, tenia un estil molt aplomat i clàssic. Juntament amb Colomba, un dels seus millors relats és La Venus d’Ille (1937), que pertany al gènere fantàstic. Té la gràcia afegida que passa al Rosselló, al poble d’Illa. No hi falta certa burla, molt francesa, sobre els usos i costums provincians –en aquest cas,  catalans. El narrador, parisenc que baixa del Canigó, visita un antiquari d’Illa, que li mostra una Venus romana de bronze. Va ser trobada casualment sota una olivera. La Venus és bellíssima però té un aire arrogant i una mirada de menyspreu. Hi ha una altra Venus a la història, una noia catalana ben viva i formosa que està a punt de casar-se amb el fill de l’antiquari. El narrador es mostra decebut amb aquest xicot perquè sembla que admira més la fortuna de la seva muller -el fenomenal dot que rebrà- que no la seva bellesa: “Je suis profondement choqué de voir un jeune homme paraître plus touché de la dot que des beaux yeux de sa future.”

La nit de noces el narrador experimenta un gran malestar: “Je me couchai; mais le sommeil fut long à venir. Toutes les scènes de la journée se représentaient à mon esprit. Je pensais a cette jeune fille si belle et si pure abandonnée à un ivrogne brutal. Quelle odieuse chose, me disais-je, qu’un mariage de convenance! Un maire revêt une écharpe tricolore, un curé une étole, et voilà la plus hônnete fille du monde livrée au Minotaure! Deux être qui ne s’aiment pas, que peuvent-ils se dire dans un pareil moment, que deux amants achèteraient au prix de leur existence?” Però la Venus de bronze impedeix la nit de noces. El nuvi, el mateix dia del casament, mentre s’entretenia jugant a pilota –el jeu de paume-, havia posat l’anell, que li feia nosa, al dit de la Venus de Bronze. Una decisió fatal, perquè Venus reclama el seu “marit” i el mata amb una abraçada brutal. També es pot interpretar que Venus, la deessa de l’amor, castiga durament un home tan fred i poc enamorat. L’antiquari, abatut, mor pocs mesos després i la seva dona decideix fondre la Venus i convertir-la en una campana per a l’església d’Illa. Però el poder dels déus pagans és immens, i el relat acaba amb la notícia que des que la campana toca a Illa, les vinyes ja s’han glaçat dues vegades: “Depuis que cette cloche sonne à Ille, les vignes ont gelés deux fois.” Un fenomenal relat de Prosper Mérimée. 

7: ILÍADA. Homer

Traducció: Pau Sabaté

Francament, jo ja havia llegit una Ilíada en català, però ara, gràcies a aquesta nova traducció que ha fet el jove Pau Sabaté, m’ha agradat molt més. Els hexàmetres llisquen amb una gran força poètica i, alhora, amb molta naturalitat. Mirem, per exemple, quina llengua més viva parla Aquil·les (Cant XVI, 7-10): 

-¿Com és que plores, Pàtrocle, com una nena petita

que se’n va corrents a la mare i a coll insisteix que la pugi,

i se li agafa al vestit, quan vol caminar li fa nosa

i se la mira tota plorosa, aviam si la puja?

Aquests quatre versos, en la versió de Manuel Balasch (Proa, 1997), fan així:  

-Doncs, per què plores, Patrocle, com una nena petita

que va darrere la mare perquè l’agafi, i s’encasta

al seu vestit i reté la dona per pressa que tingui,

i se la mira plorant, això fins que ella l’agafa. 

Aquest fabulós “aviam” de Pau Sabaté marca la diferència. En fi, el dia que va aparèixer aquesta Ilíada en català, com el dia que es va publicar Eugeni Oneguin, van ser dos dies històrics -aquests, sí- per al nostre país.     

Més propers que mai he sentit els herois homèrics, com si haguessin saltat a l’esplanada de Troia ahir mateix. 

Molts fragments memorables hi ha la Ilíada. Podríem repassar, per exemple, la covardia de Paris al Cant III.

Paris, de la mort a la vida

Al Cant III, Paris, també anomenat Alexandre, es troba de cara el ferotge Menelau, el primer marit d’Helena, i... fuig corrents. Hèctor, el seu germà, reacciona dedicant-li unes paraules duríssimes (“una túnica de pedres!”).

Tan bon punt el va veure aparèixer Alexandre que als déus s’assemblava

a primera línia, el cor va fer-li un sotrac tot de sobte

i cap a l’estol dels companys, fugint de la mort, reculava.

Com un que veu una serp i gira cua i s’aparta,

a les valls frondoses d’una muntanya, i la por se n’empara

i se’n torna enrere i la blancor li amara les galtes,

així se’n va tornar dins l’estol dels troians orgullosos,

per por del fill d’Atreu, Alexandre que als déus s’assemblava.

Hèctor, en veure’l, el va avergonyir amb paraules d’injúria.

-Mal Paris, carabonic, femeller que enganyes les dones,

ja et podies quedar sense fills i et podies morir sense esposa! (...)

¿No penses anar a plantar cara a Menelau, amic d’Ares?

Així sabries de quin mortal tens l’esposa ufanosa

i no et servirien de res ni l’arpa ni els dons d’Afrodita,

ni els cabells, ni la cara bonica, quan per la pols rodolessis.

Són ben porucs els troians, que, si no, ja duries posada,

per tot el mal que els has fet, una túnica feta de pedres.   

Paris, avergonyit, intenta salvar el seu nom proposant que la guerra es resolgui en un combat individual entre ell i Menelau. Els grecs hi estan d’acord, no cal dir-ho, perquè Menalau és un guerrer molt superior al carabonic Paris. De seguida es confirma, però quan Menelau està a punt de matar Paris... apareix Afrodita molt oportunament (379-382)  

Menelau va tornar a abraonar-s’hi, tot ple de desig de matar-lo

amb la llança feta de bronze, però va arrabassar-lo Afrodita

sense esforç, com fan els déus, i el va cobrir amb molta boira

i el va aviar a la cambra nupcial fragant i olorosa.    

Curiosament, però, Helena no el rep amb gaire alegria:

-Veig que has tornat de la guerra. Per mi, ja podia matar-t’hi

l’home fort que m’era marit abans que tu ho fossis. 

Helena, però, canvia d’opinió de seguida i no vol pas que Paris torni al combat, no fos cas que Menelau el “domés amb la llança”. És un bon detall que  Paris, que ha vist la mort de ben a prop, se senti ara més viu que mai, amb un desig sexual més encès que mai.   

Vinga, gaudim de l’amor colgats ben a prop l’un de l’altre,

que mai com ara el desig no m’havia cobert les freixures,

ni tan sols quan m’allunyava de l’avinent Lacedèmon

després de raptar-te, vogant amb les naus que pel mar van fent via,

i a l’illa Rocosa vaig jeure amb tu per primera vegada,

tal com ara et desitjo i el dolç deler se m’emporta.

 Nota: És curiosa la presència constant, en la traducció de Pau Sabaté, de la paraula “freixures” (les entranyes). No ho critico, ja em sembla bé. 

6: LES FURES. Llorenç Villalonga

Cap novel·la de Llorenç Villalonga no m’agrada tant de rellegir com Les fures (1967), especialment la primera part, en què el narrador rememora el càlid món de la seva infantesa en una Mallorca “encara sense el martiri de les ràdios i les motocicletes”. Xim el ferrer és el centre moral del poble. Símbol d’un món que mor, no sobreviu a l’arribada de la modernitat. Sí que ho fa en Joanet, beneit entre els beneits, que acaba com a gigoló de turistes –“Era com un canet: havia d’agradar a les senyores velles”- i a la presó per tràfic de cocaïna.  

Un món sense ràdios ni motocicletes

A Bearn vaig passar els anys millors de la infantesa. Sabem que la Humanitat és desventurada, que la Història és un aplec de crims, i que Pascal ens considera abandonats dins una illa deserta, sense objectiu ni nord... Tot això pot ésser veritat, però en el meu record Bearn segueix essent una Arcàdia.

Imaginau un llogaret d’antany, encara sense el martiri de les ràdios i les motocicletes, de només un centenar de cases, petites i colrades, emparades per una església antiga, immutable i nova, igual que quan la construïren. A la plaça, empedrada i guarnida amb set arbres esponerosos, el ferrer i el fuster del poble treballen quan tenen feina, i quan no en tenen seuen davall els arbres i conversen del temps. El ferrer, anomenat Xim, és un jove formal i afectuós que de vegades em porta a be-coll i em deixa muntar a les bísties que li duen a ferrar. Ell fou el primer que em despertà el gust pels exercicis físics: penjà una corda al corral perquè jo la pujàs de braó. Era fort, net, i tenia molt bones mans per a l’ofici. Jo l’admirava de veres. (Pàgs. 9-10) 

El paisatge a la literatura 

Vet aquí el poble. I què direm del paisatge en què s’assenta aquest llogaret d’ègloga? Fins a Rousseau i Bernardin de Saint-Pierre, el paisatge ha comptat poc en literatura. Els romàntics l’inventaren i l’esgotaren tot d’una. El paisatge són arbres, terres, roques: objectes inanimats, o quasi, iguals avui que en temps dels romans, descrits ja una vegada per sempre. El dramatisme d’una història no està en el regne vegetal ni en el mineral. És de l’home, que cal ocupar-nos. Si he parlat de l’església, de la posada de Bearn o de l’abeurador barroc de la plaça, és perquè darrere aquestes coses hi ha, en carn viva, l’home que les ha creades. Darrere les muntanyes hi ha la mà de Déu –eterna, immutable- i a nosaltres només ens toca emmudir. (Pàg.13) 

Na Coloma

Amb nou anys, el jove protagonista de la novel·la ja vol anar a córrer món. Però na Coloma, companya de joc, no pensa acompanyar-lo. Per entendre bé el final d’aquest fascinant diàleg cal recordar que “es xots” són els xais.

Na Coloma era l’únic objecte de la meva vida mentre la tenia devora i la tocava; però, tot d’una que s’acabava el poder màgic del contacte i de la presència, la meva imaginació volava esburbadament per altres mons i sentia nostàlgies imprecises de coses desconegudes, que m’era impossible concretar.

De vegades parlava amb en Joanet.

-No t’agradaria anar a córrer món?

Deia que sí amb el cap. Jo el mirava amb desconfiança.

-Però tothom diu que t’has de casar amb na Margalideta.

-Ella pot venir amb noltros.

-Bajà, es casats no van a cercar aventures.

No sabia què es pescava. Sempre deia que sí a tot. Un sí de la seva boca no tenia valor. Na Coloma, en canvi, raonava:

-Beneit, i què et penses que veuries, si anaves a córrer món? Per ventura et quedaries sense dinar.

-Per què m’havia de quedar sense dinar?

-Si arribaves a un lloc desert...

-Caçaria. Menjaríem fruita.

-Quina fruita?

-Sa que hi hagués.

-No siguis boig. Estam tan bé aquí... Jo, diumenge, he d’estrenar un vestit nou, un vestit de color de rosa.

Un vestit de color rosa... Havent-hi al món coses tan misterioses, tan desconegudes... La mirava amb ràbia.

-Jo te l’esquinçaré, es vestit!

-I ara!

-Dic que te l’esquinçaré, ja ho veuràs.

Però la ràbia cedia lloc a la tristesa.

-Vols dir que no fugiries amb mi, si t’ho demanava?

-Fugir, per què? Ni tu mateix ho saps! Es capellanet nou se n’ha d’anar fora Mallorca, a convertir salvatges, que per ventura se’l menjaran.

Ho havia sentit dir. Era missioner i els superiors parlaven d’enviar-lo al Japó. Hi havia antropòfags, al Japó? Vaig reaccionar virilment.

-Ell, però, no té por. És un heroi. Se n’hi anirà satisfet.

-També es xots se’n van satisfets a s’escorxador.

Les observacions de na Coloma sempre feien pensar i provocaven la controvèrsia.

-Però es xots no ho saben, que estiguin en perill, i ell sí.

-Idò és més beneit que es xots. (Pàg. 27)

5: CONTES D'AMOR. Herman Hesse

Traducció: Lourdes Bigorra

Pocs escriptors han descrit amb tanta subtilesa i sensibilitat l’ànima adolescent com Hermann Hesse (1877-1962). El trasbals de l’adeu a la infantesa, els primers amors, els bonics ideals encarats a la dura realitat, l’amistat... Són inoblidables dues novel·les: Demian (1919), un pervers relat sobre l’amistat, i, especialment, Sota la roda (1906), una obra molt punyent sobre un nen molt brillant en els estudis, el qual, espremut sense descans al llarg dels anys, acaba suïcidant-se.

Contes d’amor comença amb una bonica història d’amor: “El cavaller sobre el gel”. Un noi de catorze anys desitja fer un petó a Emma Meier, la noia més bonica de Gerbersau. Un dia, lliscant pel riu gelat, topa amb ella i després patinen junts una estona.

Ella no em va contestar res, però em va agafar la mà amb els seus dits delicats, que em transmetien la seva escalfor a través dels guants. Jo em sentia neguitós com en un somni estrany. Una sensació en què es barrejaven la felicitat, la vergonya, la calidesa, el desig i la perplexitat gairebé em va deixar sense respiració. Vam córrer plegats ben bé un quart d’hora. Llavors, en un moment de descans, va deixar anar suaument les seves mans petites, va dir “Moltes gràcies” i va continuar endavant, mentre jo em treia la gorra amb retard i em quedava una bona estona plantat en el mateix lloc. Fins molt més tard no em vaig adonar que en tot aquell temps ella no havia dit ni una paraula.

El gel es va fondre i no vaig poder repetir el meu intent. Va ser la meva primera aventura amorosa. Però van haver de passar molts anys abans que es complís el meu somni i la meva boca es posés sobre els llavis vermells d’una noia. (Pàg. 9) (Traducció: Lourdes Bigorra)

El conte més llarg d’aquest recull és el sensacional “El prometatge” (publicat el 1908), un relat còmic i emotiu sobre els penosos intents d’un venedor de llenceria de trenta anys, baixet i rídicul, per trobat xicota. 

4: EL GRAN GATSBY. F. Scott Fitzgerald

Traducció: Ramon Folch i Camarasa

Després de tornar a llegir aquesta fascinant novel·la (The Great Gatsby, 1925), em pregunto si Gatsby és un personatge únic o un personatge impossible. ¿Es pot conservar als trenta-dos anys, i amb un tèrbol currículum laboral al damunt, una innocència romàntica tan immaculada? No ho sé, però Francis Scott Fitzgerald (1896-1940) ho explica amb una força poètica extraordinària: “Per força degué haver-hi moments, fins i tot aquell vespre, en què Daisy no quedà a l’altura dels somnis de Gatsby, i no pas per culpa d’ella, sinó per causa de la colossal vitalitat de la il·lusió d’ell. Una il·lusió que havia anat més enllà d’ella, més enllà de tot. Gatsby s’hi havia llançat amb passió creadora, augmentant-la constantment, adornant-la amb totes les plomes brillants que trobava al seu pas. Cap volum de foc o de frescor no pot competir amb el que un home pot arribar a emmagatzemar en el seu cor fantasmal.” (Pàg. 95)

La història de Gatsby és senzilla: un noi pobre aspira a casar-se amb una noia rica. Escurça la distància social enriquint-se, fabricant-se una personalitat i comprant una mansió a Long Island. El veí de Gatsby i narrador de la novel·la, Nick Carraway, li descobreix la impostura molt aviat, però l’acaba admirant, per la tenacitat amb què persegueix el seu somni. Tan inoblidable com Gatsby és Carraway. Estem amb ell quan diu aquestes últimes paraules a Gatsby: "Són una colla de podrits. Valeu més vós sol que tots aquests brètols plegats”. (Pàg. 150) La seva indignació també és la nostra quan, al final, iguala Daisy a Tom, el seu brutal marit: “Tom i Daisy, tots dos, eren éssers negligents: esclafaven coses i persones, i després reculaven i es retiraven en llurs diners o en llur vasta negligència i en allò indefinible que era el que els mantenia units, i deixaven que d’altres escombressin la trencadissa que ells havien fet...” (Pàgs. 174-175). És tràgica la vida de Gatsby, que s’ho juga tot a una carta i perd. El passat no es pot reviure. Daisy fuig i Gatsby, a la piscina, espera -o ja no espera- la seva trucada. “Jo sospito que Gatsby mateix no creia que el missatge arribés; i potser ja tant li feia. Si això era cert, devia tenir la impressió que havia perdut el vell món càlid, que havia pagat molt car el fet de viure durant massa temps d’un sol somni.” (1) (Pàg. 157)

Moltes coses es poden dir d’El gran Gatsby, però la novel·la és molt millor que qualsevol comentari. No puc evitar copiar-ne la llegendària última frase: “Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat.” (2)  

(1) If that was true he must have felt that he had lost the old warm world, paid a high price for living too long with a single dream.

(2) So we beat on, boats against the current, borne back ceaselessly into the past.

3: EUGENI ONEGUIN. Aleksandr Puixkin

Traducció: Arnau Barios

“Tota la literatura russa que estimem ve de Puixkin”, diu amb raó Arnau Barios, l’intrèpid traductor d’Eugeni Oneguin (1833), i per això és tan emocionant tenir aquest llibre a les mans, i llegir-lo, i un cop llegit, tornar-lo a obrir de tant en tant i rellegir a l’atzar alguna de les 389 estrofes de catorze versos (ABABCCDDEFFEGG) que el talentós Arnau Barios, alternant octosíl·labs i decasíl·labs per no deixar-hi la pell, ha traduït amb gràcia infinita. Viu pletòric, el català, en aquesta traducció.

Eugeni Oneguin té tres personatges principals. El primer no és Oneguin sinó el propi Puixkin, entranyable autor que treu el cap cada dos per tres, per fer aclariments, comentar la jugada, fer broma, exposar les seves passions més privades (els peuets!), etcètera. Amb aquesta estrofa, per exemple, acaba el tercer capítol.

I finalment ella sospira,

s’alça del banc, comença a caminar.

Però, al passeig, tan bon punt gira,

troba que al seu davant, dret, hi ha

l’Eugeni, amb la mirada ardida,

temible com una ombra que intimida.

Com si l’hagués cremat un foc,

s’atura aquí, no es mou de lloc.

Com continua la trobada brusca,

amics, ho contaré més tard.

No em veig amb cor de fer la meva part,

que una xerrada llarga ofusca

i em cal descansar un xic, sortir a fer un tomb:

després ho reprendré des d’aquí on som

La noia que sospira al primer vers és la pobra Tatiana, una noia de pagès, sincera i ingènua, que un bon dia s’enamora d’Eugeni Oneguin, un dandi desmenjat que acaba d’arribar de Sant Petersburg. Sí, desmenjat. Així el retrata Puixkin en els seus darrers temps a la capital.

Ja no s’enamorava de les belles

sinó que, a contracor, feia el galant.

¿L’abandonaven? Descansava d’elles.

¿Li deien “no”? Es refeia en un instant.

Ja les cercava amb apatia

ja les deixava i no les compadia,

li eren igual l’amor, l’enuig...

Així fa l’hoste indiferent que fuig

de casa, al tard, a jugar al whist,

s’hi està una estona, deixa el joc

i marxa tot seguit del lloc,

torna, s’adorm i, sense res previst,

a l’endemà, de nou despert,

on anirà a la nit no sap del cert.   

Se sol dir que aquesta novel·la en vers té poc argument. Potser és cert, però l’argument que hi ha es recorda, i ningú que l’hagi llegida no oblidarà el malencònic final ni, al sisè capítol, el tràgic final de Lenski (un duel en una obra de Puixkin? que estrany!), meravellosament descrit a l’esfrofa 32 per la imbatible parella Puixkin-Barios.  

Immòbil jeu; estranya, al front,

mostra una calma decandida.

Té foradat el pit, per on

raja la sang; surt baf de la ferida.

A penes fa un instant hi havia,

en aquest cor, la poesia,

l’odi, l’amor i l’esperança,

la sang en bull, la vida en dansa;

ara tot és silenci i fosquedat,

igual que em una casa buida:

ningú no hi viu i no se’n cuida,

han clos els finestrons, han enguixat

els vidres. La mestressa és lluny, des d’ara.

No se’n sap res. Qui sap on para.    

2: EL PODER I LA GLÒRIA. Graham Greene

Traducció: Ramon Folch i Camarasa

Em sorprèn que, en algunes llistes recents de les millors novel·les en anglès (BBC, The Guardian), ja no hi figuri El poder i la glòria (The Power and the Glory, 1940), substituïda, com a representant de l’obra de Graham Greene (1904-1991), per The Heart of the Matter o The End of the Affair. És injust, al meu entendre, perquè la profunditat moral, psicològica i espiritual d’El poder i la glòria és inigualable. The End of the Affair és una gran novel·la, sens dubte, però no té un itinerari físic i moral tan impressionant.     

És possible que el fet que el protagonista sense nom d’El poder i la glòria sigui un capellà catòlic que pateix persecució religiosa (a Mèxic, durant la Guerra Cristera, 1926-1929), constitueixi una barrera psicològica infranquejable per als crítics actuals. No hi ha època sense prejudicis. El fet que aquest capellà no sigui precisament un model de virtuts -l’alcoholisme és el menor dels seus pecats- no canvia les coses.   

La primera frase ja ens situa de ple en un món desolat: ”Mr. Tench sortí a buscar el cilindre d’èter, sota el sol flamejant de Mèxic i en la pols calcinada. Uns voltors, des de la teulada, el van mirar amb indiferència: l’home encara no era una carronya.” El capellà intenta fugir en un vaixell però un nen, que afirma que la seva mare es mor, l’obliga a tornar cap a l’interior; i ell ho fa, a contracor, perquè ha de complir amb el seu ministeri sagrat. Vol i dol, el capellà; desitja morir com un màrtir i vol sobreviure a qualsevol preu, aspira a la redempció i a la glòria i percep en aquesta aspiració un ridícul acte de vanitat.

El capellà té un antagonista, un tinent de la policia que el persegueix incansablement. El tinent prefereix que els capellans abandonin la religió i es casin amb les seves majordones que no pas executar-los, perquè així són “testimonis vivents de la feblesa de la seva fe”.  

És prodigiosa, aquesta novel·la, un itinerari fascinant per la terra de la desolació i de l’esperança caducada. No hi ha pàgina que no contingui una petita meravella.

En copio algunes.

“Començà a resar, tot sotragat per la passa relliscosa de la seva mula, amb la llengua entortolligada pel conyac: ‘Que m’agafin aviat... Que m’agafin...” Havia provat d’escapar-se, però era com el rei d’una tribu de l’Àfrica Occidental, esclau del seu poble, que ni tan sols pot ajeure’s quan els vents deixen de bufar.” (Pàg. 27)

 “El minyó sortí de la barraca i els mirà: tothom mirava. Era com una corrida: l’animal estava cansat i ells sotjaven el moviment següent. No era que fossin durs de cor; contemplaven el rar espectacle de quelcom pitjor que ells mateixos.” (Pàg. 57)

 “No, si hagués estat humil com el padre José, ara viuria a la capital, amb la Maria, i gaudiria d’una pensió. Era orgull, orgull demoníac, allò de jeure allà i oferir la seva camisa a un home que volia trair-lo. Fins i tot els seus intents de fugida havien mancat d’autèntica voluntat per part seva, a causa de l’orgull; el pecat que havia fet caure els àngels. En trobar-se que era l’únic capellà que quedava a l’Estat, el seu orgull havia crescut encara; es creia ser un hàbil trapella que anava d’ací d’allà, portant Déu a la gent, amb perill de la vida; un dia o altre li ho premiarien, allò...” (Pàgs. 117-118) 

“Les idees simples de l’infern i del cel s’agitaven en el seu cervell: aquella vida sense llibres, sense cap contacte amb persones instruïdes, havia anat desprenent de la seva memòria tot el que sabia excepte l’esquema més simplificat de la doctrina.” (Pàg. 85)

“’D’aquí a tres dies’, es digués, ‘seré a Las Casas; m’hauré confessat i hauré estat absolt...’ El record de la nena a tocar de les escombraries l’escometé automàticament, amb un amor dolorós. Què en traieu de confessar-vos si estimeu el resultat del vostre crim?” (Pàg. 207)

(És una llàstima que, tenint en compte que en català disposem de la fabulosa traducció de Ramon Folch i Camarasa, aquest llibre estigui fora de circulació.)

1: AL VOSTRE GUST. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva.

Vist el panorama, em ve de gust començar aquest llarg periple literari amb una comèdia de Shakespeare. Podia haver escollit El somni d’una nit d’estiu, per la fascinant barreja de tres mons; o Nit de reis, per l’encant de la seva soferta protagonista; o Tot va bé si acaba bé o Els dos cavallers de Verona, perquè voregen la tragèdia; o Les alegres casades de Windsor, farsa impecable; o... Però he triat Al vostre gust perquè és la més airejada, la més alegre i despreocupada, una pura festa verbal que esquiva tot drama.

El primer acte, però, no ho fa pensar, perquè hi ha dos germans enfrontats, el malvat Oliver i el pobre Roland; un duc despietat, Frederic, que va enviar el seu germà a l’exili; i dues noies, Cèlia, filla del duc despietat, i Rosalina, filla del duc exiliat, que són molt amigues, però ja se sap com acaben aquestes coses. El duc Frederic, justament, adverteix a la seva filla que Rosalina és un perill:

És més subtil que tu: la seva calma,

el seu silenci i la seva paciència

parlen al poble, que es compadeix d’ella.

Ets càndida! ¿No veus que et roba el nom?

Brillaràs més i tindràs més virtuts

si ella se’n va.    

El conflicte, doncs, està servit, però no passa del primer acte. La resta de l’obra és tot diversió i lleugeresa. Cèlia i Rosalina fugen de la cort amb el seu bufó Pedra-de-toc i s’instal·len al bosc d’Arden, on no corre pas poca gent: el duc exiliat i el seu seguici, amb Jaques el malencònic com a estrella solitària (és memorable el seu discurs sobre les set edats de la vida); pastors, un pagès, un vicari, i fins i tot el pobre Roland. Aquest xicot, perdudament enamorat de Rosalina, es dedica a plantar versos als arbres: “L’argent sembla purpurina / al costat de Rosalina.” Pedra-de-toc, sempre a punt, en fa versions més lascives: “Dolça fruita s’endevina / en el cos de Rosalina.” (Sensacional Salvador Oliva).

Rosalina, sempre vestida de noi, troba Roland, que evidentment no la reconeix (les disfresses són insuperables) i juga amb ell incansablement. Com que el noi està verd, Rosalina li proposa que festegi amb “ell” com si fos l’autèntica Rosalina. (A l’època de Shakespeare, com que els papers de dones els feien els nois, el joc encara era més recargolat).

ROLAND: Estima’m doncs, Rosalina.

ROSALINA: D’acord: t’estimaré els divendres, els dissabtes i els altres dies.

ROLAND: ¿M’acceptaràs del tot? 

ROSALINA: Sí, i vint com tu.

ROLAND: Què dius? 

ROSALINA: No ets bo?

ROLAND: Espero que sí. 

ROSALINA: Doncs ¿què? ¿Es pot desitjar massa d’una cosa bona?

Inoblidable Rosalina, que és l’ànima de l’obra, per la seva vitalitat, alegria, intel·ligència, fermesa de caràcter i enginy infal·lible: “Tanca la porta a l’enginy d’una dona i veuràs com surt per la finestra; tanca la finestra i sortirà pel forat del pany; tapa aquest forat i volarà com el fum per la xemeneia”.

Un altre fragment per acabar. Quan Roland afirma que l’amor l’ha transtornat, Rosalina l’hi nega, perquè no mostra pas els senyals que revelen un home enamorat.

ROLAND: ¿Quins senyals eren aquests?

ROSALINA: Unes galtes xuclades, que tu no tens; uns ulls pàl·lids i enfonsats, que tu no tens; una disposició contrària a la conversa, que tampoc no tens;  una barba descurada, que no és pas el teu cas (encara que això ja t’ho perdono perquè la teva riquesa de barba és com la renda d’un fadristern); hauries d’anar amb les mitges al garró, amb el capell sense cinta, amb les mànigues descordades, amb les botes brutes i mostrant una descurada desolació en totes les coses. Però tu no ets pas d’aquests. Més aviat sembla que surtis de la capsa, més enamorat de tu mateix que no pas d’una altra. 

(Aprofito l’ocasió per agrair a Salvador Oliva les fabuloses traduccions de Shakespeare -teatre, sonets, poemes narratius- que ens ha regalat al llarg dels anys.)