20: EL HACEDOR. Jorge Luis Borges

Per representar l’obra del genial Jorge Luis Borges (1899-1986), primer havia pensat en El informe de Brodie (1970), per contes com “La intrusa”, brutal comentari a l’amor fraternal, o “El evangelio según Marcos”, el malson de qualsevol predicador. També havia considerat, és clar, El Aleph (1949), perquè el conte del mateix títol és realment insuperable. Fins i tot havia pensat en El libro de arena (1975), per “Ulrica”, inesperat conte d’amor, o “El soborno”. Però finalment m’he decantat per El hacedor (1960), més que res, crec, perquè és el llibre amb els textos, en prosa o en vers, més breus, i així en puc posar quatre de sencers. Un valor afegit del llibre és el fet de ser el més personal de Borges, segons afirma ell mateix a l’epíleg.

Del rigor en la ciencia

…En aquel Imperio, el Arte de la Cartografía logró tal Perfección que el mapa de una sola Provincia ocupaba toda una Ciudad, y el mapa del Imperio, toda una Provincia. Con el tiempo, esos Mapas Desmesurados no satisficieron y los Colegios de Cartógrafos levantaron un Mapa del Imperio, que tenia el tamaño del Imperio y coincidía puntualmente con él. Menos Adictas al Estudio de la Cartografía, las Generaciones Siguientes entendieron que ese dilatado Mapa era Inútil y no sin Impiedad lo entregaron a las Inclemencias del Sol y de los Inviernos. En los desiertos del Oeste perduran despedazadas Ruinas del Mapa, habitadas por Animales y por Mendigos; en todo el País no hay otra reliquia de las Disciplinas Geográficas.

Suárez Miranda, Viajes de varones prudentes, libro cuarto; cap. XLV, Lérida, 1658.

Dreamtigers

En la infancia yo ejercí con fervor la admiración del tigre: no el tigre overo de los camalotes del Paraná y de la confusión amazónica, sino el tigre rayado, asiático, real, que sólo pueden afrontar los hombres de guerra, sobre un castillo encima de un elefante. Yo solía demorarme sin fin ante una de las jaulas en el Zoológico; yo apreciaba las vastas enciclopedias y los libros de historia natural, por el esplendor de sus tigres. (Todavía me acuerdo de esas figuras: yo no puedo recordar sin error la frente o la sonrisa de una mujer.) Pasó la infancia, caducaron los tigres y su pasión, pero todavía están en mis sueños. En esa napa sumergida o caótica siguen prevaleciendo y así: Dormido, me distrae un sueño cualquiera y de pronto sé que es un sueño. Suelo pensar entonces: Éste es un sueño, una pura diversión de mi voluntad, y ya que tengo un ilimitado poder, voy a causar un tigre.

¡Oh, incompetencia! Nunca mis sueños saben engendrar la apetecida fiera. Aparece el tigre, eso sí, pero disecado, o endeble, o con impuras variaciones de forma, o de un tamaño inadmisible, o harto fugaz, o tirando a perro o a pájaro.

Cuarteta

Bruscamente la tarde se ha aclarado

Porque ya cae la lluvia minuciosa.

Cae o cayó. La lluvia es una cosa

Que sin duda sucede en el pasado.

Quien la oye caer ha recobrado

El tiempo en que la suerte venturosa

Le reveló una flor llamada rosa

Y el curioso color del colorado.

Esta lluvia que ciega los cristales

Alegrará en perdidos arrabales

Las negras uvas de una parra en cierto

Patio que ya no existe. La mojada

Tarde me trae la voz, la voz deseada,

De mi padre que vuelve y que no ha muerto.

Le regret d’Heraclite

Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca Aquel en cuyo abrazo desfallecía Matilde Urbach.

Gaspar Camerarius, en Deliciae Poetarum Borussiae, VII, 16

19: UNA DAMA EXTRAVIADA. Willa Cather

He llegit unes quantes bones novel·les de l’escriptora Willa Cather (1873-1947), nascuda a Virgínia, novel·les com O Pioneers! (1913), My Ántonia (1918) o Lucy Gayheart (1935). Però quan realment vaig vibrar d’emoció, per dir-ho d’alguna manera, va ser amb A Lost Lady (1923), publicada en castellà amb el títol d’Una dama extraviada.

En aquesta magnífica novel·la, l’Oest declina, com declina el capità Forrester, pioner i home d’honor. Per culpa d’una caiguda de cavall i de dos atacs de feridura, ell, que tant havia cavalcat per les planures de l’Oest i que tantes milles de ferrocarril havia estès, s’ha de quedar a casa i ja només pot fer créixer les flors del seu jardí. El poble on viu, Sweet Water, situat entre Denver i Omaha, també ha viscut temps millors: ara el tren passa de llarg i els grans prohoms ja no s’hi aturen. La jove senyora Forrester és lleial al seu marit, però enyora la vida social, els balls i les converses de saló, on el seu encant extraordinari fascinava tothom. A Sweet Water no li falten admiradors: “Quan la senyora Forrester et mirava, només et podies rendir al seu encant. Era una cosa instantània, que traspassava les cuirasses més endurides. El pagès suec ja somreia d’orella a orella; ell també havia capitulat. Cap trobada amb la senyora Forrester, per lleu que fos, podia ser negativa. Un simple gest de reconeixement per part seva, una simple mirada, establia un vincle personal. Hi havia, en ella, alguna cosa que s’apoderava de tu com una descàrrega; adquiries una aguda consciència d’ella, de la seva fragilitat i distinció, de la seva boca, que tant podia dir sense paraules, dels seus ulls vius, riallers, confidencials, gairebé sempre una mica burletes” (pàg. 50) (Traducció pròpia a partir de la castellana d’Ismael Attrache)

Niel Herbert, un noi del poble, és un incondicional de la senyora Forrester. Tan idealitzada la té que, quan, inevitablement, és testimoni de les seves misèries, el món se li ensorra. Per sort, no passa de l’amor a l’odi, simplement es fa gran i aprèn que la naturalesa humana és com és. Aquesta novel·la combina molt bé la descripció d’un món que es transforma –adéu als pioners i als seus valors- amb el retrat d’un personatge inoblidable que es troba, justament, en terra de ningú. Aquesta novel·la es va publicar el 1923, dos anys abans que El gran Gatsby. Francis Scott Fitzgerald s’hi va inspirar –les dues novel·les tracten de fascinacions i de somnis que s’evaporen- i fins i tot va témer que Cather el denunciés per plagi. La mateixa escriptora li va dir que no hi veia cap motiu.      

18: LES DONES DE TRAQUIS. Sòfocles

Traducció: Carles Riba

Al final d’aquesta tragèdia (450 aC), Hil·los, el fill d’Hèrcules, acaba indignat contra els déus, pel maltracte que ha sofert el seu pare, que és fill de Zeus i d’Alcmena. Diu Hil·los sobre els déus: “Engendren un fill, reclamen el nom / de pare i es miren aquests sofriments!” Sí, se’ls miren, sense intervenir. La indignació d’Hil·los també és la nostra.

Sòfocles (496-406 aC) va fer un canvi genial en el mite: Deianira, l’esposa d’Hèrcules, ja no és una assassina sinó una bona dona una mica ingènua. La ironia tràgica i la indiferència dels déus fan la resta. Repassem la tragèdia.

Hèrcules és un superhome amb una feinada de por -els dotze treballs, en bé de la humanitat- però també un marit que, com és natural, passa poc per casa. La seva dona, Deianira, està acostumada a esperar i a patir:

Des que, esposa adjudicada a Hèrcules,

li estic unida, crio esglai darrera esglai,

patint per ell sens treva: nit que duu un treball,

nit que l’allunya, rellevat per un de nou.

Hem tingut fills, sí: i ell els veu de tant en tant.

com un pagès que mena un camp desavinent,

que fa la sembra i no hi va més fins a segar.

(“Crio esglai darrera esglai”, “un camp desavinent”... Realment, les traduccions de Carles Riba són com els millors cims del Tour de France: “Hors  catégorie”)

 Deianira, ara, està especialment preocupada perquè fa quinze mesos que no se sap res d’Hèrcules. Tot plegat n’arriben notícies: Hèrcules ja torna, després d’haver conquerit la ciutat del rei Èurit. Abans que el propi Hèrcules, arriben unes noies captives d’aquesta ciutat. Entre elles, n’hi ha una que destaca, perquè “és l’única que té un orgull”. Deianira li fa preguntes, però la noia no es digna a contestar:

Ah, mísera, tan jove ¿qui deus ésser tu?

¿Donzella o mare? Pel teu aire, no en tens pas

experiència; noble, sí que ho ets, però.  

 Es presenta un missatger, que explica que la noia (“esplendorosa a l’ull i per l’estirp!”) és la filla d’Èurit, i no és cap esclava sinó la raó per la qual Hèrcules, a qui “el desig crema per dins”, va fer la guerra i va matar Èurit. “Ah, m’he quedat esbalaïda amb aquest report que em fan!”, exclama Deianira. I afegeix més endavant:

I ara som dues que esperem, sota un mateix

llençol, la seva estreta. Això és el que Hèrcules,

el noble, que li dèiem, el del cor lleial,

m’envia en paga d’una guarda tan constant.

No, jo, irritar-me ara contra ell, que tan sovint

pateix d’aquesta malaltia, no en sé pas;

però conviure amb ella ¿és que cap muller

podria, associada en un mateix amor?

Veig que la seva joventut, sí, va endavant

i que la meva minva: l’ull ama collir

la flor de l’una i, la que està, n’aparta el peu.

Doncs, el que temo és que Hèrcules sigui espòs meu

de nom i la més nova se’n gaudeixi els fets.  

Però, com deia, enfellonir-se no està bé,

quan s’és sensata. No, amigues, com jo entenc

que es pot desfer la pena, ja us ho explicaré.

La sensata Deianira té un pla, doncs, que resulta absolutament insensat. En el passat, el centaure Nessos, enduent-se raptada Deianira, va ser abatut per una sageta enverinada d’Hèrcules, just quan volia travessar un riu. Abans de morir, Nessos va recomanar a Deianira que recollís la seva sang perquè serviria com a filtre d’amor. I Deianira se’l va creure! Certa ingenuïtat no se li pot negar.

Així doncs, Deianira recorda aquell beuratge màgic i creu que li servirà per recuperar l’amor d’Hèrcules. El filtre, però, no enamora, mata. Quan Hèrcules es col·loca la túnica impregnada pel filtre, la metzina li devora la carn. És realment espantós. (Així, per cert, el centaure Nessos aconsegueix una cruel venjança post mortem).

No és d’estranyar que Deianira, quan sap el que ha passat, se suïcidi. Per la seva part, Hèrcules, abans de morir, demana al seu fill Hil·los que es casi amb Iole. Hil·los, molt reticent, hi acaba accedint només per deure filial.

Hèrcules no mereixia un final tan cruel. Però ja se sap com són els déus:

Engendren un fill, reclamen el nom

de pare i es miren aquests sofriments!

17: LA MÀQUINA DEL TEMPS. H.G. Wells

Traducció: Albert Folch i Folch

H.G. Wells (1866-1946), infatigable escriptor, va inaugurar la ciencia-ficció amb obres com La màquina del temps (1895), L’illa del doctor Moreau (1896), L’home invisible (1897), La guerra dels mons (1898), Els primer homes a la lluna (1901), entranyable aventura amb selenites, o la menys coneguda però molt impactant The War in the Air (1907).

The Time Machine és una novel·la curiosa. Cada vegada que la llegeixo trobo que el futur que descriu és menys extravagant. Se’n va fer una gran pel·lícula el 1960; en canvi, la de l’any 2002, dirigida per un besnét del propi Wells, és millor oblidar-la.

Repassem la novel·la.      

El Viatger del Temps es planta a l’any 802701 i la seva decepció és immediata: els humans que hi troba no són intel·ligents com esperava sinó molt beneits. Petits, blanquets i delicats, els Elois són com criatures de cinc anys que pasturen amb tota la inconsciència pel Paradís. El Viatger del Temps intenta aprendre la seva llengua: “Tanmateix, em sentia com un mestre d’escola voltat de nens, i vaig persistir, i ben aviat vaig dominar una vintena de substantius; i després vaig arribar als pronoms demostratius i fins i tot al verb “menjar”. Però era una feina lenta, i els petits éssers se’n van cansar aviat i van tenir ganes de defugir les meves interrogacions, així és que vaig resoldre, per necessitat, deixar-los que em donessin les lliçons en petites dosis, quan s’hi sentissin predisposats. I em vaig adonar al cap de poc que les dosis serien molt petites, perquè no m’havia trobat mai amb gent més indolent o més fàcilment fatigable”. Al subsòl, hi viuen els deformes Morlocks, l’altra branca en què s’ha bifurcat la Humanitat. Els Morlocks aprofiten les nits sense lluna per emegir a la superfície i dur a terme les seves captures.

És terrible La Màquina del Temps, especialment perquè dibuixa un món on ja no hi ha memòria de la Humanitat, i on tot es redueix a menjar i a ser menjat. El Viatger del Temps torna del futur amb dues flors que li havia donat una nena, Weena, a qui havia salvat de morir ofegada al riu. La novel·la acaba amb una de les millors frases amb què mai s’hagi acabat una novel·la. Diu el narrador, abatut per la desaparició del Viatger del Temps: “I tinc amb mi, per al meu consol, dues estranyes flors blanques –ara marrons, marcides, aixafades i trencadisses-, per testimoniar que, fins i tot quan la ment i la força havien desaparegut, la gratitud i la tendresa mútua encara vivien al cor de l’home.”

16: A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. PEL CANTÓ DE SWANN. Marcel Proust

Traducció: Valèria Gaillard Francesch

A la vida arriba un moment que cal llegir Proust (1871-1922), perquè, com ell, sentim la necessitat d’anar a la recerca del temps perdut. Des de la primera frase quedem fascinats per la cadència musical de l’estil literari de Marcel Proust:

Durant anys he anat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me: “M’adormo”. (Longtemps, je me suis couché de bonne heure. Parfois, à peine ma bougie éteinte, mes yeux se fermaient si vite que je n’avais pas le temps de me dir: ”Je m’endors”)

Proust s’ha de llegir sense pressa, a poc a poc, delectant-nos en les llargues frases, en els records, en la malenconia que sorgeix del rescat d’un món ja desaparegut. És impossible no sentir-nos propers, des del primer moment, al petit Marcel: “El meu únic consol, quan pujava a dormir, era que la mamà vindria a fer-me un petó quan fos al llit. (Pàg. 23)

Proust, més que comentar, s’ha de llegir. Anoto, doncs, alguns fragments de Pel cantó de Swann (Du côté de chez Swann, 1913), el primer volum d’A la recerca del temps perdut, en la fabulosa traducció al català de Valèria Gaillard Francesch.

Llegir diaris

El que recrimino als diaris és que cada dia ens fan fixar en coses insignificants, mentre que només llegim tres o quatre vegades en la vida llibres que contenen coses essencials. (Pàg. 38)

L’evocació del passat

En aquest fragment hi ha l’essència del pensament i de l’obra de Marcel Proust:

Em sembla molt raonable la creença cèltica segons la qual les ànimes de les persones que hem perdut estan captives en algun ésser inferior, en un animal, un vegetal, una cosa inanimada, perdudes efectivament per a nosaltres fins al dia –que per a molts no arriba mai- que passem molt a prop de l’arbre, que adquirim un objecte que és la seva presó. Aleshores s’estremeixen, ens criden, i tan bon punt les reconeixem, es trenca l’encanteri. Un cop les alliberem, vencen la mort i tornen a viure amb nosaltres. 

Succeeix el mateix amb el nostre passat. Perdem el temps si intentem evocar-lo, qualsevol esforç de la nostra intel·ligència és inútil. Està amagat fora dels seus dominis i del seu abast, en algun objecte material (en la sensació que ens inspira) del qual no sospitem. Aquest objecte, depèn de l’atzar que el trobem abans de morir, o que no el trobem mai. (Pàg. 60)

El peculiar Bloch

Bloch, un amic del jove Marcel, deixa estupefacte el pare de Proust...

Però Bloch havia desagradat els meus pares per altres motius. Per començar havia fet enfadar el pare que, veient-lo xop, li havia preguntat amb interès: 

“Però, senyor Bloch, quin temps fa? Que ha plogut? No entenc res, el baròmetre indicava un temps excel·lent”. 

I no se li va acudir res més que respondre: 

“Senyor, em resulta impossible dir-li si ha plogut. Visc tan resoludament al marge de les contingències físiques que els meus sentits no es molesten ni a notificar-me-les”.

“Però, fill meu, el teu amic és idiota”, m’havia dit el pare quan Bloch se’n va haver anat. “Com pot ser?” No em pot dir ni el temps que fa! Però si no hi ha res de més interessant! És un imbècil”. (Pàg. 118)

La filla de Swann

Proust es troba passejant la filla de Swann, Gilberte.

Tot d’una em vaig aturar, era incapaç de moure’m, com quan una visió no s’adreça tan sols a la nostra mirada, sinó que requereix percepcions més profundes i disposa del nostre ésser per complet. Una nena d’un ros panolla que tenia l’aspecte de tornar de passeig i que portava a la mà una pala de jardineria, ens mirava alçant el rostre sembrat de pigues roses. Els seus ulls negres espurnejaven i, com que jo aleshores no sabia, ni ho he après després, reduir als seus elements objectius una impressió forta, com que no tenia, com se sol dir, prou “esperit d’observació” per distingir una noció del seu color, durant molt temps cada vegada que tornava a pensar en ella, el record del seu esclat se’m presentava més aviat d’un atzur punyent, ja que era rossa: de manera que, si no hagués tingut uns ulls tan negres –el que més impressionava quan la veies per primer cop- potser no hauria estat, tal com ho vaig estar, especialment enamorat dels seus ulls blaus. (Pàg. 177) 

L’amabilitat de Swann

El senyor Vinteuil té una filla lesbiana. El pobre camina capcot per Combray. El senyor Swann se’l troba pel carrer i, elegant i generós com és, convida la filla a tocar el piano a casa seva.

Era una invitació que, dos anys enrere, hauria indignat el senyor Vinteuil, però ara l’omplia d’una tal gratitud que es creia obligat a no cometre la indiscreció d’acceptar. L’amabilitat de Swann envers la seva filla li semblava un suport tan honorable i deliciós, que potser valia més no utilitzar-lo i tenir així la dolçor purament platònica de conservar-lo. (Pàg. 187) 

Les fonts del Vivonne

Mai, en les passejades pel cantó de Guermantes, vam poder remuntar fins a les fonts del Vivonne, en les quals sovint havia pensat i que tenien per a mi una existència tan abstracta, tan ideal, que quan em van dir que es trobaven dins de la comarca, a una certa distància quilomètrica de Combray, em vaig quedar tan sorprès com el dia que em van dir que hi havia un altre punt precís de la Terra on s’obria, en l’antiguitat, l’entrada dels inferns. (Pàg. 214)

El cor d’una dona

Temps enrere, el somni era posseir el cor de la dona de qui estem enamorats; més tard, sentir que posseïm el cor d’una dona pot ser suficient per enamorar-nos-en. (Pàg. 247)

La dolorosa veritat

Pobre Swann, tants anys perduts al costat d’una dona tan vulgar com Odette de Crécy… Hi ha passatges ben tristos sobre les mentides que li engalta l’arribista cortesana. Escullo tres fragments més amables.

Com que Swann no tenia gaire bona vista, es va haver de resignar a portar ulleres per treballar a casa seva, i es posava el monocle, que el desfigurava menys, per estar en societat. El primer cop que ella li va veure posat a l’ull, no va poder contenir la seva alegria: ”Trobo que, per a un home, ja poden dir el que vulguin, no hi ha res de més chic! T’està molt bé. Tens l’aspecte d’un autèntic gentleman. Només et falta el títol!”, va afegir amb un cert to de retret. Li agradava que Odette fos així, de la mateixa manera que, si s’hagués encapritxat d’una bretona, li hauria agradat veure-la amb còfia i sentir-li dir que creia en els fantasmes. (Pàg. 307)

 “El pobre Swann”, va dir aquell vespre la senyora de Laumes al seu marit, “continua sent igual de cordial que sempre, però sembla ben desgraciat. El veurà aviat, ja que ha promès venir a sopar un dia d’aquests. En el fons em sembla ridícul que un home de la seva intel·ligència pateixi per una persona d’aquesta mena que no és ni interessant, diuen que és idiota”, va afegir amb la lucidesa de les persones que no estan enamorades i pensen que un home intel·ligent només hauria de ser infeliç per una persona que valgués la pena; és si fa no fa com sorprendre’s perquè algú es digni a patir el còlera per culpa d’un ésser tan minúscul com el bacil vírgula. (Pàg. 423)

Quina veritat dolorosa adquirien aquelles línies del Journal d’un poète, d’Alfred de Vigny, que temps enrere havia llegit amb indiferència: “Quan ens enamorem d’una dona, ens hauríem de preguntar: Quin és el seu entorn social? Quina mena de vida ha dut? Tota la felicitat de la vida reposa sobre això”. (Pàg. 453)

Els noms del país: El nom

Després dels records de Combray i de l’amor de Swann per Odette de Crécy, la tercera part de Pel cantó de Swann, molt més breu que les dues anteriors, es titula Els noms de país: El nom. Se centra en la fascinació que sent el jovenet Marcel per la filla de Swann, Gilberte. La rendició amorosa és total i arriba a extrems divertidíssims:

Estava tan enamorat de Gilberte que si de camí veia el seu vell majordom passejant el gos, l’emoció m’obligava a aturar-me i llançava mirades plenes de passió a les seves patilles blanques. (Pàg. 513)

15: EL REM DE TRENTA-QUATRE. Joaquim Ruyra

Es rem de trenta-quatre s’hauria de dir realment, perquè els personatges d’aquesta esplèndida novel·la de Joaquim Ruyra (1858-1939), tots ells mariners de Blanes, salen que és una meravella. Quan la Marianna Saura, la filla del patró, vol pintar l’Avi Mauva, ell diu: “No et cregus que se m’estufu sa vanitat, pubilla: conec es meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra espants. Fes es teu gust” (pàg. 50; per cert, anotem també aquests subjuntius amb u i no i). El català de Joaquim Ruyra és tan viu, ric i autèntic que s’assaboreix cada frase. Escriptor excepcional, descriu amb gran bellesa pictòrica i fabulós repertori d’imatges el viatge de la Santa Rita, barca de cabotatge -és a dir, que navega sense perdre la costa de vista- que fa el trajecte de Roses a Alacant. En copio només un fragment: “En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i creixent omplia l’aire a manera que ens hi acostàvem. Lo que vaig veure no sé com explicar-ho. M’hauré de valer de lo petit per donar idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l’oli roent, al tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb baladrera remor, així el mar fugia del seu llit, i es llançava, bramulant, a les penyes” (Pàg. 66).

La novel·la narra la història de Marianna, una noia que s’entesta a fer un viatge per mar tot i l’oposició del seu pare. És molt bonica la relació entre el pare i la filla, per l’oposició de caràcters i per l’amor que es tenen:

Després del llevant de taula, que consistí en algunes galetes i confitures, tots anàrem a dar un volt per la coberta. Jo vaig emparellar amb el pare; i, arribats que fórem a una raconadeta amagada, vaig abraçar-lo pel clatell i li vaig besar la galta.

-M’heu feta feliç -li vaig dir, guardant-me’l al braç i sense apartar la meva cara de la seva--. Fins ara no sabia lo que era la mar, i avui l’he coneguda. Portant-me amb vós m’heu proporcionat el dia més agradós de la meva vida. Que estic contenta!

Ell va entregirar una mica el seu caparràs, acotant més sa galta a la meva, i m’esguardà amb satisfacció.  

Les emocions fortes arriben a la segona part, quan esclata una terrible tempesta. Els mariners de la Santa Rita són inoblidables: l’avi Mauva, en Vadô Set-trossos, en Pau Ternal, el jovenet Cadernera i, al capdavant de tots, l’heroic patró. Ruyra no abusa de la psicologia i pinta amb quatre pinzellades acolorides cada personatge. Els sentim vius i propers. És impossible oblidar la història que explica l’avi Mauva (pàgs. 21-22), sobre un dia que va tornar a casa després d’un viatge. No diré res sobre el final de la novel·la, cal llegir-lo. Després de la desolació espriuenca (he rellegit aquesta novel·la just després de fer el mateix amb Ariadna al laberint grotesc), llegir Ruyra és tornar a la vida.

14: ELS SET PILARS DE LA SAVIESA. T.E. Lawrence

Els set pilars de la saviesa (Seven Pillars of Wisdom, 1922) és el llibre autobiogràfic del llegendari T.E. Lawrence (1888-1935), conegut com a Lawrence d’Aràbia, sobre les seves experiències comandant la rebel·lió àrab contra els turcs a la Primera Guerra Mundial entre 1916 i 1918. Com que no hi ha cap traducció catalana d’aquest llibre cabdal, a partir de la versió castellana -Los siete pilares de la sabiduría, amb traducció d’Alberto Cardín (Ediciones B, 1997)- n’he traduït al català alguns fragments. Per cert, el títol deriva de la Bíblia (Llibre de proverbis 9:1): “La Saviesa s’ha edificat una casa, ha dreçat set columnes.”

 “En el meu cas, l’esforç d’aquests anys per viure i vestir com els àrabs, i imitar els seus fonaments morals, em va despullar del meu jo anglès, i em va permetre observar-me i observar Occident amb uns altres ulls: m’ho van destruir tot. Al mateix temps no em vaig poder posar sincerament a la pell dels àrabs: tot era pura afectació. Hom pot convertir-se fàcilment en infidel, però difícilment pot convertir-se a una altra fe.” (pàg. 39)     

Sobre la revolta dels àrabs contra la dominació turca: “Més enllà del que es pogués calcular en xifres, havíem engegat una erupció de sentiments antiturcs que, enverinats com estaven per segles de subjecció, serien molt difícils d’apaivagar. Es palpava entre les tribus de la zona de guerra un nerviós entusiasme, comú, suposo, a totes les revoltes populars, encara que estranyament inquietant per algú com jo, procedent d’una terra lliure des de temps tan antics que la llibertat nacional gairebé tenia gust d’aigua, és a dir, no tenia gust.” (pàg.137)

“Un dia Feisal em va preguntar si volia vestir-me amb roba àrab com la seva mentre fos al campament. A mi m’aniria bé, perquè era un tipus de vestit molt més còmode per a la vida àrab. D’altra banda, la gent de les tribus sabria més bé com tractar-me. Les úniques persones amb roba caqui que havien vist eren els oficials turcs, davant dels quals adoptaven una actitud defensiva. Si jo decidia vestir-me amb roba de La Meca, es comportarien amb mi com si jo fos realment un dels seus líders; i podria entrar i sortir de la tenda de Feisal sense produir una impressió que ell havia de dissipar contínuament davant dels forasters. Vaig acceptar de seguida, i de bon grat, perquè l’uniforme de l’exèrcit era espantós per muntar a camell o per seure a terra, i els vestits àrabs que jo ja havia après a portar abans de la guerra eren molt més nets i adequats per a la vida del desert. Heyris es va sentir molt complagut també, i va posar en marxa tota la seva imaginació per procurar-me un esplèndid vestuari nupcial de seda blanca amb brodats d’or que Feisal havia rebut feia poc (una insinuació?) de la seva tia àvia de La Meca. Vaig anar a fer un volt amb aquesta roba pels palmerars de Mubarak i Bruka, per acostumar-m’hi. (pàg.166)

Recordem que, a la pel·lícula Lawrence of Arabia (1962), Ali (Omar Shariff), després d’un heroica acció de Lawrence (Peter O’Toole) i mentre aquest dorm, li crema la roba d’oficial anglès, i l’endemà el fa vestir, com a homenatge, a la manera àrab. Realment hi ha poques coincidències entre el llibre de Lawrence i el film. Començo a comprendre perquè un dels germans de Lawrence, quan va veure la pel·lícula, va afirmar que no hi reconeixia el seu germà.

A Weyh, al campament de Feisal... : “Les tendes dels soldats i de la gent de les tribus s’apilaven en aquestes valls sorrenques, mentre que nosaltres ocupàvem un lloc elevat i ventós; i era una delícia per a nosaltres, homes del nord, poder gaudir de la brisa marina que ens duia un murmuri d’onatge dèbil i llunyà, semblant a l’eco del trànsit de Londres.” (Pàg.226-227)

“Abdulla tenia un gran interès per la guerra d’Europa, i la seguia de prop a través dels diaris. També estava familiaritzat amb la política d’Occident, i se sabia de memòria totes les corts i ministeris d’Europa, fins i tot el nom del president suís. En aquest sentit, vaig notar de nou com la circumstància que nosaltres encara tinguéssim un rei incrementava el prestigi d’Anglaterra a Àsia. Les antigues i artificioses societats, com aquestes dels senyors feudals àrabs, tenen una sensació d’honorable seguretat quan tracten amb nosaltres pel fet que la més elevada magistratura del nostre Estat no depèn del mèrit ni de l’ambició.” (pàg. 285)  

Menjant amb Feisal i Lawrence, Auda (el cabdill àrab que a la pel·lícula interpretava Anthony Quinn) protagonitza aquesta divertida anècdota: “De sobte, Auda es va aixecar, i exclamant ‘Déu no ho vulgui’ va saltar fora de la tenda. Ens vam mirar els uns als altres, i vam sentir un martelleig a l’exterior de la tenda. Vaig sortir a fora, i hi vaig trobar Auda inclinat damunt d’una roca, destrossant la seva dentadura postissa amb una pedra fins a fer-la a miques. ‘M’havia oblidat’, em va explicar, ‘que Iemal Paixà me l’havia regalada. Menjava el pa del Senyor amb una dentadura turca!’ Per desgràcia, li quedaven poques dents, i des d’aquell dia mastegar la carn que tant li agradava li va resultar una feina difícil i dolorosa, i així es va alimentar només a mitges fins que vam conquerir Akaba, i Sir Reginald Wingate li va enviar un dentista d’Egipte per fabricar-li una dentadura aliada.” (pàg. 296-297)   

És autèntic l’episodi en què Lawrence, camí d’Akaba, gira cua en solitari per anar a buscar un ressagat. Però la gesta, tal com l’explica Lawrence al llibre, no és tan èpica com al film de David Lean: “Vaig mirar amb poc convenciment els meus homes de peu, i em vaig preguntar si podia encomanar la tasca a un d’ells, enviant-lo amb el meu camell a rescatar l’extraviat. Haurien entès aquesta manera d’esquivar el meu deure, perquè jo era un estranger; però aquesta era precisament l’excusa que jo no volia adduir, perquè se suposava que havia anat a ajudar els àrabs en la seva rebel·lió. Ja era complicat, per a un estranger, influir en un moviment nacional popular, i era doblement complicat per a un cristià i un sedentari poder influir en musulmans nòmades. Per tant, jo mateix havia de dur a terme l’impossible, si volia reclamar el dret de pertànyer a ambdues societats. (pàg. 339-340) Lawrence troba el ressagat Gasim i torna amb el grup prou sencer, no pas ben exhaust com al film. Auda no rep pas Lawrence extasiat d’admiració com feia Ali. “Auda va senyalar la penosa figura (Gasim) i em va recriminar: “Això no val ni el preu d’un camell...” El vaig interrompre dient: “Ni mitja corona, Auda”. I ell, simple com era i satisfet per la meva observació, es va dirigir a Gasim, el va colpejar fort i li va fer repetir, com un lloro, el seu preu. (pàg. 343)    

“Els àrabs, que habitualment viuen apilotats, sospiten d’alguna segona intenció davant de qualsevol forma de privacitat. Recordar això, i renunciar a la pau i a la quietud egoistes mentre era amb ells, va ser una de les lliçons menys agradables de la guerra del desert, i també de les més humiliants, perquè forma part de l’orgull anglès recrear-se en la solitud; ens trobem interessants a nosaltres mateixos, quan no hi ha competència a la vista.” (pàg. 347)  

13: NORWEGIAN WOOD. Haruki Murakami

Traducció: Albert Nolla

“I once had a girl, or should I say, she once had me”, són els primers dos versos de la cançó dels Beatles que Haruki Murakami va escollir com a títol de la seva novel·la (oblidem l’absurd Tòquio Blues). El narrador escolta la cançó en un aeroport i rememora el passat, vint anys enrere (els anys 1969, 1970), quan ell tampoc no és ben cert que tingués una noia, sinó que era ella qui el tenia. La novel·la narra “l’educació sentimental d’un jove estudiant”, llegeixo a la contracoberta, però jo diria més aviat que el que fa el trasbalsat Toru Watanabe és un curs accelerat de supervivència emocional. Ell és el tercer home d’una parella unida -malaltissament unida- des de la infantesa, la que formen Kiruki i Naoko. El noi, Kiruki, se suïcida als 17 anys.  Ella, Naoko, ho explica: “Érem com dues criatures despullades que havien crescut en una illa deserta. (…) Però això no dura pas tota la vida. Ens vam fer grans i vam començar a viure en societat. Per això tu eres tan important per a nosaltres. Eres el lligam que ens connectava a l’exterior. Era a través teu que ens esforçàvem per adaptar-nos al món de fora, però al final no ens en vam sortir.” (Pàg. 140)

Toru Watanabe està enamorat de Naoko, però ella no; s’hi esforça a vegades, perquè el veu patir i, més encara, perquè ell és l’única àncora que té per aferrar-se a la vida. Una germana de Naoko, fa uns anys, també es va suïcidar. La mort és un núvol que persegueix Naoko. Toru, fidel, l’acompanya en llargs passeigs per Tòkio: “Vam continuar voltant per Tòquio sense rumb, pujant costes, travessant rius i vies de tren, caminant sense parar. No teníem cap destinació concreta. El que comptava era caminar sempre endavant, com si féssim una mena de peregrinació per curar les nostres ànimes. Si plovia, caminàvem sota el paraigua. (Pàg. 35)

Però les ànimes no es curen caminant. Toru va com anestesiat pel món i  Naoko fa teràpia en un centre a la muntanya. Un dels grans mèrits de Murakami és que la novel·la no resulta depriment. El sentit de l’humor rebaixa el drama. Tres personatges animen el relat: Nagasawa, que introdueix Toru en el sexe ocasional, en l’egoisme i en algun consell aprofitable (“No tinguis llàstima de tu mateix. És de covards"); Midori, campiona de dir porcades, potser per compensar les tragèdies familiars; i Reiko, una dona que conviu amb Naoko en el centre i que té experiències trasbalsadores en el seu passat com a professora de piano.  

Potser el millor fragment de la novel·la és l’estada de dos dies que fa Toru Wakanabe al centre on viuen Naoko i Reiko. Murakami, home de passions admirables, ens regala un paràgraf com aquest:

El camí sortia del bosc i s’enfilava cap a un turonet. Quan feia una estona que pujava em vaig asseure i vaig mirar la casa on vivia la Naoko. No em va costar gens localitzar el seu pis: només vaig haver de trobar la finestra on tremolava una llum feble. Em vaig quedar molta estona quiet, sense apartar els ulls d’aquell punt de llum, que em va fer pensar en l’últim espurneig del caliu d’una ànima. Tenia ganes de protegir aquella flama amb les mans perquè no s’apagués. Durant una bona estona vaig mirar aquella lluïssor tremolosa de la mateixa manera que en Jay Gatsby mirava la minúscula llum que veia cada vespre a l’altra riba. (Pàg. 125-126)   

A la cançó dels Beatles la noia, al matí, ja ha marxat (This bird had flown) i el mateix passa amb Naoko. Ja ens ho esperàvem. En aquest sentit, potser el que més m’ha entristit és el destí de Hatsumi, la xicota que Nagasawa no mereixia tenir.

12: ENRIC IV primera part. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva.

Enric IV primera part és la segona obra d’una formidable tetralogia històrica que inclou Ricard II, Enric IV segona part i Enric V. Bromes de taverna, converses solemnes a palau i ferotges combats al camp de batalla formen un tot inoblidable. El príncep Hal, hereu del tron, es diverteix amb Falstaff, mentre Enric IV veu perillar el seu tron, pels moviments del valent i impetuós Percy...

Una obra com aquesta mereix un repàs exhaustiu.   

Acte I

Enric IV, fa un any, havia promès viatjar a Terra Santa (per rentar la seva part de culpa en l’assassinat de Ricard II), però encara no ho ha complert. En té intenció ara, però els conflictes que Anglaterra manté amb Gal·les i Escòcia li ho impedeixen. De Gal·les, n’arriben males notíces: Mortimer ha caigut en mans del ferotge gal.lès Glendower. En canvi, a Escòcia les coses van força millor: Percy, el fill de Lord Northumberland, ha obtingut una gran victòria. Enric IV té enveja d’aquest fill: “un fill que és (…) l’orgull i el favorit de la Fortuna i la planta més dreta de totes les del bosc, mentre que jo, mirant la seva glòria, veig deshonra i desordre sobre el front del meu fill Harry”.

Efectivament, el príncep Hal passa el temps en companyia de l’alegre Falstaff i de la seva colla de lladregots. Fins i tot accepta de participar, emmascarat, en un robatori. Però Harry no és un eixelebrat; al contrari, és tan fred i calculador que fins i tot té pensada la manera d’aprofitar aquesta etapa tavernària:

Com un metall brillant en un terreny obscur,

el meu millorament, lluint sobre les meves culpes,

serà més admirable i atraurà més mirades

que la virtut mancada de contrast.

Mentrestant, Percy crea problemes a Enric IV, perquè avisa que només li cedirà els presoners fets a Escòcia si el rei ordena rescatar Mortimer (cunyat de Percy i, alhora, hereu de la Corona segons les disposicions fetes per Ricard II). Enric IV s’hi nega i Percy, que és molt impetuós, ja comença a preparar un complot -amb l’ajuda del seu pare, Northumberland, i del seu oncle, Worcester- per destronar “aquest Bolingbroke” (és a dir, Enric IV).

Acte II

Falstaff i tres més de la seva colla ataquen uns viatgers, els lliguen i els roben mil lliures. Tot seguit, però, el príncep Hal i Poins, disfressats, els assalten i els prenen els diners fàcilment, perquè no oposen cap resistència. Comenta Hal: “Falstaff sua de mort i caminant unta de greix la terra magra. Si no em morís de riure, en sentiria pena”.

Mentrestant, al castell de Warkworth, Kate, la dona d’Enric Percy, intueix el que es prepara: “Jo, que he vetllat el teu lleuger fantasiar de prop, he sentit el murmuri de paraules de guerra”.

A la taverna El Cap del Senglar, el príncep Harry i Poins esperen l’arribada de Falstaff i els altres tres per burlar-se’n. Quan es presenten, les mentides són de l’alçada d’un campanar. Falstaff afirma que eren cent els que els han atacat. “Sóc un miserable si no he creuat l’espasa amb una dotzena d’ells durant dues hores”, diu. Replica Hal: “Aquestes mentides són com el pare que les engendra: enormes com una muntanya, evidents, palpables. Apa tu, budell amb un cervell de fang, ximple cap de trons, fill de puta, bóta greixosa i obscena!”

Tot plegat, la tavernera informa que a fora hi ha un noble de la cort que ve de la part del rei. Falstaff hi parla. El rei reclama el príncep Harry per la revolta que preparen Percy i Mortimer amb l’ajuda d’escocesos i gal·lesos. El príncep Harry i Falstaff, llavors, representen l’escena que es produirà l'endemà, quan el rei reprotxi a Hal les companyies que freqüenta. S’alternen els papers, és un joc alegre, però Falstaff ja no fa teatre quan diu: “No, bon milord, desterreu Peto, desterreu Baldorf, desterreu Poins; però el dolç Jack Falstaff, l’amable Jack Falstaff, el lleial Jack Falstaff, el valent Jack Falstaff, i encara més valent pel fet de ser el vell Jack Falstaff, no el desterreu de la companyia del vostre Enric, no el desterreu de la companyia del vostre Enric. Desterrar Jack el gras fóra desterrar tot el món sencer.”   (Banish plump Jack, and banish all the world.)

Acte III

A Bangor es reuneixen, abans d’emprendre la guerra, Percy, el gal·lès Glendower i Mortimer, abans presoner de l’anterior i ara gendre. Només hi falta l’escocès Douglas. Percy es dedica a burxar Glendower, que és una mena de mag que afirma poder convocar el dimoni. Percy està fart de les seves ximpleries: “Preferiria viure d’alls i formatge en un molí perdut que no pas menjar dolços tenint-lo al meu costat en una casa d’estiueig d’un país cristià”. Després s’acomiaden de les seves dones. “Vine, Kate, que ets perfecta quan t’ajeus”, diu Percy, també anomenat Hotspur (esperó calent).

Mentrestant, a Londres, Enric IV parla amb el seu fill, el príncep Harry. Li retreu la mala vida, i fins i tot li diu que Percy és més digne de ser rei que ell. Enric IV desconfia del seu propi fill: “És probable que tu, per por servil, per baix instint, o bé per mal humor, pagat per Percy lluitis contra mi i li segueixis els talons igual que un gos, i, en veure’l malcarat, li facis reverències per mostrar-li que ets un degenerat.” El príncep Hal ho nega rotundament i afirma: “Jo em sabré redimir damunt del cap de Percy, i en el captard d’un dia gloriós, em sentiré orgullós de dir que sóc fill vostre. (…) Percy no és més que el meu agent, Milord, que acumula grans fets en benefici meu.”

El rei queda convençut: “Et dono el meu comandament i la meva confiança.” Després Hal torna a la taverna El cap del Senglar i informa Falstaff que li ha “procurat un lloc de comandament a la infanteria.” Abans d’anar-se’n, el príncep Harry proclama: “La terra crema; Percy ha arribat molt alt; i ell o nosaltres hem de caure molt avall.”*

*The land is burning, Percy stands on high;

And either we o they must lower lie.

Acte IV

El dia abans de la batalla, Percy rep males notícies: el seu pare, el comte de Northumberland, està malalt i no vindrà amb el seu exèrcit. “Redéu, ¿com pot trobar temps per estar malalt en un moment de lluita?”, comenta Percy. Més males notícies: el gal·lès Glendower afirma que encara no està preparat. Però això és una excusa; en realitat, segons diu l’arquebisbe de York, “no hi va influït per profecies”. A la vista d’aquestes desercions, el Duc de Worcester, oncle de Percy, li aconsella de fer marxa enrere i esperar. Però l’impetuós Percy no en vol sentir a parlar, d’això, i afirma que “les nostres forces ja són prou per al gran dia. Au, anem a passar revista ara mateix. S’acosta el dia del judici. Si morim tots, que sigui feliçment!”

Mentrestant, Falstaff es dedica a reclutar soldats i es fa ric amb les llicències que li han comprat els propietaris i pagesos rics, que així eviten que els seus fills vagin a la guerra. “I he d’omplir els llocs dels que han comprat la llicència amb una púrria tal que semblen cent cinquanta fills pròdigs tremolosos, que acaben de venir de guardar porcs i de menjar el rebuig dels aglans. Un ximplet que he trobat pel camí m’ha dit que havia descarregat totes les forques i reclutat tots els cadàvers”, diu Falstaff. El visita el príncep Hal, que, en veure la seva tropa, diu: “No he vist mai uns canalles tan espellifats”. Constesta Falstaff: “Calla, calla, que són prou bons per donar cops; carn de pólvora, carn de pólvora. Omplen una fossa tan bé com els millors”.

Acte V

Enric IV ofereix a Worcester, oncle de Percy, el perdó a canvi de renunciar a la revolta. Worcester, però, ni tan sols li comunica aquesta oferta a Percy, perquè no la creu sincera. A Shrewsbury comença la batalla. L’escocès Douglas es pensa que ha matat el rei, però Percy li informa que no és cert. “El rei té molts soldats vestits com ell”, li diu. Replica Douglas: “Doncs per la meva espasa que he de matar tots els vestits, mataré tot el guarda-roba, peça a peça fins que em trobi amb el Rei”. Se’l troba aviat i si no el mata és perquè intervé el príncep Hal, que fa fugir l’escocès.

Apareix llavors Percy i es produeix l’esperat combat entre ell i el príncep Harry. Guanya aquest darrer i Percy, agonitzant, fa un monòleg inoblidable:

Ah, Harry, m’has robat la joventut.

Suporto molt millor perdre la fràgil vida

que els alterosos títols que m’has arrabassat.

Això em fereix el pensament, molt més

que el teu acer la meva sang. Però

els pensaments, esclaus d’aquesta vida,

i aquesta vida, la joguina del temps,

i el temps, que escruta tot el món,

també s’han d’aturar. Ah, podria profetitzar,

però la mà terrosa i freda de la mort

se m’ha posat als llavis. No, Percy, solament ets pols

i aliment per…

Acaba la frase el príncep Hal:

… per als cucs, valent Percy. Adéu gran cor!

Mal teixida ambició, com t’has encongit!

Quan aquest cos tenia un esperit,

un regne era un espai massa migrat;

però ara dos passos de la terra més vil

ja és un espai prou gran.

El rei, doncs, guanya la batalla. Falstaff, que s'havia fet el mort, ha “ressuscitat”. El príncep Harry, que magnànimament ha perdonat Douglas, acompanya Enric IV cap a Gal·les, per derrotar Owen Glendower i Mortimer.