32: GUERRA I PAU. Lev Tolstoi

Traducció: Carles Capdevila

En principi, pot fer certa mandra llegir Guerra i pau (1869), perquè són mil pàgines, i força espesses. Però és qüestió de tenir valor i llançar-s’hi. Després la satisfacció és enorme, perquè el talent de Lev Tolstoi (1828-1910) et deixa completament bocabadat. Sembla impossible posar tants personatges en joc i que tots tinguin tanta vida. Quin coneixement de la naturalesa humana!; i sense la sobredosi de psicologia que fa tan pesada molta novel·la del segle XX. La trama creua les vides de les famílies Rostov, Kuraguin, Bezhukhov i Bolkonski, totes elles pertanyents a l’aristocràcia russa, però la novel·la, molt ambiciosa, ho abasta tot i tothom, des d’un pagès empresonat per robar llenya fins al mateix Napoleó, des dels vaivens sentimentals de l’encantadora Natatxa fins a la batalla de Borodino, l’ocupació de Moscou o la terrible retirada dels francesos. Tolstoi és ara novel·lista ara historiador, i com a tal denigra tant com pot Napoleó, a qui no considera un gran home sinó un titella en mans de forces que no pot controlar. Llegir Guerra i pau no és difícil, perquè Tolstoi escrivia de la millor manera possible, és a dir, en l’estil col·loquial propi d’una persona cultivada.

La traducció catalana de Carles Capdevila publicada per Edicions 62 és de 1928 (revisada el 1960). Hi ha gent que critica que es publiquin traduccions tan antigues, però a mi justament m'agrada perquè, com he dit ja alguna altra vegada, et trasllada millor a l’època de la novel·la; es aquest cas al rus de Tolstoi, que és el de la segona meitat del segle XIX, no el d’ara.

La perplexitat de Nicolau Rostov en plena batalla

“Qui són aquests homes?” Mirava els francesos que s’acostaven, i a ell, que tot just feia un segon s’havia llançat contra d’ells per esclafar-los, la proximitat d’aquells francesos li semblà tan terrible que no podia acabar de creure el que veia. “Qui són? Per què corren? És per mi? Corren per mi? I per què? Per matar-me? A mi, que tothom m’estima tant!” Recordà l’amor que li professava la seva mare, la seva família, els seus amics, i la intenció de matar-lo dels enemics li semblava mentida. (Pàg. 169)

Les notícies sobre la guerra

Els diaris, pels quals el vell príncep sabé la batalla d’Austerlitz, deien amb mots breus i vagues, com sempre, que els russos, després de brillants combats, s’havien vist obligats a retirar-se, i que la retirada s’havia efectuat amb ordre perfecte. El vell príncep, per aquesta notícia oficial, comprengué que els nostres havien estat esclafats. (Pàg. 282)

Natatxa s’extasia amb ella mateixa

Trigà molt a adormir-se. Pensava contínuament que ningú no podia comprendre tot el que ella comprenia i tot el que hi havia dintre seu. “Sònia? -pensà tot mirant la gateta amb l’enorme trena enrotllada-. No!, és massa virtuosa. Està enamorada de Nicolau i no vol saber res de res. Ni la mamà no ho comprèn. És extraordinari... constatar com sóc d’intel·ligent... com és de charmante ella.” Continuà parlant d’ella mateixa en tercera persona, imaginant-se que allò ho deia algú molt intel·ligent, per la persona més intel·ligent i la millor. “Tot, tot, ella ho té tot”, continuava dient la persona d’intel·ligència superior, amable i bella, extraordinàriament bella, hàbil. Neda, munta admirablement, i quina veu que té! Això ni cal dir-ho, una veu meravellosa!” Cantà la seva frase predilecta de l’òpera de Cherubini, es tirà damunt del llit, rigué de pensar que de seguida s’adormiria, cridà Duniatxa perquè li apagués el llum, i encara Duniatxa no havia tingut temps de passar la porta, que ella ja era en aquell altre món venturós, en el món dels somnis, on tot és tan fàcil i bonic com en la realitat, però molt millor, perquè tot és d’una altra manera. (Pàg. 395)

La contradicció del príncep Andreu

En havent sopat, Natatxa -el príncep Andreu va demanar-li-ho- anà al clavecí i es posà a cantar. El príncep Andreu estava prop de la finestra, parlant amb les senyores, i l’escoltava. Al final d’una frase callà i escoltà, tan a la impensada, que li pujaren al cap sanglots la possibilitat dels quals no sospitava.

Mirà Natatxa que cantava, i en la seva ànima passà alguna cosa de nou, de feliç. Estava alegre i trist alhora. No tenia cap raó per a plorar, però les llàgrimes se li escapaven. Per què? Pel seu antic amor? Per la petita princesa? Per les seves il·lusions, les seves esperances? ... Sí i no. El que li feia espurnejar els ulls sobretot era la contradicció violenta que tot d’una havia reconegut entre alguna cosa infinita, gran, que existia en ell, i la matèria estreta, corporal, que era ell, i fins ella. Aquesta contradicció l’entristia i li produïa plaer mentre ella cantava. (Pàg. 407)   

L’exèrcit francès i un grapat de nous

Encara que estaven afamats i eren la meitat només, a Moscou els soldats francesos encara es mantenien en bon ordre. Era un exèrcit fatigat, romput, però encara temible i a punt per al combat. Però fou un exèrcit només fins al moment que els soldats s’instal·laren a les cases.

Així que els soldats s’escamparen per les cases buides i riques, l’exèrcit desaparegué instantàniament per sempre. No foren ni habitants, ni soldats, sinó alguna cosa intermèdia, que s’anomena rampinyadors. Quan al cap de cinc setmanes, aquests mateixos homes sortiren de Moscou, ja no formaven un exèrcit. Era una banda de malfactors, cada un dels quals s’emportava tot el que li semblava preciós o necessari. L’objectiu de casdacú a la sortida de Moscou ja no consistia, com abans, a conquerir, sinó a conservar el que havia pres. Igual que el simi que ha ficat la mà en un vas estret d’on ha pres un grapat de nous no vol obrir la mà perquè no li caigui el que ha pres, i això és el que el perd, els francesos, a la sortida de Moscou, havien de morir fatalment, perquè arrossegaven amb ells tot el que havien robat. Però a ells els era impossible abandonar el botí com al simi d’obrir la mà plena de nous. (Pàg. 769)

Pere i la felicitat

A la presó, a la barraca, Pere havia comprès, no per la seva ment, sinó per tot el seu ésser, que la vida, que l’home, ha estat creat per a la felicitat, que la felicitat és en ell mateix, en la satisfacció de les seves necessitats naturals, i que tot el mal prové no de la privació sinó del superflu. Però ara, durant aquestes tres darreres setmanes de marxa, aprenia una nova i consoladora veritat: aprenia que en el món no hi ha res de terrible, no hi ha cap situació en la qual l’home sigui completament feliç i completament lliure, com tampoc no n’hi ha cap en la qual sigui completament desgraciat i completament esclau. Va comprendre que existeix un límit de la sofrença i un límit de la llibertat, que aquest límit és molt a prop, que aquest home que sofria perquè se li havia trencat un pètal del seu llit de roses patia tant com ell que, ara, dormia damunt de la terra nua, humida, refredant-se d’un costat i escalfant-se d’un altre. Va veure que amb les seves sabates de saló, estretes, sofria tant com ara amb els peus nus (ja feia temps que les seves sabates eren inservibles) i plens de durícies. Comprengué que quan es va casar, diguem-ne voluntàriament, era menys lliure que ara, empresonat en un estable. (Pàgs. 906-907)

31: EL LLIBRE DE LES IL·LUSIONS. Paul Auster

Traducció: Marc Rubió

No són pas poques les novel·les que he llegit de Paul Auster (1947), escriptor de tracte molt agradable, però em costa escollir-ne una perquè en totes, sense excepció, hi trobo alguna pega. Algunes de les més brillants, com City of Glass (1985), m’han acabat semblant superficials. Altres, com La música de l’atzar (1990), tenen argument tan atzarós que no me’l puc acabar de creure.  De Timbuktú (1998), notable novel·la canina, ja no en recordo la feblesa. Bogeries de Brooklyn (2005), un dels seus llibres més optimistes i relaxats, em va agradar molt fins al tram final, allargassat i molt simple pel que fa a les idees; no cal pas esperar que un escriptor sigui un gran pensador, però sí que vagi més enllà de quatre exabruptes. Viatges per l’escriptorium (2006) i Un home a les fosques (2008) no són gens menyspreables, en especial la segona, però és innegable que són obres menors. Pensant-ho bé, doncs, em quedo amb The Book of Illusions (2002), que ara passo a comentar.  

Com Joel McCrea al film Els viatges de Sullivan (Sullivan’s Travels, 1941), el professor de Vermont David Zimmer descobreix el valor terapèutic del cinema còmic quan, tot fent zàping, veu un trosset d’una pel·lícula muda que el fa riure. És la primera rialla en molts mesos, des que la seva dona i els seus dos fills van morir en accident d’avió (Auster té afició a les jugades tràgiques del destí). Zimmer, llavors, es dedica a fer un estudi d’aquest còmic, de nom Hector Mann, i que a part de ser un geni oblidat dels darrers anys del cinema mut, va desaparèixer misteriosament el 1929. Hector Mann és una gran creació de Paul Auster (1947), que hi aboca els seus enormes coneixements cinematogràfics. S’esplaia en el seu estil còmic, en la personalitat (oposada a Chaplin, Keaton o LLoyd), en la filmografia i n’arriba a descriure un dels curts -Mr.Nobody- detallant cada pla.

Aquesta part és tan brillant que, en comparació, la història que explica la desaparició de Mann resulta un pèl convencional, un clàssic escàndol de Hollywood amb embaràs, tret accidental i fossa improvisada en un descampat. Després d’un sofert viacrucis, la redempció arriba en forma d’acte heroic, que permet a Mann de casar-se amb una rica hereva. Quan torna a ser plenament feliç, amb dona i fill, el destí torna a aparèixer, en el sentit més fatalment  grec del terme.

La novel·la dibuixa un paral·lelisme clar entre David Zimmer i Hector Mann: tots dos són morts en vida, tots dos viuen aïllats, flirtegen amb el suïcidi, s’agafen a una nova il·lusió, reneixen... i al final el destí, implacable, torna a treure el nas.  

Un excés de fatalitats? Definitivament, sí. La forma domina la novel·la: les simetries i els cercles que s’han de tancar imposen una certa sensació d’artifici. Però això no és tan dolent, perquè l’artifici rebaixa el drama. Queden les idees. Per a Auster, la felicitat i qualsevol forma de perduració és una il·lusió: els fills es moren, les pel·lícules van a parar al foc… i la literatura només és literatura. Tot i això, a la darrera frase de la novel·la hi ha la paraula "hope": "I live with that hope", diu Zimmmer, referint-se a l’esperança de retrobar les pel·lícules destruïdes d’Hector Mann. Sense esperança, no hi ha vida.

30: PER QUI TOQUEN LES CAMPANES. Ernest Hemingway

Traducció: Jordi Arbonès

Ernest Hemingway (1899-1960) va escriure contes esplèndids, que tractaré més endavant, i obres més llargues, de ficció i no ficció, potser menys esplèndides. Pel que fa a la no ficció, recordo que vaig abandonar abans d’hora tant la festa -París era una festa (1964)- com el safari -Green Hills of Africa (1935). Pel que fa a les novel·les, Across the River and Into the Trees (1950) em va fer venir son, El vell i la mar (1950) em va mantenir despert però no em va dir gran cosa; Tenir i no tenir (1937), sí, la recordo més bona, però apedaçada. Més impacte, és clar, em va causar una lectura jovenívola d’Un adéu a les armes (1929), el final de la qual em va deixar gairebé en estat de xoc. Potser la tornaré a llegir, potser no.

Sí que he llegit ara mateix, i per primera vegada, Per qui toquen les campanes (1940), que és una novel·la molt llarga (526 pàgines en la vella edició de Proa en dos volums que m’ha deixat el meu germà) amb un argument que podria ser el d’un conte de deu pàgines. L’any 1937 Robert Jordan, dinamiter americà al servei de la República, té la missió de fer volar un pont situat en territori franquista i, per això, s’uneix durant tres dies a un grup de guerrillers espanyols. Jordan, efectivament, fa explotar el pont i després tothom a córrer. Hi ha moments en què la novel·la llisca molt bé i altres en què rellisca i s’encalla. Hemingway abusa de la veu interior i diu massa vegades el mateix (sí, sí, Robert, ja ho sé, et toca viure tota una vida concentrada en tres dies i tres nits). Pel que fa a la història d’amor amb María, no sé si és sublim o embafosa, però sembla un campionat de dir “T’estimo”. És instantània, la seva atracció, elèctrica, molt sexual. Com menys parlen, més me’ls crec. Ella, María, violada i rapada pels feixistes, no necessita un home qualsevol per refer-se, sinó Robert Jordan, l’Home en majúscules, viril i alhora sensible, ferm i alhora somiador, a anys llum dels semifolclòrics espanyols que formen el grup de guerrillers. Quan el carismàtic Jordan arriba, Pilar, líder del grup, li entrega la noia en safata de plata. Té un punt colonial, la cosa.  

L’amor no és accidental, però, sinó l’essència de la vida, perquè sense ell, no queda res. I la política?, i la lluita?, i la revolució? Llegim aquest fragment.

Ell lluitava en aquella guerra perquè havia esclatat en un país que estimava i perquè creia en la República i perquè sabia que, si era destruïda, la vida resultaria insuportable per a tots aquells que també hi creien. Mentre durés la guerra es mantindria sota la disciplina comunista. Aquí, a Espanya, els comunistes oferien la millor disciplina i la millor eficàcia en la prossecució de la guerra. L’acceptava mentre calgués lluitar, perquè, en la conducció de la contesa, era l’únic partit el programa i la disciplina del qual li semblaven respectables.

On eren, doncs, les seves conviccions polítiques? No en tenia cap, aleshores. “Però no ho diguis a ningú?”, pensà. “No ho expliquis mai, això.” (Pàg. 185)

Ja és curiós, i molt revelador, que l’episodi més brutal i sanguinari que es narra a Per qui toquen les campanes, sigui la molt detallada descripció (35 pàgines!) d’una matança comesa pels rojos, que en un poble tiren daltabaix d’un precipici els feixistes, els que no ho són tant i els que qui sap. Hemingway, encara que alineat amb la causa republicana, evita oferir una versió simplificada de la Guerra Civil espanyola, i aquest és un dels grans mèrits de la novel·la. En aquest sentit, també és molt revelador el retrat que Hemingway fa d’André Massart (André Marty), peix gros de les Brigades Internacionals, home d’una brutalitat fora mida, conegut com “El carnisser d’Albacete”.   

Amb aquest panorama, doncs, no és gens estrany que Anselmo, el guerriller més noble i lleial, digui això:   

“Espero no ser jo qui hagi de fer la degolladissa -pensava Anselmo-. Jo crec que després de la guerra caldrà fer una gran penitència per totes les matances. Si ja no tenim una religió, després de la guerra s’haurà de crear una mena de penitència cívica, per tal que tots puguin sentir-se nets de culpa per haver pres part en aquests carnatges o, altrament, mai no tindrem una base vertadera i humana sobre la qual poder viure. (Pàg. 221-222)  

No em puc estar de copiar una conversa de Robert Jordan amb Karkov, un agent soviètic. Te interès perquè parla del POUM i d’Andreu Nin. Aquí Hemingway (que havia reaccionat amb indiferència a la mort de José Robles, amic i traductor de John Dos Passos, motiu pel qual Dos Passos va abandonar el comunisme i va trencar amb Hemingway) es fa l’ingenu de la mà del seu protagonista. Els fragments llargs són de Karkov, la pregunta final de Robert Jordan.

-El POUM! És tan poc seriós com el nom. Igualment li podien haver posat el PÒTOL o el XARAMPIÓ. Però no. El xarampió és molt més perillós. Pot afectar la vista i l’oïda. A més, van fer un complot per a eliminar en Walter, el Modesto, en Prieto i a mi. T’adones de la barreja? Som completament diferents. Pobre POUM! Mai no van arribar a matar ningú. Ni al front ni enlloc. A Barcelona sí, allà n’han matat uns quants.

-Hi has estat tu?

-Sí. He enviat un cable descrivint les malifetes d’aquesta infame organització d’assassins trotskistes i de les seves maquinacions feixistes, mereixedors del menyspreu més absolut. Però, entre nosaltres, aquesta organització mai no ha estat una cosa seriosa. En Nin era l’únic que valia alguna cosa. Nosaltres el vam tenir a les mans, i se’ns va escapar.

-On és ara?

-A París. Diem que és a París. Era un individu molt agradable, però víctima d’una gran aberració política.

-Però, estaven en contacte amb els feixistes, oi?

                                                                                      (Pàg 275-276)    

Acabo amb un fragment pertanyent al tram final del llibre.

En Robert Jordan jeia darrera el tronc d’un pi en el vessant del pujol que dominava la carretera i el pont, tot esperant que es fes de dia. Sempre l’havia encantat aquella hora del dia i ara la fruïa, sentia una mena de grisor interior com si ell mateix formés part integral de la lleu claror que precedeix la sortida del sol, en aquell instant que les coses s’obscureixen i l’espai s’il·lumina i els llums que han brillat durant la nit esdevenen grogosos, empal·lideixen i s’esvaeixen en fer-se de dia. (Pàg. 481)

29: LA GAVINA. Anton P. Txèkhov

Traducció: Nina Avrova i Joan Casas

Són quatre les grans obres de teatre que va escriure Anton Txèkhov (1860-1904): La gavina (1896), L’oncle Vània (1897), Tres germanes (1902) i El jardí dels cirerers (1903). He rellegit fa poc les dues últimes. Són molt diferents. A L’oncle Vània, el present és un temps mort, perquè tot va passar fa molts anys i ja no es pot canviar; a La gavina, en canvi, tot ha de passar encara, el drama es conjuga en present i l’emoció arriba de la mà de dos joves que tenen, d’entrada, grans esperances en el futur. Ell és Konstantín Gavrílovitx Trèplev, Kòstia, un jove, inquiet, nerviós, que viu a l’ombra de la seva mare, Arkàdina, famosa actriu de teatre. El pobre noi té comprensibles problemes de falta d’autoestima. Després d’esfullar una flor per comprovar l’amor de la seva mare, arriba a una conclusió: “Ja ho veus, la meva mare no m’estima. I té raó! Ella té ganes de viure, d’enamorar-se, de posar-se bruses de colors clars, i jo tinc vint-i-cinc anys i constantment li faig recordar que ja no és jove. Quan no sóc al davant, només té trenta-dos anys, però quan hi sóc en té quaranta-tres, i per això m’odia. També sap que jo no accepto el seu teatre. Ella se l’estima, el teatre, li sembla que fa un servei a la humanitat, a l’art sagrat, i jo més aviat penso que el teatre actual és una rutina, un prejudici.” (Pàg. 41)

Trèplev estima amb fervor juvenil Nina, una noia que viu en una casa veïna, també vora el llac. Nina és una aspirant a actriu que no té per Trèplev -de seguida ho veiem- sentiments tan ardents. El primer acte tot gira al voltant d’una apocalíptica obra de teatre que Trèplev ha escrit i que Nina interpreta al jardí de la casa. Arkàdina saboteja l’obra amb els seus comentaris i Trèplev, furiós, suspèn la representació. El que va malament sempre pot empitjorar: Nina, poc afectada per la suspensió perquè l’obra no li agradava (“No hi ha persones vives”, li havia dit), mostra un gran entusiasme per la presència a la casa de Trigorin, un cèlebre escriptor de contes que, a més, és l’amant d’Arkàdina. Trèplev, per descomptat, no el suporta.

La idolatria adolescent de Nina desglaça Trigorin, acostumat a ser un espectador de la vida: “Un amor jove, meravellós, poètic, un amor que et porta al món dels somnis, és l’única cosa en aquesta terra que ens pot donar la felicitat! I jo encara no l’he experimentat aquest amor... Quan era jove, no tenia temps, gastava les escales de les redaccions, lluitava contra la pobresa... I ara el tinc aquí, aquest amor, finalment ha arribat, m’atrau... Quin sentit té fugir-ne?” Aquesta mena de declaracions, naturalment, no fan gaire feliç Arkàdina: “Tan vella i lletja sóc, que pots parlar amb mi d’altres dones sense cap mirament?” Arkàdina busca continuar sent el centre de totes les mirades; Trigorin busca la passió fora de temps; Nina busca la fama; i Trèplev busca demostrar que és algú més enllà de ser fill de la seva mare. Un toc hamletià recorre l’obra, no tan sols perquè mare i fill, que alternen escenes d’amor i d’odi, s’intercanvien tot plegat verinoses rèpliques de Hamlet, sinó també perquè el triangle Arkàdina-Trigorin-Trèplev recorda no pas poc el de Gertrudis-Claudi-Hamlet, i perquè Nina, òrfena de mare com Ofèlia, resulta una figura tan desemparada com ella.   

Al quart acte, passats dos anys, Nina fa una visita a Trèplev una nit de pluja i vent: “S’hi està molt bé, aquí; és agradable, càlid... No sent el vent? A Turguènev hi ha un fragment que diu: ‘Afortunat aquell que en nits com aquesta es troba sota el sostre d’una casa, aquell que té un racó càlid’. Jo sóc la gavina... No, no és això. (Es frega el front) Què deia, jo? Turguènev... ‘i que Déu ajudi  tots aquells que vagaregen sense refugi...’

Per cert, hi ha una gavina, sí, la mata Trèplev amb una escopeta i acaba dissecada en un armari. Encara hi estic rumiant, sobre el simbolisme d'aquesta gavina. 

28: TOCANT A MÀ... J.V. Foix

J.V.Foix (1894-1987) va ser un escriptor únic i irrepetible, pel seu català brillant, infinit i original (farcit de meravellosos mots antics o dialectals), pel seu fabulós món imaginatiu, oníric, i pel seu gran sentit de l’humor.  

Tocant a mà..., recull de proses poètiques publicat el 1972, conté algunes peces extraordinàries, com “Somnis immòbils amb ròssec de cabellera” o “Els quatre pintors del moll de la Timba”, però la meva preferida és “Vós, sou el vostre pare?”. Pertany al darrer apartat del llibre, titulat “Coses que m’han passat que costen de creure a segons qui”. A mi no em costa gens de creure, perquè em va passar una cosa semblant, fa uns anys.

Si hagués d’escollir una única pàgina de tota la literatura catalana, escolliria aquesta.

“VÓS, SOU EL VOSTRE PARE?”

Era al portal de casa, havent dinat. Em distreia mirant un vol de falziots que remuntava un planter d’eucaliptus de la masoveria dels Ponsich. Tot era pau i llum, i una extrema alegria. No passava ningú, com si fóssim diumenge. De cop, un vell amb barret bombí i ulleres de miop s’aturà pensatiu, em mirà recelós, llegí el nom sota el balcó i em digué com qui somia: -Això és a can Foix. L’havia conegut anys ha, érem veïns abans del 1900, ens fèiem i ens parlàvem. Encara guardo escrits de quan, madur, escrivia papers catalans, diaris i revistes d’aquell temps. Malaurat! El van matar els carlins al mur dels garrofers, una nit de borrasca. Me’l vaig mirar, estranyat. Aquest vell, vaig pensar, no sap pas el que diu. Li anava a obrir els ulls quan, redreçat, m’agafà de bracet, em féu seguir, forçut, m’empenyé carrer enllà, i gairebé m’emboirà. Tiràrem dret pel camí de les Corts, fangós i brut. En passar per la bòbila vaig aturar-me. Em plau l’olor dels rajols tot just cuits i la sentor de les argiles fresques; però el jai sempre avall, avall, frisós. Quan passàvem, errants, davant la fàbrica del vidre, vaig voler resistir. Gaudeixo, ja d’infant, allà on el foc guspira, i els vidriers, que veig agegantats, m’obren paratges nous, i m’hi complac. Però el renoc, enfollit, m’arrossegava. Camins de no sé on, places mal escairades, horts i jardins escarransits, tot un suburbi de tàpia i bardissa. Com si se m’endugués cap a un continent d’estampa setcentista. On som?, li dic; aturem-nos, vellard. Quin desvari us empeny? Es plantà en sec, em mirà com sorprès, ajustà la virolla de goma de la crossa, i com si em descobrís o no m’hagués vist mai, digué: -Així, vós, sou el vostre pare?   

No abandonem Foix tan aviat. De L’estrella d’en Perris (1963), sempre m’ha entusiasmat aquest relat em què Foix s’endinsa sense complexos en territori evangèlic.  Atenció a l’apoteòsica frase final.    

Quan han vist, amb tots dos ulls, que jo caminava damunt l'aigua, m'han pres per un bruixot. Qui se senyava de cara al cel, qui fugia costa amunt, qui escampava el joell que emplenava el bolitx, qui ho anava a fer saber a la Comandància de Marina. Jo he seguit avançant més enllà del Far. Mestre de les onades, he fet proa a la Punta de la Creu, i he seguit per la ruta del Cap: amb els braços plegats com qui oeix l'Evangeli, o estesos endavant, rígids com qui es capbussa de dalt la palanca. Els vilatans, amb brogit de pineda bressada pel llebeig, s'han ajustat per molls i platges, i, ara l'un, ara l'altre, vells, joves i mainatges, han posat els peus en mar, i braços plegats, en creu o estirats endavant, segons els moviments de les onades, han avançat per les aigües, tot rient i cantant. Alguns em seguien, admirats i prudents; d'altres s'arriscaven a avançar sols fins a les envistes de Cervera. Ja els gavians, en vol espès, els animaven amb llur xiscladissa i els ombraven amb amor. Només els carrabiners han romàs en terra, estranys al fet, i llunyans, emboçats amb llurs capes i recolzats en anacròniques espingardes. Ja gairebé de nit, i a l'orsa -bufava, lleig, el ponent-, hem recalat al Moll Major, i hem petjat sorra, indemnes i contents. Tots em miraven, i es miraven sense gosar dir res. -Tan fàcil com és, els he dit; Talment, si vull, i estesos els braços com un espantall, volo. El més vell, que viu tot sol darrere les Figuerasses, ha dit amb els ulls plorosos d'alegria: -Ai, quan ho sabran els de Cadaqués!

Per acabar, “Déu, de cara al mar”, obra magistral inclosa a Darrer comunicat (1969).  

   

DÉU, DE CARA AL MAR

Havíem sentit fressa de passos, darrere nostre, i de fulla seca petjada per algú que caminava fatigat i apressat a la vegada. Era el pintor Joan Miró que ens volia aconseguir. Duia una imatge policroma del Sagrat Cor, a cada braç, de bastant de pes. Ens va dir que cercava Déu i que s’havia hagut d’acontentar amb una aproximació. Un de la colla –un que sempre es deixa el tapaboques al penjador dels cafès– li va respondre que... a Déu, fort i etern, principi i fi de tot, geòmetra de l’absolut, omnipresent, el trobaria, a totes hores i a tots països, de cara a mar, assegut, pacient i misericordiós, amb els vells i els jubilats, al banc dels si-no-fos.

27: DAVID COPPERFIELD. Charles Dickens

Traducció: Josep Carner

Grans esperances, novel·la excel·lent, és -qui ho pot negar!- una mica fantasmagòrica; Història de dues ciutats, grandiosa com és, té un argument que, a veure, no se’l creu ni el més crèdul; Temps difícils deu ser bona, però no la recordo gens (i això que l’he llegida dos cops!); El casalot, aquesta sí que no me l’he llegida mai (una llacuna la té tothom!); Oliver Twist, a veure, és una mica massa, tothom ho sap; i Pickwick és Pickwick, i amb això ja està tot dit.

Ens queda, per tant, David Copperfield (1850), aquesta sí, com a novel·la imbatible de Charles Dickens (1812-1870), que no té pas un argument que causi sensació, perquè és una història típica de “nen que es fa gran i acaba convertit en un home com cal”, ni el necessita. Ah, quina galeria de personatges... Mai no s’obliden. Jo vaig llegir David Copperfield per primera vegada en una versió abreujada i amb dibuixets, i em van quedar tots gravats a la memòria. Repassem-los. Comencem per la Clara Copperfield, la jove mare del protagonista, tan innocent i esporuguida, que comet l’error de la seva vida emparentant-se amb els cruels Murdstone, Edward i Jane, hipòcrites en estat pur. Hi ha la fidel Pegotty, i la seva airejada família marinera, amb el germà Daniel, puntal de la família, el nebot Ham i, ai, Emily, la companya de jocs infantils de David Copperfield. Emily ens fa pensar, és clar, en James Steerforth, l’admirable, el menyspreable Steerforth. Més carisma a raig arriba amb Betsey Trotwood, la tieta geniüda de David, Uriah Jeep, el més “humil” de tots els homes, i Micawber, l’entranyable Micawber, tan optimista ell, tan catastròfic. Finalment, tenim a Dora, tan encantadorament inútil i infantil, i a Agnes, tan eficient i horriblement assenyada. Aquests personatges no viuen en el món real, en l’avorrit planeta que tots coneixem, sinó en un que es troba una mica més enllà, que és força més pintoresc i acolorit, anomenat planeta Dickens.  

El més curiós de David Copperfield, la novel·la vull dir, és que, tot i ser la més autobiogràfica de Dickens, només hi ha un personatge poc convincent, grisenc, amb poca força, desdibuixat, i aquest personatge resulta que és... el mateix David Copperfield, narrador i protagonista. De petit ens emociona, però quan es fa gran deambula per la novel·la amb poca vitalitat i és devorat sense problemes per tots els altres personatges, molt més carismàtics que ell. Quan ens informa que s’ha convertit en un escriptor reconegut (Copperfield, alter ego de Dickens), arribem a pensar, peix bullit com el veiem, que és un impostor. Aquest home mai no hauria pogut escriure Grans esperances!

Dit tot això, passem a llegir alguns fragments d’aquesta formidable novel·la. El primer potser és el millor paràgraf que mai va escriure Dickens. S’ha de llegir a poc a poc, és un pèl difícil. Copperfield, des de la maduresa, parla de la seva mare. L’adjunto tot seguit en anglès.  

¿Podré dir de la seva cara -després alterada, com tinc motiu per a recordar-la; finada, com sé que és- que sigui esvaïda, quan compareix davant meu en aquest instant, tan precisa com qualsevol cara que pogués escollir de mirar en un carrer populós? Podré dir de la seva bellesa innocent i donzellívola que va mustigar-se i va passar d’aquest món, mentre el seu alè cau altre cop damunt la meva galta, com hi va caure aquella nit? Podré dir que mai vagi canviar, quan el meu record la torna a la vida, només així, i, més fidel a l’amable jovenesa que no hagi estat jo, ni cap home, encara estreny el que llavors amava? (Pàg. 27)

Can I say of her face -altered as I have reason to remember it, perished as I know it is- that it is gone, when here it comes before me at this instant, as distinct as any face that I may choose to look on in a crowded street? Can I say of her innocent and girlish beauty, that it faded, and was no more, when its breath falls on my cheek now, as it fell that night? Can I say she ever changed, when my remembrance brings her back to life, thus only; and truer to its loving youth than I have been, or man ever is, still holds fast what it cherished then?

Una curiosa reflexió del narrador quan li comuniquen la mort de la mare a l’escola:

Tinc la impressió d’haver-me adonat que, entre la colla dels nois, una dignitat m’era conferida, i que, en la meva aflicció, em tornava important. Si mai un infant ha estat garfit per una dolor sincera, he ben estat jo. Però em recordo que aquella importància em causava una mena de satisfacció mentre, essent els nois a l’aula, em passejava aquella tarda pel camp de jocs, Quan els veia que em miraven de les finestres estant en adreçar-se a llurs classes, em sentia tot distingit, i feia un posat més melangiós i caminava més a poc a poc. (Pàgs. 114-115)

Betsey Trotwood, la tia de David, li fa una interessant reflexió sobre Dora, i les conseqüències dels nostres actes.  

-Heu escollit ben lliurement -una ombra va passar un instant, va semblar-me, per la seva cara-, i heu escollit una criatura molt bonica i molt amorosa. Serà el vostre deure i també el vostre goig (és clar, que ja ho sabeu: no us dono pas una lliçó) d’estimar-la així com la vau escollir, per les qualitats que té i en cap manera per les que no pugui tenir. Aquestes altres, heu de mirar d’anar-les-hi descabdellant, si podeu. I si no podeu, fill meu -aquí la meva tia es va fregar el nas-, caldrà que us acostumeu a dejunar-ne. (Pàg. 564)

La mort imminent de Dora:

Però a vegades, quan la portava a dalt, i la sentia més lleugera als meus braços, em sobrevenia una sensació d’atuïment mortal, com si m’anés acostant a un país glacial, encara invisible, que em paralitzava. Vaig fer per manera de no reconèixer aquella sensació per cap nom, ni per cap furgament en mi mateix; fins que una nit que em va escometre molt poderosa, i la meva tia havia deixat Dora amb un darrer crit de “Bona nit, Poncelleta”, vaig anar-me’n a seure tot sol a la meva taula, i vaig plorar tot pensant quin nom tan fatal no havia estat aquell, i com la poncella es mustigava tota primerenca en el ram. (Pàg. 618) Fi capítol 48.

El pas del temps:

Tot sovint he reparat (i em penso que a tothom passa el mateix), que el fet que un hom se’n vagi d’un indret familiar sembla que sigui un senyal per a fer-hi tota mena de canvis. Tot mirant enfora de la finestreta del cotxe, i observant que una casa vella de Fish Street Hill, on mai, per un segle, no havien posat les mans pintor, fuster ni paleta, havia estat aterrada durant la meva absència. (Pàg. 727) Inici 59    

Pel que fa a la traducció, només vull dir que quan t’has acostumat a Dickens passat per Carner, com és el meu cas, es fa molt difícil renunciar-hi a favor d’una traducció més moderna, perquè justament amb la llengua de Carner, tan exuberant i tan plena de paraules i d'expressions que ja no es fan servir, et sents més a prop de Dickens, que va escriure no fa pas dos dies sinó, en el cas de David Copperfield, fa 170 anys.                  

26: LES TORRES DE BARCHESTER. Anthony Trollope

Anthony Trollope (1815-1882), venerat per molts lectors a Anglaterra (Alec Guinness, per exemple, no viatjava mai sense un Trollope a la maleta), és força desconegut fora del Regne Unit, però ja es va obrint pas, i esperem que algun dia no gaire llunyà una de les seves grans novel·les aparegui en català. Seria un dia memorable, realment, perquè Anthony Trollope va ser un novel·lista extraordinari, el més anglès de tots, flegmàtic, irònic, incisiu, poc amant del sentimentalisme melodramàtic tan característic, per exemple, de Dickens.

Els puntals de l’obra de Trollope, a part d’una novel·la magistral com The Way We Live Now, sàtira demolidora del món polític i financer de Londres, són dos cicles de novel·les. D’una banda, hi ha el cicle de Barchester, sobre els afers sentimentals i laborals del clergat, que formen sis obres: The Warden, Barchester Towers (1957), Doctor Thorne, Framley Parsonage, The Small House at Allington i The Last Chronicle of Barset. El segon cicle, també format per sis novel·les, és el dels Palliser, sobre la vida pública i privada dels parlamentaris anglesos: Can You Forgive Her?, Phineas Finn, The Eustace Diamonds, Phineas Redux, The Prime Minister i The Duke’s Children.

Les torres de Barchester, doncs, és la segona novel·la de Trollope sobre els clergues anglicans. Però, de religió, n’hi ha ben poca en aquestes novel·les, perquè els seus personatges, que estan fets de la matèria de què estem tots fets, bàsicament es desviuen per ocupar els millors càrrecs i impedir que ho facin els seus rivals. L’inici de la novel·la és sensacional. L’ancià bisbe de Barchester (ciutat inventada) és a punt de morir, però li costa. Això és un problema per al seu fill, l’arxidiaca Grantly, que és el principal candidat a substituir el seu pare, però només si la mort es produeix abans del canvi de govern a Londres, que sembla imminent (els bisbes de l’Església Anglicana els escull -o escollia- el Primer Ministre). Tot un dilema moral i espiritual, doncs, per a l’arxidiaca, perquè queda com lleig desitjar que el pare la palmi amb certa rapidesa. Al final, arriba abans el canvi de govern i el jove Grantly veu frustrades les seves aspiracions. El nou bisbe és el doctor Proudie, que de fet és un calçaces, perquè qui mana és la seva dona i un tal Slope, clergue molt ambiciós que des del moment que arriba a Barchester posa els pèls de punta al doctor Grantly i la seva colla. Grantly, per combatre el llefiscós Slope, busca reforços a l’exterior i fitxa un teòleg de prestigi, Arabin, encara solter.   

He dit “encara solter”, sí, i amb tota la intenció, perquè ara hem de parlar de la protagonista de la novel·la, l’atractiva i intel·ligent Eleanor Bold, jove vídua i cunyada del doctor Grantly. Tres pretendents s’hi aproximen amb diferents actituds: un, Slope, amb ferotge decisió; l’altre, Arabin, amb lentitud; i un tercer, Bertie Stanhope, mandrós hereu d’una família anglesa italianitzada (en el pitjor sentit de la paraula), per obligació familiar. Trollope, molt considerat amb els seus lectors, ens informa aviat que no hem pas de patir, perquè Eleanor no es casarà pas ni amb Slope ni amb Bertie…    

En fi, amb aquests elements, el seu talent narratiu i el seu gran coneixement de la naturalesa humana, Anthony Trollope construeix una novel·la admirable.

N’apunto alguns fragments. Les pàgines corresponen a la versió castellana editada per Cátedra, en què la novel·la comença a la pàgina 73. (Traducció pròpia a partir de la castellana de Miguel Ángel Pérez Pérez).   

El bisbe Grantly va morir com havia viscut, lentament i pacífica, sense dolor ni alteracions. L’alè el va anar abandonant de manera gairebé imperceptible, i durant el mes anterior a la seva desaparició, costava de saber amb seguretat si estava viu o mort. (Pàg. 74.)

Potser, avui dia, no hi ha cap suplici més gran infligit a la humanitat en els països lliures i civilitzats que la necessitat d’escoltar sermons. Ningú excepte un clergue que predica té, en aquests regnes, el poder per obligar els assistents a quedar-se asseguts en silenci i patir el turment. Ningú excepte un clergue que predica es pot delectar en tòpics i frases fetes i, tot i així, rebre com a privilegi indiscutible el mateix tracte respectuós que rebria si dels seus llavis sortissin paraules d’una eloqüència vehement o d’una lògica convincent. (Pàg. 132)

No és exagerat afirmar que, a vegades, tots parlem dels nostres amics més estimats d’una manera que no els agradaria gaire, però, en canvi, esperem que els nostres amics més estimats parlin invariablement de nosaltres com si fossin cecs als nostres defectes i molt perceptius a qualsevol matís de les nostres qualitats.  (Pàg. 284)

El senyor Arabin va rebre la notícia de la possibilitat que Eleanor es casés amb el senyor Slope amb sorpresa, però no amb incredulitat. Hem dit que no estava enamorat d’Eleanor, i fins aleshores era cert, però, des que va saber que ella estimava un altre home, va començar a sentir alguna cosa especial. No és que decidís de cop convertir-la en la seva esposa. Mai no havia pensat en ella en relació a ell mateix, i continuava sense fer-ho en aquests moments, però sí que va experimentar en el seu interior una vaga sensació de profunda tristesa, de persistent dolor, d’irremeiable abatiment, així com una mena d’humiliació per no haver fet res per evitar que aquest altre home, aquest individu mesquí a qui ell menyspreava amb totes les seves forces, s’endugués un trofeu tan dolç.

Qualsevol home que hagi arribat solter als quaranta anys i no hagi experimentat alguna vegada emocions semblants, o bé ha tingut molta sort o bé té un cor fred com la pedra. (Pàg. 402)

Eleanor, després d’un dia fatídic, es refugia en el seu fill, el petit John Bold, buscant consol.

Aquesta manera de consolar-se dels mals del món és molt freqüent. Les mares l’obtenen dels seus fillets, i els homes dels seus gossos. Alguns, fins i tot, l’obtenen dels seus bastons, la qual cosa és igual de racional. ¿Com és que ens alegrem que no ens enganyin aquells que no han aconseguit dominar l’art de fer-ho? (Pàg. 576-577)

El petitonet era realment un encant. Menjava amb molta gana, s’agafava amb alegria els dits dels peus tan aviat com li destapaven les cames i no era gens ploraner. Se suposa que aquests són els principals punts de perfecció d’un petitó i, en tots ells, el nostre destacava. (Pàg. 92)

25: MIRALL TRENCAT. Mercè Rodoreda *

Mirall trencat (1974) ha acabat prenent el lloc a La plaça del diamant (1962) com la gran novel·la de Mercè Rodoreda. És comprensible, perquè La plaça del diamant és més trista i depriment que la vida, amb una protagonista, la Colometa, que és una pura víctima del seu temps i del seu caràcter. Realment fa una mandra terrible tornar a llegir La plaça del diamant. Mirall trencat, en canvi, és una novel·la exuberant, fèrtil, exagerada, fantasiosa i fantàstica, protagonitzada per dones fortes i poderoses. Quan la Colometa, en el súmmum de la seva desgraciada vida, es vol suïcidar, amb el pas previ de matar les seves criatures, opta pel salfumant i un embut. Més sòrdid, impossible. Quan a Mirall trencat, la incestuosa Maria es vol suïcidar, opta, en canvi, per un elegant i estilitzat salt al buit, ben nua sota la llum de la lluna, que acaba amb un apoteòsic aterratge en un llorer; clavada al llorer mor, però reapareix convertida en teranyina que frega els visitants de la casa en el molt fantasmagòric tram final de la novel·la. És imaginatiu, és brillant, és simbòlicament poderós.

Confesso que tinc algun problema, però, amb la desmesurada maleta de símbols que passeja per la novel·la. Em cansa una mica tanta vegetació i tantes flors que signifiquen això i allò. Ara bé, aquest és un problema meu, no de la novel·la.   

També admeto, i això és més important, que tinc alguns problemes amb els personatges. No em diu res Teresa Valldaura, vistosa arribista professional que ascendeix al cim de l’alta burgesia barcelonina gràcies a un parell de casaments. Pel que fa al pobre Salvador Valldaura, cavaller malencònic en perpetu plor silent per l’enyorada Bàrbara (la violinista suïcida de Viena), sembla que Mercè Rodoreda el liquidi perquè no sap què fer amb ell. És un home massa tranquil i decent per aquesta novel·la. Mirall trencat reclama gent en estat d’ebullició permanent, com l’inquiet Eladi, incansable perseguidor de criades i voyeur quan es refresquen despullades a ple sol, o Sofia, campiona de l’odi reconcentrat des de ben petita. És impossible no simpatitzar amb la tendra criatura: “Mai no havia estimat gaire la seva mare. Quan la veia amb els xals brodats de pedretes i amb les mitges d’espiga tenia ganes que se n’anés de casa i que no tornés mai més. Un dia que la renyà i li donà una estrebada per fer-la sortir d’un parterre de la vora dels castanyers, pensà que l’hauria de matar. Com que anava molt sovint a la cuina, sabia que quan l’Armanda matava un conill o un pollastre, les bèsties es quedaven quietes. Molt de temps després, potser perquè la Felícia ho havia fet córrer, sabé que la seva mare havia estat casada una altra vegada i que, al seu marit, li n’havia fet les mil i una. ‘Jo -pensava- no seré mai com els meus pares, perquè tinc el cor sec.’” (Pàg. 121).  

Cada generació dels Valldaura-Farriols és més indecent, amoral i psicòtica que l’anterior. L’èxtasi arriba amb el trio infantil format pel cruel Ramon, la seva sòcia de crueltats Maria i el dèbil Jaume, nen malaltís reduït a cadàver pels seus dos germanets. Són realment memorables les aventures selvàtiques -el jardí sembla selva i no jardí- d’aquest peculiar trio. Ara bé, no em crec res. A aquestes altures de la novel·la ja no hi ha ni rastre de la més mínima versemblança.

Però una novel·la no és tan sols una història més o menys versemblant. Un estil elevat, poderós i evocador pot suplir qualsevol mancança de realisme i salvar del descrèdit un elaborat edifici narratiu. No cal dir que aquest és el cas de Mirall trencat.      

Nota: Aquesta novel·la, de moment, també arriba amb un asterisc de possible substitució. Descartades La plaça del Diamant i Jardí vora el mar (llegida de nou, se’m va enfonsar a la segona part), repassaré aviat Aloma.

24: CRIM I CÀSTIG. Fiodor Dostoievski *

Traducció: Andreu Nin

Amb un asterisc arriba Crim i càstig de Fiodor Dostoievski en aquesta llista, cosa que significa que potser no s’hi quedarà. De moment, però, hi figura, perquè l’acabo de llegir amb interès, tot i que no amb un gran entusiasme. Ho considero tot un èxit, perquè fa molts anys vaig deixar a mig Els germans Karamàzov i vaig decidir abandonar Dostoievski (excepte novel·les breus com El jugador i Les nits blanques). Tanta profunditat psicològica, tanta ànima turmentada i tants dilemes morals fent cercles eternament, m’esgoten una mica, francament.

Passar 700 pàgines en companyia d’un individu com Raskòlnikov, esbós fracassat de superhome, és una mica massa. S’agraeix molt quan la novel·la s’aparta del seu torturat protagonista i se centra en altres personatges, per molt desgraciats, cínics o alcoholitzats que siguin.

Potser el que m’ha sorprès més de l’argument de Crim i càstig -i gairebé podria dir que em converteix la novel·la en inversemblant- és el fet que Raskòlnikov, assassí antipàtic, malcarat i egocèntric fora mida, desperti en el seu entorn un afecte, un suport, un amor, tan incondicionals. A l’hora de dir això no tinc pas en compte la mare, perquè, com tothom sap, una mare és una mare. Però la germana, l’admirable Dúnia, per exemple, està disposada a casar-se amb Petr Petròvitx Lugin, un individu llefiscós, només per ajudar econòmicament el seu germà, el qual, campió mundial de la vagància, es passa el dia jaient en una minúscula i pestilent habitació. També tenim el cas de Rasumikhin, amic que es desviu per la salut mental i física de Raskòlnikov, que al seu torn li paga la fidelitat amb males cares. I no podem oblidar, és clar, la pobra Sofia Semènovna, Sònia, que s’enamora perdudament del sempre febrós Raskòlnikov, especialment quan ell li comunica tendrament que sí, que és ell qui va matar la vella usurera a cops de destral (i l’entranyable germana, de passada, que corria per allà), i amb tal amor s’enamora Sònia que al final decideix acompanyar-lo d’excursió a Sibèria.

Això és normal? En fi, suposo que algun psicòleg podria dir alguna cosa sobre Dostoievski, egocèntiric imbatible, i els seus alter egos literaris.

Dit això, copio alguns fragments de la traducció d’Andreu Nin, que es continua llegint molt bé.  

No és pas per ajudar la mare que he assassinat, ni per esdevenir un benefactor de la humanitat amb els mitjans i la puixança assolits! Tot això és absurd! Senzillament, he assassinat per a mi, per a mi tot sol. En aquell moment tot m’era igual: no m’inquietava pas de saber si esdevindria un benefactor o bé si, com una aranya, atraparia els homes en la meva teranyina i els aniria xuclant els sucs vitals… (…) Aleshores em calia saber, com més aviat millor, si jo era un poll, com els altres, o un home, si podia ultrapassar la fita o no, si sentia l’agosarament d’acotar-me i collir la puixança o no, si era un ésser tremolós o si tenia el “dret”…

-De matar? El dret de matar volíeu tenir? -exclamà Sònia estupefacta. (Pàgs 179-180, segon volum)

Tot el seu passat, i els pensaments, i els projectes, i els temes, i les impressions d’abans, i el panorama, i ell mateix, i tot, tot… se li apareixia sota d’ell, sota els peus, gairebé invisible, en un abís pregon. Tenia la sensación d’haver donat una volada cap amunt i que tot s’esfumava davant dels seus ulls… En fer un moviment involuntari amb el braç, sentí a la mà closa la moneda de vint copecs. Obrí la mà, mirà la moneda i, prenent embranzida, la llançà a l’aigua. Després es gira i se n’anà cap a casa. Experimentava una impressió estranya, com si, en aquell instant, d’un cop de tisores, s’hagués ell mateix retallat de la resta del món. (Pàg, 151, primer volum)   

Al món no hi ha res tan difícil com la franquesa i tan fàcil com la falagueria. Si en la franquesa hi ha encara que no sigui més que una centèsima part de nota falsa, es produeix tot seguit una dissonància, i després de la dissonància, l’escàndol. La falagueria, àdhuc quan tot, fins a la darrera nota, és fals, és agradosa i hom l’escolta no sense delectança, amb una delectança potser grollera, però delectança a la fi. I per grollera que sembli la falagueria, la meitat, si més no, sembla sempre legítima. I això per a les persones de totes les categories de la societat, sigui quin sigui el seu nivell intel·lectual. Àdhuc una vestal pot ser seduïda per mitjà de la falagueria. (Pàgs. 251-252, segon volum)

A dues pàgines per acabar la novel·la, Raskòlnikov, per fi, és capaç de sortir de la seva closca:

Aquell mateix dia al vespre, quan hagueren tancat ja els presoners, Raskòlnikov, ajagut damunt la post que li servia de llit, pensava en ella. Li semblava que aquel dia àdhuc els presidiaris, que fins aleshores havien estat els seus enemics, se’l miraven amb uns altres ulls. (Pàg. 342, segon volum)

23: ENRIC V. William Shakespeare

Traducció: Salvador Oliva

Arriba el tercer Shakespeare d’aquesta llista, i n’arribaran més, perquè el geni de Stratford-upon-Avon és qui més hores de felicitat amb un llibre a les mans m’ha proporcionat en aquest vida.  

Amb l’ajuda incomparable de la traducció de Salvador Oliva, repassem l’obra amb cert detall.

Acte I

Enric V aspira, per motius genealògics, a la corona de França. Però és conscient d’un altre perill: “No ens hem d’armar només contra els francesos; ens cal reunir tropes per tenir defensa contra Escòcia, que espera l’ocasió per avançar contra nosaltres”. Westmoreland ho explica com una faula: “Tan aviat com l’àguila anglesa va a caçar, la mostela escocesa se li acosta, furtiva, al niu desprotegit, i se li beu els ous reials”.

El Delfí de França, a través del seu ambaixador, es burla de les aspiracions del rei anglès i li regala un cofre de tresors. Els tresors són pilotes de tennis. Enric V contesta: “Us agraïm el present i la vostra molèstia: quan tinguem les raquetes per aquestes pilotes vindrem a França per la gràcia de Déu, a fer-hi una partida i a jugar la corona del seu pare”.

El rei anglès, en to amenaçador, afegeix:

Digueu al Príncep que la seva broma

convertirà aquestes pilotes en pedres de canons

i la venjança que volarà amb elles

li omplirà l’ànima d’amarg remordiment.

Aquesta broma deixarà milers de dones

sense els seus estimats marits, farà pols dels castells,

i molts que encara no han nascut, ni han estat engendrats,

tindran motius per maleir la broma del Delfí.

Acte II

Mentre Nym, Bardolf i Pistola, que aviat seran camí de França, tenen les disputes habituals, arriba la notícia del gravíssim estat de salut de Falstaff. “A fe que algun dia d’aquests serà carn de corbs. El Rei li va partir el cor”, diu la tavernera. Falstaff, efectivament, no triga a morir. En fa el relat la mateixa tavernera: “I ell ha cridat ‘Déu meu, Déu meu!’ tres o quatre vegades. Després jo, per consolar-lo li dic que no hauria de pensar en Déu, que no hi havia cap necessitat d’empipar-lo amb pensaments així, encara. I ell que em demana que li posi més roba als peus. He ficat les mans a dintre el llit, li he tocat els peus i els tenia freds com una pedra; després els genolls, i així amunt i amunt: tot ell era fred com una pedra”.

Mentrestant, a les altes esferes es couen traïcions. El comte de Cambridge, Lord Scroop i Sir Thomas Grey, comprats a preu d’or pels francesos, tenen l’encàrrec d’assassinar Enric V a Southampton. Però gràcies a missatges interceptats es descobreix la conspiració. Enric V, abans de detenir-los, hi juga: els fa jutjar una ofensa que va cometre un soldat, per excés de vi, contra el rei; els tres, de manera unànime, aconsellen de ser inflexibles amb l’infractor. Enric V, llavors, els mostra les cartes que delaten la seva traïció i diu: “La clemència que alenava en mi ha estat aniquilada i morta fa un moment, per consell vostre. Per vergonya no hauríeu de gosar parlar-me de clemència; els vostres arguments se us han posat en contra com aquells gossos que devoren el seu amo. Contempleu, prínceps, i vosaltres, nobles pars, aquests monstres anglesos!”. Enric V sentencia els tres traïdors a mort. Després, amb la mirada posada en la guerra, exclama: “Alegres, cap a mar! L’ensenya de la guerra avança: no hi ha rei d’Anglaterra sense ser rei de França”.

A l’altra banda de l’estret, el Delfí Lluís afirma que Enric V és “un jove tan frívol, atordit, buit i capriciós, que no inspira cap por”. Però el rei Carles VI no el subestima pas; recorda proeses d’Eduard, el príncep Negre, i afirma: “Enric és un nou brot d’aquell tronc gloriós, i bé ens cal témer la seva fortalesa natural i el seu destí”. Arriba el Duc d’Exeter, ambaixador d’Enric V, que ensenya un arbre de genealogia per demostrar que les pretensions del rei anglès són legítimes. “Si no, ¿què passarà?”, pregunta el rei francès. “Una revenja sangonosa. Ni que amaguéssiu la corona als vostres cors, allí forfollaria per endur-se-la’n”, respon Exeter.

Acte III

El rei francès ofereix a Enric V la seva filla Caterina “i amb ella, com a dot, alguns ducats petits i miserables”. Enric no accepta l’oferta i inicia les operacions assetjant la ciutat de Harfleur. Promet una carnisseria: “Perquè com a soldat que sóc -nom que millor s’adiu a la meva natura- no deixaré Harfleur, ja mig enderrocada, fins que quedi enterrada sota cendres. Totes les portes de la pietat seran tancades, i el soldat de cor dur, salvatge i aguerrit, amb el braç lliure i sanguinari, avançarà amb un poder tan ample com l’infern, i segarà les vostres tendres verges i els vostres bells infants”. El governador de Harfleur es rendeix.

Mentrestant, al palau de Rouen, Caterina, la filla del rai francès, fa classes d’anglès amb Alícia, la seva dama de companyia: “Dites-moi l’anglais pour le bras”, “De arm, madame”, “Et le coude?”, “D’elbow”. En una altra sala de palau, el rei de França està preocupat perquè Enric V ha travessat el riu Somme. El Delfí afirma: “Per l’honor i la fe que les dames es riuen de nosaltres: diuen que el nostre nervi està degenerat, i que hauran de lliurar el cos a la luxúria dels jovenets anglesos per tornar a poblar França de lluitadors bastards”.

El rei ordena passar a l’acció: “Barreu el pas d’Enric (...), llanceu-vos sobre el seu exèrcit, igual com una allau salta damunt les valls, (...) i porteu-lo a Rouen en un carro captiu com a presoner nostre”. El Conestable ho veu fàcil: “Lamento que les seves tropes siguin tan poc nombroses, els seus soldats malalts, extenuats de fam i de fatiga, perquè estic convençut que quan vegi l’exèrcit que portem, deixarà caure el cor en el clot de la por i per victòria ens oferirà un rescat”.

Al campament anglès, Fluellen, un oficial, exposa a Enric V el cas del soldat Bardolf, que està a punt de ser executat per haver robat en una església. Enric V no esmenta que coneix Bardolf -era de la colla de Falstaff- i es mostra inflexible: “Voldríem veure tots aquests malfactors executats així”. Arriba Montjoy, ambaixador del rei francès, que avisa a Enric V que “Anglaterra es penedirà de la seva follia” i li ofereix pagar un rescat “que serà proporcional a les pèrdues que hem sofert”. Enric V contesta que és cert que té la seva gent “afeblida per les malalties, i l’exèrcit, minvat”, però no es rendirà ni pagarà cap rescat. “En resum, vet-aquí què responem: no volem el combat, tal com estem; però tal com estem tampoc no en fugirem. Digues-ho així al teu amo”, conclou el rei anglès.

*The gates of mercy shall be all shut up.     

Acte IV

Arriba la gran batalla a Azincourt. Enric V, per encendre els ànims dels seus soldats, que s’han d’enfrontar a un exèrcit molt més nombrós, fa un discurs impressionant. És el clímax de l’obra.    

Avui és Sant Crispinià,

qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa

s’alcarà de puntetes quan es parli d’aquest dia,

i el nom de Sant Crispinià el faran sentir gran.

Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,

cada any en aquest dia convidarà els veïns

i els dirà: “Demà és Sant Crispinià”

i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius

dient: “Vaig ser ferit el dia de Sant Crispinià”.

Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,

sempre es recordarà del que va fer aquell dia

amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms

als seus llavis seran familiars com els mots casolans:

Enric, el Rei, Bedford i Exeter,

Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,

tots serem recordats entre copes escumejants,

i els homes bons ho explicaran als seus infants

i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran

-des d’ara fins al dia que s’acabi el món-

Sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.

Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,*

perquè els que avui vessin la seva sang amb mi

seran els meus germans. Qui sigui baix de rang

serà, des d’aquell dia, alçat a la noblesa.

Molts cavallers anglesos que s’han quedat al llit

Maleiran el fet de no trobar-se aquí

i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin

algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.    

*We few, we happy few, we band of brothers.

Acte V

Enric V, triomfador a Azincourt, torna a Anglaterra -“Mireu: la platja anglesa cenyeix el mar amb homes, amb dones i amb infants; llurs crits i aplaudiments ofeguen la veu fosca del mar”- i arriba a Londres: “El batlle i els seus consellers millors (...) van a rebre el seu Cèsar vencedor”. Es presenta un ambaixador francès per demanar la pau.

El rei Enric torna a França per exposar les seves demandes i redactar un acord de pau just. Mentre els  seus subordinats es concentren en la lletra petita dels articles, Enric V s’entrevista amb Caterina, la filla del rei francès, que és, justament,  el “primer dels articles proposats”. La conversa no és fàcil, perquè ella no entén gaire l’anglès. “M’agrada que no sapigueu millor l’anglès, perquè si el sabéssiu trobaríeu que sóc un Rei tan vulgar que us pensaríeu que m’he venut el mas per comprar la corona. En qüestions d’amor, no sé brodar-ho, només sé dir directament ‘Us estimo’, i si em féssiu afegir alguna cosa més preguntant ‘De veritat?’, se m’haurien acabat les paraules d’amor”, confessa Enric V.

I afegeix: “Us parlo com un soldat normal i corrent: si em podeu estimar així, preneu-me. Si no, dir-vos que em moriré és cert; però pel vostre amor, per Déu que no, tot i que us estimo molt”. “És possible que hagi d’estimar l’enemic de França?”, pregunta Caterina. Enric V intenta contestar en francès, però s’encalla de mala manera: “Per a mi, Kate, és més fàcil conquerir el regne que no pas parlar francès”.

Caterina, finalment, accedeix a casar-se amb Enric si aquesta és la voluntat del seu pare. Enric, llavors, vol besar-la als llavis. Però ella s’hi nega, perquè aquest no és el costum de les dames de França. “Ah, Kate, les maneres s’inclinen davant dels grans reis. Estimada Kate, vós i jo no ens podem tancar dintre els límits de les maneres d’un país. Nosaltres som qui dictem les maneres, Kate”,* i la besa. Entra el rei de França i la resta de cortesans. El rei francès accepta concedir la seva filla a Enric, però és reticent a nomenar-lo hereu de França. Finalment cedeix i desitja que “mai cap guerra torni a treure cap espasa sagnant entre Anglaterra i França”.

*We are the makers of manners, Kate.