THE INFILTRATOR (2016)

 

2016. USA. Director: Brad Furman. 127 minuts. Color.

Guió: Ellen Brown Furman. Llibre: The Infiltrator, de Robert Mazur (2016).

Bryan Cranston (Robert Mazur / Bob Musella), Diane Kruger (Kathy Ertz), John Leguizamo (Emir Abreu), Benjamin Bratt (Roberto Alcaino), Yul Vazquez (Javier Ospina).  

L’altra part de mi

A mitjans dels anys 80, Robert Mazur, agent de duanes dels Estats Units (U.S. Customs Officer), es va infiltar en el gran imperi de la droga del càrtel de Medellín de Pablo Escobar adoptant la personalitat de Bob Musella, un suposat banquer i home de negocis amb idees noves per blanquejar els diners del narcotràfic. Aquesta pel·lícula, amb un director enèrgic i un protagonista (Bryan Cranston) magnífic, ressegueix el llarg i perillós periple de Mazur, que es va passar cinc anys treballant undercover fent de Bob Musella. Els seus esforços, i els dels seus companys, van conduir a la caiguda del Banc de Crèdit i Comerç Internacional, el setè banc privat del món en aquella època, i principal blanquejador de diners procedents del narcotràfic. 

Encara que Mazur ja tenia experiència en operacions d’aquest estil, no li va ser fàcil conviure amb gent tan estranya, depravada i immoral com la que controla el narcotràfic. Adaptar-se als seus costums és complicat. Mazur, en un local nocturn amb els seus nous “amics”, rebutja els serveis d’una prostituta –les fel·lacions es fan a la vista de tothom-, i per sortir del pas, afirma que està a punt de casar-se. Això suposa que calgui buscar de seguida una agent per fer de xicota de Mazur. L’escollida és Kathy Ertz (Diane Kruger, esplèndida), sense experiència en operacions encobertes. Quan s’intercanvien dades personals, Mazur queda parat del poc que ha escrit Ertz. “No sóc complicada”, afirma la noia amb naturalitat, i ens n’alegrem, perquè de gent amb traumes passats i presents ja n’hi ha massa, a les pel·lícules.

Mazur, per cert, ja està casat, i és evident que alternar una vida familiar normal amb una feina tan peculiar provoca no poques tensions, a dins i a fora de casa. Un vespre, quan Mazur i la seva dona, buscant un moment de relax, celebren el seu aniversari de casament en un restaurant, apareix un veterà narcotraficant, que saluda Musella i mira amb sospita el pastís d’aniversari de casament que porta un cambrer; Mazur, per salvar la situació, fa passar la seva dona per la seva secretària i acusa el cambrer d’haver-se equivocat de celebració (no era cap aniversari de casament, era la secretària qui feia anys), i, furiós, posant-se a la pell de Bob Musella, agafa el cambrer pel clatell i l’estampa contra el pastís. La seva dona queda esfereïda.

Hi ha altres moments de gran tensió, com la traïció que un informador fa a Emir Abreu, company de Mazur, o més encara, l’incident amb el maletí on Mazur grava les converses dels narcotraficants. En plena reunió, amb el maletí obert damunt d’una cadira, cau una tapa protectora i es veuen, durant uns segons, uns cables i una cinta de gravació en funcionament. De reüll ho veu el més repugnant i emboirat membre del càrtel, que després, per tal que no digui res, ha de ser assassinat en una pista de ball.   

Tot i els ensurts, Mazur i Kathy Ertz s’infiltren amb èxit en el món dels narcos, i es fan molt amics d’un home clau del càrtel, Roberto Alcaino, i de la seva dona. El pla funciona a la perfecció, i al fals casament de Mazur i Ertz a Tampa, Florida, hi apareixen tots els seus amics narcotraficants, que seran arrestats. Però els dos policies infiltrats han hagut de pagar un preu. La proximitat amb el matrimoni Alcaino ha estat tan gran que la seva detenció els fa sentir malament, perquè, com diu compungida Kathy Ertz, en realitat estàs traint a uns amics. Robert Mazur mateix, quan Alcaino, fugitiu de la justícia, es presenta per sorpresa al casament, li diu sincerament: “Roberto, m’agrada que hagis vingut. Però una part de mi desitjaria que no t’haguessis arriscat.” (1)

(1) Mazur: Roberto, I am glad you are here. But there is a part of me that wishes that you hadn’t taken that risk.

UMIMACHI DIARY (2015)

 

2015. Japó. Guionista i director: Hirokazu Koreeda. 128 minuts. Color. 

Manga: Umimachi Diary, d’Akimi Yoshida (2006-2018). Fotografia: Mikiya Takimoto. Música: Yoko Kanno. 

Haruka Ayase (Sachi Kôda), Masami Nagasawa (Yoshino Kôda), Kaho (Chika Kôda), Suzu Hirose (Suzu Asano). 

Títols: La nostra germana petita; Our Little Sister; Notre petite soeur.

El quimono o la camiseta de futbol

L’esperit de Yasujiro Ozu sobrevola aquesta admirable pel·lícula de Hirokazu Koreeda. La narració és pausada, el drama gens forçat i l’alternança entre felicitat i malenconia, suau i subtil. Tres germanes, d’una edat entre vint i trenta anys, viuen soles a la casa familiar de Kamakura. La gran, Sachi, infermera, actua com a cap de família i se sent molt unida al món antic: és ella qui resa davant l’altar dels avantpassats i qui plega amorosament el quimono de l’àvia. Podríem dir que és la Noriko d’Ozu. En canvi, Yoshino, que treballa en un banc, és moderna i desinhibida; la tercera, Chika, dependenta d’una botiga d’esports, és alegre i una mica ximpleta. Els arriba la notícia de la mort del seu pare. Feia quinze anys que les havia abandonades, per casar-se amb una altra dona. Les tres germanes es presenten al funeral i coneixen la seva germanastra, Suzu, de catorze anys. A última hora, Sachi, veient-la desemparada, la convida a anar a viure amb elles a Kamakura. És una bonica escena: les tres germanes dalt del tren, Suzu a l’andana, i Sachi, amb la seva bondat natural, li fa l’oferta, que Yoshino i Chika secunden tot seguit… i Suzu que s’ho rumia i acaba dient que sí, que vindrà, i després corre feliç perseguint el tren que ja s’allunya.   

Encara que la pel·lícula s’anomeni “La nostra germana petita”, no és ella la protagonista. Suzu s’integra molt bé a la vida familiar, observa divertida les seves discussions, va feliç a l’escola i, quan té alguna inseguretat respecte al lloc que ocupa al món, parla amb Sachi. El film gira, justament, al voltant de Sachi (magnífica Haruka Ayase), que lluita perquè la vida tal com ella l’entén no es desintegri al seu voltant.

Posaré un exemple. Hi ha una celebració en perspectiva i Sachi opina que a Suzu li quedaria molt bé el seu  quimono. Suzu s’ho pensa i acabava dient que segurament es posarà la camiseta de futbol. Sachi acaba de rebre una punyalada a l’esquena, però ho entoma amb un somriure, aquell somriure de pura educació, tan japonès, forçadíssim (un somriure que les altres tres germanes no fan mai). Passen algunes seqüències i arriba el dia de la celebració. Suzu, finalment, s’ha posat el quimono. Sense cap èmfasi especial ho mostra el director, però l’emoció invisible de Sachi és també la nostra.      

En general, doncs, els conflictes esclaten de manera soterrada, discreta, perquè fins i tot una noia com Yoshino només és capaç de parlar de tu a tu amb Sachi si està borratxa. Hi ha una excepció, però, que es produeix amb la visita de la mare. Dona de caràcter feble, va abandonar les tres filles després de la fugida del pare. Sachi, la gran, no li ha perdonat mai i, quan la dona té la barra d’anunciar que vol vendre la casa, l’esbronca sense contemplacions (per sort, la casa és de l’àvia i no pensa vendre-la). Hi ha gent que no sap què pot significar una casa per a una persona. Tampoc no ho sap el metge amb qui Sachi té relacions (un metge casat: això la Noriko d’Ozu no ho hauria fet mai). El metge té una oferta per treballar a Boston i vol que Sachi l’acompanyi. És una oferta absurda per a una noia tan japonesa com Sachi. Dir-li que vagi als Estats Units és com dir-li que vagi a Neptú. El director filma l’escena en unes escales exteriors, a tocar de la platja, asseguts en esgrons diferents, a certa distància. Una distància insalvable.

THE TWO FACES OF JANUARY (2014)

 

2014. USA, GB, França. Guionista i director: Hossein Amini. 97 minuts. Color.

Novel·la: The Two Faces of January, de Patricia Highsmith (1964).

Fotografia: Marcel Zyskind. Música: Alberto Iglesias.

Viggo Mortensen (Chester MacFarland), Kirsten Dunst (Colette MacFarland), Oscar Isaac (Rydal).

Mort a Creta

De la mà de la tèrbola ploma de Patricia Highsmith, el destí del matrimoni MacFarland, Chester i Colette, a qui d’entrada veiem fent el turista a l’Acròpoli d’Atenes, tots dos de blanc impol·lut, rics i elegants, no pot ser sinó tràgic. Ell és un estafador, ha deixat víctimes als Estats Units, i un detectiu americà es presenta un vespre a l’hotel on s’allotgen els MacFarland. Acaba mort de manera mig accidental, i quan Chester es vol desfer del cadàver topa al passadís amb Rydal, l’espavilat guia que han trobat per Atenes. Rydal, com el cèlebre Ripley, és l’home que corre per allà i vol treure profit de la situació. Ara bé, no és tan maquivèlic com Ripley; més que pels diners se sent atret per la càlida bellesa de Colette (meravellosa Kirsten Dunst). Sense els passaports, retinguts a l’hotel, els McFarland fugen d’Atenes amb Rydal, que és un home amb contactes en el submón delictiu. Els pot aconseguir passaports falsos, però trigaran una semana a fer-se. És més segur esperar-los a Creta.

La pel·lícula sap construir un bon triangle, pervers però no del tot, en degradació permanent. Chester perd l’aplom i es torna gelós, Colette ja no confia en ell, i Rydal, a l’aguait, espera la seva oportunitat. A Creta, cap hotel els vol allotjar sense passaport i els MacFarland, per por de ser reconeguts, fugen terra en dins, en autobús i després a peu, per les polsoses i pedregoses carreteres de Creta. Ja no és impol·lut el blanc dels seus vestits. Estan bruts, cansats, suats i esgotats.

Tot acaba a les ruïnes de Cnossos. Chester no acaba de matar Rydal, a qui empeny en la foscor catacúmbica de les ruïnes, però sí mata Colette, sense voler, discutint en una fosca escala sense barana. Quan Rydal torna en si, troba el cadàver de Colette i surt en persecució de Chester. Però ja són dos homes derrotats, sense la menor esperança. Sense Colette, res ja no té sentit. Queden unes bones paraules de Chester MacFarland, resumint la seva vida: “I don’t expect you to understand now, but one day you’re gonna wake up and you’re gonna look in the mirror and you’re gonna see someone who’s not all that different from me. And you’re gonna realize that every hope and dream you ever had has slipped through your fingers. And all you’ve got, if you’re lucky, is someone like her.”      

ENDER'S GAME (2013)

 

2013. USA. Guionista i director: Gavin Hood. 114 minuts. Color.

Novel·la: Ender’s Game, d’Orson Scott Card (1985).

Fotografia: Donald McAlpine. Música: Steve Jablonsky.

Asa Butterfield (Ender Wiggin), Harrison Ford (Coronel Graff), Hailee Steinfeld (Petra Arkanian), Ben Kingsley (Mazer Rackham), Viola Davis (Major Gwen Anderson).

La comprensió de l’enemic

Fa cinquanta anys uns bel·licosos extraterrestres anomenats els Fòrmics –per la seva semblança a un eixam d’insectes- van atacar la Terra. Gairebé la van destruir, abans de ser derrotats miraculosament per un pilot inspirat. S’intueix, se sap, però, que els Fòrmics tornaran. La Flota Internacional, per tant, es dedica a entrenar nens per afrontar la segona batalla, que es preveu definitiva. Els nens, entrenats en jocs de guerra, són capaços de prendre decisions més intuïtives i audaces. El cadet Ender Wiggin, amb un talent singular, capta l’atenció del coronel Graff i de la major Anderson. El van a buscar a casa, se l’enduen; els pares no s’hi poden negar. Dos germans grans d’Ender, Peter i Valentine, anys enrere no van passar la prova per integrar-se a la Flota: Peter per massa cruel, Valentine per massa compassiva. Ender, en canvi, mostra un equilibri perfecte en les dues variants. El coronel Graff ascendeix ràpidament Ender, que destaca en tots les proves. Per convertir-lo en un líder, el coronel Graff no dubta d’enemistar-lo amb els seus companys. Ender se’n queixa.

La pel·lícula, visualment elegant i atractiva, resumeix de manera molt intel·ligent la densa novel·la d’Orson Scott Card. No predomina l’acció sinó els debats morals, derivats tant de l’actitud maquiavèlica del coronel Graff (comprensible: la urgència de la situació exigeix resultats immediats) com de la pressió a què Ender es veu sotmès. El noi té fusta de comandant militar i li agrada dirigir les operacions i derrotar els rivals en les batalles d’entrenament que es produeixen en la gran esfera antigravitatòria (unes seqüències molt vistoses, per cert), però alhora sent el pes terrible de la responsabilitat. D’una possible derrota, sí, però també de la victòria. Aquest és un punt molt interessant. Ender estudia tant els Fòrmics, els intenta comprendre tant per trobar la manera de derrotar-los, que s’hi acaba identificant massa: “In the moment when I truly understand my enemy, understand him well enough to defeat him, then in that very moment I also love him.”   

No va tenir l’èxit esclatant que mereixia, El joc d’Ender, potser per massa reposada i reflexiva. En qualsevol cas, es tracta d’un clàssic de la ciència-ficció més recent. Dirigida amb gran aplom per Gavin Wood, cal destacar el jove Asa Butterfield, brillant com a Ender, i, per descomptat, Harrison Ford.     

JOHN CARTER (2012)

 

2012. USA. Director: Andrew Stanton. 132 minuts. Color.

Guió: Andrew Stanton, Mark Andrews, Michael Chabon. Novel·la: Under the Moons of Mars (1912) o A Princess of Mars (1917), d’Edgar Rice Burroughs (1912). Música: Michael Giacchino. Fotografia: Dan Mindel.  

Taylor Kitsch (John Carter), Lynn Collins (Dejah Toris), Dominic West (Sab Than), Mark Strong (Matai Shang), Daryl Sabara (Edgar Rice Burroughs).

Les fabuloses aventures a Barsoom

Aquesta pel·lícula s’hauria d’haver dit Sota les llunes de Mart, segons el títol original de la novel·la quan va aparèixer per entregues en un pulp magazine, o Una princesa de Mart, que és el títol que va tenir com a llibre. John Carter és un títol trist i eixut que no fa justícia a l’imaginatiu món creat per Edgar Rice Burroughs. Però la pel·lícula, encara que té alguns excessos en les seqüències d’acció –inevitables, pel que sembla, en el cinema d’aventures actual- triomfa desplegant amb convicció aquesta fascinant història que tanta influència va tenir en la ciència-ficció posterior.     

L’any 1868, John Carter, excapità de l’exèrcit confederat de pas per Arizona buscant or, es refugia en una cova fugint dels indis i se li apareix un estrany personatge, un thern, una mena de monjo de Mart. El thern l’ataca amb un ganivet i John Carter el mata. Després agafa amb la mà l’estrany medalló que el monjo tenia i John Carter es troba, a l’instant, en una àrida i vermellosa esplanada… de Mart. John Carter –cal aclarir-ho- no viatja a Mart, hi envia una copia d’ell mateix, com si el medalló actués de telègraf. El planeta vermell, més petit que la Terra i amb menys força gravitatòria, provoca que John Carter pugui fer salts prodigiosos i tingui una força descomunal. Això ja impressiona els primers marcians amb qui es topa, els tharks, uns individus alts, secs i verds amb quatre braços i dues bones banyes recargolades sorgint de les patilles. Però els tharks són pobres i rústics en comparació amb les dues ciutats, habitades per gent d’aspecte humà (quina sort), que lluiten pel control del planeta: la lluminosa Helium i la perversa Zodanga, que fa mil anys que guerregen. Zodanga, ara, està a punt de derrotar Helium, i només un casament reial pot aturar la devastació.

Ben aviat John Carter assisteix estupefacte a una batàlla aèria –unes naus que volen!- al cel de Mart. Dejah Toris, la princesa d’Helium, fugia per no haver-se de casar amb de Sab Than, el poderós cabdill de Zodanga. Els tharks corren a amagar-se a les seves coves, però John Carter, impetuós i decidit, intervé en el moment decisiu per salvar la princesa Dejah Toris, collint-la al vol quan queia des de la seva nau.

La química és immediata, l’atracció instantània. Es presenten i dibuixen planetes a la sorra vermella. Mart es diu en realitat Barsoom i la Terra, Jasoom. Dejah Thoris,  ja el vol reclutar, però John Carter, soldat vençut i descregut, no en vol saber res. La princesa de Barsoom, però, ha captat de seguida com és l’home que ha vingut de Jasoom: “Podem haver nascut en món diferents, però et conec, John Carter. Ho sé des del moment que em vas collir. Vaig notar el cor d’un home disposat a sacrificar-se pels altres. Un home disposat a lluitar per una causa, aquí, a Barsoom.”(1) No cal dir que el nostre home complirà el pronòstic de la princesa de Mart.   

Necessita una mirada generosa i desacomplexada aquesta pel·lícula, per separar el gra de la palla -l’autèntic alè aventurer que la vertebra de la sobrecàrrega visual que a vegades l’abarateix. Taylor Kitsch i Lynn Collins, inoblidables en els seus papers, mereixen aquest esforç.     

(1) Dejah Thoris: We may have been born worlds apart, but I know you, John Carter. From the moment you caught me in the sky, I knew. I felt the heart of a man willing to lay down his life for others. A man willing to fight for a cause, here, on Barsoom. 

JOHNNY ENGLISH REBORN (2011)

 

2011. Gran Bretanya, USA. Director: Oliver Parker. 102 minuts. Color.

Argument: William Davies. Guió: Hamish McCall. Música: Ilan Eshkeri.

Rowan Atkinson (Johnny English), Rosamund Pike (Kate Sumner), Gillian Anderson (Pamela Thornton), Dominic West (Simon Ambrose), Daniel Kaluuya (Colin Tucker).

La paròdia definitiva

Molts són els cridats a parodiar James Bond i molt pocs els escollits. Es va veure aviat, amb la mediocre Casino Royale (1967), o més tard, quan Mike Myers, amb Austin Powers (1997), va iniciar una sèrie de films de vulgaritat creixent. Mereixen certa atenció els intents de Dean Martin, que a partir de The Silencers (1966) va ser l’agent Matt Helm en quatre films, o el carismàtic James Coburn, Derek Flynn a Our Man Flynn (1966) i In Like Flynn (1967).

En principi, doncs, l’aparició d’una altra paròdia de Bond no era per tirar coets, més encara perquè el primer Johnny English (2003) no va passar de l’aprovat justet. La seva continuació, però, va superar totes les expectatives i es converteix en el millor Bond humorístic mai fet. L’argument té intriga i tensió, i els gags s’integren en la trama i no la desactiven. La clau és que la comicitat només és permesa per a Rowan Atkinson, el qual, d’altra banda, s’allunya de Mr.Bean, i és un espia “creïble” que fa les coses bé, amb una gran seguretat en els seus coneixements i les seves intuïcions, fins que comet, fatalment, la gran pífia.

Hi ha un bon director al darrere: Oliver Parker, gran adaptador d’Oscar Wilde a la gran pantalla. Una de les claus de la solvència d’aquest film és el repartiment, impecable. Podria ser el d’un autèntic film de James Bond. Destaquen el ferotge Dominic West, l’allisada Gillian Anderson, el simpàtic Daniel Kaluuya com el nou ajudant d’English, i l’atractiva Rosamund Pike, a qui tots recordem per la seva memorable participació a Die Another Day (2002). Hi ha alguns gags estratosfèrics, com la persecució calmosa: mentre un dolent molt acrobàtic baixa des del terrat al carrer per la façana de l’edifici, English, molt tranquil, fa servir l’ascensor, i l’enxampa sense problemes a la vorera. Altres gags admirables són la velocíssima cadira de rodes, la baralla al port, una reunió en què la cadira on seu Johnny English puja i baixa, o les confusió al tram final entre l’assassina oriental de l’aspiradora i la mateixa reina d’Anglaterra… amb resultats impactants. 

En definitiva, una comèdia rodona, amb una produció de gran nivell, equiparable al de qualsevol Bond de l’època de Roger Moore, per exemple, i un guió brillant, que permet que Rowan Atkinson pugui exhibir tot el seu talent còmic. L’any 2018, per cert, va arribar la tercera entrega, Johnny English Strikes Again, potser no tan entonada però amb alguns gags brillants, en especial un en què English es posa unes ulleres de realitat virtual i, sense voler, surt al carrer.

INCEPTION (2010)

 

2010. USA, GB. Guionista i director: Christopher Nolan. 148 minuts. Color.

Fotografia: Wally Pfister. Música: Hans Zimmer.

Leonardo DiCaprio (Dom Cobb), Joseph Gordon-Levitt (Arthur), Ellen Page (Ariadne), Tom Hardy (Eames), Marion Cotillard (Mal Cobb), Ken Watanabe (Saito), Cillian Murphy (Robert Fischer).

La motivació eterna

Dom Cobb és un lladre dels secrets més ben guardats del món, aquells que la gent només delata en els seus somnis. Cobb i el seu equip, sedant la víctima, s’endinsen en el seu somni i, si cal, exploren un segon somni sorgit del primer, i fins i tot un tercer sorgit del segon. El temps s’espandeix a l’interior d’aquests somnis. Uns quants minuts a la vida real són hores en el primer somni, mesos en el segon i anys sencers en el tercer.

Dom Cobb (un DiCaprio monòton que arruga massa l’entrecella), doncs, és un lladre excepcional, però no infal·lible. Una operació d’espionatge contra el magnat japonès Saito acaba malament, però el nipó no opta per la venjança contra els lladres onírics sinó que decideix contractar-los. Ara bé, no vol robar una idea sinó implantar-ne una, originar-ne una en la víctima. Aquest és el diàleg entre Saito, Dom Cobb i Arthur, la mà dreta de Cobb (Joseph Gordon-Levitt, excel·lent).

Saito: If you can steal one idea, why can’t you plant one there instead?

Arthur: Ok, this is me, planting an idea in your mind. I say: don’t think about elefants. What are you thinking about?

Saito: Elephants?

Arthur: Right, but it’s not your idea. The dreamer can always remember the genesis of the idea. True inspiration is impossible to fake.

Cobb: No, it’s not.  

Si Cobb ho afirma, és que és possible. Però l’operació és molt complicada i perillosa. Cobb, per dur-la a terme, contracta una nova “arquitecta de somnis”, Ariadne, nom immillorablement laberíntic. La víctima és Robert Fisher, hereu imminent de la corporació rival de Saito, a qui el japonès vol introduir la idea de liquidar l’empresa del pare. Cobb i el seu equip intercepten Fisher en un vol de Sidney a Los Angeles, i el seden amb èxit. Comença un gegantí descens oníric, soterrani a soterrani, amb el risc immens, pels infiltrats, de no sortir-ne mai més, perquè si moren en el somni el retorn és impossible i els espera una pèrpetua existència en els llimbs...

Un argument fascinant, realment, però, al meu entendre, no es converteix en una experiència cinematogràfica tan fascinant. Hi ha massa acció en el film, en els diversos estrats onírics, una acció força convencional -i filmada de manera convencional per Christopher Nolan- en forma de tiroteigs i persecucions; i això rebaixa molt la grandesa que l’argument i el tema semblaven assegurar. 

La meva part preferida del film és, de llarg, una trama secundària, de naturalesa no comercial, sinó privada, sentimental, molt punyent.  

En el passat, Dom Cobb i la seva dona Mal es van submergir amb entusiasme en aquesta cova de somnis inclusius; cinquanta anys van viure en el darrer nivell, envellint junts, creant una monumental ciutat. El perill de viure en els somnis, però, és que s’acaba esborrant la línia entre el somni i la realitat. Mal va acabar no percebent la línia, i Dom, per possibilitar el retorn, la va persuadir hàbilment que vivia en un somni. Això va facilitar la tornada, però un cop al món real, Mal, presonera d’aquesta idea, encara creia que vivia en un somni i, per sortir-ne, es va tirar al buit. Ho veiem en un flash-back, i és sens dubte el  moment més impactant de la pel·lícula. Els remordiments de l’apenat Dom Cobb es tradueixen, en els somnis on s’endinsa, en aparicions perveses de Mal, amb fúria homicida, sabotejant les operacions, hostil sempre a Dom, que és la persona que la fa reaparèixer.

Amb aquesta història n’hi havia prou per edificar un film, que hauria estat, aquest sí, memorable.

(500) DAYS OF SUMMER (2009)

 

2009. USA. Director: Marc Webb. 95 minuts. Color.

Guió: Scott Neustadter, Michael H. Weber. Fotografia: Eric Steelberg.

Joseph Gordon-Levitt (Tom Hansen), Zooey Deschanel (Summer Finn), Chloë Grace Moretz (Rachel Hansen), Geoffrey Arend (McKenzie).

El conformista torturat

Estar enamorat i ser correspost és meravellós; estar enamorat i no ser correspost és trist, però permet experimentar el llanguiment amorós, que pot ser força agradable; finalment, estar enamorat i ser correspost a mitges, ara sí ara no, amb un present inestable i un futur ombrívol, és desconcertant i pertorba molt l’esperit.     

En aquesta darrera possibilitat es troba Tom Hansen, arquitecte en potència que viu resignat escrivint frases per a targetes de felicitació. El noi viu pansit fins que arriba a l’empresa l’atractiva Summer Finn, una noia diferent, divertida, arrauxada, peculiar. Tom Hansen se n’enamora a l’instant. Ah, l’èxtasi arriba un dia davant la fotocopiadora... “I love how she makes me feel, like anything’s possible, or like life is worth it”, declara Tom. Sí, la vida és fabulosa al costat de Summer Finn. Ella el correspon, ella l’estima... o potser no ben bé, perquè Summer no vol una relació gaire estreta ni compromisos a llarga distància. Escoltem-la: “I like being on my own. Relationships are messy and people’s felings get hurt. Who needs it? We’re young. Might as well have fun while we can and save the serious stuff for later.” Tom Hansen viu desconcertat, ara extasiat ara torturat, ara al setè cel ara a l’infern del desamor. Es palpa la influència de la “nouvelle vague”, amb aquelles noies tan fascinants com esquives.    

La pel·lícula, imaginativa i variada, farcida d’homenatges, salta amunt i avall pels cinc-cents dies de l’estranya relació entre Tom i Summer, i la sintonia entre ells va i ve, apareix i desapareix. Més aviat, amb el pas del temps, va desapareixent, i resulta trist, perquè Joseph Gordon-Levitt i l’excepcional Zooey Deschanel fan una parella extraordinària. Però la vida és com és. A Summer li agrada Tom Hansen, però el descarta per compartir-hi la vida (el “serious stuff” que tard o d’hora cal plantejar-se). Per què? El film no contesta de manera explícita però es pot deduir. Summer detesta que Tom es conformi escrivint targetes de felicitació quan podria ser un gran arquitecte. El conformisme condemna Tom Hansen, i ell no se n’adona. 

 Per sort, després de l’estiu, arriba la tardor.

INDIANA JONES AND THE KINGDOM OF THE CRYSTAL SKULL (2008)

 

2008. USA (Paramount-Lucasfilm). Director: Steven Spielberg. 122 min. Col.

Argument: George Lucas, Jeff Nathanson. Guió: David Koepp.

Música: John Williams. Fotografia: Janusz Kaminski.

Harrison Ford (Indiana Jones), Shia LaBoeuf (Mutt Williams), Cate Blanchett (Irina Spalko), Karen Allen (Marion Ravenwood), John Hurt (Professor Oxley), Ray Winstone (Mac). 

Indiana Jones no perd el barret 

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall, la quarta pel·lícula d’Indiana Jones, semblava que no veuria mai la llum, però finalment va arribar, i encara que evidentment no va poder satisfer totes les expectatives generades durant dinou anys, va ser tot un plaer assistir a l’espectacle. Té algunes flaqueses, però també un gran encant. La primera hora és impecable. En una bonica manera d’enllaçar amb el primer Indiana, el film comença a l’hangar on hi ha guardada l’Arca de l’Aliança. Els soviètics han irromput a les instal·lacions militars, però no busquen l’Arca (que s’entreveu un moment), sinó les restes d’un extraterrestre. Spielberg no oblida la mítica i presenta Indiana mostrant la seva ombra quan es posa el barret. És un gran moment. Som als anys 50, recreats brilantment, i hi ha el rock and roll, la caça de bruixes i la guerra freda. Els soviètics potser no són uns malvats tan carismàtics com els nazis, i per això es reforça la seva líder, Irina Spalko (magnífica Cate Blanchett), amb un sabre. Està vellot i polsós, Indiana, que ja té una edat, però aviat veiem que està en forma. Si hi havia algun dubte sobre Harrison Ford, s’esborra a l’instant. Ell és Indiana, i ningú més pot ser-ho.

La pel·lícula comença forta i, ja d’entrada, inclou una prova nuclear al desert de Nevada (som als anys 50!). L’escena és antològica: Indiana arriba a un poble, descobreix que tot són maniquís (un homenatge a “La dimensió desconeguda”?), s’adona que hi ha una exposió en marxa i es refugia en una nevera. La nevera vola pels aires, cau al desert i Indiana en surt com si res. Protesten els campions de la versemblança. Són uns pesats. 

La pel·lícula té acció i emoció. Indiana Jones, expulsat de la facultat,  comenta amb tristesa la mort del seu pare i de Marcus, i el seu col·lega diu una frase punyent sobre el pas del temps. “Hem arribat a una edat en què la vida ja no et dóna coses sinó que te les va traient”(1). Puja al tren Indiana, però no anirà enlloc perquè arriba a l’andana, amb moto i caçadora de pell –com pertoca a l’època- el jove Mutt Williams. De seguida s’estableix una gran química entre Ford i LaBoeuf. Hi ha bromes sobre l’edat d’Indiana i sobre la passió de Mutt per la pinta. El noi busca el professor Oxley, que ha desaparegut. Tot seguit es produeix una persecució sensacional, de la vella escola, sense ordinadors. Mutt porta la moto i Indy va al darrere. Els persegueix un cotxe, i Indiana  passa per l’interior del cotxe i torna a la moto; després irrompen al campus i el cotxe dels soviètics xoca contra l’estàtua de Marcus Brody (un gran toc), i els cau el cap a damunt; finalment Mutt i Indy llisquen amb la moto pel terra de la biblioteca, i un alumne aprofita per una pregunta al professor Jones: “Si vols ser un autèntic arqueòleg, has de sortir de la biblioteca!”(2), exclama Indiana. La pel·lícula va a tota marxa i continua així al Perú, on Mutt i Indy fan una visita nocturna a un cementiri, ara buscant les restes del conqueridor Orellana.

Fet això, arribem a l’Amazones i apareix la Marion del primer film de la sèrie. El joc a dos entre Ford i LaBeouf, que era tan interessant, es transforma ara en un triangle familiar no tan satisfactori. S’opta per la comicitat, però falta emoció. Apareix Oxley i van tots en grup, però no volem Indiana tan acompanyat. Hi ha una trepidant seqüència d’acció a la selva, amb grans moments però que acaba amb un excés d’efectes digitals (calia que Mutt fes de Tarzan, un atac de formigues gegants i tres cascades consecutives?).

La conclusió ni decep ni impressiona. Spielberg, fidel a ell mateix, fa emergir del terra un enorme platet volador. No és pitjor que els fantasmes que sortien de l’Arca. Per acabar, hi ha un epíleg fabulós jugant amb el barret d’Indiana. Se’l posa Mutt? No, l’agafa Indy, no hi ha relleu possible. I és cert, perquè si algú triomfa en aquesta quarta entrega és Harrison Ford, que interpreta un Indiana Jones diferent -més savi, menys cobdiciós- però alhora idèntic, amb la mateixa convicció, coratge i vitalitat. Una  autèntica estrella.

(1) Charles Stanforth: We seem to have reached the age where life stops giving up things and starts taking them away.

(2) Indiana Jones: You want to be a good archaeologist… you’ve got to get out of the library!

EASTERN PROMISES (2007)

 

2007. Gran Bretanya-Canadà-USA. Director: David Cronenberg. 101 min. Col.

Guió: Steve Knight. Música: Howard Shore. 

Viggo Mortensen (Nikolai Luzhin), Naomi Watts (Anna Ivanovna Khitrova), Vincent Cassel (Kirill), Armin Mueller-Stahl (Semyon), Sinéad Cusack (Helen), Jerzy Skolimowski (Stepan). 

El xofer que no ho era

Aquesta pel·lícula s’endinsa, amb l’habitual mirada precisa i inquietant del director canadenc David Cronenberg, en el submón criminal dels russos establerts a Londres. Anna Ivanovna Khitrova, llevadora, assisteix d’urgència a l’hospital a una noia russa que s’ha desmaiat, dessagnada, en una botiga. Està embarassada. Ella mor, però la seva filla sobreviu. Hi ha un diari, escrit en rus, on la pobra noia detalla el seu penós periple, des de l’esperança d’una vida millor, quan al seu poble d’Ucreïna somiava ser cantant, a la dura realitat de la seva estada a Londres, on la màfia russa la va convertir en prostituta i drogoaddicta. Hi ha una tarja d’un restaurant rus a l’interior del diari. Anna el visita. La rep Semyon, el propietari, un home simpàtic, familiar, que s’interessa molt pel diari i que s’ofereix a traduir-lo. Se’l mira amb recel Anna, i fa bé, perquè Semyon és en realitat un dels caps més importants de la màfia russa a Londres, i el seu fill Kirill, un borratxo capaç de qualsevol animalada. Kirill té un enigmàtic xofer i home de confiança: Nikolai, un siberià de cara pètria.

Qui és, però, Kirill? En realitat, és un policia infiltrat. Ho sabem molt al final de la pel·lícula, quan ni la protagonista ni nosaltres ja no sabem què pensar d’ell. “Qui ets tu realment? Per què ens has ajudat?”, li pregunta Anna, després que Nikolai no només hagi salvat la vida del seu oncle, enviant-lo lluny, sinó que ha salvat la filla de la prostituta, a qui Kirill, per ordres del seu pare Semyon, estava a punt d’ofegar al Tàmesi. Nikolai persuadeix Kirill de no fer-ho i entrega la criatura a Anna, que vivia frustrada per no tenir parella ni fills. Nikolai, però, no diu qui és i es limita a jutificar la seva actitud per la seva ambició de destronar Semyon: “Com em puc convertir el rei si el rei encara és al seu lloc?”(1)

La pel·lícula, dura i intensa, té seqüències d’una violència extrema. Els membres de la màfia russa prefereixen els ganivets a les pistoles, i això queda clar des de l’inici, quan el client que seu a la cadira d’una barberia rep un afaitat definitiu a la gola, o més tard, quan el clan rival efectua la seva venjança entre una multitud d’aficionats al futbol. La seqüència més recordada, però, és una brutal baralla en una sauna on Nikolai aconsegueix sobreviure a l’atac inesperat de dos sicaris. Però fins i tot és més dura de pair una altra seqüència: una visita de Kirill i Nikolai al prostíbul favorit de Semyon -un prostíbul on sempre hi ha noies russes acabades d’arribar- on el primer obliga al seu xofer i “amic” a tenir relacions amb una prostituta drogada.

David Cronenberg, fidel al seu estil, no s’aparta –l’home no ha conegut mai el fora de camp- i continua amb la càmera enfocada, perquè contemplem fins a quin punt pot arribar la degradació de l’ànima humana. És una sort que el final sigui feliç –Anna amb la nena a casa- perquè necessitàvem respirar una mica. Cal destacar, finalment, l’admirable repartiment, encapçalat per l’atractiva Naomi Watts, indignada i tenaç, i Viggo Mortensen, granític i ferotge fins al desglaç final.         

(1) Anna: Who are you really? Why have you helped us?  

Nikolai: How can I become King if the King is still in place? 

DAS LEBEN DER ANDEREN (2006)

 

2006. Alemanya. Guió i dir: Florian Henckel von Donnersmarck.137 min. Col.

Fotografia: Hagen Bogdanski. Música: Gabriel Yared, Stéphane Moucha.

Ulrich Mühe (Gert Wiesler), Sebastian Koch (Georg Dreyman), Martina Gedeck (Christa-Maria Sieland), Ulrich Tukur (Anton Grubitz), Thomas Thieme (ministre Bruno Hempf).    

La pràctica del socialisme

La vida dels altres és un film fascinant sobre la desapareguda República Democràtica Alemanya. El control social que efectuava l’Stasi –la policia política de la RDA- era total i absolut, gràcies als seus 100.000 empleats i als seus 200.000 informadors (en un país de 16 milions d’habitants!). El film comença el 1984, només sis anys abans de la desaparició de la RDA, però la glàsnost (la política de transparència) de l’època de Gorbatxov encara quedava molt lluny.  

Gert Wiesler és un capità de l’Stasi. A la universitat, fa classes sobre la millor manera d’interrogar els individus contraris al règim. És implacable, i creu fermament en el sistema i en la repressió que el seu manteniment comporta. El seu superior és Anton Grubitz, menys brillant que ell, però amb més talent per ascendir. Una seqüencia defineix la vida a la RDA. Grubitz visita Wiesler a la universitat i dinen junts. Ho fan a la zona dels estudiants, al·legant que “potser ja és hora que practiquem el socialisme”. S’asseuen en una taula llarga, amb estudiants a l’altra punta. Un d’ells explica un acudit sobre Honecker (cap d’Estat de la RDA), fins que els altres l’alerten de la presència de Grubitz i Wiesler. L’ambient es glaça. Grubitz repta l’estudiant a acabar l’acudit, el noi quequeja, Grubitz n’explica un (“En què s’assemblen Honecker i un telèfon? En què tots dos s’han de penjar!”) i riu amb riallades falses. Els estudiants no saben què fer, Wiesler fa cara de circumstàncies i Grubitz, al final, demana el seu nom a l’estudiant. Al final, realment, potser sí que han practicat el socialisme.

La feina que Grubitz encarrega a Wiesler és vigilar un exitós autor teatral, Georg Dreyman, que potser no és tan fidel al règim com aparenta. Wiesler i els seus homes entren al pis de Dreyman un matí per instal·lar micròfons a totes les habitacions. Quan Wiesler detecta que la veïna del replà els ha observat, li diu que val més que no digui res si vol que la seva filla conservi la feina a la universitat. Se sap tot de tothom, ningú no escapa al control de l’Stasi. Wiesler està orgullós de la seva feina. Menys ho està, però, quan descobreix el motiu real de l’espionatge, que no és altre que l’interès que té el ministre de Cultura Bruno Kempf en l’actriu Christa-Maria Sieland, que és la companya de Dreyman. El ministre, simplement, es vol desfer de l’home que li fa nosa per satisfer els seus apetits sexuals, i per això fa servir tots els mitjans que té a disposició.

El món en què tant creia Wiesler cau com un castell de cartes. 

PROOF (2005)

 

2005. USA. Director: John Madden. 100 minuts. Color.

Guió: David Auburn, Rebecca Miller. Obra: Proof, de David Auburn (2000).

Fotografia: Alwin H. Küchler. Música: Stephen Warbeck.

Gwyneth Paltrow (Catherine Llewellyn), Anthony Hopkins (Robert Llewellyn), Jake Gyllenhaal (Hal Dobbs), Hope Davis (Claire Llewellyn).

La matemàtica trasbalsada

Aquest film adapta una bona obra de teatre. La protagonista, Catherine, és filla d’un matemàtic amb demència, Robert Llewellyn. La mateixa Catherine també és matemàtica, però ha viscut reclosa a casa per cuidar el seu pare. La noia té una vida social inexistent. Quan el pare li demana, un vespre qualsevol, si els seus amics vindran a buscar-la per sortir, ella contesta amb un no rotund. “Why Not?”, pregunta el pare. “Because, in order for your friends to take you out, you generally have to have friends”, respon ella. “Oh”, fa el pare. “Yeah. It’s funny how that works”, remata Catherine. 

La relació entre pare i filla pot semblar normal, però és molt peculiar. Ho descobrim tot seguit en un diàleg sorprenent. 

Robert: Where’s the problem?

Catherine: The problem is... you are crazy. So you said a crazy person would never admit that.

Robert: Ah. I see. It’s a point.

Catherine: So how can you admit it?

Robert: Well, because I’m also dead, aren’t I?

Catherine: You died a week ago.

Robert: Aneurysm. 63 years old. The funeral is tomorrow.

Efectivament, el pare, tot i moure’s i parlar amb naturalitat, ja està mort d’entrada; i això fa, per descomptat, que temem per la salut mental de la filla. Les lleis de l’herència no l’afavoreixen, perquè el pare ja va començar a patir la malaltia mental als 26 o 27 anys. La situació és de gran trasbals per a Catherine, perquè està obligada a començar una nova vida, si pot ser més airejada. Els dubtes l’assalten. ¿Pot ser que hagi heretat la malaltia mental del seu pare? ¿S’ha de deixar tutelar, per tant, per la seva germana? ¿O s’ha de llançar als braços del jove i intel·ligent Hal, que poster la utilitza? Hal, matemàtic que es vol llaurar un futur, frisa per mirar i remirar les 103 llibretes que va omplir Robert Llevellyn, al llarg dels seus anys més trastocats, per veure si hi ha alguna proesa matemàtica. ¿Desconfiar de Hal és raonable o símptoma de paranoia creixent?

Amb aquest argument es podria pensar que es tracta d’una pel·lícula lenta i tristoia, però té energia a dojo, emoció i fins i tot sentit de l’humor. A la segona part tot gira al voltant d’una pregunta. ¿De qui és la sensacional demostració matemàtica que s’ha trobat a la casa, del pare o de la filla? La intriga es resol en una seqüència extraordinària, d’una tristesa infinita, perquè poques coses hi ha més tristes que descobrir que el propi pare ja és només l’ombra de qui havia estat. Destaquem finalment el magnífic repartiment, en què destaca una Gwyneth Paltrow molt convincent. 

TROY (2004)

 

2004. USA, UK. Director: Wolgang Petersen. 163 minuts. Color.

Eric Bana (Hèctor), Brad Pitt (Aquil·les) Diane Kruger (Hèlena), Orlando Bloom (Paris), Sean Bean (Ulisses), Peter O’Toole (Príam), Brian Cox (Agamèmnon).

La Ilíada

Troia és una pel.lícula èpica sensacional. Per aquell qui hagi llegit La Ilíada és un somni fet realitat. Els exquisits protesten per les llibertats que el film es permet, com ara que la Guerra de Troia va durar molts anys i no quatre dies. Però si a Shakespeare li aplaudim la compressió dramàtica -agrupar esdeveniments allunyats en el temps- ¿per què no fem el mateix amb Troia? Sí, algunes llicències són excessives, com ara que Agammèmnon mori a mans de Briseida i no torni a Grècia (per ser assassinat) , però no té més importància.  

Troia és una gran adaptació de la Ilíada, vistosa, èpica, colossal, però també molt delicada en els moments més íntims. Tot és aquí: la fúria assassina d’Aquil·les, la gran dignitat d’Hèctor, el silenciós patiment d’Andròmaca, l’ànsia de poder d’Agammèmnon, el desig de venjança de Menelau, la feblesa de Paris, la bellesa llegendària d’Hèlena, la intel·ligència d’Ulisses, la ferotgia d’Àjax, la ingenuïtat del pobre Patrocle… Els actors es fan seus els mítics personatges amb gran convicció. Brad Pitt i Eric Bana són i seran ja per sempre Aquil·les i Hèctor. El primer vol que el seu nom perduri, aspira a la immortalitat i per això s’apunta a la Guerra de Troia, encara que la seva mare li ha dit que hi morirà; Hèctor, en canvi, guerrer més amant de la pau que de la guerra, només pretèn assaborir una vida tranquil·la al costat de la seva esposa Andròmaca i del seu fillet.

Pobre Hèctor! Primer veu com el seu frívol germà s’emporta Hèlena d’Esparta; després contempla la covardia de Paris, que l’obliga a matar Melenau a traïció; més tard, no pot convèncer el seu pare, el rei Príam, que seria un error atacar els grecs a la platja; després, creient que lluita amb Aquil·les, mata el jovenet Patrocle; finalment, es veu obligat a lluitar amb Aquil·les. El combat dels dos herois principals de la Guerra de Troia és impressionant. Des de dalt del palau de Troia, Príam, Paris, Hèlena i la soferta Andròmaca, que tot plegat ja deixa de mirar, assisteixen a la mort d’Hèctor. La pel·lícula no acaba on ho fa La Ilíada (el funeral d’Hèctor) sinó que també inclou la popular història del cavall de Troia, per no decebre els espectadors. Però el drama ja ha acabat.

En fi, la Ilíada s’ho mereixia, i així ha arribat a milions de persones que mai no la llegiran. Aquest film conté alguns efectes digitals (la immensa flota grega creuant el mar, per exemple), però es va rodar a l’aire lliure, i el sol és el sol i la pols és la pols. Hollywood, de tant en tant, encara és Hollywood.