Conte: El nedador

 

EL NEDADOR

(Inspirat en el conte "The Swimmer", de John Cheever, adaptat al cinema el 1968 amb Burt Lancaster). 

Com que a la dona li feia vergonya de pujar allà a dalt, el nedador hi va anar sol, com sempre, amb el banyador ja posat i les ulleres Paul Newman de tota la vida.

Roncava el vell Seat Ibiza groc carretera amunt, un intrús en un món de cotxes luxosos i silents. Va deixar enrere els grans xalets de l’avinguda principal i es va desviar a la dreta, cap a un carrer estret i escàs, sense sortida, amb fràgils til·lers a banda i banda. Hi havia vuit cases en aquell carrer, petites i elegants, exposades al sol amb naturalitat, sense ostentació. Al fons del carrer, més enllà de la petita rotonda que permetia canviar de sentit, un solar sense edificar es fonia amb el sotabosc.

El nedador va apartar la pesada tanca de fusta i va entrar el cotxe al solar. Feia molt temps que les males herbes havien sepultat el camí traçat anys enrere, en direcció a la casa i al garatge que no es van arribar a construir. En algun calaix del pis de la ciutat hi devia haver els plànols, enrotllats i esgrogueïts. Substituint la casa no feta, s’alçava una petita cabana de fusta, prefabricada, d’una sola estança, per dormir-hi encongit en un catre i sentir els udols del vent recorrent la urbanització.

-La meva piscina –va dir el nedador, feliç de contemplar-la, necessitat com sempre de pronunciar aquelles paraules, delectant-se en la visió de l’aigua daurada.

La seva aigua, la seva piscina. El somni de la seva vida havia estat tenir la seva pròpia piscina. Algú podia pensar, veient aquell solar derrotat, aquelles males herbes i l’esquifida cabana de fusta, que aquell era un somni esberlat, però el nedador només veia l’aigua i la piscina, i la resta, encara que tenia alguna importància, ho ignorava. El més gran èxit de la seva vida havia estat concentrar-se en allò que el feia feliç i ignorar la resta. Les conseqüències, si venien, ja vindrien més tard. “Aquesta piscina serà la nostra ruïna”, li havia dit la seva dona, pensant en una miserable vellesa. “Potser és cert”, havia admès el nedador, per liquidar el tema de seguida.

Era una tarda de finals d’agost, amb un sol que ja no escalfava com dies abans. El nedador netejava de fulles i cuques mortes la superfície de la piscina. Volia que l’aigua estigués ben neta i cristal·lina per quan vingués la canalla: els seus fills, que ja eren més alts que ell, però no més forts ni millors nedadors. Ell era encara el més ràpid de casa, el millor nedador del barri, potser de la ciutat. Va somriure. No, el millor nedador de la ciutat ja no ho era. Però ho havia estat. Aquells records omplien la seva vida més que el rutinari present. Recordava jornades memorables amb victòries esclatants. Les graderies plenes, els crits d’ànims d’amics i familiars, els aplaudiments ressonants. Eren incomptables els campionats locals que havia guanyat. Tenia copes i copetes per omplir tres vitrines. En tenia moltes a la cabana, entaforades en una caixa que encara havia de desembalar. Qualsevol dia compraria una prestatgeria barata, la muntaria i col·locaria bé tots els trofeus. “Només fan nosa i agafen pols. Per què no te’ls emportes a la famosa parcel·la?”, li havia dit la dona, ferint-lo profundament, perquè insultant aquelles copes insultava els millors dies de la seva vida.

Encara faltaven vint minuts perquè arribessin els fills amb els seus amics. Nedaria una mica, per entrar en calor abans de la competició. Es va fregar els braços, es va colpejar les cuixes amb els palmells de la mà i es va ajupir per agafar una mica d’aigua per mullar-se la cara i la panxa. Anava a tirar-se de cap a l’aigua quan va aparèixer pel carrer, adelerat, el fill de la casa més propera, un nen d’uns deu anys.

-Hola, nedador! –li va dir panteixant- Arribo tard?

-No, encara és d’hora. Seu, descansa. No vols pas banyar-te? Hi ha temps de sobres.

-No, he acabat de berenar. ¡Oh, m’he descuidat la càmera!

-No cal, home. Serà una competició... casolana. –va dir el nedador, però a l’acte va pensar que estaria bé tenir alguna foto d’un dia tan especial.

El nen va captar aquell pensament, perquè es va posar dret de seguida.

-La vaig a buscar ara mateix.

-Espera, espera... No corris, home. Ja hi aniràs després. Queda’t aquí ara. Explica’m alguna cosa.

Quan el nedador deia al nen que expliqués alguna cosa, significava just el contrari, que era ell qui volia explicar una de les seves històries. A casa ja el tenien molt escoltat. Les cares dels altres adoptaven posats d’infinit cansament quan ell retrocedia als seus dies gloriosos a la piscina. Aquell nen, en canvi, era pur i meravellós. El nedador el tenia captivat amb l’èpica dels seus triomfs esportius.

-Potser no t’ho creuràs, però una de les carreres que més satisfacció m’han donat al llarg dels anys, és una que vaig perdre. Segon, vaig quedar, però em vaig sentir com si volés per damunt dels núvols. Si vols t’ho explico, però no et vull pas avorrir...

-Què va passar, què va passar? –va fer el nen, assegut a terra, les mans agafades als genolls, mirant-lo embadalit.

-Jo devia tenir setze anys llavors, i ja descatava molt, aquesta és la veritat. Entre els de la meva edat, jo no tenia rival. Però a mitja temporada va arribar al club un noi de fora, molt prim i molt alt. Sabia nedar... i tant si sabia nedar! Fent crol jo el guanyava, fent braça em guanyava ell. Teníem unes batalles tremendes amb l’esquena i la papallona. Fora de l’aigua érem bons companys, però a dintre la piscina l’amistat no existeix. Doncs bé, s’acostava una competició important, un triangular entre tres clubs. Havíem d’entrenar molt, metres i metres, però estava bé, sempre m’ha agradat. Caminar no ho suporto, córrer menys, però nedar, nedar és fabulós. Torno allà on era. Hi havia aquesta competició a una setmana vista i tot plegat, un dia, el noi aquest que et deia es va fúmer una patacafa tremenda amb la bicicleta. Un tall a la cella, el genolls pelats, una rascada fortíssima al colze, un trau no sé on... Una barbaritat, una desgràcia tremenda. Jo no vaig pas estar content, era un gran sagal i érem bons companys. Sempre m’ha agradat guanyar als millors, no vull baixes. Avui mateix, espero que vingui un amic dels meus fills que es veu que és molt bo, m’han dit que vindrà, m’ho han promès...

-Però què va passar més? –va interrompre el nen, que de l’emoció es balancejava, amb les cames sempre agafades, endavant i endarrera.

-No t’ho creuràs, però es va presentar a la competició. Amb el colze embenat, amb els genolls cascats i la cara feta un mapa, es va presentar aquell diumenge al matí a la piscina per nedar els 100 papallona. Només una prova, només faltaria. “Estàs boig”, li vam dir. “No, no, que puc, que puc”, va dir ell, i així apedaçat encara semblava més sec del que era. I sí, va pujar a la pileta, al carril dos, i jo al carril tres, al seu costat. A la banda ja hi ha el jugte amb la pistola. Pum! i ens tirem a l’aigua. Jo em sentia fort i vaig sortir sense por, res de guardar forces. Arribo primer a la girada dels 50 metres. Miro cap a la dreta i no veig ningú a prop, però miro cap a l’esquerra i el veig a ell, a només a mig cos, la cara crispada, serrant les dents –així, veus?- lluitant contra el mal que li fa el colze, el braç, tot el cos. No m’ho creia. Em pensava que ja hauria abandonat després de dues braçades. Com lluitava! Quin esperit tenia! I de seguida vaig pensar: aquest noi es mereix guanyar! S’ho mereix, sí, s’ho mereix! Em va venir aquest pensament de cop, com un llamp. I vaig anar afluixant una mica, molt poquet, perquè no es notés, i ell se’m va acostar, es va col·locar a la meva altura i a l’última braçada em va avançar i va tocar abans que jo la paret. L’hauries d’haver vist. Mai no hi ha hagut ningú tan feliç! Després vam sortir de l’aigua i ens van donar les medalles. Quan estàvem sols, se’m va acostar, em va clavar una empenta i, rient, em va dir: “Et penses que m’has enganyat, eh? Als altres els pots enganyar per a mi no... Mira que deixar-me guanyar, cabronàs, desgraciat...” Em va dir de tot i mentre m’ho deia no parava de somriure, feliç com estava, satisfet... El millor de la natació són els companys, xiquet, això segur.

Va fer que sí el nen, convençudíssim. Quan el nedador feia una afirmació, ell se la guardava al departament de les veritats absolutes.

-Per què no vas a buscar la càmera mentre m’escalfo una mica?

-Sí, bona idea –va fer el nen i va marxar corrents, obrint-se camí entre les herbotes del solar.

El nedador va fer una bona inspiració, es va tornar a remullar una mica i es va tirar a l’aigua de cap, amb el seu gran estil d’antic campió. La piscina feia dotze metres i mig, la millor distància per a una piscina particular. Si la feia vuit vegades eren cent metres, i així podia controlar els seus temps i valorar el seu estat de forma. Els materials no eren els millors i els acabats no eren perfectes, però era la seva piscina, seva i de ningú més, i quan hi nedava sentia que havia arribat al paradís. No en volia cap altre, no n’imaginava cap altre.

Nedava molt suaument, per no gastar la més mínima energia. S’exercitava en el gir i en l’impuls posterior. Aquí hi podia haver la clau de la victòria. En una piscina de cinquanta metres no tindria res a fer contra nedadors de vint anys, però en una piscina tan petita com aquesta, en què després de sis braçades de crol o quatre de papallona ja venir el gir, tenia les seves possibilitats. Se li feia la boca aigua pensant en les carreres d’aquella tarda. Anhelava tant aquell últim –o potser penúltim- retorn a la competició. Mai no havia perdut el gust de nedar i de competir. Li estranyava, fins i tot, perquè sempre havia pensat que l’edat li rebaixaria la intensitat del seu plaer principal. I, en canvi, se sentia com si tingués vint anys, pletòric, feliç de nedar, esperant amb la mateixa emoció d’abans l’hora de la competició.

Després d’una dotzena de piscines va sortir de l’aigua, fent un petit exercici a l’escala, col·locant les cames en angle recte, com un gimnasta a les anelles. Estava fort. No era un colós com abans, però encara resistia. Va mirar el carrer, ben buit, l’asfalt lluent al sol. Va escoltar el sons de la tarda, i no va detectar cap cotxe en moviment. Feia fresca i va anar a buscar una tovallola a la cabana. Caminant entre les herbotes, però, va tenir un pressentiment i es va dirigir al cotxe. Tenia el mòbil al seient del darrere. Va consultar els missatges. En tenia un dels fills. No li va sorprendre el que deia: “Impossible venir. Problema d’última hora. Adéu”. No s’hi havien matat, buscant excuses.

El nedador, en un acte reflex, es va passar la mà per la calba i va contemplar el món que l’envoltava –la pineda tan propera i la línia blava de les muntanyes, les casetes blanques i la plana que s’estenia més enllà- i de cop i volta el món li va semblar més bonic i més efímer. La papallona que voleiava ran de piscina li va semblar l’última papallona.

Va llençar el mòbil al seient i, refent les seves passes cap a la piscina, es va sentir feixuc, de plom, xuclat per la terra, que el reclamava. Va pensar en el seu pare, i en com ell es burlava del seu crol deficient, i en com una vegada, estant amb els seus amics, un diumenge amb molta gent a la piscina, va fer veure que no el coneixia. El nedador va pensar que la vida sempre fa pagar el preu. Tot té un preu i tot torna, i és just que sigui així.

-Nedador! –va fer un crit infantil.

El nen dels veïns, brandant alegrement una càmera, corria pel mig del carrer. Al balcó de la casa, una dona immòbil, com petrificada, el contemplava. Captava l’antipatia d’aquella mirada el nedador, però no li retreia. ¿Quin altre sentiment podia despertar un solar abandonat amb una piscina despintada i un nedador patètic?

Va fer un somriure de derrota. Potser era el moment d’explicar-li la veritat, al nen. Ell no era el noi que va deixar guanyar la carrera al pobre accidentat, ell no hauria deixat guanyar mai ningú. Mai no hauria estat capaç d’aquest gest. Ell era l’accidentat –tres metres havia volat abans d’estampar-se contra un mur- i l’altre li havia fet el favor immens de cedir-li la victòria. “Jo només vaig arribar a ser, una vegada, tercer de Catalunya als 200 papallona. I prou. Aquest és el teu nedador. Ara marxa”, tenia ganes de dir-li, a aquell nen, el seu últim admirador.

-La mama no m’ha deixat agafar la bona –va dir el nen, assenyalant amb el dit encongit la dona del balcó.

-No passa res.

-I els altres?

-No vindran. No han pogut venir. Llàstima... Hauríem pogut fer unes grans carreres...

-Puc fer fotos igualment?

-És clar que sí. Vols crol o papallona?

-Papallona!

-Prepara la càmera! El que veuràs ara no ho veuràs mai més!

-Preparat?

-Sí! –va dir el nen, agenollat a l’herba, el dit a punt de clicar.

El nedador va córrer fins a la piscina i va tirar-se de cap com només ho saben fer els escollits. Després va emergir poderós i va començar a nedar amb una papallona perfecta, amb una fabulosa ondulació de tot el cos com feia anys que no aconseguia. Va fer un gir elèctric i va iniciar una altra piscina d’imponent papallona. Nedava extasiat el nedador, feliç, gastant l’energia d’aquell dia i la de tots els dies restants de la seva vida.

Després, el nen va se'n va anar i el nedador es va quedar sol. El cotxe semblava un cadàver que aviat seria sepultat per les males herbes.

Xop i tremolant, va pensar que potser era el moment de fugir bosc enllà i morir amb el crepuscle. Va fer un crit salvatge, una mica o força tarzanesc, i va riure pensant que els veïns, alarmats, ja devien trucar a la policia.

Va entrar a la cabana, es va ajeure al catre, es va abrigar amb la vella manta polsosa i, amb els ulls tancats, va allargar el braç, feliç, perquè sabia que els seus dits no trigarien gens a tocar la caixa de les copes.

                                                 Lluís Vilarrasa Tanyà 

Conte: Des de l'espigó

 

DES DE L'ESPIGÓ

Temerari com era, es va llançar de cap des de l’espigó, sense fer cas dels nostres avisos de prudència. El mar, que bullia d’escuma, va engolir el seu cos primíssim, acabat de créixer, sense ni adonar-se’n. “S’ha matat”, vam pensar tots en veure que no reapareixia. Ja ens imaginàvem corrent per l’espigó, entre esquitxos d’aigua salada, tot demanant ajuda als pescadors, als socorristes, a la policia, a qui fos… “Home a l’aigua!”, cridaríem, que és el que s’havia de cridar en aquestes ocasions, com sabíem pels àlbums de Tintin. “Va, surt, home, surt, Rafel!”, va fer el seu millor amic, de nom Arnau, les mans com si resés, les llàgrimes a punt de vessar de manera incontenible, per sempre. Màgicament, en Rafel va reaparèixer, mar enllà, eufòric per la gesta, enmig de les gegantines onades, ara vist ara no vist. Amb la mà ens feia que l’imitéssim, que saltéssim com ell havia fet. A l’instant, tots vam retrocedir i vam córrer per l’espigó cap a la platja.

El vam esperar allà, amb el cor encongit, no sabent durant molta estona si el nostre amic era un puntet que s’acostava, un puntet que s’allunyava o un puntet que no veuríem mai més. Al cap d’uns minuts que es van fer eterns, va emergir pletòric, feliç, vencedor, i va dir “Ha sigut bestial”. Vam escoltar aquesta frase moltes vegades durant els nostres anys adolescents, quan en Rafel, després d’afrontar alguna proesa física, en sortia vencedor i extasiat. Envejàvem el seu èxtasi, però no envejàvem el seu gust pel risc i l’aventura extrema. “No et fa por morir?”, li havíem preguntat alguna vegada. “Qui té por de morir té pot de viure”, era la seva resposta, treta d’algun llibre. Abans d’arribar als vint anys, es va separar de nosaltres i es va buscar altres companys més del seu estil. Personalment, em vaig alegrar de veure’l marxar, perquè trobava el seu comportament excèntric i incomprensible.

Quinze anys més tard vaig visitar casualment la botiga de cortines dels pares d’en Rafel. Jo només feia d’acompanyant de la meva mare i no vaig dir gran cosa. Bàsicament em vaig dedicar a observar els pares d’en Rafel, tan petits i rodanxons, tan perfectament embolcallats en aquell càlid interior, i em preguntava com havien pogut tenir un fill com en Rafel, que es passava la vida trescant pel perillós món exterior. Tot plegat em van reconèixer com un amic dels vells temps i em van preguntar si feia gaire que no veia en Rafel. “Potser més de deu anys”, vaig respondre jo. “Sí, és clar, sempre és fora. Ara és al K-2, a l’Himàlaia. No para aquest nostre noi…”, va fer el pare, i es va quedar en silenci, les mans aferrant el metre de fusta, com si d’aquell metre en pengés la vida d’en Rafel. Era un d’aquells silencis que poden conduir a una confessió o a una fugida cap a un tema intrascendent. Va arribar la confessió: “Es matarà, tard o d’hora es matarà, ho sabem segur. Ja ens en fem pagues. Ens passem la vida patint, patint i patint, esperant la notícia… Hauríem d’haver tingut més fills, però potser patiríem igual. En fi…” Abans d’emocionar-se més, l’home va callar i la seva dona va fugir cap a dins. Vaig sortir de la botiga amb el cor encongit, sense esma per fer un darrer cop d’ull als pares d’en Rafel.

No va passar ni un any que es va produir la notícia de la mort d’en Rafel en una glacera dels Alps. Havia estat una caiguda terrible, d’un centenar de metres, i potser no es podria recuperar el cos. Em vaig imaginar en Rafel en el darrer instant de consciència, abans de l’impacte definitiu: “Ha sigut bestial”, potser havia pensat, i havia mort feliç, si és que és possible morir-se feliç.

No vaig assistir a l’enterrament, perquè evito tots els que puc, però dies més tard vaig trobar pel carrer l’Arnau, el millor amic del Rafel adolescent. Vam parlar de l’heroi caigut i d’aquell estrany impuls que l’havia conduït a arriscar la vida contínuament. Finalment, vam parlar dels seus pares. ¿Un fill tenia dret, utilitzant la seva llibertat individual, a fer patir els seus pares d’aquella manera al llarg de tants anys? ¿El respecte filial no obligava a certa contenció en la manera de viure? L’Arnau, que tenia tres fills, no ho veia clar, i jo tampoc. El tema era discutible.

De nit, mig somiant, vaig tornar a veure aquell mar bullint d’escuma, i el pobre Rafel entre les onades, indefens, imbatible, i nosaltres corrent dalt de l’espigó, xisclant de por, d’alegria, i saltant cap a la platja, els peus a l’aigua, la mà al front fent de visera… I un de nosaltres deia: “ja no tornarà mai més”; i un altre responia “pertany a un altre món”; i, en Rafel, enmig del mar, llunyíssim, ens feia adéu amb la mà fins a convertir-se en un puntet invisible.

 

                                               Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Daniel

 

DANIEL

En Daniel se sentia bé vivint a l’estranger, allunyat de la família i dels antics amics, voltant pel món com un albatros. A la multinacional on treballava era altament valorat: en Daniel no tenia horaris, no tenia lligams, no tenia mai un no per anar, el dia que fos, a l’hora que fos, durant el temps que calgués, al Canadà, al Brasil, a Corea, Nova Zelanda, Egipte… Viatjar l’entusiasmava, volar el fascinava. El menjar exòtic no l’espantava. Tenia un estómac d’acer inoxidable

De tant en tant, és clar, li arribaven notícies de casa. La família, el clan de proporcions bíbliques al qual pertanyia, estava en constant moviment. En general s’expandia amb naixements i casaments, però també hi havia, de tant en tant, alguna defunció. En Daniel enviava felicitacions o condols, segons el cas, però rarament es presentava a cap cerimònia. El món no podia funcionar si ell no era al peu del canó a totes hores, assessorant i decidint, contractant i fulminant. “M’estic convertint en un personatge llegendari”, pensava en Daniel sobre la seva pròpia figura en moments feliços dalt d’un avió, sobrevolant els núvols, satisfet de dur una vida tan plena i satisfactòria.

Quan es va morir el seu pare, no va tenir més remei que tornar a casa. En Daniel no sentia gran cosa per aquell home, a penes entrevist els darrers quinze anys, però un pare era un pare i calia assistir a l’enterrament.

El van rebre amb l’afecte habitual, però amb menys entusiasme. Tenint en compte la situació, era impensable una enèsima rebuda de fill pròdig. Però li va doldre una mica. Va analitzar a fons les mirades de les seves quatre germanes, totes més grans que ell, per descobrir-hi algun rastre de ressentiment, però no n’hi va trobar. Certa indiferència, sí, i li va doldre. Per refer la seva popularitat i perquè era de justícia -elles s’havien ocupat de tot al llarg de molts anys i ell, sempre absent, no havia fet res- en Daniel va optar per ser generós. Es va proveir d’un bon feix de bitllets de 100 euros i l’endemà de l’enterrament, en va repartir a dojo. “Per les molèsties”, “per compensar la meva absència”, “per les despeses adicionals”, “perquè em perdoneu una mica”, etcètera, deia mentre entregava els sobres amb bitllets a les seves germanes. La llegenda del tiet cosmopolita es va propulsar en la imaginació dels onze nebots i nebodes. El van veure en hotels sumptuosos, en pistes d’esquí enmig del desert, en platges caribenyes de sorra blanca, conduint descapotables a la costa de Califòrnia, analitzant grans de cafè en altiplans remots de Colòmbia…

Tot plegat li van presentar una noia, d’uns trenta anys, una mica més jove que ell. “M’han parat una trampa”, va pensar en Daniel de seguida. La noia, arquitecta, era agradable i intel·ligent, però no semblava especialment motivada. Aviat va quedar clar que la química entre ells era nul·la. Amb llargs silencis es va acabar la passejada organitzada per les germanes.

Al darrer moment, abans d’anar a l’aeroport, en Daniel, ferit en el seu orgull per la poca motivació de l’arquitecta, va preguntar a la seva germana petita, amb qui tenia més confiança, què havia dit la noia d’ell. “Res de l’altre món”, va dir la germana, mirant al terra. “No passa res, m’ho pots dir, estic acostumat a la veritat. El món dels negocis és brutal”, va dir ell. “Doncs si ho vols saber… però no t’agradarà. Va dir que et veia passadot, en tots els sentits”. “En tots els sentits?”, va repetir ell.

A dalt de l’avió, en ple vol nocturn cap a Boston, en Daniel es va sorprendre quan va veure la seva cara reflectida a la finestreta. Hi havia un deix de fàstic existencial que no li havia detectat mai. Necessitava oblidar aquells dies horribles i tornar a la vida feliç de sempre.

A Boston en Daniel de seguida es va posar en contacte amb el servei habitual. Desitjava tant que la Christine estigués disponible! Sí, ho estava, i arribaria en menys d’una hora. Un whisky el va posar a to mentre contemplava satisfet l’incomparable skyline de la ciutat. Van trucar a la porta. Era la Christine, o més aviat una versió cansada de la Christine. “Some other day”, es va excusar ell. “OK”, va dir la Christine, i se’n va anar.

                                         

                                                         Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Xesca

 

XESCA

A les acaballes d’una festa familiar celebrada a l’aire lliure, a començaments de juliol, la pobra Xesca, tan atlètica i alegre ella, va observar les seves dues nebodes preferides conversant en el racó més apartat i ombrívol del parc de les Set Fonts. La Xesca, sempre disposada a gastar una broma, va agafar la pistola d’aigua del més menut del nombrós clan i es va acostar a la torre on les dues nebodes, d’uns vint anys, es feien confidències. Mentre ascendia ran de paret per l’escala de pedra en espiral, la Xesca va escoltar algunes paraules, després frases senceres… Parlaven d’ella.

-No sé de què t’estranyes: la tieta sempre ha sigut molt pesada… És la seva manera de ser.

-Sí, ja ho entenc, no hi pot fer res, suposo. Però per què no pot relaxar-se una mica? S’ha de ficar sempre amb mi? Tot el dia m’ha de preguntar si surto amb aquest o amb l’altre? Què faig o què deixo de fer? Et juro que m’agradaria tapar-li la boca amb ciment.

-Jo també. Però suposo que ser tieta és això. Com que no té vida pròpia, doncs alguna cosa ha de fer…

-Podria anar-se’n a Austràlia una temporada…

-Ha, ha, ha… No els hi vulguis tant mal, als australians…

La Xesca va perdre l’esperit atlètic i l’alegria vital en aquell precís moment. Va baixar de puntetes el tram d’escala que havia pujat, es va fondre amb la vegetació, va allargar el braç per agafar la seva bossa i va fugir cap a l’aparcament. Una germana la va veure des del prat de la tirolina i li va fer un crit:

-Ja marxes?

-He de fer una cosa per demà. Ara m’ha vingut al cap! Adéu!

Va pujar al cotxe i va engegar sense cordar-se el cinturó de seguretat, cosa que no feia mai. Volia ser lluny, desaparèixer, pensar, reflexionar sobre la seva vida, autocompadir-se fins a la matinada…

Va aturar-se a Sant Marc. La gent que hi havia anat a passar la tarda ja es retirava. Els nens i els gossos pujaven als cotxes. Més enllà, entre els arbres, hi havia parelles abraçades a l’herba. La Xesca es va quedar dreta davant de l’ermita, contemplant la Plana, que el capvespre anava esborrant. “Necessito fumar”, es va dir, i va rescatar, de l’interior de la seva bossa, el cigarret que sempre duia per casos d’emergència. Feia cinc anys que havia deixat de fumar, però de tant en tant, en moments de crisi, en necessitava un. Va lamentar no tenir-ne més.

Dreta contra el món que s’ennegria, la Xesca va recordar el passat, tot el que havia fet per les seves nebodes al llarg dels anys: els diners que els havia donat, els regals que els havia fet (el seu era sempre el regal més espectacular de cada aniversari), la roba que els havia comprat, els llibres i les pel·lícules que els havia deixat… Era la tieta jove, alegre, generosa, indispensable. Així es veia ella i així es pensava que tothom la veia.

Va llençar la punta de cigarret rost avall. Tan de bo aquell cigarret encengués el sotabosc i cremés el món sencer.

Va somriure. Que n’era de ximple. ¿No sabia que no existeix un afecte menys recíproc que el que uneix les diverses generacions d’una família? ¿No sabia que el fet que ella adorés les seves nebodes no significava pas que les nebodes l’haguessin d’adorar a ella? No sabia que els joves són egoistes i només pensen en ells? Aviat faria cinquanta anys: ¿no se suposava que ja havia de tenir certs coneixements sobre la condició humana?

El somriure se li va tornar amarg als llavis. La Xesca s’havia pensat sempre que ella era especial. Una tieta única, rica i cultivada, atlètica i jovial, capaç de sintonitzar amb les noves generacions per l’absència del desgast quotidià que pateix la gent amb fills. Es va mirar la brusa, multicolor, amb gargots, tan juvenil; i es va palpar la cara, clivellada per l’edat i les caminades al sol. Es va sentir ridícula.

Va baixar a la Plana i va parar a la primera gasolinera per comprar tabac.

Quinze anys més tard, la família va anar a l’enterrament de la Xesca, la tieta soltera. El dolor va ser gran i tothom va recordar la seva alegria i generositat. Va ser impossible, però, no fer esment del canvi que havia sofert des de feia més d’una dècada. La seva absència a moltes festes del clan, el seu mutisme quan hi assistia, la seva ferotge addicció al tabac, que tothom li havia recriminat i que l’havia acabat matant…

Les dues nebodes van sentir realment la mort de la seva tieta i van vessar no poques llàgrimes recordant els colossals regals que n’havien rebut durant la infantesa i l’adolescència. No en van parlar prou, però, com per aprofundir en el canvi dràstic que havia sofert la Xesca quinze anys enrere i treure’n alguna conclusió. No hi havien pensat mai gaire. Aquest era l’únic motiu: falta d’interès en el tema.

Sortint del cementiri, abans d’entrar en els respectius cotxes amb els respectius marits i els respectius fills, van intercanviar un parell de frases:

-Era una mica estranya, la tieta.

-Sí, és que no és bo viure sol.

                                             

                                                       Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Canícula

 

CANÍCULA

El gos xisclava, udolava, plorava, grinyolava. Era una nit canicular. De sobte, una bala supersònica -o gairebé- va travessar aquella massa immensa d’aire càlid i feixuc, i va alleugerir, en un instant, tot el malestar de l’animal. Un acte caritatiu, va pensar, amb tota certesa, la persona que havia disparat l’arma. Un silenci sobtat, puntejat de misteri i d’horror, va emergir en aquella vall enclotada, un sector aïllat d’una urbanització que s’havia quedat a mig fer, ja feia quatre dècades.

Un crit ofegat va certificar la mort del gos. “Qui sou? Qui s’amaga darrera una finestra? Qui ha matat el meu gosset? Pinky, Pinky! Criminals, assassins... Tots us heu ajuntat per cometre aquest crim. Us he estat observant. Heu conspirat contra mi i contra en Pinky. Sou dolents, intolerants, ignorants, estúpids! El meu gosset valia més que tots vosaltres plegats. Ell era la Vida, vosaltres sou la Mort. Vells fastigosos, octogenaris, nonagenaris, vampirs que xucleu la vida dels altres per allargar la vostra. Vells decrèpits, escopiré sobre la vostra tomba....”

Va continuar per l’estil, durant una bona estona, fins que va callar. Era una dona de mitjana edat, aparentment soltera. Jo a penes la coneixia, perquè feia només quinze dies que m’havia instal·lat a la urbanització. M’havia sorprès, d’entrada, l’edat avançada de gairebé tota la gent que hi vivia. Els avis, a tot el país, abandonaven les ciutats, massa poblades i perilloses. No m’havien sorprès les acusacions de la dona. Viure entre vells pot alterar l’equilibri emocional.

A poc a poc, les siluetes encorbades que havien aparegut a totes les finestres es van anar retirant. L’espectacle s’havia acabat. Jo vaig desar el meu rifle M-40 amb mira telescòpica i vaig tornar al llit. Per fi vaig poder dormir amb tranquil·litat.

                                                       Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: El tabú

 

EL TABÚ

En Biel es va aturar i va fer un esbós de plor en el darrer instant, just abans d’entrar a classe, però es va refer i va continuar endavant, conscient que era el que tocava fer. Sabia que no hi havia alternativa. Els seus dies a casa els avis s’havien acabat. Els avis havien passat a millor vida, o a pitjor vida, qui sap, el tema era confús.

La mare, Abril, va dir un darrer adéu al seu fill, i observant la canalleta que ja omplia aquella aula de P3, va experimentar una esgarrifança. Va mirar la mestra, va obrir la boca com per dir alguna cosa, però es va reprimir. El tabú era allà, com una papallona multicolor que voleia incansable al nostre voltant, omnipresent.

L’Abril va sortir de l’escola i es va refugiar al cotxe. Abans d’engegar-lo, però, va fer una trucada.

“Bé, bé, molt tranquil·let”, va dir a la seva germana -més gran, però sense fills-, que havia exigit notícies immediates sobre el primer dia d’en Biel a l’escola.

“Bé, bé, molt tranquil·let”, va dir l’Abril deu minuts més tard als companys de l’oficina, molt menys interessats en el tema.

“Bé, bé, molt tranquil·let”, va dir al seu marit, Octavi, hores més tard, per videoconferència, perquè l’Octavi, de professió informàtic errant, ara passava tres mesos a Taiwan. Encara era allà el tabú, en forma de papallona voleiadora, exhibint incansablement la seva vitalitat multicolor. L’Abril i l’Octavi van tenir una conversa agradable, lleugera, banal.

Va ser un vespre com qualsevol altre. En Biel va jugar sorollosament amb les seves coses al terra del menjador i va sopar amb la gana habitual. A les nou ja era al llit, i es va adormir com sempre, de seguida. A les onze hi va anar la mare i també es va adormir de seguida.

A les dues, però, l’Abril es va despertar de cop. Havia tornat a veure, en somnis, la classe de P3, i havia experimentat, de nou, l’esgarrifança. El tabú, a aquelles hores de la nit, descansava en algun racó obscur, plegat d’ales.

“En Biel és l’únic nen català de la classe, l’únic, l’únic, l’únic...” va exclamar. “Déu meu, què ens ha passat, en aquest país?”

Com que sentim una gran simpatia per la nostra protagonista, no reproduirem pas exactament totes les paraules dites en aquells moments de ràbia i desesperació, però tampoc no amagarem que el ressentiment cap als seus companys i companyes de generació va desfermar un allau de dures acusacions. “Covards, covards, tot morirà per culpa vostra... Com voleu que en Biel, ell solet, catalanitzi tota la classe?” L’Abril, amb crits apagats, va maleir els gossos i els gossets, els gats i els gatets, els viatges i els viatgets, l’hedonisme estèril i la covardia extrema que fulminaria per sempre la llengua catalana, tan àrduament conservada per les generacions anteriors.

Després de la tempesta, ve la calma i, en les millors persones, amb la calma arriba el penediment pels excessos comesos. L’Abril va demanar perdó a Déu per les bestieses que havia dit i Déu -hem de suposar- li va respondre que, a vegades, desfogar-se una mica és bo per a l’esperit.

En qualsevol cas, l’Abril va dormir com un soc la resta de la nit. A l’alba, abans que sonés el despertador, el tabú ja papallonejava per l’habitació.

                                                            Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Gos al sender

 

GOS AL SENDER

Un gos enorme, ferotge, amb la boca escumejant, es va plantar de sobte al mig del camí. En realitat, es tractava d’un sender estretíssim, vorejat d’espessa vegetació a banda i banda. Les pluges constants de la primavera havien convertit aquell agradable bosquet en una selva tropical. El gos no es movia, el gos mirava fixament, el gos acumulava escuma. Ell, R.J., el primer de la fila, s’havia aturat a l’instant, però al seu darrera, un dels altres quatre ja havia dit allò de “com si res, com si res, avançant amb confiança”. Va reconèixer aquella veu. El “tertulià” li deien: ho sabia tot.

Però ell, R.J., el primer de la fila, no confiava en els animals. Totes les experiències traumàtiques amb bestioles viscudes al llarg de trenta-cinc anys van emergir de la seva capsa de records cerebral i van iniciar una dolorosa dansa circular a l’aire, al seu voltant: un poni l’havia descavalcat, una oca l’havia mossegat, un gat l’havia fet saltar pels aires (anant en bicicleta), els mosquits l’havien crucificat cada estiu infantil a Roses, una vaca l’havia empaitat, un porc senglar descontrolat l’havia obligat a ortigar-se fora mida, uns pardals infames s’havien menjat els seus espaguetis en un restaurant de Lió a l’aire lliure...

“Vinga, que se’ns hi farà tard, endavant, endavant”, va dir, al cap de pocs segons, l’inevitable “tertulià”. Ell, R.J., tenia la mà dreta permanentment alçada, exercint de prudent explorador. No apareixia ningú al darrera del gos, cap cara rústica dient allò de “no fa res, aquest gos, és molt tranquil, no fa res, vine, Txusqui, vine cap aquí”. Però no arribava cap amo del suposat Txusqui. El temps passava però al gos no li importava. Semblava viure més en l’espai que en el temps, i el seu espai definitiu era aquell, al mig del sender, ben fermes les potes, ben altiva la mirada, ben bavosa la boca.

“Mira, tertulià, si tan clar ho veus, passa tu al davant”, va dir ell, R.J., finalment, cansat d’escoltar l’home que ho sabia tot. Els altres tres, callats com morts, havien deixat d’emetre temporalment tot signe d’existència.

L’escena següent, de tan terrible, no pot ser descrita. El “tertulià”, destrossat, va ser traslladat in extremis a l’hospital. S’hi va passar sis mesos. R.J. no el va anar veure mai, perquè li semblava impossible no dir, amb paraules o amb la mirada, la frase inevitable: “Jo ja t’ho deia”.

                                                              Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Floyd

 

FLOYD

Evidentment, en Pau Morell no volia ser un home del passat. Estava al dia, cap jovenet no li havia d’explicar res en qüestions tecnològiques, participava a totes les xarxes socials que li pertocaven per edat, tenia les opinions correctes sobre qualsevol tema... El món canviava, el món evolucionava, i era absurd aferrar-se o sentir nostàlgia per allò que ja no era ni tornaria a ser. Si les dones ara totes volien fer coses d’homes -o, més ben dit, d’homenots- doncs endavant. Els vells esquemes s’havien capgirat i calia acceptar-ho, potser no amb eufòria, però sí amb una amable cordialitat.

Però, és clar, tot tenia límits.

Un cop de puny terrorífic va impactar en plena galta i la caiguda va ser fulminant. Gotes de sang van tacar el ring. En Pau Morell es va posar les mans al cap esfereït. Tots els esforços que havia fet durant mitja hora per aparentar la més absoluta normalitat -com si anés a veure un partit de tennis!- van desaparèixer en aquell moment. La seva cara, absolutament descomposta, transmetia un horror complet.

Natàlia, la seva filla, amant del pugilisme, que jeia demacrada i mig grogui al ring, va percebre nebulosament el seu pare, convertit en una rèplica del quadre El crit d’Edvard Munch.

-No passa res, papa, estic bé, estic bé....

-Ah.

-Cap problema.

-Ah.

Devia ser cert, perquè la Natàlia es va posar dreta amb una inesperada rapidesa i agilitat. No es podia negar que la noia tenia caràcter, coratge, i un formidable esperit pugilístic. Amb ganes ja es disposava a atonyinar la rival, o més probablement, a ser atonyinada de nou, però l’àrbitre va decidir que ja n’hi havia prou.

Tornant a casa amb cotxe en Pau Morell, silenciós perquè no sabia què dir, contemplava de reüll la seva filla, que menjava sorollosament patates xips mentre enviava fotos del combat per les xarxes.

-Fa venir gana, la boxa -va dir la noia, ben feliç.

-Ja ho veig -va dir ell.

Hores més tard, en el precís moment en què la Natàlia travessava el menjador en direcció a la cuina, en Pau Morell va dir:

-Seu un moment, Natàlia, que hem de parlar.

La Natàlia no es va aturar, però quan va tornar de la cuina amb un entrepà tan llarg com rudimentari -sense tomàquet, amb el pernil penjant- es va asseure al sofà. Abans de començar a parlar, en Pau Morell, vidu des de feia una dècada, va mirar la seva filla als ulls.

-Natàlia, jo crec que, a vegades, està molt bé provar coses noves, però també s’ha de saber estar alerta i tenir la intel·li...

-Passo -va dir la noia, amb la boca mig plena.

Així doncs, en Pau Morell, immòbil, es va quedar amb la paraula “intel·ligència” desfeta a la boca. L’angoixa, llavors, va retornar, bombejada des del pou dels horrors que preveia. La Natàlia, tossuda i arrauxada, no deixaria mai la boxa, com no havia deixat el violí fins que el va destrossar llançant-lo al carrer des del balcó, però ara no seria un objecte sinó ella, ella com a objecte, qui acabaria destrossada damunt la lona de qualsevol ring.

Durant els tres anys següents en Pau Morell, de tant en tant, encara somiava que la seva filla, en una versió més esvelta i menys masegada que l’actual, tocava magistralment el violí en una sala de concerts, formant part d’un quartet de corda, i ell, a la segona fila, agonitzava de tant orgullós i feliç que se sentia. Sí, agonitzava. En Pau Morell sempre moria en els seus somnis, fossin bons o dolents. Cap sorpresa, doncs, es va endur el dia que es va morir de veritat. Cert alliberament va experimentar, això sí.

La Natàlia va llençar les seves cendres a les fosques aigües del riu que passava no gaire lluny de casa. Lentament es va allunyar i es va dispersar, el polsós Pau Morell. La Natàlia, certament emocionada, va dir: “Digues adéu a l’avi, Floyd”.

El gos no va dir res.

                                                      Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Soler-Raïm i Karin

 

SOLER-RAÏM I KARIN

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan en Soler-Raïm, sempre tan ridícul i paperina, ens va dir que havia començat a estudiar suec perquè quan la Karin tornés al poble l’estiu vinent, a passar la setmana de rigor amb els seus cosins Pla Svensson, i ell se la trobés casualment a la piscina, a la plaça o a la Font dels Frares, la deixaria bocabadada. “En oändlig sommar med Karin är allt jag vill”, ens va anunciar que li diria. Ningú no li va preguntar què significava allò, però en Soler-Raïm, vanitós de mena, no es va poder estar de fer-nos la traducció: “Un infinit estiu amb la Karin és tot el que desitjo”. El vam xiular i el vam apedregar -amb grava, que consti- com es mereixia.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres l’estiu vinent quan en Soler-Raïm, l’especialista local en llengües escandinaves, es va acostar tremolós a la Karin a la Font dels Frares i, quequejant més el que Rei dels Quecs, li va engaltar tres frases seguides en suec. La Karin, que aquell estiu havia tornat convertida en una nòrdica ufanosa i llustrosa, es va mirar aquell escanyolit especimen local amb cara de no entendre res -l’accent devia ser espantós!- i, per simple educació, li va dir en català: “Molt bé, Soler-Raïm, continua així.” El va facturar amb uns copets a l’espatlla, com una mestra de P3 al nen prodigi de la classe, i va tornar amb els seus cosins Pla Svensson i altres mitjamerdes de la Urbanització Gos de Fang.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan vam veure passar en Soler-Raïm amb dues maletes, caminant desballestat cap a la parada de l’autocar, sense alè, amb una cosa al cap realment ridícula, una mena de gorra amb orelleres de color de gos quan fuig. “No agafis una calipàndria, sagal”, li vam dir, “que fa molta fresca allà dalt!”. Se n’anava a Estocolm, semblava, per fer-hi de professor adjunt de llengües romàniques. En Soler-Raïm, il·lús sideral, havia confessat a un amic d’un veí d’un amic nostre que tenia grans esperances amb la Karin. S’hi havia cartejat, es veu, i ella, amb la clàssica educació escandinava que no significa res, li havia dit que es moria de ganes de veure’l. Patètic en Soler-Raïm, realment.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan vam veure en Soler-Raïm tornar de Suècia amb la cua entre cames, derrotat, separat, divorciat, arruïnat. “Aquesta mena de coses no funcionen mai”, havíem comentat els darrers vint anys. “Tard o d’hora tot peta, allà dalt són com són i aquí som com som”; “Si te’n vas a Arbúcies, ja és un altre món, imagina’t a les quintes vambes”. Dit i fet, érem tots allà quan l’il·lustre sagal, cap pelat i tot ossos, va baixar de l’autocar com una ànima en pena. Alguna rialleta inevitable se’ns va escapar i ell, orgullós de mena com sempre, se’ns va acostar amb mala cara. “Ens pots parlar en suec, si vols, que aquí ara ho entenem tot”, li vam dir. “Malparits!”, ens va dir només, i va girar cua. El vam xiular i el vam apedregar -amb grava, que consti- com es mereixia.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan vam saber que algú, a les boscúries que hi ha un tros enllà de la Font dels Frares, s’havia volat el cap amb l’escopeta. “Aquest només pot ser en Soler-Raïm”, vam dir nosaltres, “se’l veia pansit i decandit últimament, fet un nyap.” “D’això se’n diu tancar el cercle”, vam afegir, “perquè ha volgut morir com un suec, beneit com és, impostor entre els impostors, perquè els suecs es moren així, pam!, asseguts contra un arbre i l’escopeta a la boca; aquí això no ho fem pas, aquí ens pengem amb una corda, que és més net i ventilat.” Després va resultar que no era en Soler-Raïm, el suïcida, sinó un desgraciat de qui sap on. Coses que passen.

“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres perquè s’ha de reconèixer que el sagalet tenia la seva gràcia. Amb un Opel d’impressió, havia arribat al poble la Karin, que semblava la Reina de Suècia, només li faltava la corona, amb quatre patges, que devien ser els seus quatre fills, tots molt escandinaus excepte el petit, sec i escanyolit, Soler-Raïm pur i dur. L’amic d’un veí d’un amic nostre ens havia dit no sé què de reconciliació i que l’il·lustre sagal tornava a Suècia, però aquestes coses a nosaltres no ens fan ni fred ni calor. “Dos dies i ja el veiem aquí de quatre grapes”, vam dir per dir. I llavors, quan vam veure l’Opel que se n’anava, amb el Soler-Raïm a dins, sense ni dir adéu -l’orgull el mata- el sagalet abaixa la finestreta, ens apunta amb el dit i diu: “Mira, els malparits!”

                                                    Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: Set tovalloles

 

SET TOVALLOLES

Vam aparcar a peu de carretera i vam baixar, per una escala certament perillosa, amb esgraons esquerdats i de mides diverses, fins a la cala, que s’anunciava com a paradisíaca. Hi havia més gent, potser una dotzena de persones, i ens vam sentir decebuts, perquè esperàvem estar sols. Un parell de gossos, desfermats, corrien amunt i avall. Nosaltres, que érem set, ens vam quedar palplantats amb la tovallola a la mà, indecisos. “¿I si ens n’anem cap a una altra banda?”, vaig proposar jo. “No, ara ja som aquí”, va dir en Prats, i els altres cinc van fer que sí amb el cap.

Vam deixar a la sorra set tovalloles multicolors i ens vam acostar a l’aigua. “Fredíssima”, va dir en Broc, retirant poruc el peu de l’aigua. “Refrescant”, va sentenciar en Prats, entrant al mar amb decisió. Tots el vam seguir. “Nedaré fins a la boia”, va anunciar en Costa, i amb un crol poderós es va perdre pel mar escumejant. “Jo no me’n fiaria gaire, d’aquestes onades”, va comentar en Prats, fi observador de l’entorn. Tenia raó, com sempre, perquè ja no vam tornar a veure en Costa. “Alguna cosa m’ha picat al peu”, va dir en Ravell llagrimejant, “quina picor, se’m va estenent…”

No li vam fer gaire cas, però, perquè reclamava més atenció en Broc. Fredolic, havia intentat tornar a la zona de les tovalloles i ara corria per la sorra en estat de pànic, perseguit per aquells dos gossos, tan enormes i ferotges. Una carnisseria era imminent. No la vam voler veure, i girant-nos de nou cap al cap mar vam dedicar-nos a contemplar les onades arrissades, cobertes de llum daurada, que s’allargaven fins a l’horitzó. El cos d’en Ravell, panxa enlaire, granellut i a la deriva, va passar breument per davant nostre.

Ens vam comptar, ara érem quatre. Ens vam quedar hores a dins de l’aigua, esperant que la platja es buidés de gent i, sobretot, de gossos. El solm finalment, va baixar. Les ombres dels pins inclinats ratllaven pictòricament la cala. Estàvem enfredorits. Tremolant de cap a peus ens vam embolicar amb la tovallola. “Jo me’n vaig, no espero ni un segon més”, va proclamar en Blanch, sempre impetuós. Va tirar pineda amunt, pel dret, no pas per les escales. Era fosc i aviat el vam perdre de vista. Uns minuts més tard es va sentir un xiscle de pneumàtics, un crit apagat, altres veus, “Caminem una mica per la platja, ens provarà”, va dir en Prats. La cala era petita i tancada per un rocam immens. Hi havia, però, un pas estret entre les roques, esgraonat, de fàcil accés, i aviat vam posar el peu en una segona cala, força similar a l’anterior. “Tinc ganes d’explorar una mica”, va dir en Quintà, i es va allunyar mig corrent platja enllà. Aviat la penombra crepuscular el va fer invisible.

En Prats i jo vam tornar a la primera cala i, per aquells esgraons perillosos, vam anar pujant fins a la carretera.

-Ha sigut un dia ben estrany -vaig dir jo.

-La vida, en general, és estranya. Tot comença i acaba -va fer ell, amb el seu estil habitual, sec i ple de sentit comú.

Vam arribar al cotxe. Ell tenia les claus.

-Me l’emporto -va dir en Prats.

I se’l va emportar. Els fars del cotxe, poderosíssims, van enfocar durant un instant els pins inclinats. Després es va fer fosc de cop, més fosc que mai.

La nit, caminant a peu per la carretera, prometia ser molt llarga, però aviat va aparèixer, a l’horitzó, la primera llum del dia.

-Bon dia -em va dir algú al meu darrera.

-Bon dia -vaig dir jo.

Era la Coixa, veïna meva, psicòloga de professió segons vaig pensar en aquells precís instant. Ella coixejava, és clar, i vaig afluixar una mica el pas.

-Tinc xocolata -em va dir amb inesperada simpatia.

-Ah, gràcies. Realment tinc gana.

-Les experiències traumàtiques fan venir gana -va comentar ella, mentre m’allargava una rajola de xocolata.

-Però jo no diria pas que he tingut una experiència traumàtica. De fet, estic acostumat a aquest tipus de dies. Els antics amics es presenten, fem alguna cosa junts i, fatalment, van desapareixent. I jo, no sé com dir-ho, ho lamento però no del tot. En realitat, diria que ja m’està bé, que desapareguin. ¿És trist pensar això?

-No ho sé. No té gaire importància. Res no té gaire importància, en definitiva. El repartiment és completament aleatori. O gairebé del tot.

-El repartiment? -vaig preguntar- Què vol dir el repartiment?

-El repartiment és important.

-Ah.

Em va oferir un tros més de xocolata. La Coixa pràcticament ja no coixejava. Caminàvem com marxadors atlètics. El dia s’anava fent clar. La conversa s’havia apagat.

-Aquí tinc el cotxe -va dir tot plegat.

Em va costar veure’l, camuflat com estava enmig de la vegetació.

-Si em pot ajudar a apartar aquestes branques… -em va demanar.

Vaig apartar branques i vaig empènyer el cotxe, mig atrapat en un bassal de fang,

-Gràcies, molt amable -va exclamar la Coixa, mentre premia gas a fons i s’allunyava carretera avall.

-Però, i jo? -vaig preguntar massa tard, quan el cotxe ja ni es veia.

Palpantat i decebut em vaig quedar enmig d’aquell bosquet. I extraviat, a més. On era la carretera? Vaig seguir un caminet prometedor, que feia un suau descens en ziga-zaga entre pins marcats amb una ratlla groga.

Aviat vaig veure el mar, al fons, fabulós, lluent pel sol naixent. Unes escales irregulars em van conduir a una cala petita, perfecta, emmarcada a banda i banda per grans roques. Set tovalloles multicolors, col·locades damunt la sorra, van pertorbar el meu estat d’ànim. Vaig cridar sis noms, els sis noms dels meus antics amics.

En van arribar dos nedant, en Costa i en Ravell. M’hi vaig acostar.

-Com a somni el trobo una mica estrany -vaig confessar.

-No és cap somni, és el més enllà -va replicar en Ravell. En Costa ho va confirmar amb un cop de cap.

-No, és impossible. Ara deuen ser cap a quarts de set del matí. D’aquí poca estona sonarà el despertador. Ho tinc pamat. No m’he mort.

-Has vist la Coixa? -em va preguntar en Costa.

-He vist la Coixa -vaig respondre.

-Doncs ja està.

Tenien raó. Des de fa mesos -o anys o segles, qui sap- que sóc aquí, de cala en cala, sempre amb les set tovalloles a la sorra, amb els antics amics apareixent i desapareixent a l’atzar, com condemnat a aquesta existència, potser per haver estat poc atent en vida.

                                                                Lluís Vilarrasa Tanyà

Conte: Al parc

 

AL PARC

Després d’Anys de Submissió, vam decidir unànimement de no admetre més interferències ni més dictats elaborats a les Altes Instàncies. Érem lliures, érem forts, i hissàvem de nou la bandera del Quart Poder. Algú, a la redacció, va treure una ampolla de xampany per celebrar aquest moment únic. Animats, ens vam comptar; feia anys que no ens comptàvem, alarmats per les xifres minvants. Érem set, Set Apòstols disposats a escampar la Bona Nova del Periodisme Retrobat.

La Impactant Notícia, publicada amb esplendor tipogràfic i fotogràfic, va sacsejar les Altes Instàncies. La Indignació va ser general entre els Peixos Grossos, que afirmaven ofesos i/o llagrimosos haver-se sentit atacats des les Files Pròpies. “La Fidelitat a la Veritat és la nostra bandera”, vam publicar nosaltres l’endemà, i ens vam imaginar, tots Set, contemplant la bandera del Quart Poder, a mitja tarda, onejant orgullosa contra el fum immens que emetien les muntanyes flamejants de la Pàtria. Alguns mitjans -pocs, petits- van recollir la Impactant Notícia. La resta va preferir el Silenci.

Després d’Anys de Submissió i de dos dies de Rebel·lió, la Subvenció ens va ser retirada. Vam implorar ajuda al Públic Insubornable. A comptagotes ens van caure quatre cèntims.

Ara, dos de nosaltres, descalços i espellifats, desendollats, amb paper i llapis, encara resistim i fem cada dia un diari de dues pàgines, lliure i rebel, i el venem, a l’ombra dels xiprers, en un racó del Parc dels Matalassos Esventrats.

                                                                    Lluís Vilarrasa Tanyà 

Conte: L'espècie

 

L’ESPÈCIE

Ella se sentia abandonada i tenia ganes de plorar; ell se sentia aclaparat i tenia ganes d’estar sol. Així eren les coses després d’anys de convivència. No eren sentiments perpetus ni ocasionals. Es produïen sovint o no tant sovint, segons les estacions, segons el comportament dels fills, segons els diners que es guanyaven o es deixaven de guanyar.

Un vespre, al bell mig d’una mala setmana, es van asseure al sofà i, tement ell una crisi i ella una fugida, van decidir veure una pel·lícula acabada de comprar: Shenandoah, de l’any 1965, amb James Stewart de protagonista. Era el patriarca vidu d’una família de set fills, a Virgínia, durant la Guerra de Secessió dels Estats Units. L’home, a part de no voler que els seus fills participessin a la guerra, exercia de conseller matrimonial. Una càlida nit, al porxo de la gran casa, explicava al seu futur gendre –un oficial del Sud molt verd en psicologia femenina- com eren les dones. James Stewart li deia que a vegades trobaria la seva dona trista, plorant, deprimida, infeliç, i que en aquests casos no li havia de preguntar mai què li passava, perquè ella no l’hi diria pas. L’únic que havia de fer era abraçar-la, abraçar-la fort. “Ho has entès?”, preguntava James Stewart; “No”, deia el futur nuvi.

Al mateix temps, al pis de dalt, Katharine Ross, la nora de James Stewart, instruïa la filla gran de la casa, la futura esposa de l’oficial, sobre psicologia masculina. Li deia que no sempre havia de voler que el seu marit estigués amb ella, perquè els homes, a vegades, senten que el món els oprimeix, i llavors necessiten estar sols. “Ho has entès?”, preguntava Katharine Ross; “No”, contestava la futura núvia.

Els dos del sofà es van mirar perplexos, somrient. ¿Ah, resultava que ja no eren dues persones amb una complexa personalitat i unes experiències úniques que els havien conduït a ser com eren i a patir com patien, sinó que eren, simplement, una parella que seguia el comportament establert i perfectament estudiat de l’espècie humana?

Era un cop dur a la seva vanitat, però, alhora, era reconfortant. L’excés de psicologia personal ofega la vida.

Més junts, abraçats, van continuar veient la pel·lícula.

                                                                Lluís Vilarrasa i Tanyà

Conte: La frase

 

LA FRASE

-M’han cancel·lat -em va dir l’Eusebi Poch.

El crepuscle, ennegrit de forma prematura per un incendi llunyà, presentava un aspecte estrany, amenaçador.

Vaig aguantar alçada la tapa del contenidor per estalviar-li l’esforç. Era el mínim que podia fer per un home cancel·lat. En Poch duia tres bosses, força pesades suposo, perquè li va costar llençar-les al contenidor. Semblava més vell, més fluix. Anava mal afaitat i amb xancletes. Va notar que m’hi fixava.

-Sí, ja ho veus com vaig pel món… -em va dir.

-Ho sento. Ja vaig pensar l’altre dia que feia temps que no et sentia per la ràdio…

-Catapultat.

L’Eusebi Poch va fer el gest de la catapulta amb el dit índex i amb la mirada vaig seguir el seu jo diminut, invisible, volar fins als contenidors.

-Caminem una mica, Fanals, si no t’importa -va dir.

No m’importava gens. De fet, feia dies que passejava a quarts de nou del vespre per aquell barri de la ciutat amb la intenció de trobar-lo.

En Poch es va aturar de seguida.

-No és bo aquest aire. I si ens asseiem?

Allà mateix hi havia un parc de gespa arrossinada. No hi havia cap banc enlloc, però si dues cadires fixades al terra de manera força extravagant.

-Oi que està fumat l’aire? -va dir.

-Sí, cada vegada es nota més…

-Un gran llibre, aquell teu… -va dir de cop

Oh, Déu meu… L’Eusebi Poch realment necessitava la meva simpatia i per això em parlava d’aquell “gran llibre meu”, que inevitablement seria el segon que havia publicat, L’home i la ira, gairebé feia vint anys, perquè segur que no havia ni fullejat cap dels cinc posteriors… Em passava amb tothom, era una condemna. Però, en fi, tampoc era una condemna tan dura. Molt pitjor seria treballar en una mina.

Uns minuts van passar i l’aire, potser per posar-se a to amb la incomoditat d’aquella conversa forçada, va arribar encara més fumat.

-Però cancel·lat, Eusebi, tu, un home tan versat i versàtil com tu, per què? -vaig dir de cop, per anar al gra.

Li va agradar allò de “versat i versàtil”. Em va mirar de manera entranyable, com si tots dos forméssim part d’un club exclusiu, el dels homes de lletres, altius abans, esmicolats ara en el nostre orgull per l’exèrcit d’analfabets intransigents que ho controlaven tot.

-La frase. Vols que et digui la frase que m’ha condemnat?

-Endavant.

-“Una cosa és respectar l’homosexualitat, cosa admirable, i una altra, molt diferent, és promoure-la des de les instàncies públiques”. Aixo vaig dir.

-No puc estar-hi més d’acord.

-Em van dir de tot, però de tot. Ja m’ho esperava i no em vaig immutar. Són idiotes i no m’immuto per res del que diuen. Però el que no m’esperava és que, després, el director de l’emissora em digués que prescindia dels meus serveis… Setze anys, Fanals, setze anys… Després de setze anys de tertulià a la casa, en diferents programes, a qualsevol hora, sempre disponible, un tot terreny, versat i versàtil que dius tu…

-Vas jugar amb foc, algú podria dir…

-Sí, és possible.

Va sospirar i es va quedar en silenci, capcot, contemplant les seves xancletes. Sempre havia sigut un personatge. Un dandi de jove, un cavaller amb perilla més endavant i ara, descavalcat i amb la setantena a la vista, el temptava fer de malencònic intel·lectual apotolat.

-I els fills, què t’han dit?

-M’han dit de tot. De carcamal cap amunt.

-Ja.

El fum ens envoltava i finalment ens va obligar a fugir cap a les respectives cases. Abans de separar-nos, vaig intentar animar-lo.

-Potser només et tenen una temporada a la nevera, Eusebi, com els àrbitres, i aviat et tornen a cridar.

-M’agradaria, Fanals, però al cap de dos minuts em tornarien a expulsar. Ara sóc un kamikaze. Vols escoltar una altra frase?

-Endavant.

-“La democràcia i l’autogovern ens han destruït. Si el tardofranquisme hagués durat vint-i-cinc anys més, ara hi hauria mig milió més de catalans”.

-Tens proves?

-Les tinc.

-No me les diguis. Em deprimiries.

Em vaig quedar una estona mirant-lo mentre s’allunyava carrer avall, lent, com un home d’una altra època, però amb xancletes, com un home actual.

L’Eusebi Poch no va tornar a les tertúlies, però tres mesos més tard, quan es va morir, el van recordar amb boniques paraules.

                                                         Lluís Vilarrasa i Tanyà