YOUTH (2015)

 

2015. Itàlia, UK, França, Suïssa. Guió i direcció: Paolo Sorrentino. 124 m. Col. 

Michael Caine (Fred Ballinger), Harvey Keitel (Mick Boyle).    

L’últim gran idil·li

M’ha agradat més aquesta pel·lícula que La grande bellezza (2013), que té més fama. L’ambient és més agradable i lluminós –un balneari suís enmig de les muntanyes en comptes de la decadent i nocturna Roma- i el conjunt no sembla tan dominat per l’ombra de Fellini. Si allà el protagonista era un periodista de 65 anys fart de la dolce vita, aquí és encara més gran, un director d’orquestra que es diu Fred Bellinger, jubilat i sense ganes de fer res. Ballinger és un Michael Caine de més de 80 anys (nascut el 1933), i perquè és ell, sentim pel seu personatge una gran simpatia. Ballinger té una dona senil en una residència de Venècia, a qui no va a veure mai, i una filla, Lena, abandonada pel marit, encapritxat d’una estrella pop amb grans prestacions al llit. Lena, furiosa, no accepta la comprensió del seu pare i l’acusa d’haver estat un mal pare, sempre absent, dedicat només a la música. Sorrentino, en aquest punt, ens decep una mica, ell que vol ser tan diferent de tothom, per caure en un tòpic tan habitual en el cinema actual –tots els homes han sigut uns mals pares- que ja cansa. Ara bé, Sorrentino no força mai el drama sinó que es dispersa alegrement en imatges i diàlegs molt suggerents.

Ballinger té un amic, el director de cinema Mick Boyle, que alhora és el sogre de Lena. A diferència de l’apàtic Ballinger, Boyle és un home actiu que prepara el seu testament cinematogràfic envoltat de joves guionistes. Els dos amics comparteixen bons moments passejant pels afores del balneari o, simplement, prenent un bany termal. En un d’aquests banys, es presenta despullada la pletòrica Miss Univers, acabada d’arribar al balneari, que els dos homes contemplen muts i embadalits. Quan un empleat es presenta i interromp aquest moment de pur èxtasi, Mick Boyle, molest, li diu: “No veu que estem gaudint de l’últim gran idil·li de les nostres vides?”.(1)  

La vellesa és el tema, és clar, però no tant per recordar amb nostàlgia el passat, sinó per observar-la com a experiència que a tots ens espera (si la mort no truca abans a la porta). La pel·lícula es desplega en tot un catàleg d’imatges surrealistes (un lama levitant, un Maradona amb enorme panxa fent tocs precisos a una pilota de tennis, Bannister dirigint una orquestra de vaques amb esquelles, Boyle imaginant que se li apareixen en un prat els personatges femenins de les seves pel·lícules…), i altres que pertanyen a la dura realitat.    

Podríem parlar-ne molt, i analitzar-ho tot del dret i del revés. Però no cal. El món de Paolo Sorrentino, a vegades fascinant i a vegades no tant, perd una mica a cada explicació. Quan un jove actor que també fa una estada al balneari, demana a Ballinger que li expliqui una anècdota d’Ígor Stravinski, el director d’orquestra explica el següent: “Well, he once said intellectuals had no taste. And from that moment on, I did everything I could not to become an intellectual. And I succeeded.”   

(1) Mick Boyle: Can’t you see we’re enjoying the last idyll of our lives?

ÉTERNITÉ (2016)

 

2016. França. Guionista i director: Tran Anh Hung. 110 minuts. Color.

Nov: L’elegance des veuves, d’Alice Ferney (1995). Fot: Mark Lee Ping-bing.

Audrey Tautou (Valentine), Mélanie Laurent (Mathilde), Bérénice Bejo (Gabrielle), Jérémie Renier (Henri), Pierre Deladonchamps (Charles).

Quadres per contemplar

En aquest film, tot es narra i res no es mostra. Hi ha molta veu en off, procedent de la novel·la d’Alice Ferney, i poquíssims diàlegs. Les seqüències són quadres per contemplar i no tenen intensitat dramàtica. No es pot dir que els actors interpretin els seus papers, més just és afirmar que posen per a l’artista, en aquest cas el director. Diverses generacions i tot un munt de personatges desfilen per la pantalla, en cases elegants i bonics jardins. No sabem a què es dediquen. Sembla que sempre sigui diumenge, o que estiguin de vacances permanents. Comença a finals del segle XIX i avança moltes dècades, però a part dels canvis en la moda la Història intervé poc, si no és per enviar dos germans a una guerra i tornar-los morts en forma de telegrama. Tot consisteix en naixements, casaments i morts, la pura essència de la vida. La películ·la és un cant a la maternitat. Tenir fills és la màxima felicitat, perdre’ls la més gran tragèdia. En una de les poques seqüències amb diàleg, l’única filla viva de Valentine anuncia a la seva mare que es farà monja; paraules que deixen consternada Valentine, perquè la perfora per dins saber que ara ja no tindrà cap filla que sigui mare.

Aquesta pel·lícula va ser durament atacada per la crítica d’esquerres, que la va titllar de retrògada, perquè presenta unes dones dedicades en exclusiva als marits i als fills (fills que es deixen abraçar llargament, per cert), i que són felices d’aquesta manera. És una crítica comprensible, com també la d’aquells espectadors que s’han avorrit de mala manera amb un film tan contemplatiu que els ha semblat que durava –mai més ben dit- una eternitat. Ara bé, la pel·lícula és tan radical en el seu plantejament i tan captivadora en les seves imatges que és difícil oposar-hi resistència, i és molt més fàcil, en canvi, i potser més recomanable, rendir-se al seu esplendor pictòric i a l’emoció que sorgeix de contemplar aquestes vides sacsejades per l’amor i el tràgic atzar. No devia ser fàcil, per als actors, treballar en aquestes circumstàncies, sense diàlegs, simplement posant. Sobresurt en especial Mélanie Laurent, que il·lumina cada escena on apareix.

Aquesta és la sisena pel·lícula del director francès d’origen vietnamita Tran Ahn Hung, que va debutar amb la sobrevalorada L’olor de la papaia verda (1993). Allà la calma i l’esteticisme semblaven estèrils; aquí, en canvi, estan al servei d’una idea: l’única eternitat possible és transmetre la nostra vida. Ho va dir Shakespeare en molts sonets. Recordem el final del tercer:

But If thou live rememb’red not to be,

Die single and thine image dies with thee.

 

Però si vius per no deixar record, / mor-te fadrí, i amb tu tot haurà mort.

(Traducció: Gerard Vergés)

I, TONYA (2017)

 

2017. USA. Director: Craig Gillespie. 119 minuts. Color.

Guió: Steven Rogers. Música: Peter Nashel.   

Margot Robbie (Tonya Harding), Sebastian Stan (Jeff Gillooly), Allison Janney (LaVonne Golden), Julianne Nicholson (Diane), Paul Walter Hauser (Shawn).

Apoteosi “white trash”

“It’s not my fault” diu sempre Tonya Harding quan parla directament a càmera, sempre amb mitges veritats o mitges mentides, i hem d’admetre que una mica de raó sí que té, perquè amb una infantesa i adolescència com la seva no es pot ser gaire millor. En una discussió a la cuina, la seva mare –una dona horrible- li llança un ganivet… que se li clava al braç. És natural que Tonya, ben aviat, es casi per fugir de casa, i és natural, també, que el marit, Jeff, sigui un individu catastròfic que també la maltracta (i ella s’hi torna, i l’altre més). Som a Oregon, enmig de la classe baixa i moralment enrunada, pur “white trash”.

Res no ho defineix millor que l’escena de la mare entrant amb un cigarret a la mà, fumant, a la pista de gel amb la petita Tonya, a qui vol convertir en una campiona al preu que sigui. L’entrenadora, tan fina i distingida, se la mira esgarrifada, però a l’acte s’adona del talent de la nena. És un diamant en brut… que mai no s’acabarà de polir. Tonya, amb el seu comportament vulgar, els seus vestits fets a casa i la seva música estrident, sempre serà un element estrany en aquest món de rics. Això sí, fa més triple axels que cap altra patinadora.

El film, que se sap moure amb un adequat to tragicòmic, se centra en allò que va passar el 6 de gener de 1994, quan gent del cercle de Tonya Harding van colpejar el genoll de la seva gran rival, Nancy Kerrigan, per perjudicar-la de cara als imminents Jocs Olímpics d’Hivern d’Albertville.

El film fa una hipòtesi molt creïble de la delirant cadena d’esdeveniments, amb un infumable quartet de responsables: l’exmarit, un amic seu demencial que es fa passar per guardespatlles i espia internacional, i dos sicaris ineptes. I Tonya, què en sabia? Alguna cosa, però no pas tot. En qualsevol cas, cap comentari no supera les seves paraules sobre l’atac (que no va pas impedir Nancy de participar als Jocs, en què va quedar segona), que tradueixo amb certa llibertat: “Mira, a la Nancy la peguen una sola vegada i el món sencer es caga a sobre. A mi m’han pegat tota la vida i no passa res.”(1)

És impossible no sentir certa simpatia per Tonya Harding, i més encara amb la soferta, intensa i crispada interpretació que en fa Margot Robbie.

(1) Tonya Harding: Look, Nancy gets hit one time and the whole world shits… For me it was an all-the-time occurrence.

MAZE RUNNER: THE DEATH CURE (2018)

 

2018. USA. Director: Wes Ball. 142 minuts. Color.

Guió: T.S. Nowlin. Novel·la: The Death Cure, de James Dashner (2011).   

Dylan O’Brien (Thomas), Kaya Scodelario (Teresa), Thomas Brodie-Sangster (Newt), Aidan Gillen (Janson), Ki Hong Lee (Minho), Patricia Clarkson (Ava Paige).

La paradoxa dinamitada

A diferència d’altres trilogies juvenils -novel·les i films- que ho gasten tot d’entrada i després s’arrosseguen pel fang (Divergent i, en menor mesura, Els jocs de la fam), Els corredors del laberint esclata a la tercera entrega després de dos primers films -el primer interessant, el segon mediocre- que poden ser vistos com a simples pròlegs. La història, lentament desplegada, ara es percep en tota la seva dimensió. L’argument inclou una paradoxa fenomenal, perquè els nostres heroics adolescents s’esforcen, en realitat, per sabotejar els intents desesperats de la humanitat per sobreviure a una plaga de dimensions bíbliques. Ells, immunes a la plaga, són els més adequats per fer de conillets d’índies, però, com és natural, no volen ser sotmesos a experiments diversos a mans de cruels i despietats investigadors que necessiten resultats amb urgència.

La pel·lícula comença bé, amb una entonada seqüència d’acció: l’assalt a un tren, pel desert, amb Thomas, Newt i companyia intentant rescatar el seu amic Minho, capturat per les forces del Mal (o del Bé, qui sap). A la bondiana manera, aconsegueixen endur-se volant un vagó sencer, però Minho viatjava en un altre. No queda més remei, per tant, que endinsar-se a Last City, la gran ciutat de brillants gratacels on es refugien els no contaminats; fora dels murs de la ciutat, a la sòrdida perifèria, hi viuen els Cranks, els infectats.

El plantejament és bo, els primers 80 minuts són magnífics, el director té classe, els protagonistes joves són carismàtics i el dolent (Lord Baelish de Joc de Trons), immillorable. A més, hi ha un apassionant debat moral en perspectiva. Llastimosament, però, el film no vol convertir-se en un clàssic del cinema distòpic sinó esdevenir un entreteniment sorollós i convencional. Hi ha alguns bons moments -el salt a la piscina, la mort de la doctora Paige, la caiguda al buit d’un personatge carismàtic…- però hi ha massa explosions, massa acció impossible, massa punteria infal·lible dels nostres herois, massa energia del suposadament sedat Minho i massa rescats a última hora; fins a cinc aparicions del Setè de Cavalleria es poden comptar! Tampoc no calia, per cert, un destí tan desagradable per al simpàtic Newt. 

LITTLE WOMEN (2019)

 

2019. USA. Guionista i directora: Greta Gerwig. 135 min. Color.  

Nov: Little Women, de Louisa May Alcott (1868). Fotografia: Yorick Le Saux.

Saoirse Ronan (Jo March), Emma Watson (Meg March), Florence Pugh (Amy March), Eliza Scanlen (Beth March), Timothée Chalamet (Laurie).

La llibertat i la solitud

Tantes vegades s’ha adaptat la cèlebre novel·la de Louisa May Alcott, que semblava difícil que un altre film pogués donar nova vida a les peripècies de les germanes March. Greta Gerwig, però, ho ha aconseguit. El primer encert és evitar la narració lineal de la història -ens la sabem de memòria- i, en canvi, alternar el present agredolç de la vida adulta de les protagonistes amb l’ebullició dels seus anys adolescents. El continu anar i venir en el temps pot provocar alguna confusió, però en general confereix a la pel·lícula una emoció especial.

També Gerwig, hàbilment, fa metaficció i emmarca tota la història presentant la protagonista, Jo March, com a escriptora del relat. Això permet empoderar-la, que es diu ara, en les seves relacions amb l’editor, en què parla amb fermesa i coneixement de temes literaris i, més important encara, econòmics; alhora, permet fer un final feliç -contemplar el llibre publicat- que no depengui només de l’aparició in extremis de l’home adequat -l’ombrívol professor alemany, aquí més ombrívol que mai.           

Ara bé, si algú creia que l’autora de Lady Bird (2017) faria una lectura radicalment feminista de la novel·la, s’equivoca, perquè Gerwig busca bàsicament la fidelitat i, a vegades, fins i tot, va més enllà i fa més explícita la contradicció essencial de Jo March, que aspira a ser independent -no dependre de cap home- i alhora vol ser feliç. Diu Jo March, parlant amb la seva mare, el seqüent: “Women have minds and souls as well as just hearts, and they’ve got ambition and talent as well as just beauty. And I’m sick of people saying that love is all a woman is fit for. I’m so sick of it! But... I’m so lonely!” Tot aquest parlament procedeix de la novel·la de Louisa May Alcott excepte la frase final, aquest “Però... em sento tan sola!” tan definitiu i punyent, afegit per Gerwig.

Més enllà d’aquetes consideracions, el film ofereix un espectacle visual fabulós, molt pictòric, amb plans que són autèntics quadres impressionistes. Destaca en aquest sentit el periple parisenc, que només es pot qualificar de fascinant, i el dia a la platja. Pel que fa al repartiment, Saoirse Ronan, Timothée Chalamet, Florence Pugh i Emma Watson brillen tots en els seus papers, però potser els dos primers, en alguns moments, semblen un pèl massa moderns.

Anotem, com a nota negativa, l’epíleg final, allargassat i ensucrat.

LE BONHEUR DES UNS... (2020)

 

2020. França. Director: Daniel Cohen. 102 minuts. Color.

Guió: D.C., Olivier Dazat. Obra de teatre: L’Île flottante, Daniel Cohen.

Fotografia: Stephan Massis. Música: Maxime Desprez, Michaël Tordjman.  

Bérénice Bejo (Léa), Vincent Cassel (Marc), Florence Foresti (Karine), François Damiens (Francis).    

Enveja sideral

“Le malheur des uns fait le bonheur des autres”, diu un proverbi francès; és dir, “la desgràcia d’uns fa la felicitat d’uns altres”. El títol d’aquesta comèdia capgira el proverbi –“La felicitat d’uns...- i l’exemplifica amb una divertida història que demostra que, efectivament, la felicitat pròpia fa desgraciats els altres. Aquí la persona feliç és Léa, una noia tranquil·la, no gaire ambiciosa, amb una feina poc important (dependenta d’una botiga de roba) i, en general, “pobrissonejada” pel seu entorn: el seu company Marc, la seva millor amiga Karine i el seu marit Francis. Léa, però, els sorprèn un bon dia, mentre fan un sopar habitual, amb una notícia inesperada: està escrivint una novel·la. El procés s’accelera: Leá acaba la novel·la, una prestigiosa editorial la publica, la novel·la té èxit, molt èxit, Léa es fa famosa.

Amb consternació contemplen el seu èxit Marc, Karine i Francis. El primer es comença a enfonsar perquè no ha obtingut l’ascens esperat en l’empresa d’alumini on treballa. Els altres dos, directament, embogeixen i comencen a voler triomfar com sigui en el camp que sigui. Karine també es posa a escriure una novel·la, però no se’n surt -¡ella, que treia notes de gramàtica a l’escola molt millors que Léa!- i després s’esbafa corrent; Francis prova la música (tecno compromès que espanta la canalla), els bonsais, l’escultura (amb resultats penosos), i finalment la cuina.

La pel·lícula, convincent i divertida, té el problema d’anar sempre en línia recta, sense girs inesperats, però està ben filmada i ben interpretada, en especial per Bérénice Bejo, Vincent Cassel i François Damiens. La gràcia de l’invent és el toc grotesc dels tres acompanyants de l’espiritual escriptora, que viu en un pla existencial superior. Això sí, Karine no té fills ni se’n parla. Els artistes són estèrils o no són, pel que sembla.       

NO TIME TO DIE (2021)

 

2021. GB (Eon), USA. Director: Cary Joji Fukunaga. 163 min. Color.

Guió: N.Purvis, R.Wade, C.J.Fukunaga, P.Waller-Bridge. Mús: Hans Zimmer. 

Daniel Craig (James Bond), Léa Seydoux (Madeleine Swann), Rami Malek (Lyutsifer Safin), Lashana Lynch (Nomi), Ralph Fiennes (M), Ana de Armas (Paloma).    

Bond fulminat

Daniel Craig, el Bond més rústic i eixut, va dir adéu a l’agent 007 amb un film notable, per sota de Casino Royale (2006) però molt superior a les tres anteriors entregues: la paupèrrima Quantum of Solace (2008), la irregular Skyfall (2011) i la mediocre Spectre (2015). El brutal Craig, tan convincent com sempre en les escenes d’acció, aquesta vegada sembla que s’esforci més en el terreny sentimental i en el camp dels comentaris enginyosos. Quan entra de nou al despatx de M, es pregunta: “Is this desk bigger or have you gotten smaller?”  

El film reprèn amb intensitat la història d’amor amb la proustiana Madeleine Swann (magnifica Léa Seydoux), però, evidentment, els dies feliços s’acaben aviat. Un malentès els separa i és amb tristesa que veiem la pobra Madeleine abandonar temporalment el film. La substitueix, en un entonat episodi cubà, Ana de Armas, molt sexy i divertida interpretant una agent de la CIA, Paloma, amb poca experiència... o potser no tan poca. Fins a mitja pel·lícula, l’acció és brillant, ja sigui a Cuba o abans, a Matera, al sud d’Itàlia, amb un espectacular salt de moto. De més a menys va el film en aquest sentit.

La pel·lícula abandona el divertiment i recupera la profunditat emocional quan Bond retroba Madeleine Swann a Londres, en el cant de cigne de Blofeld. És especialment brillant la seqüència perquè, a la tensió amorosa derivada del fet de retrobar-se després de tant temps, s’hi afegeix un element molt pertorbador: el fet que Madeleine, infectada d’un virus molt sofisticat, intenta no tocar Bond per no infectar-lo; però això, l’agent 007, no ho sap i  queda molt desconcertat.

El film, que ja tenia alguns problemes (la nova agent 00, negra ella, tan tòpica; l’escena d’acció que acaba al bosc, de nit, pobra pel nivell bondià habitual), s’enfonsa -sí, es pot dir així- al llarg tram final, perquè el dolent és molt poca cosa, un xicotet pertorbat com n’hi ha tants al planeta, i no té interès. El desenllaç, inaudit a tota la sèrie Bond, inclou la mort de l’agent 007, que espera estoicament l’arribada del míssil que ho destruirà tot. Francament, no està bé. A James Bond, no se’l mata.  

BABYLON (2022)

 

2022. USA (DC, Warner). Director i guionista: Damien Chazelle. 189 m. Color.

Brad Pitt (Jack Conrad), Margot Robbie (Nellie LaRoy), Diego Calva (Manuel ‘Manny’ Torres).     

Naufragi babilònic

Babylon és un espectacle grandiós, horrorós, interminable i trampós. És grandiós perquè recrea a gran escala el Hollywood que va passar del cinema mut al sonor, entre els anys vint i els trenta (la pel·lícula comença el 1926). D’entrada, vici i perdició reben un tractament estel·lar. La festa-orgia inicial dura mitja hora, amb elefant inclòs i una quantitat incomptable de perversions diverses (inclòs el cas Fatty Arbuckle). Apareix la protagonista, la vulgar i ambiciosa Nellie La Roy, una mena de Clara Bow. Margot Robbie, sempre amb tirada per fer de sorollosa analfabeta (I, Tonya, 2017), fa una interpretació a pinyó fix, monòtona.  

El film fa el cim quan abandona el món de les festes babilòniques i se centra en la feina que fan aquests ressacosos personatges. És memorable una llarga seqüència situada en una esplanada de Hollywood, on es roden alhora tota una colla de pel·lícules dels més diversos gèneres. 

Hi ha un altre gran protagonista, Jack Conrad. És una estrella del mut que serà descavalcat pel sonor. Aquest personatge està basat directament en la figura de John Gilbert, mort el 1936 als 38 anys. Brad Pitt, molt a prop dels 60 anys, és massa vell per al paper, perquè ja no és creïble com a vigorós i romàntic aventurer de la gran pantalla, en el punt àlgid de la seva carrera. Això limita molt la força del drama del seu personatge.

La pel·lícula, vigorosa i esvalotada durant una hora i mitja, perd gas a la segona part, que s’allargassa de manera interminable retratant la caiguda dels seus protagonistes. Algú hauria d’haver obligat Damien Chazelle a retallar una hora de pel·lícula. Tot el tram amb Tobey Maguire és horrorós. 

El film reparteix tendenciosament les virtuts d’aquest món. El tercer protagonista, Manuel, mexicà que arriba a productor, és un home excel·lent, i prou. El personatge no té interès. També hi ha el trompetista negre Sidney Palmer, que és la Dignitat personificada. Amb paternalisme no es va enlloc.  

A l’inici, hem dit que el film també era trampós. Sí, perquè si s’escriu la història de John Gilbert, no es pot dir que només va fer pel·lícules de segona fila als anys trenta i que tothom li va girar l’esquena. No, Greta Garbo, amiga seva i  màxima estrella de l’època, el va exigir de coprotagonista a Queen Christina (1933), un film de gran volada. Això s’hauria d’haver dit, Chazelle.

MISSION: IMPOSSIBLE - DEAD RECKONING Part One (2023)

 

2023. USA. Director: Christopher McQuarrie.  163 minuts. Color.

Guió: C.McQuarrie i Erik Jendresen. Música: Lorne Balfe. 

Tom Cruise (Ethan Hunt), Hayley Atwell (Grace), Rebecca Ferguson (Ilsa Faust), Vanessa Kirby (Alanna), Simon Pegg (Benji), Esai Morales (Gabriel).     

Què t’han fet, Ilsa Faust?

La Intel·ligència Artificial és el nou dolent d’Ethan Hunt i companyia. És un encert, perquè la IA -tots ho sabem!- està destinada tard o d’hora a destruir la humanitat, però alhora és un problema, perquè és un malvat nebulós, impalpable i invisible; és a dir, dramàticament ineficaç. Cal, per tant, que la IA tingui un soci, sicari, secretari o majordom humà,  i aquí apareix la figura d’un tal Gabriel, que resulta ser un antic enemic d’Ethan Hunt (però no consta en cap Missió: Impossible anterior). Per fer-ho tot encara més comprensible, tot l’afer es redueix a la possessió d’una clau -sí, una simple clau, com la d’un cofre ple de joies d’un pirata. Resulta una mica desconcertant aquest descens vertiginós des dels cims tecnològics actuals a un esquema tan rudimentari com és això de jugar a qui té la clau.

En qualsevol cas, la pel·lícula es deplega amb convicció. És especialment vistosa una escena a l’aeroport, on hi ha una multiplicació de cares falses i cares autèntiques, claus que ara són aquí i ara són allà. Ethan Hunt també sap fer jocs de mans, i ja sembla un pèl massa. Mentrestant, als baixos del mateix aeroport, en Benji desactiva una bomba -o això sembla- i és una mala idea, perquè ja sabem que no passarà res. Poca cosa té més a fer en Benji en aquesta setena entrega. Ni bones frases, no té. Tot se centra en Ethan Hunt i una tal Grace, una lladregota molt arriada. Hayley Atwell, actriu amb una sola marxa, omple d’energia la pantalla, potser en té més, de fet, que el propi Tom Cruise, que sembla una mica cansat, sense l’espurna de sempre. El temps passa, és clar.

La pel·lícula, curiosament, destaca poc en les grans seqüències d’acció. Les persecucions de Roma -entretallades- ens fan enyorar les de París que hi havia a l’anterior entrega (M:I - Fallout, 2018). Tampoc el final de festa al tren no impressiona gaire. Veure aquells vagons penjant al buit -tot un festival de CGI- fa cosa de veure. Pel que fa al cèlebre salt de Tom Cruise amb la moto, és admirable, però resulta gratuït i mal culminat.

I arribem finalment al punt essencial de la pel·lícula: la mort d’Ilsa Faust, de qualsevol manera, en un pont de Venècia, de nit, sense motiu. Mor el film sense Rebecca Ferguson. Tota emoció -a l’escena inicial del desert, al terrat de Venècia amb Hunt (on ell sembla glaçat)- venia de la seva mà.     

INDIANA JONES AND THE DIAL OF DESTINY (2023)

2023. USA (Lucasfilm, Disney). Director: James Mangold. 154 minuts. Color.

Harrison Ford (Indiana Jones), Phoebe Waller-Bridge (Helena Shaw), Mads Mikkelsen (Jürgen Voller), Toby Jones (Basil Shaw).      

Digne de celebració

Increïblement, ha aparegut, en ple estiu del 2023, un Indiana Jones, el cinquè, i, francament, és digne de ser celebrat. L’espectacle és considerable, l’emoció indescriptible. L’home ja té una edat (Harrison Ford, nascut el 1942, fregava els vuitanta durant el rodatge) però el carisma no es perd mai, la vitalitat es conserva i la malenconia pels temps daurats no destrueix el desig de  viure una darrera aventura.

Rius de tinta ha vessat el pròleg, amb un Harrison Ford rejovenit, de nou en plena forma lluitant contra els seus arxienemics naturals, els enemics. Són quinze minuts apoteòsics, vibrants, no sempre perfectes, però quan la màgia es produeix i tot sembla real la sensació és única. Dos personatges magnífics apareixen en aquest pròleg: un amic i un enemic. L’amic és Basil Shaw, col·lega  d’Indy, petit i fràgil, que queda fascinat per una troballa inesperada: l’Anticitera d’Arquimedes, mecanisme destinat a predir els moviment dels cossos celestes. O alguna cosa més, pensa Jürgen Voller, astrofísic nazi incomprès pels alts comandaments. Aquest és, probablement, el millor dolent que apareix en tots els cinc Indiana Jones. És un nazi original, que vol l’Anticitera per tornar al 1939 i, un cop allà, matar Hitler, sí, així com sona, perquè només liquidant el cabdill inepte, els nazis podran guanyar la Segona Guerra Mundial. Mads Mikkelsen, excel·lent, perfila un malvat de campionat.        

 

TOP GUN: MAVERICK (2022)

 

2022. USA. Director: Joseph Kosinski. 131 minuts. Color. 

Tom Cruise (Pete ‘Maverick’ Mitchell), Miles Teller (Bradley ‘Rooster’ Bradshaw), Jennifer Connelly (Penny Benjamin).     

Avui, encara no

Top Gun (1986), testoterònic i militarista film de l’era Reagan, va tornar inesperadament 36 anys després de la mà del mateix protagonista, Tom Cruise, miraculosament preservat del pas del temps, capaç encara d’exhibir-se descamisat a la platja jugant a futbol (americà) amb jovenets, capaç encara de ser el pilot més hàbil i més ràpid de tota la Navy, capaç encara amb una simple mirada de fer revifar flames apagades en un antic amor… Tom Cruise, glorificat, mitificat com mai, s’autohomenatja desinhibidament en aquesta pel·lícula.

Un magnífic guió reparteix el temps a quatre bandes: l’entrenament dels nous pilots; la represa de la relació de Maverick amb la Penny (garbosa Jennifer Connelly); les topades del nostre indòmit protagonista amb els seus superiors; i, finalment, la tèrbola relació de Maverick amb Bradley ‘Rooster’ Bradwhaw, fill de Goose, l’amic caigut de Maverick en el Top Gun original. Aquest és el nucli emotiu del film. Es palpa el passat, el rancor del jove, el desig de Maverick d’arreglar les coses, però, alhora, la impossibilitat de dir la veritat… No hi ha heroi més heroic que aquell que heroicament s’autoimmola per respecte als darrers desigs dels morts.

El film explota èpicament al final, al més pur estil bigger-than-life. Certes semblances amb Star Wars (1977) no semblen una pura coincidència.  

Cal constatar l’èxit espectacular d’aquest film. El públic necessitava un bany de felicitat als cinemes, per rememorar la grandesa de la nació, sense agendes polítiques afegides; per rememorar el cinema en estat pur, sense els efectes digitals que abarateixen tants films; i, no pas menys important, per celebrar la infinita vitalitat de Tom Cruise. “The end is inevitable, Maverick. Your kind is headed for extinction”, li diu un alt càrrec militar al començament. No s’immuta Tom Cruise: “Maybe so, sir. But not today”.

VERDENS VERSTE MENNESKE (2021)

 

2021. Noruega. Director: Joachim Trier. 128 min. Color. 

Guió: Joachim Trier, Eskil Vogt. Fot: Kasper Tuxen. Música: Ola Flottum.

Renate Reinsve (Julie), Anders Denielsen Lie (Aksel), Herbert Nordrum (Elvind). 

Títol anglès: The Worst Person in the World.  

Tot el temps del món

Julie es pensa (qui no s’ho pensa quan és jove?) que té tot el temps del món i que les grans decisions poden esperar. Va començar medicina, psicologia, fotografia, però ara li agrada escriure textos breus sobre temes penetrants... Temps al temps, pensa Julie, que detesta que li preguntin a què es dedica o quan tindrà fills. La seva relació amb Askel, justament, s’esquerda per aquest cantó. Ell, dibuixant de còmics de 44 anys, vol ser pare, però Julie, a punt de fer-ne trenta, no en vol sentir a parlar. Encara és jove, té tot el temps del món.  

El temps corre massa. “Seríem més feliços si poguessim aturar el temps”, pensa Julie. El director Jochim Trier, atent al seu desig, atura el temps: Aksel, tan pesat, es queda petrificat a la cuina, i Julie, feliç, corre pels carrers d’Oslo enmig de gent immòbil, entra a la cafeteria on treballa Elvind, que és més jove que Aksel i més despreocupat, i es llença eufòrica als seus braços. 

És una gran seqüència, i no és l’unica. És formidable el passeig  que Julie, a l’hora foscant, fa per Oslo, sortint abans d’hora d’una presentació d’un còmic, i que culmina amb la noia colant-se en un casament. Aquí coneix Elvind. L’atracció és immediata. La personalitat extravagant de Julie captiva Elvind.  

El film, que era una comèdia romàntica amb tocs originals, fa un gir a la segona part, que és ombrívola, sobretot per la malaltia irremeiable d’Aksel. El temps ha fugit, i ara Julie s’adona que potser era Aksel i no Elvind, un noi amb poca substància, l’home de la seva vida. Aksel també entona el mea culpa. Quan Julie vivia amb ell, no va dir-li prou com era de meravellós estar amb ella.

Sola i sense fills, acaba Julie, no pas amargada, però amb la consciència clara que en el moment decisiu es va equivocar. Tot el temps del món, es pensava que tenia, i no era cert. Destaquem, finalment, la fabulosa interpretació, plena de vida i de matisos, de Renate Reinsve com a Julie.    

BLITHE SPIRIT (2020)

 

2020. UK. Director: Edward Hall. 95 minuts. Color. 

Dan Stevens (Charles Condomine), Leslie Mann (Elvira Condomine), Isla Fisher (Ruth Condomine), Judi Dench (Madame Arcati). 

El triomf de l’slapstick

Francament, Noël Coward no era Oscar Wilde, literàriament parlant. Les seves comèdies semblen ara poca cosa. Blithe Spirit (Un esperit burleta), per exemple, no ha resistit el pas del temps. Es pot comprovar veient la fidel versió de 1945, dirigida per David Lean, que fa poca gràcia i avorreix. És innegable, doncs, que els responsables d’aquest film van encertar de ple adaptant Un esperit burleta amb una llibertat total. Gairebé no hi ha cap diàleg de Coward.

L’esperit burleta en qüestió és el d’Elvira, primera dona de l’escriptor Charles Condomine, morta fa set anys i que ara reapareix en forma espectral gràcies a les arts espiritistes de la mèdium Madame Arcati, contractada pel mateix Condomine per fer una sessió a casa com a font d’inspiració per a una propera novel·la. Però tot surt malament i es presenta del més enllà Elvira. La dona, que només Charles és capaç de veure, no veu amb bons ulls la presència d’una segona senyora Condomine, de nom Ruth, i com que vol recuperar el seu lloc anterior a la casa,  no triga a maquinar per fer-la desaparèixer.

Aquest film opta per crear una obra bulliciosa, més propera a l’slapstick que a la comèdia de personatges. Té tocs genials, divertidíssims (llançament de ganivets, corredisses al jardí, moble dalt de la teulada…). Visualment és brillant, pels colors i per un desplegament arquitectònic enlluernador. El nou diàleg no sempre és encertat, té un punt massa modern. La modernitat -en aquest cas, la inevitable pàtina feminista actual- també es palpa en algun canvi, com ara el fet que Elvira, l’esposa reapareguda, fos en realitat qui escrivia les obres del seu marit, literàriament un no-res. D’altra banda, el final, situat a Hollywood, amb una Greta Garbo que no s’assembla gens a Greta Garbo, és força decebedor.

Pel que fa als actors, destaca Leslie Mann, esplèndida com a la descarada, fascinant i pèrfida Elvira. Pel que fa a Judi Dench com a Madame Arcati, és clarament massa gran per al paper (no hi ha actrius de 60 anys a Anglaterra?). 

1917 (2019)

 

2019. UK-USA. Director: Sam Mendes. 119 minuts. Color.

Guió: S.Mendes, K.Wilson-Cairns. Fot: Roger Deakins. Mús: Thomas Newman.  

George MacKay (William Schofield), Dean-Charles Chapman (Thomas Blake), Claire Duburcq (Lauri), Mark Strong (Cap. Smith), Richard Madden (Lt. Joseph Blake), Colin Firth (Gen. Erinmore), Benedict Cumberbatch (Cor. Mackenzie). 

La crueltat i la tendresa

Segurament el mèrit més gran d’aquest magnífic film és haver sabut esquivar el realisme estricte, tan sòrdid, que, de manera inevitable i prou justificada, sol ser l’essència de les pel·lícules de guerra actuals; i haver optat, en canvi, per un to una mica més lleuger, d’aventura bèl·lica, amb llibertat per incloure seqüències lleugerament -o clarament- inversemblants.

L'argument és senzill. Dos soldats anglesos, Schofield i Blake, han de dur un missatge urgent a un batalló britànic que està a punt d’entrar en acció; el missatge consisteix en aturar l’atac, perquè se sap que els alemanys han parat una trampa als anglesos. Ressona en aquest argument l’inoblidable tram final de Gallipoli (1981). Els dos soldats, doncs, travessen la terra de ningú i arriben a les trinxeres dels alemanys, abandonades recentment. Els impressiona la seva laberíntica grandària. “Bloody hell! Even their rats are bigger than ours”, comenta Blake. Surten a l’exterior i arriben a una granja. Des d’allà contemplen una batalla aèria i -oh, casualitat!- un avió alemany cau als seus peus. Salven el pilot, que ja se socarrimava, i Blake té massa compassió d’ell i mor. S’ha de ser més dur i ferotge a la guerra, sembla ser la  conclusió. Schofield continua sol, i la llet amb què ha omplert la seva cantimplora servirà -oh, casualitat!- per alimentar un nadó molt necessitat quan arribi a Écoust Saint-Mein, poble destruït de dalt a baix.

La pel·lícula sap repartir joc a tots els nivells -ara és crua i cruel, ara és tendra i humana- i s’agraeix. A nivell visual destaca que està feta gairebé sense talls, amb un sol pla, però això, en aquests temps, ja és força habitual i, pels avenços tecnològics, està lluny de tenir el mèrit que tenia quan ho va fer Hitchcock (Rope, 1948). En qualsevol cas, Sam Mendes mou la càmera amb elegència, sense estridències, i la direcció pràcticament és invisible.

Més artificiós, potser, és el recurs d’utilitzar actors molt coneguts de tant en tant, molt ben dosificats, per fer una breu aparició. Són Mark Strong, Benedict Cumberbatch, Colin Firth i Richard Madden. Encara no sé si és una bona idea o no. En qualsevol cas no li treu billantor cinematogràfica ni plenitud emocional a aquest esplèndid film.    

ROMA (2018)

 

2018. Mèxic, USA. Guió, direcció i fotografia: Alfonso Cuarón. 135 minuts. B/N

Yalitza Aparicio (Cleodegaria ‘Cleo’ Gutiérrez), Marina de Tavira (Sofía), Nancy García (Adela), Jorge Antonio Guerrero (Fermín).

Els homes horribles

Film pioner -per passar de puntetes per les sales de cinema abans d’aterrar a la plataforma de rigor-, multipremiat (Lleó d’Or al Festival de Venècia, deu nominacions als Oscars), i aclamat per la crítica, algú despistat podria considerar Roma -pel blanc i negre de la fotografia, per l’abundància de plans llargs, per la mateixa durada dels plans- com un film a contracorrent, però en realitat és una pel·lícula absolutament convencional en el seu contingut dramàtic. L’espavilat Alfonso Cuarón s’apunta amb entusiasme a la lliçó habitual d’aquesta època: els homes són uns indecents, egoistes i impresentables que fan la vida molt difícil a les pobres dones, que són molt íntegres, sofertes i coratjoses.  

Aquí la pobra criada Cleo, indígena callada i resignada, té relacions amb Fermín, exaltat aprenent de karateka. Quan ella, al cinema, li diu que està “de encargo”, ell fuig sense deixar rastre. Quan finalment Cleo el localitza, en una peculiar exhibició d’arts marcials a camp obert, Fermín, rabiós, amenaça de matar-la. Amb menys contundència s’expressen els homes de les classes benestants, però en essència fan el mateix. El gairebé no vist marit de Sofía abandona la dona i els quatre fills, tots de tendra edat, per una jove amant;  l’home no té cap interès per veure la canalla, fa veure que no té calés però es compra un equip de busseig, i només torna a casa -demanant que no hi hagi ningú!- per endur-se les sòlides llibreries (los libreros) de la gran sala; això sí, deixant els llibres que contenien a terra, perquè quedi clar que és un pigmeu intel·lectual.

La pel·lícula, en general monòtona de veure, té un parell de moments àlgids: el part de Cleo, trístissim perquè el nen neix mort; i, a la platja, el rescat dels nens que fa Cleo -la pobra necessitava una heroïcitat per remuntar l’ànim- amb un encertat i sobri travelling d’anada i tornada. Menys entonada és una seqüència de revolta d’estudiants durament reprimida. Sembla ficada amb calçador, com inclosa a última hora, perquè no semblés que aquest retrat del Mèxic de 1970 era massa tou, políticament parlant.  

WONDER WOMAN (2017)

2017. USA (DC-Warner Bros.). Directora: Patsy Jenkins. 114 minuts. Color.

Gal Gadot (Diana / Wonder Woman), Chris Pine (Steve Trevor), Connie Nielsen (Hipòlita), Robin Wright (Antíope), David Thewlis (Sir Patrick Morgan / Ares).

L’amazona viatja en el Temps

Des dels temps dels pèplums més destirotats que no vèiem amazones al cinema. Ferotges guerreres, no eren immortals, com aquí se’ns presenten, vivint sens fi en una illa molt paradisíaca (i digital). Diana, l’única nena, va tenir un naixement olímpic: una figureta de fang a qui Zeus va donar vida. Aquestes amazones, per tant, viuen felices a la seva illa Themiscyra fins que la Història  irromp de cop, insolent, quan un pilot i espia americà de la Primera Guerra Mundial, Steve Trevor, forada la bombolla que protegeix l’intemporal món de les amazones, i és divisat des de l’illa per Diana, que el salva d’ofegar-se al mar gràcies a les prodigioses facultats físiques. Apareixen soldats alemans, esquincen la bombolla i posen peu a l’illa. La batalla posterior entre amazones i soldats alemanys és apotèosica. Les amazones salten dels espadats que voregen la platja amb lianes i, encara en ple vol, disparen fletxes tot giravoltant. És exagerat, és grandiós, apel·la al mite i a la llegenda. La càmera lenta no pot ser més adequada. Aquest procediment, en la seva variant literària, ja el feia servir Virgili a l’Eneida a l’hora de descriure la mort de la guerrera Camil·la. 

Aquest fragment inicial és formidable. Té èpica, drama i sentit de l’humor. Quan Steve Trevor és sorprès despullat, Diana, delerosa d’aprofundir en els seus coneixements anatòmics -és el primer home que veu!- li pregunta: “Would you say you were a typical example of your sex?”; el xicot, nerviós, acaba contestant: “I am… above average”. Realment qui està molt per sobre de la mitjana és Gal Gadot, superlativa, per presència i per talent interpretatiu. 

Disgustant la seva mare Hipòlita, Diana fuig de l’illa per anar a aturar aquesta Gran Guerra, que no creu producte de les tensions entre humans, sinó resultat de la malvada voluntat del déu de la guerra, Ares. Això desconcerta  Steve Trevor -li costa, és clar, creure en l’existència dels antics déus grecs- però no diu res perquè observant Diana fer salts prodigiosos, aturar bales amb els braços o fer anar una corda lluminosa de gran poder, opta per la prudència.

El film transcorre amb brillantor en els escenaris realistes de la Primera Guerra Mundial, i resulta fascinant, pel contrast entre el vistós aspecte de l’amazona i la sordidesa de l’ambient, veure Diana -ja Wonder Woman- a les trinxeres o fent accions espectaculars en un poblet ocupat pels alemanys. El tram final no s’escapa a la norma dels films de superherois. És llarg i excessiu.