diumenge, 23 de juliol del 2023

CROSSING OVER (2009)

 

2009. USA. Guionista i director: Wayne Kramer. 113 minuts. Color.

Harrison Ford (Max Brogan), Ray Liotta (Cole Frankel), Ashley Judd (Denise Frankel), Jim Sturgess (Gavin Kossef), Cliff Curtis (Hamid Baraheri), Alice Eve (Claire Sheperd), Summer Bishil (Taslima).

El somni o el malson americà

A diferència de Crash (2005), pel·lícula maniquea, simple i histèrica, Crossing Over ofereix una mirada serena, intel·ligent i equilibrada sobre una realitat tan complexa com la immigració als Estats Units. Wayne Kramer, guionista i director, segueix la vida d’unes persones que persegueixen el “somni americà” i que aspiren, per tant, a obtenir la nacionalitat o la tarja de residència permanent (green card). El somni a vegades es compleix i a vegades acaba en malson. Harrison Ford, far moral de la pel·lícula, és un compassiu agent d’Immigració anomenat Max Brogan. A la primera seqüència, ell i altres agents irrompen en un taller de costura on treballen immigrants il·legals. Brogan descobreix una noia mexicana darrera una cortina. La noia li implora amb la mirada que no el delati. Brogan hi accedeix, però arriben dos altres agents i es veu obligat a detenir-la. 

No tots els funcionaris d’Immigració, però, són com Brogan. El repugnant Cole Frankel, per exemple, s’aprofita del seu càrrec per convertir Claire Sheperd, australiana aspirant a actriu, en la seva esclava sexual, a canvi de facilitat-li la tarja verda. Hi ha altres casos de gran força dramàtica, com el de Taslima, una noia de 15 anys originària de Bangladesh, que en un treball de classe demana comprensió pels terroristes de l’11-S i acaba essent investigada per l’FBI. La pel·lícula busca l’objectivitat i presenta un ampli ventall de casos. Alguns, és clar, tenen més força que altres. És molt d’agrair, en canvi, la presència d’una història de to més lleuger com la de Gavin Kossef, cantant anglès jueu que, per tal de treballar en una escola jueva (i així aconseguir el permís de residència), ha de simular tenir grans coneixements de la religió jueva; quan els d’Immigració, per examinar-lo, fan venir un rabí, el noi sua de valent.  

La pel·lícula no perd mai el to i exhibeix una construcciò dramàtica realment notable, lligant amb gran enginy -si bé amb un punt d’artifici- les diverses subtrames. Potser no calia arribar tan lluny dramàticament amb Zahra, germana de Hamid, el company de feina de Brogan. En qualsevol cas, aquest film admirable, molt allunyat del simplisme de Crash, mereixia molta més sort entre el públic, que gairebé no el va poder veure, i també entre la crítica, cega com gairebé sempre.      

NEVER LET ME GO (2010)

 

2010. Gran Bretanya. Director: Mark Romanek. 103 minuts. Color.

Guió: Alex Garland. Novel·la: Never Let Me Go, de Kazuo Ishiguro (2005).

Carey Mulligan (Cathy H), Andrew Garfield (Tommy D), Keira Knightley (Ruth C), Isobel Meike-Small (jove Cathy D), Charlotte Rampling (Miss Emily), Sally Hawkins (Miss Lucy).

Robar la felicitat

Aquesta és una pel·lícula estranya. Costa definir a quin gènere pertany, perquè encara que té un argument de ciència-ficció -els protagonistes són clons creats només per facilitar òrgans- l’acció transcorre als anys setanta i vuitanta del segle XX, és a dir, quan això no era possible (1). El film no tan sols se salta la versemblança històrica sinó també la interna del relat, perquè els protagonistes, tot i saber el tràgic futur que els espera, no fan cap intent de fugida, i això que es poden moure amb certa llibertat per la zona rural d’Anglaterra on viuen, fins i tot amb cotxe. Sorprèn la seva extrema resignació, però no s’ofereix cap explicació científica o psicològica. Per tot això, la suspensió de la incredulitat, necessària per gaudir de qualsevol obra de ficció, resulta molt difícil en aquest cas, i a l’espectador no li queda altre remei que interpretar-ho tot en clau al·legòrica. Però quan l’al·legoria entra per la porta, la màgia de la ficció surt per la finestra, volant, i ja no torna. “Para todos nosotros, la alegoría es un error estético”, va arribar a escriure Borges.

Les últimes paraules del film, en aquest sentit, són molt reveladores. Les diu la pobra Kathy H, tan jove encara i amb un futur tan tràgic per endavant: “Jo no sé pas si les nostres vides han estat tan diferents de les de la gent que salvem. Tots hem de finalitzar. Potser cap de nosaltres no comprèn realment en què consisteix la vida, o té la sensació de no haver tingut prou temps.”(2)

La pel·lícula emociona quan es veu i emociona menys quan es recorda, perquè els personatges es difuminen pel camí –ja no ens els creiem- i són simplement símbols per expressar una idea força elemental: la vida és breu i s’ha d’aprofitar. Perduren, això sí, alguns escenaris i alguns moments –l’escola inicial, les granges, l’excursió a la costa, la infructuosa visita suplicant clemència-, i sobretot, la lànguida i malencònica presència de Carey Mulligan. Ella és Kathy H, la noia que constata una veritat tan dura com incontestable: si tu no lluites pel que vols, amb coratge i decisió, els altres t’ho prendran i la vida no t’oferirà cap més oportunitat. Kathy H i el dèbil Tommy D s’estimen, però són tímids i indecisos, i Ruth C, gelosa del seu amor, s’interposa, sedueix el noi i fa impossible la felicitat present i futura de Kathy H i Tommy D. Més que les agonies finals, el que perdura d’aquesta pel·lícula és la tristesa i desolació que ha provocat i escampat aquella persona que no podia suportar la felicitat dels altres.   

(1) Kazuo Ishiguro, en canvi, situa l’acció de la seva novel·la a mitjans dels anys noranta i avança segle XXI enllà.

(2) Kathy: What I’m not sure about is if our lives have been so different from the lives of the people we save. We all complete. Maybe none of us really understand what we’ve lived through, or feel we’ve had enough time.

dissabte, 22 de juliol del 2023

UNKNOWN (2011)

 

2011. USA, Alemanya, UK, França. Director: Jaume Collet-Serra. 118 m. Color.

Liam Neeson (Martin Harris), Diane Kruger (Gina), January Jones (Liz Harris), Aidan Quinn (l’altre Martin Harris), Frank Langella (Rodney Cole), Bruno Ganz (Ernst Jünger), Sebastian Koch (Professor Bressler).   

Amnèsia moralment terapèutica

Crec que no estan pas provats científicament els beneficis morals de l’amnèsia posttraumàtica, però el cinema fa temps que els postula. Recordem Regarding Henry (1991), en què un despietat advocat (Harrison Ford), es convertia en una bona persona després de rebre un tret al cap. A Unknown (Sense identitat), segurament la millor pel·lícula del director català Jaume Collet-Serra, l’amnèsia provoca una transformació moral encara més radical.

El doctor Martin Harris, especialista en biotecnologia, arriba a Berlin en avió per fer una conferència en un congrés internacional. L’acompanya la seva dona, Liz, de qui està molt enamorat. Agafen un taxi, però una maleta queda oblidada a l’aeroport. Quan arriben a l’hotel, Martin se n’adona i torna sol amb un altre taxi cap a l’aeroport. Pel camí, tenen un terrible accident: una nevera cau d’una furgoneta a la calçada, cop de volant de la taxista i el cotxe que salta per un pont cap al riu. El Martin està estabornit, el cotxe s’enfonsa, la taxista el salva. Quatre dies més tard, el doctor Harris recupera el coneixement a l’hospital. Sap el seu nom, però poca cosa més. No té cap document. Recorda el nom de l’hotel. S’hi dirigeix. Distingeix aviat la seva dona en un còctel que el congrés celebra al hall de l’hotel. “Liz!”, exclama Martin emocionat. Però ella no el reconeix. Apareix un altre Martin Harris, que, a diferència d’ell, sí pot acreditar la seva identitat. El pobre home, superat per les circumstàncies, es col·lapsa, perd per la consciència i torna a ingressar a l’hospital. 

La pel·lícula, enèrgica i vibrant, aclareix amb puntualitat el misteri: l’amnèsic protagonista és en realitat un assassí professional amb una llarga i impecable trajectòria; ha estat enviat a Berlín per cometre un assassinat d’alta volada per una agència que, després de comprovar que el primer agent letal està en fora de joc, n’envia un altre per fer la feina. Però l’amnèsic, un cop recuperat, ja no considera l’assassinat com una de les belles arts (que diria Thomas De Quincey), i intenta impedir-lo. En fi, els especialistes ja diran si és factible una  transformació moral tan radical... 

Liam Neeson, magistral en el desconcert i en l’acció, està més ben acompanyat que mai per l’atractiva Diane Kruger, taxista clandestina amb recursos inesperats. Certament, el tram final desafia massa la versemblança. La cosa hauria d’acabar malament de totes totes, però el rigor se’n va a fregir espàrrecs en el moment decisiu. No sé si és una llàstima o no, però és evident que el film es decanta per les crispetes i, en conseqüència, perd grandesa.  

De grandesa, en canvi, en tenia, i molta, amb la presència de Bruno Ganz com a Ernst Jünger, antic espia de la República Democràtica d’Alemanya. La seqüència entre ell i Frank Langella, agent en actiu del bàndol contrari, és excel·lent i es resol a l’antiga manera, amb un suïcidi amb cianur. Acabem anotant unes interessants paraules de Jünger: “I cannot drink any longer, but I like to forget that. We Germans are experts at forgetting. We forgot we were Nazis. Now we have forgotten 40 years of Communism, all gone.” 

divendres, 21 de juliol del 2023

TROUBLE WITH THE CURVE (2012)

 

2012. USA (Malpaso-WB). Director: Robert Lorenz. 111 minuts. Color.

Clint Eastwood (Gus Lobel), Amy Adams (Mickey Lobel), Justin Timberlake (Johnny Flanagan), Robert Patrick (Vince), Scott Eastwood (Billy Clark). 

El factor humà

Gran Torino (2008) semblava que seria el final de Clint Eastwood com a actor, però, afortunadament, quatre anys més tard, va arribar aquesta magnífica pel·lícula, dirigida per un home de confiança. Clint és Gus Lobel, un veterà professional del bèisbol, scout dels Atlanta Braves, que volta pel país valorant els nous talents. Per descomptat, és un home de la vella escola que deplora veure els joves capbussats en portàtils examinant estadístiques: “Anybody who uses computers doesn’t know a damn thing about this game.”   

Ell és un home de percepcions i de sensacions a peu de camp i no de fredes xifres en una pantalla. El problema és que ja té una edat i, entre altres coses, li falla la vista, que és vital per a la seva feina. El cap dels scouts del club, Pete Klein, bon amic, avisa de seguida la filla de Gus, Mickey, perquè ajudi el seu pare. Mickey, tornant al bèisbol, torna a casa, perquè ella era feliç de petita acompanyant el seu pare, vidu, amunt i avall. Tot plegat, però, Gus no li voler més i Mickey, a casa d’uns oncles, va iniciar una nova vida que l’ha duta a ser una advocada d’èxit, a punt de ser admesa com a sòcia en un prestigiós bufet. La passió de Mickey, però, és el bèisbol. Es retroben pare i filla, i ressorgeix tot: la bona sintonia i la complicitat, l’amor que comparteixen pel bèisbol, però també els retrets. Una pregunta tortura Mickey: ¿per què el seu pare no va voler que anés més amb ell? Gus triga a respondre. Clint Eastwood, com sempre, és un home de poques paraules, i més encara quan es tracta de temes sòrdids. Però la resposta arriba: Mickey, ja adolescent, despertava mirades lascives dels homes; el pare, fins i tot, una vegada va haver d’intervenir a cops de puny.

La pel·lícula fa un viratge suau cap a la meitat, quan l’emotiva relació paternofilial entre Gus i Mickey cedeix espai a una història d’amor, tranquil·la i reposada, entre Mickey Lobel i un desencisat jugador de bèisbol reconvertit en scout, Johnny Flanagan (el cantant Justin Timberlake, movent-se amb un adequat perfil baix). Mickey, que ve del soroll i la fúria de la ciutat, es relaxa i troba la felicitat en les llargues sessions d’observació als camps de bèisbol, en la tranquil·la i nòmada vida de motel en motel, conversant en cafeteries o jugant a billar en bars plens de cowboys. En un d’aquests bars, Clint Eastwood deixa anar una frase memorable quan s’encara a un macarra que molesta la seva filla: “Now get out of here before I have a heart attack trying to kill you.”

El desenllaç, feliç i previsible, contempla la victòria total dels antics mètodes i dels professionals de tota la vida; els altres, els que només saben amorrar-se a l’ordinador, són despatxats sense contemplacions. Gus Lobel, que estava força atropellat a l’inici, acaba pletòric, més saludable que mai, i encara amb molta corda per endavant. Llegendari Clint Eastwood, aquí més ben acompanyat que mai per Amy Adams, ideal com a filla seva, tan fabulosa i emotiva com Laura Linney a Absolute Power (1997).

THE WOLF OF WALL STREET (2013)

 

2013. USA. Director: Martin Scorsese. Guió: Terence Winter. 179 min. Color.

Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort), Jonah Hill (Donnie), Margot Robbie (Naomi), Kyle Chandler (Denham), Matthew McConaghey (Mark Hanna).

Sense escrúpols, per partida doble

El jove Jordan Belfort arriba l’any 1987 a Wall Street, contractat com a corredor de borsa per una important companyia, i el primer dia, en un dinar en un luxós restaurant, ja observa com el seu director, Mark Hanna, esnifa cocaïna davant seu. Belfort, sorprès, li pregunta: “Mr. Hanna, you are able to do drugs during the day and then still function, still do your job?”. Respon Hanna: “How the fuck else are you supposed to do this job? Cocaine and hookers, my friend.”

Belfort, estudiant modèlic, aprèn la lliçó i la practica incansablement durant els anys següents. Perd la feina per un crack borsari, cau a les escorrialles del sector venent penny stocks (accions a un cèntim), causa admiració en els seus companys per l’habilitat que té per treure els calés als pobres desgraciats que hi ha a l’altra banda del telèfon, crea la seva pròpìa companyia –Statton Oakmont- i escala posicions a Wall Strett, sempre actuant sense el menor escrúpol, enganyant i estafant tant com pot. Els diners plouen a cabassos, i el festival de drogues i prostitutes, a dins i a fora de les oficines de la companyia, és incessant. La pel·lícula, malparlada com cap altra, ofereix un catàleg interminable de comportaments aberrants. No penso descriure’ls.    

Els productors de la pel·lícula, Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio, s’apunten a la festa sense el menor escrúpol ni la menor reticència. Tan gran és el seu entusiasme que el film dura gairebé tres hores. Tres hores! Tres hores dedicades a mostrar una colla d’imbècils fent l’imbècil. No hi ha evolució dels personatges, no hi ha informació ni reflexió sobre el món de Wall Street, no hi ha ni una trista seqüència dedicada a les víctimes d’aquests llops de Wall Street.

Per descomptat, Scorsese és un bon director i el film, amb el material que transporta, captura l’atenció de qualsevol espectador. A alguns d’aquests espectadors els deu caure la bava envejant la vida desenfrenada d’aquests personatges. Per això, suposo, ni Scorsese ni DiCaprio no posen mai el fre, i van sempre –un amb la càmera, l’altre actuant- desbocats, avall que fa baixada. El catàleg d’indignitats a què van sotmetre Margot Robbie és reprobable.

Al catòlic Scorsese –escolanet de petit, seminarista de jove- l’exposició de tant vici i perdició potser el va fer reflexionar sobre el pecat, el penediment i la penitència. Silence (2016), sobre dos missioners catòlics a la Xina, fou el seu següent film.

dijous, 20 de juliol del 2023

YOUTH (2015)

 

2015. Itàlia, UK, França, Suïssa. Guió i direcció: Paolo Sorrentino. 124 m. Col. 

Michael Caine (Fred Ballinger), Harvey Keitel (Mick Boyle).    

L’últim gran idil·li

M’ha agradat més aquesta pel·lícula que La grande bellezza (2013), que té més fama. L’ambient és més agradable i lluminós –un balneari suís enmig de les muntanyes en comptes de la decadent i nocturna Roma- i el conjunt no sembla tan dominat per l’ombra de Fellini. Si allà el protagonista era un periodista de 65 anys fart de la dolce vita, aquí és encara més gran, un director d’orquestra que es diu Fred Bellinger, jubilat i sense ganes de fer res. Ballinger és un Michael Caine de més de 80 anys (nascut el 1933), i perquè és ell, sentim pel seu personatge una gran simpatia. Ballinger té una dona senil en una residència de Venècia, a qui no va a veure mai, i una filla, Lena, abandonada pel marit, encapritxat d’una estrella pop amb grans prestacions al llit. Lena, furiosa, no accepta la comprensió del seu pare i l’acusa d’haver estat un mal pare, sempre absent, dedicat només a la música. Sorrentino, en aquest punt, ens decep una mica, ell que vol ser tan diferent de tothom, per caure en un tòpic tan habitual en el cinema actual –tots els homes han sigut uns mals pares- que ja cansa. Ara bé, Sorrentino no força mai el drama sinó que es dispersa alegrement en imatges i diàlegs molt suggerents.

Ballinger té un amic, el director de cinema Mick Boyle, que alhora és el sogre de Lena. A diferència de l’apàtic Ballinger, Boyle és un home actiu que prepara el seu testament cinematogràfic envoltat de joves guionistes. Els dos amics comparteixen bons moments passejant pels afores del balneari o, simplement, prenent un bany termal. En un d’aquests banys, es presenta despullada la pletòrica Miss Univers, acabada d’arribar al balneari, que els dos homes contemplen muts i embadalits. Quan un empleat es presenta i interromp aquest moment de pur èxtasi, Mick Boyle, molest, li diu: “No veu que estem gaudint de l’últim gran idil·li de les nostres vides?”.(1)  

La vellesa és el tema, és clar, però no tant per recordar amb nostàlgia el passat, sinó per observar-la com a experiència que a tots ens espera (si la mort no truca abans a la porta). La pel·lícula es desplega en tot un catàleg d’imatges surrealistes (un lama levitant, un Maradona amb enorme panxa fent tocs precisos a una pilota de tennis, Bannister dirigint una orquestra de vaques amb esquelles, Boyle imaginant que se li apareixen en un prat els personatges femenins de les seves pel·lícules…), i altres que pertanyen a la dura realitat.    

Podríem parlar-ne molt, i analitzar-ho tot del dret i del revés. Però no cal. El món de Paolo Sorrentino, a vegades fascinant i a vegades no tant, perd una mica a cada explicació. Quan un jove actor que també fa una estada al balneari, demana a Ballinger que li expliqui una anècdota d’Ígor Stravinski, el director d’orquestra explica el següent: “Well, he once said intellectuals had no taste. And from that moment on, I did everything I could not to become an intellectual. And I succeeded.”   

(1) Mick Boyle: Can’t you see we’re enjoying the last idyll of our lives?

ÉTERNITÉ (2016)

 

2016. França. Guionista i director: Tran Anh Hung. 110 minuts. Color.

Nov: L’elegance des veuves, d’Alice Ferney (1995). Fot: Mark Lee Ping-bing.

Audrey Tautou (Valentine), Mélanie Laurent (Mathilde), Bérénice Bejo (Gabrielle), Jérémie Renier (Henri), Pierre Deladonchamps (Charles).

Quadres per contemplar

En aquest film, tot es narra i res no es mostra. Hi ha molta veu en off, procedent de la novel·la d’Alice Ferney, i poquíssims diàlegs. Les seqüències són quadres per contemplar i no tenen intensitat dramàtica. No es pot dir que els actors interpretin els seus papers, més just és afirmar que posen per a l’artista, en aquest cas el director. Diverses generacions i tot un munt de personatges desfilen per la pantalla, en cases elegants i bonics jardins. No sabem a què es dediquen. Sembla que sempre sigui diumenge, o que estiguin de vacances permanents. Comença a finals del segle XIX i avança moltes dècades, però a part dels canvis en la moda la Història intervé poc, si no és per enviar dos germans a una guerra i tornar-los morts en forma de telegrama. Tot consisteix en naixements, casaments i morts, la pura essència de la vida. La películ·la és un cant a la maternitat. Tenir fills és la màxima felicitat, perdre’ls la més gran tragèdia. En una de les poques seqüències amb diàleg, l’única filla viva de Valentine anuncia a la seva mare que es farà monja; paraules que deixen consternada Valentine, perquè la perfora per dins saber que ara ja no tindrà cap filla que sigui mare.

Aquesta pel·lícula va ser durament atacada per la crítica d’esquerres, que la va titllar de retrògada, perquè presenta unes dones dedicades en exclusiva als marits i als fills (fills que es deixen abraçar llargament, per cert), i que són felices d’aquesta manera. És una crítica comprensible, com també la d’aquells espectadors que s’han avorrit de mala manera amb un film tan contemplatiu que els ha semblat que durava –mai més ben dit- una eternitat. Ara bé, la pel·lícula és tan radical en el seu plantejament i tan captivadora en les seves imatges que és difícil oposar-hi resistència, i és molt més fàcil, en canvi, i potser més recomanable, rendir-se al seu esplendor pictòric i a l’emoció que sorgeix de contemplar aquestes vides sacsejades per l’amor i el tràgic atzar. No devia ser fàcil, per als actors, treballar en aquestes circumstàncies, sense diàlegs, simplement posant. Sobresurt en especial Mélanie Laurent, que il·lumina cada escena on apareix.

Aquesta és la sisena pel·lícula del director francès d’origen vietnamita Tran Ahn Hung, que va debutar amb la sobrevalorada L’olor de la papaia verda (1993). Allà la calma i l’esteticisme semblaven estèrils; aquí, en canvi, estan al servei d’una idea: l’única eternitat possible és transmetre la nostra vida. Ho va dir Shakespeare en molts sonets. Recordem el final del tercer:

But If thou live rememb’red not to be,

Die single and thine image dies with thee.

 

Però si vius per no deixar record, / mor-te fadrí, i amb tu tot haurà mort.

(Traducció: Gerard Vergés)

dimecres, 19 de juliol del 2023

I, TONYA (2017)

 

2017. USA. Director: Craig Gillespie. 119 minuts. Color.

Guió: Steven Rogers. Música: Peter Nashel.   

Margot Robbie (Tonya Harding), Sebastian Stan (Jeff Gillooly), Allison Janney (LaVonne Golden), Julianne Nicholson (Diane), Paul Walter Hauser (Shawn).

Apoteosi “white trash”

“It’s not my fault” diu sempre Tonya Harding quan parla directament a càmera, sempre amb mitges veritats o mitges mentides, i hem d’admetre que una mica de raó sí que té, perquè amb una infantesa i adolescència com la seva no es pot ser gaire millor. En una discussió a la cuina, la seva mare –una dona horrible- li llança un ganivet… que se li clava al braç. És natural que Tonya, ben aviat, es casi per fugir de casa, i és natural, també, que el marit, Jeff, sigui un individu catastròfic que també la maltracta (i ella s’hi torna, i l’altre més). Som a Oregon, enmig de la classe baixa i moralment enrunada, pur “white trash”.

Res no ho defineix millor que l’escena de la mare entrant amb un cigarret a la mà, fumant, a la pista de gel amb la petita Tonya, a qui vol convertir en una campiona al preu que sigui. L’entrenadora, tan fina i distingida, se la mira esgarrifada, però a l’acte s’adona del talent de la nena. És un diamant en brut… que mai no s’acabarà de polir. Tonya, amb el seu comportament vulgar, els seus vestits fets a casa i la seva música estrident, sempre serà un element estrany en aquest món de rics. Això sí, fa més triple axels que cap altra patinadora.

El film, que se sap moure amb un adequat to tragicòmic, se centra en allò que va passar el 6 de gener de 1994, quan gent del cercle de Tonya Harding van colpejar el genoll de la seva gran rival, Nancy Kerrigan, per perjudicar-la de cara als imminents Jocs Olímpics d’Hivern d’Albertville.

El film fa una hipòtesi molt creïble de la delirant cadena d’esdeveniments, amb un infumable quartet de responsables: l’exmarit, un amic seu demencial que es fa passar per guardespatlles i espia internacional, i dos sicaris ineptes. I Tonya, què en sabia? Alguna cosa, però no pas tot. En qualsevol cas, cap comentari no supera les seves paraules sobre l’atac (que no va pas impedir Nancy de participar als Jocs, en què va quedar segona), que tradueixo amb certa llibertat: “Mira, a la Nancy la peguen una sola vegada i el món sencer es caga a sobre. A mi m’han pegat tota la vida i no passa res.”(1)

És impossible no sentir certa simpatia per Tonya Harding, i més encara amb la soferta, intensa i crispada interpretació que en fa Margot Robbie.

(1) Tonya Harding: Look, Nancy gets hit one time and the whole world shits… For me it was an all-the-time occurrence.

MAZE RUNNER: THE DEATH CURE (2018)

 

2018. USA. Director: Wes Ball. 142 minuts. Color.

Guió: T.S. Nowlin. Novel·la: The Death Cure, de James Dashner (2011).   

Dylan O’Brien (Thomas), Kaya Scodelario (Teresa), Thomas Brodie-Sangster (Newt), Aidan Gillen (Janson), Ki Hong Lee (Minho), Patricia Clarkson (Ava Paige).

La paradoxa dinamitada

A diferència d’altres trilogies juvenils -novel·les i films- que ho gasten tot d’entrada i després s’arrosseguen pel fang (Divergent i, en menor mesura, Els jocs de la fam), Els corredors del laberint esclata a la tercera entrega després de dos primers films -el primer interessant, el segon mediocre- que poden ser vistos com a simples pròlegs. La història, lentament desplegada, ara es percep en tota la seva dimensió. L’argument inclou una paradoxa fenomenal, perquè els nostres heroics adolescents s’esforcen, en realitat, per sabotejar els intents desesperats de la humanitat per sobreviure a una plaga de dimensions bíbliques. Ells, immunes a la plaga, són els més adequats per fer de conillets d’índies, però, com és natural, no volen ser sotmesos a experiments diversos a mans de cruels i despietats investigadors que necessiten resultats amb urgència.

La pel·lícula comença bé, amb una entonada seqüència d’acció: l’assalt a un tren, pel desert, amb Thomas, Newt i companyia intentant rescatar el seu amic Minho, capturat per les forces del Mal (o del Bé, qui sap). A la bondiana manera, aconsegueixen endur-se volant un vagó sencer, però Minho viatjava en un altre. No queda més remei, per tant, que endinsar-se a Last City, la gran ciutat de brillants gratacels on es refugien els no contaminats; fora dels murs de la ciutat, a la sòrdida perifèria, hi viuen els Cranks, els infectats.

El plantejament és bo, els primers 80 minuts són magnífics, el director té classe, els protagonistes joves són carismàtics i el dolent (Lord Baelish de Joc de Trons), immillorable. A més, hi ha un apassionant debat moral en perspectiva. Llastimosament, però, el film no vol convertir-se en un clàssic del cinema distòpic sinó esdevenir un entreteniment sorollós i convencional. Hi ha alguns bons moments -el salt a la piscina, la mort de la doctora Paige, la caiguda al buit d’un personatge carismàtic…- però hi ha massa explosions, massa acció impossible, massa punteria infal·lible dels nostres herois, massa energia del suposadament sedat Minho i massa rescats a última hora; fins a cinc aparicions del Setè de Cavalleria es poden comptar! Tampoc no calia, per cert, un destí tan desagradable per al simpàtic Newt. 

LITTLE WOMEN (2019)

 

2019. USA. Guionista i directora: Greta Gerwig. 135 min. Color.  

Nov: Little Women, de Louisa May Alcott (1868). Fotografia: Yorick Le Saux.

Saoirse Ronan (Jo March), Emma Watson (Meg March), Florence Pugh (Amy March), Eliza Scanlen (Beth March), Timothée Chalamet (Laurie).

La llibertat i la solitud

Tantes vegades s’ha adaptat la cèlebre novel·la de Louisa May Alcott, que semblava difícil que un altre film pogués donar nova vida a les peripècies de les germanes March. Greta Gerwig, però, ho ha aconseguit. El primer encert és evitar la narració lineal de la història -ens la sabem de memòria- i, en canvi, alternar el present agredolç de la vida adulta de les protagonistes amb l’ebullició dels seus anys adolescents. El continu anar i venir en el temps pot provocar alguna confusió, però en general confereix a la pel·lícula una emoció especial.

També Gerwig, hàbilment, fa metaficció i emmarca tota la història presentant la protagonista, Jo March, com a escriptora del relat. Això permet empoderar-la, que es diu ara, en les seves relacions amb l’editor, en què parla amb fermesa i coneixement de temes literaris i, més important encara, econòmics; alhora, permet fer un final feliç -contemplar el llibre publicat- que no depengui només de l’aparició in extremis de l’home adequat -l’ombrívol professor alemany, aquí més ombrívol que mai.           

Ara bé, si algú creia que l’autora de Lady Bird (2017) faria una lectura radicalment feminista de la novel·la, s’equivoca, perquè Gerwig busca bàsicament la fidelitat i, a vegades, fins i tot, va més enllà i fa més explícita la contradicció essencial de Jo March, que aspira a ser independent -no dependre de cap home- i alhora vol ser feliç. Diu Jo March, parlant amb la seva mare, el seqüent: Women have minds and souls as well as just hearts, and they’ve got ambition and talent as well as just beauty. And I’m sick of people saying that love is all a woman is fit for. I’m so sick of it! But... I’m so lonely!” Tot aquest parlament procedeix de la novel·la de Louisa May Alcott excepte la frase final, aquest “Però... em sento tan sola!” tan definitiu i punyent, afegit per Gerwig.

Més enllà d’aquetes consideracions, el film ofereix un espectacle visual fabulós, molt pictòric, amb plans que són autèntics quadres impressionistes. Destaca en aquest sentit el periple parisenc, que només es pot qualificar de fascinant, i el dia a la platja. Pel que fa al repartiment, Saoirse Ronan, Timothée Chalamet, Florence Pugh i Emma Watson brillen tots en els seus papers, però potser els dos primers, en alguns moments, semblen un pèl massa moderns.

Anotem, com a nota negativa, l’epíleg final, allargassat i ensucrat.

LE BONHEUR DES UNS... (2020)

 

2020. França. Director: Daniel Cohen. 102 minuts. Color.

Guió: D.C., Olivier Dazat. Obra de teatre: L’Île flottante, Daniel Cohen.

Fotografia: Stephan Massis. Música: Maxime Desprez, Michaël Tordjman.  

Bérénice Bejo (Léa), Vincent Cassel (Marc), Florence Foresti (Karine), François Damiens (Francis).    

Enveja sideral

“Le malheur des uns fait le bonheur des autres”, diu un proverbi francès; és dir, “la desgràcia d’uns fa la felicitat d’uns altres”. El títol d’aquesta comèdia capgira el proverbi –“La felicitat d’uns...- i l’exemplifica amb una divertida història que demostra que, efectivament, la felicitat pròpia fa desgraciats els altres. Aquí la persona feliç és Léa, una noia tranquil·la, no gaire ambiciosa, amb una feina poc important (dependenta d’una botiga de roba) i, en general, “pobrissonejada” pel seu entorn: el seu company Marc, la seva millor amiga Karine i el seu marit Francis. Léa, però, els sorprèn un bon dia, mentre fan un sopar habitual, amb una notícia inesperada: està escrivint una novel·la. El procés s’accelera: Leá acaba la novel·la, una prestigiosa editorial la publica, la novel·la té èxit, molt èxit, Léa es fa famosa.

Amb consternació contemplen el seu èxit Marc, Karine i Francis. El primer es comença a enfonsar perquè no ha obtingut l’ascens esperat en l’empresa d’alumini on treballa. Els altres dos, directament, embogeixen i comencen a voler triomfar com sigui en el camp que sigui. Karine també es posa a escriure una novel·la, però no se’n surt -¡ella, que treia notes de gramàtica a l’escola molt millors que Léa!- i després s’esbafa corrent; Francis prova la música (tecno compromès que espanta la canalla), els bonsais, l’escultura (amb resultats penosos), i finalment la cuina.

La pel·lícula, convincent i divertida, té el problema d’anar sempre en línia recta, sense girs inesperats, però està ben filmada i ben interpretada, en especial per Bérénice Bejo, Vincent Cassel i François Damiens. La gràcia de l’invent és el toc grotesc dels tres acompanyants de l’espiritual escriptora, que viu en un pla existencial superior. Això sí, Karine no té fills ni se’n parla. Els artistes són estèrils o no són, pel que sembla.       

NO TIME TO DIE (2021)

 

2021. GB (Eon), USA. Director: Cary Joji Fukunaga. 163 min. Color.

Guió: N.Purvis, R.Wade, C.J.Fukunaga, P.Waller-Bridge. Mús: Hans Zimmer. 

Daniel Craig (James Bond), Léa Seydoux (Madeleine Swann), Rami Malek (Lyutsifer Safin), Lashana Lynch (Nomi), Ralph Fiennes (M), Ana de Armas (Paloma).    

Bond fulminat

Daniel Craig, el Bond més rústic i eixut, va dir adéu a l’agent 007 amb un film notable, per sota de Casino Royale (2006) però molt superior a les tres anteriors entregues: la paupèrrima Quantum of Solace (2008), la irregular Skyfall (2011) i la mediocre Spectre (2015). El brutal Craig, tan convincent com sempre en les escenes d’acció, aquesta vegada sembla que s’esforci més en el terreny sentimental i en el camp dels comentaris enginyosos. Quan entra de nou al despatx de M, es pregunta: “Is this desk bigger or have you gotten smaller?”  

El film reprèn amb intensitat la història d’amor amb la proustiana Madeleine Swann (magnifica Léa Seydoux), però, evidentment, els dies feliços s’acaben aviat. Un malentès els separa i és amb tristesa que veiem la pobra Madeleine abandonar temporalment el film. La substitueix, en un entonat episodi cubà, Ana de Armas, molt sexy i divertida interpretant una agent de la CIA, Paloma, amb poca experiència... o potser no tan poca. Fins a mitja pel·lícula, l’acció és brillant, ja sigui a Cuba o abans, a Matera, al sud d’Itàlia, amb un espectacular salt de moto. De més a menys va el film en aquest sentit.

La pel·lícula abandona el divertiment i recupera la profunditat emocional quan Bond retroba Madeleine Swann a Londres, en el cant de cigne de Blofeld. És especialment brillant la seqüència perquè, a la tensió amorosa derivada del fet de retrobar-se després de tant temps, s’hi afegeix un element molt pertorbador: el fet que Madeleine, infectada d’un virus molt sofisticat, intenta no tocar Bond per no infectar-lo; però això, l’agent 007, no ho sap i  queda molt desconcertat.

El film, que ja tenia alguns problemes (la nova agent 00, negra ella, tan tòpica; l’escena d’acció que acaba al bosc, de nit, pobra pel nivell bondià habitual), s’enfonsa -sí, es pot dir així- al llarg tram final, perquè el dolent és molt poca cosa, un xicotet pertorbat com n’hi ha tants al planeta, i no té interès. El desenllaç, inaudit a tota la sèrie Bond, inclou la mort de l’agent 007, que espera estoicament l’arribada del míssil que ho destruirà tot. Francament, no està bé. A James Bond, no se’l mata.  

dimarts, 18 de juliol del 2023

BABYLON (2022)

 

2022. USA (DC, Warner). Director i guionista: Damien Chazelle. 189 m. Color.

Brad Pitt (Jack Conrad), Margot Robbie (Nellie LaRoy), Diego Calva (Manuel ‘Manny’ Torres).     

Naufragi babilònic

Babylon és un espectacle grandiós, horrorós, interminable i trampós. És grandiós perquè recrea a gran escala el Hollywood que va passar del cinema mut al sonor, entre els anys vint i els trenta (la pel·lícula comença el 1926). D’entrada, vici i perdició reben un tractament estel·lar. La festa-orgia inicial dura mitja hora, amb elefant inclòs i una quantitat incomptable de perversions diverses (inclòs el cas Fatty Arbuckle). Apareix la protagonista, la vulgar i ambiciosa Nellie La Roy, una mena de Clara Bow. Margot Robbie, sempre amb tirada per fer de sorollosa analfabeta (I, Tonya, 2017), fa una interpretació a pinyó fix, monòtona.  

El film fa el cim quan abandona el món de les festes babilòniques i se centra en la feina que fan aquests ressacosos personatges. És memorable una llarga seqüència situada en una esplanada de Hollywood, on es roden alhora tota una colla de pel·lícules dels més diversos gèneres. 

Hi ha un altre gran protagonista, Jack Conrad. És una estrella del mut que serà descavalcat pel sonor. Aquest personatge està basat directament en la figura de John Gilbert, mort el 1936 als 38 anys. Brad Pitt, molt a prop dels 60 anys, és massa vell per al paper, perquè ja no és creïble com a vigorós i romàntic aventurer de la gran pantalla, en el punt àlgid de la seva carrera. Això limita molt la força del drama del seu personatge.

La pel·lícula, vigorosa i esvalotada durant una hora i mitja, perd gas a la segona part, que s’allargassa de manera interminable retratant la caiguda dels seus protagonistes. Algú hauria d’haver obligat Damien Chazelle a retallar una hora de pel·lícula. Tot el tram amb Tobey Maguire és horrorós. 

El film reparteix tendenciosament les virtuts d’aquest món. El tercer protagonista, Manuel, mexicà que arriba a productor, és un home excel·lent, i prou. El personatge no té interès. També hi ha el trompetista negre Sidney Palmer, que és la Dignitat personificada. Amb paternalisme no es va enlloc.  

A l’inici, hem dit que el film també era trampós. Sí, perquè si s’escriu la història de John Gilbert, no es pot dir que només va fer pel·lícules de segona fila als anys trenta i que tothom li va girar l’esquena. No, Greta Garbo, amiga seva i  màxima estrella de l’època, el va exigir de coprotagonista a Queen Christina (1933), un film de gran volada. Això s’hauria d’haver dit, Chazelle.

MISSION: IMPOSSIBLE - DEAD RECKONING Part One (2023)

 

2023. USA. Director: Christopher McQuarrie.  163 minuts. Color.

Guió: C.McQuarrie i Erik Jendresen. Música: Lorne Balfe. 

Tom Cruise (Ethan Hunt), Hayley Atwell (Grace), Rebecca Ferguson (Ilsa Faust), Vanessa Kirby (Alanna), Simon Pegg (Benji), Esai Morales (Gabriel).     

Què t’han fet, Ilsa Faust?

La Intel·ligència Artificial és el nou dolent d’Ethan Hunt i companyia. És un encert, perquè la IA -tots ho sabem!- està destinada tard o d’hora a destruir la humanitat, però alhora és un problema, perquè és un malvat nebulós, impalpable i invisible; és a dir, dramàticament ineficaç. Cal, per tant, que la IA tingui un soci, sicari, secretari o majordom humà,  i aquí apareix la figura d’un tal Gabriel, que resulta ser un antic enemic d’Ethan Hunt (però no consta en cap Missió: Impossible anterior). Per fer-ho tot encara més comprensible, tot l’afer es redueix a la possessió d’una clau -sí, una simple clau, com la d’un cofre ple de joies d’un pirata. Resulta una mica desconcertant aquest descens vertiginós des dels cims tecnològics actuals a un esquema tan rudimentari com és això de jugar a qui té la clau.

En qualsevol cas, la pel·lícula es deplega amb convicció. És especialment vistosa una escena a l’aeroport, on hi ha una multiplicació de cares falses i cares autèntiques, claus que ara són aquí i ara són allà. Ethan Hunt també sap fer jocs de mans, i ja sembla un pèl massa. Mentrestant, als baixos del mateix aeroport, en Benji desactiva una bomba -o això sembla- i és una mala idea, perquè ja sabem que no passarà res. Poca cosa té més a fer en Benji en aquesta setena entrega. Ni bones frases, no té. Tot se centra en Ethan Hunt i una tal Grace, una lladregota molt arriada. Hayley Atwell, actriu amb una sola marxa, omple d’energia la pantalla, potser en té més, de fet, que el propi Tom Cruise, que sembla una mica cansat, sense l’espurna de sempre. El temps passa, és clar.

La pel·lícula, curiosament, destaca poc en les grans seqüències d’acció. Les persecucions de Roma -entretallades- ens fan enyorar les de París que hi havia a l’anterior entrega (M:I - Fallout, 2018). Tampoc el final de festa al tren no impressiona gaire. Veure aquells vagons penjant al buit -tot un festival de CGI- fa cosa de veure. Pel que fa al cèlebre salt de Tom Cruise amb la moto, és admirable, però resulta gratuït i mal culminat.

I arribem finalment al punt essencial de la pel·lícula: la mort d’Ilsa Faust, de qualsevol manera, en un pont de Venècia, de nit, sense motiu. Mor el film sense Rebecca Ferguson. Tota emoció -a l’escena inicial del desert, al terrat de Venècia amb Hunt (on ell sembla glaçat)- venia de la seva mà.     


dimecres, 12 de juliol del 2023

INDIANA JONES AND THE DIAL OF DESTINY (2023)

2023. USA (Lucasfilm, Disney). Director: James Mangold. 154 minuts. Color.

Harrison Ford (Indiana Jones), Phoebe Waller-Bridge (Helena Shaw), Mads Mikkelsen (Jürgen Voller), Toby Jones (Basil Shaw).      


Digne de celebració

Increïblement, ha aparegut, en ple estiu del 2023, un Indiana Jones, el cinquè, i, francament, és digne de ser celebrat. L’espectacle és considerable, l’emoció indescriptible. L’home ja té una edat (Harrison Ford, nascut el 1942, fregava els vuitanta durant el rodatge) però el carisma no es perd mai, la vitalitat es conserva i la malenconia pels temps daurats no destrueix el desig de  viure una darrera aventura.

Rius de tinta ha vessat el pròleg, amb un Harrison Ford rejovenit, de nou en plena forma lluitant contra els seus arxienemics naturals, els enemics. Són quinze minuts apoteòsics, vibrants, no sempre perfectes, però quan la màgia es produeix i tot sembla real la sensació és única. Dos personatges magnífics apareixen en aquest pròleg: un amic i un enemic. L’amic és Basil Shaw, col·lega  d’Indy, petit i fràgil, que queda fascinat per una troballa inesperada: l’Anticitera d’Arquimedes, mecanisme destinat a predir els moviment dels cossos celestes. O alguna cosa més, pensa Jürgen Voller, astrofísic nazi incomprès pels alts comandaments. Aquest és, probablement, el millor dolent que apareix en tots els cinc Indiana Jones. És un nazi original, que vol l’Anticitera per tornar al 1939 i, un cop allà, matar Hitler, sí, així com sona, perquè només liquidant el cabdill inepte, els nazis podran guanyar la Segona Guerra Mundial. Mads Mikkelsen, excel·lent, perfila un malvat de campionat.        







 

TOP GUN: MAVERICK (2022)

 

2022. USA. Director: Joseph Kosinski. 131 minuts. Color. 

Tom Cruise (Pete ‘Maverick’ Mitchell), Miles Teller (Bradley ‘Rooster’ Bradshaw), Jennifer Connelly (Penny Benjamin).     

Avui, encara no

Top Gun (1986), testoterònic i militarista film de l’era Reagan, va tornar inesperadament 36 anys després de la mà del mateix protagonista, Tom Cruise, miraculosament preservat del pas del temps, capaç encara d’exhibir-se descamisat a la platja jugant a futbol (americà) amb jovenets, capaç encara de ser el pilot més hàbil i més ràpid de tota la Navy, capaç encara amb una simple mirada de fer revifar flames apagades en un antic amor… Tom Cruise, glorificat, mitificat com mai, s’autohomenatja desinhibidament en aquesta pel·lícula.

Un magnífic guió reparteix el temps a quatre bandes: l’entrenament dels nous pilots; la represa de la relació de Maverick amb la Penny (garbosa Jennifer Connelly); les topades del nostre indòmit protagonista amb els seus superiors; i, finalment, la tèrbola relació de Maverick amb Bradley ‘Rooster’ Bradwhaw, fill de Goose, l’amic caigut de Maverick en el Top Gun original. Aquest és el nucli emotiu del film. Es palpa el passat, el rancor del jove, el desig de Maverick d’arreglar les coses, però, alhora, la impossibilitat de dir la veritat… No hi ha heroi més heroic que aquell que heroicament s’autoimmola per respecte als darrers desigs dels morts.

El film explota èpicament al final, al més pur estil bigger-than-life. Certes semblances amb Star Wars (1977) no semblen una pura coincidència.  

Cal constatar l’èxit espectacular d’aquest film. El públic necessitava un bany de felicitat als cinemes, per rememorar la grandesa de la nació, sense agendes polítiques afegides; per rememorar el cinema en estat pur, sense els efectes digitals que abarateixen tants films; i, no pas menys important, per celebrar la infinita vitalitat de Tom Cruise. “The end is inevitable, Maverick. Your kind is headed for extinction”, li diu un alt càrrec militar al començament. No s’immuta Tom Cruise: “Maybe so, sir. But not today”.



WHIRLPOOL (1950)

  1950. USA (Fox). Director: Otto Preminger. 97 min. B/N (13 gener) Guió: Ben Hecht, Andrew Solt. Novel·la: Methinks the Lady… , de Guy ...