NO TIME TO DIE (2021)

 

2021. GB (Eon), USA. Director: Cary Joji Fukunaga. 163 min. Color.

Guió: N.Purvis, R.Wade, C.J.Fukunaga, P.Waller-Bridge. Mús: Hans Zimmer. 

Daniel Craig (James Bond), Léa Seydoux (Madeleine Swann), Rami Malek (Lyutsifer Safin), Lashana Lynch (Nomi), Ralph Fiennes (M), Ana de Armas (Paloma).    

Bond fulminat

Daniel Craig, el Bond més rústic i eixut, va dir adéu a l’agent 007 amb un film notable, per sota de Casino Royale (2006) però molt superior a les tres anteriors entregues: la paupèrrima Quantum of Solace (2008), la irregular Skyfall (2011) i la mediocre Spectre (2015). El brutal Craig, tan convincent com sempre en les escenes d’acció, aquesta vegada sembla que s’esforci més en el terreny sentimental i en el camp dels comentaris enginyosos. Quan entra de nou al despatx de M, es pregunta: “Is this desk bigger or have you gotten smaller?”  

El film reprèn amb intensitat la història d’amor amb la proustiana Madeleine Swann (magnifica Léa Seydoux), però, evidentment, els dies feliços s’acaben aviat. Un malentès els separa i és amb tristesa que veiem la pobra Madeleine abandonar temporalment el film. La substitueix, en un entonat episodi cubà, Ana de Armas, molt sexy i divertida interpretant una agent de la CIA, Paloma, amb poca experiència... o potser no tan poca. Fins a mitja pel·lícula, l’acció és brillant, ja sigui a Cuba o abans, a Matera, al sud d’Itàlia, amb un espectacular salt de moto. De més a menys va el film en aquest sentit.

La pel·lícula abandona el divertiment i recupera la profunditat emocional quan Bond retroba Madeleine Swann a Londres, en el cant de cigne de Blofeld. És especialment brillant la seqüència perquè, a la tensió amorosa derivada del fet de retrobar-se després de tant temps, s’hi afegeix un element molt pertorbador: el fet que Madeleine, infectada d’un virus molt sofisticat, intenta no tocar Bond per no infectar-lo; però això, l’agent 007, no ho sap i  queda molt desconcertat.

El film, que ja tenia alguns problemes (la nova agent 00, negra ella, tan tòpica; l’escena d’acció que acaba al bosc, de nit, pobra pel nivell bondià habitual), s’enfonsa -sí, es pot dir així- al llarg tram final, perquè el dolent és molt poca cosa, un xicotet pertorbat com n’hi ha tants al planeta, i no té interès. El desenllaç, inaudit a tota la sèrie Bond, inclou la mort de l’agent 007, que espera estoicament l’arribada del míssil que ho destruirà tot. Francament, no està bé. A James Bond, no se’l mata.  

BABYLON (2022)

 

2022. USA (DC, Warner). Director i guionista: Damien Chazelle. 189 m. Color.

Brad Pitt (Jack Conrad), Margot Robbie (Nellie LaRoy), Diego Calva (Manuel ‘Manny’ Torres).     

Naufragi babilònic

Babylon és un espectacle grandiós, horrorós, interminable i trampós. És grandiós perquè recrea a gran escala el Hollywood que va passar del cinema mut al sonor, entre els anys vint i els trenta (la pel·lícula comença el 1926). D’entrada, vici i perdició reben un tractament estel·lar. La festa-orgia inicial dura mitja hora, amb elefant inclòs i una quantitat incomptable de perversions diverses (inclòs el cas Fatty Arbuckle). Apareix la protagonista, la vulgar i ambiciosa Nellie La Roy, una mena de Clara Bow. Margot Robbie, sempre amb tirada per fer de sorollosa analfabeta (I, Tonya, 2017), fa una interpretació a pinyó fix, monòtona.  

El film fa el cim quan abandona el món de les festes babilòniques i se centra en la feina que fan aquests ressacosos personatges. És memorable una llarga seqüència situada en una esplanada de Hollywood, on es roden alhora tota una colla de pel·lícules dels més diversos gèneres. 

Hi ha un altre gran protagonista, Jack Conrad. És una estrella del mut que serà descavalcat pel sonor. Aquest personatge està basat directament en la figura de John Gilbert, mort el 1936 als 38 anys. Brad Pitt, molt a prop dels 60 anys, és massa vell per al paper, perquè ja no és creïble com a vigorós i romàntic aventurer de la gran pantalla, en el punt àlgid de la seva carrera. Això limita molt la força del drama del seu personatge.

La pel·lícula, vigorosa i esvalotada durant una hora i mitja, perd gas a la segona part, que s’allargassa de manera interminable retratant la caiguda dels seus protagonistes. Algú hauria d’haver obligat Damien Chazelle a retallar una hora de pel·lícula. Tot el tram amb Tobey Maguire és horrorós. 

El film reparteix tendenciosament les virtuts d’aquest món. El tercer protagonista, Manuel, mexicà que arriba a productor, és un home excel·lent, i prou. El personatge no té interès. També hi ha el trompetista negre Sidney Palmer, que és la Dignitat personificada. Amb paternalisme no es va enlloc.  

A l’inici, hem dit que el film també era trampós. Sí, perquè si s’escriu la història de John Gilbert, no es pot dir que només va fer pel·lícules de segona fila als anys trenta i que tothom li va girar l’esquena. No, Greta Garbo, amiga seva i  màxima estrella de l’època, el va exigir de coprotagonista a Queen Christina (1933), un film de gran volada. Això s’hauria d’haver dit, Chazelle.

MISSION: IMPOSSIBLE - DEAD RECKONING Part One (2023)

 

2023. USA. Director: Christopher McQuarrie.  163 minuts. Color.

Guió: C.McQuarrie i Erik Jendresen. Música: Lorne Balfe. 

Tom Cruise (Ethan Hunt), Hayley Atwell (Grace), Rebecca Ferguson (Ilsa Faust), Vanessa Kirby (Alanna), Simon Pegg (Benji), Esai Morales (Gabriel).     

Què t’han fet, Ilsa Faust?

La Intel·ligència Artificial és el nou dolent d’Ethan Hunt i companyia. És un encert, perquè la IA -tots ho sabem!- està destinada tard o d’hora a destruir la humanitat, però alhora és un problema, perquè és un malvat nebulós, impalpable i invisible; és a dir, dramàticament ineficaç. Cal, per tant, que la IA tingui un soci, sicari, secretari o majordom humà,  i aquí apareix la figura d’un tal Gabriel, que resulta ser un antic enemic d’Ethan Hunt (però no consta en cap Missió: Impossible anterior). Per fer-ho tot encara més comprensible, tot l’afer es redueix a la possessió d’una clau -sí, una simple clau, com la d’un cofre ple de joies d’un pirata. Resulta una mica desconcertant aquest descens vertiginós des dels cims tecnològics actuals a un esquema tan rudimentari com és això de jugar a qui té la clau.

En qualsevol cas, la pel·lícula es deplega amb convicció. És especialment vistosa una escena a l’aeroport, on hi ha una multiplicació de cares falses i cares autèntiques, claus que ara són aquí i ara són allà. Ethan Hunt també sap fer jocs de mans, i ja sembla un pèl massa. Mentrestant, als baixos del mateix aeroport, en Benji desactiva una bomba -o això sembla- i és una mala idea, perquè ja sabem que no passarà res. Poca cosa té més a fer en Benji en aquesta setena entrega. Ni bones frases, no té. Tot se centra en Ethan Hunt i una tal Grace, una lladregota molt arriada. Hayley Atwell, actriu amb una sola marxa, omple d’energia la pantalla, potser en té més, de fet, que el propi Tom Cruise, que sembla una mica cansat, sense l’espurna de sempre. El temps passa, és clar.

La pel·lícula, curiosament, destaca poc en les grans seqüències d’acció. Les persecucions de Roma -entretallades- ens fan enyorar les de París que hi havia a l’anterior entrega (M:I - Fallout, 2018). Tampoc el final de festa al tren no impressiona gaire. Veure aquells vagons penjant al buit -tot un festival de CGI- fa cosa de veure. Pel que fa al cèlebre salt de Tom Cruise amb la moto, és admirable, però resulta gratuït i mal culminat.

I arribem finalment al punt essencial de la pel·lícula: la mort d’Ilsa Faust, de qualsevol manera, en un pont de Venècia, de nit, sense motiu. Mor el film sense Rebecca Ferguson. Tota emoció -a l’escena inicial del desert, al terrat de Venècia amb Hunt (on ell sembla glaçat)- venia de la seva mà.     

INDIANA JONES AND THE DIAL OF DESTINY (2023)

2023. USA (Lucasfilm, Disney). Director: James Mangold. 154 minuts. Color.

Harrison Ford (Indiana Jones), Phoebe Waller-Bridge (Helena Shaw), Mads Mikkelsen (Jürgen Voller), Toby Jones (Basil Shaw).      

Digne de celebració

Increïblement, ha aparegut, en ple estiu del 2023, un Indiana Jones, el cinquè, i, francament, és digne de ser celebrat. L’espectacle és considerable, l’emoció indescriptible. L’home ja té una edat (Harrison Ford, nascut el 1942, fregava els vuitanta durant el rodatge) però el carisma no es perd mai, la vitalitat es conserva i la malenconia pels temps daurats no destrueix el desig de  viure una darrera aventura.

Rius de tinta ha vessat el pròleg, amb un Harrison Ford rejovenit, de nou en plena forma lluitant contra els seus arxienemics naturals, els enemics. Són quinze minuts apoteòsics, vibrants, no sempre perfectes, però quan la màgia es produeix i tot sembla real la sensació és única. Dos personatges magnífics apareixen en aquest pròleg: un amic i un enemic. L’amic és Basil Shaw, col·lega  d’Indy, petit i fràgil, que queda fascinat per una troballa inesperada: l’Anticitera d’Arquimedes, mecanisme destinat a predir els moviment dels cossos celestes. O alguna cosa més, pensa Jürgen Voller, astrofísic nazi incomprès pels alts comandaments. Aquest és, probablement, el millor dolent que apareix en tots els cinc Indiana Jones. És un nazi original, que vol l’Anticitera per tornar al 1939 i, un cop allà, matar Hitler, sí, així com sona, perquè només liquidant el cabdill inepte, els nazis podran guanyar la Segona Guerra Mundial. Mads Mikkelsen, excel·lent, perfila un malvat de campionat.        

 

BLITHE SPIRIT (2020)

 

2020. UK. Director: Edward Hall. 95 minuts. Color. 

Dan Stevens (Charles Condomine), Leslie Mann (Elvira Condomine), Isla Fisher (Ruth Condomine), Judi Dench (Madame Arcati). 

El triomf de l’slapstick

Francament, Noël Coward no era Oscar Wilde, literàriament parlant. Les seves comèdies semblen ara poca cosa. Blithe Spirit (Un esperit burleta), per exemple, no ha resistit el pas del temps. Es pot comprovar veient la fidel versió de 1945, dirigida per David Lean, que fa poca gràcia i avorreix. És innegable, doncs, que els responsables d’aquest film van encertar de ple adaptant Un esperit burleta amb una llibertat total. Gairebé no hi ha cap diàleg de Coward.

L’esperit burleta en qüestió és el d’Elvira, primera dona de l’escriptor Charles Condomine, morta fa set anys i que ara reapareix en forma espectral gràcies a les arts espiritistes de la mèdium Madame Arcati, contractada pel mateix Condomine per fer una sessió a casa com a font d’inspiració per a una propera novel·la. Però tot surt malament i es presenta del més enllà Elvira. La dona, que només Charles és capaç de veure, no veu amb bons ulls la presència d’una segona senyora Condomine, de nom Ruth, i com que vol recuperar el seu lloc anterior a la casa,  no triga a maquinar per fer-la desaparèixer.

Aquest film opta per crear una obra bulliciosa, més propera a l’slapstick que a la comèdia de personatges. Té tocs genials, divertidíssims (llançament de ganivets, corredisses al jardí, moble dalt de la teulada…). Visualment és brillant, pels colors i per un desplegament arquitectònic enlluernador. El nou diàleg no sempre és encertat, té un punt massa modern. La modernitat -en aquest cas, la inevitable pàtina feminista actual- també es palpa en algun canvi, com ara el fet que Elvira, l’esposa reapareguda, fos en realitat qui escrivia les obres del seu marit, literàriament un no-res. D’altra banda, el final, situat a Hollywood, amb una Greta Garbo que no s’assembla gens a Greta Garbo, és força decebedor.

Pel que fa als actors, destaca Leslie Mann, esplèndida com a la descarada, fascinant i pèrfida Elvira. Pel que fa a Judi Dench com a Madame Arcati, és clarament massa gran per al paper (no hi ha actrius de 60 anys a Anglaterra?). 

1917 (2019)

 

2019. UK-USA. Director: Sam Mendes. 119 minuts. Color.

Guió: S.Mendes, K.Wilson-Cairns. Fot: Roger Deakins. Mús: Thomas Newman.  

George MacKay (William Schofield), Dean-Charles Chapman (Thomas Blake), Claire Duburcq (Lauri), Mark Strong (Cap. Smith), Richard Madden (Lt. Joseph Blake), Colin Firth (Gen. Erinmore), Benedict Cumberbatch (Cor. Mackenzie). 

La crueltat i la tendresa

Segurament el mèrit més gran d’aquest magnífic film és haver sabut esquivar el realisme estricte, tan sòrdid, que, de manera inevitable i prou justificada, sol ser l’essència de les pel·lícules de guerra actuals; i haver optat, en canvi, per un to una mica més lleuger, d’aventura bèl·lica, amb llibertat per incloure seqüències lleugerament -o clarament- inversemblants.

L'argument és senzill. Dos soldats anglesos, Schofield i Blake, han de dur un missatge urgent a un batalló britànic que està a punt d’entrar en acció; el missatge consisteix en aturar l’atac, perquè se sap que els alemanys han parat una trampa als anglesos. Ressona en aquest argument l’inoblidable tram final de Gallipoli (1981). Els dos soldats, doncs, travessen la terra de ningú i arriben a les trinxeres dels alemanys, abandonades recentment. Els impressiona la seva laberíntica grandària. “Bloody hell! Even their rats are bigger than ours”, comenta Blake. Surten a l’exterior i arriben a una granja. Des d’allà contemplen una batalla aèria i -oh, casualitat!- un avió alemany cau als seus peus. Salven el pilot, que ja se socarrimava, i Blake té massa compassió d’ell i mor. S’ha de ser més dur i ferotge a la guerra, sembla ser la  conclusió. Schofield continua sol, i la llet amb què ha omplert la seva cantimplora servirà -oh, casualitat!- per alimentar un nadó molt necessitat quan arribi a Écoust Saint-Mein, poble destruït de dalt a baix.

La pel·lícula sap repartir joc a tots els nivells -ara és crua i cruel, ara és tendra i humana- i s’agraeix. A nivell visual destaca que està feta gairebé sense talls, amb un sol pla, però això, en aquests temps, ja és força habitual i, pels avenços tecnològics, està lluny de tenir el mèrit que tenia quan ho va fer Hitchcock (Rope, 1948). En qualsevol cas, Sam Mendes mou la càmera amb elegència, sense estridències, i la direcció pràcticament és invisible.

Més artificiós, potser, és el recurs d’utilitzar actors molt coneguts de tant en tant, molt ben dosificats, per fer una breu aparició. Són Mark Strong, Benedict Cumberbatch, Colin Firth i Richard Madden. Encara no sé si és una bona idea o no. En qualsevol cas no li treu billantor cinematogràfica ni plenitud emocional a aquest esplèndid film.    

ROMA (2018)

 

2018. Mèxic, USA. Guió, direcció i fotografia: Alfonso Cuarón. 135 minuts. B/N

Yalitza Aparicio (Cleodegaria ‘Cleo’ Gutiérrez), Marina de Tavira (Sofía), Nancy García (Adela), Jorge Antonio Guerrero (Fermín).

Els homes horribles

Film pioner -per passar de puntetes per les sales de cinema abans d’aterrar a la plataforma de rigor-, multipremiat (Lleó d’Or al Festival de Venècia, deu nominacions als Oscars), i aclamat per la crítica, algú despistat podria considerar Roma -pel blanc i negre de la fotografia, per l’abundància de plans llargs, per la mateixa durada dels plans- com un film a contracorrent, però en realitat és una pel·lícula absolutament convencional en el seu contingut dramàtic. L’espavilat Alfonso Cuarón s’apunta amb entusiasme a la lliçó habitual d’aquesta època: els homes són uns indecents, egoistes i impresentables que fan la vida molt difícil a les pobres dones, que són molt íntegres, sofertes i coratjoses.  

Aquí la pobra criada Cleo, indígena callada i resignada, té relacions amb Fermín, exaltat aprenent de karateka. Quan ella, al cinema, li diu que està “de encargo”, ell fuig sense deixar rastre. Quan finalment Cleo el localitza, en una peculiar exhibició d’arts marcials a camp obert, Fermín, rabiós, amenaça de matar-la. Amb menys contundència s’expressen els homes de les classes benestants, però en essència fan el mateix. El gairebé no vist marit de Sofía abandona la dona i els quatre fills, tots de tendra edat, per una jove amant;  l’home no té cap interès per veure la canalla, fa veure que no té calés però es compra un equip de busseig, i només torna a casa -demanant que no hi hagi ningú!- per endur-se les sòlides llibreries (los libreros) de la gran sala; això sí, deixant els llibres que contenien a terra, perquè quedi clar que és un pigmeu intel·lectual.

La pel·lícula, en general monòtona de veure, té un parell de moments àlgids: el part de Cleo, trístissim perquè el nen neix mort; i, a la platja, el rescat dels nens que fa Cleo -la pobra necessitava una heroïcitat per remuntar l’ànim- amb un encertat i sobri travelling d’anada i tornada. Menys entonada és una seqüència de revolta d’estudiants durament reprimida. Sembla ficada amb calçador, com inclosa a última hora, perquè no semblés que aquest retrat del Mèxic de 1970 era massa tou, políticament parlant.  

WONDER WOMAN (2017)

2017. USA (DC-Warner Bros.). Directora: Patsy Jenkins. 114 minuts. Color.

Gal Gadot (Diana / Wonder Woman), Chris Pine (Steve Trevor), Connie Nielsen (Hipòlita), Robin Wright (Antíope), David Thewlis (Sir Patrick Morgan / Ares).

L’amazona viatja en el Temps

Des dels temps dels pèplums més destirotats que no vèiem amazones al cinema. Ferotges guerreres, no eren immortals, com aquí se’ns presenten, vivint sens fi en una illa molt paradisíaca (i digital). Diana, l’única nena, va tenir un naixement olímpic: una figureta de fang a qui Zeus va donar vida. Aquestes amazones, per tant, viuen felices a la seva illa Themiscyra fins que la Història  irromp de cop, insolent, quan un pilot i espia americà de la Primera Guerra Mundial, Steve Trevor, forada la bombolla que protegeix l’intemporal món de les amazones, i és divisat des de l’illa per Diana, que el salva d’ofegar-se al mar gràcies a les prodigioses facultats físiques. Apareixen soldats alemans, esquincen la bombolla i posen peu a l’illa. La batalla posterior entre amazones i soldats alemanys és apotèosica. Les amazones salten dels espadats que voregen la platja amb lianes i, encara en ple vol, disparen fletxes tot giravoltant. És exagerat, és grandiós, apel·la al mite i a la llegenda. La càmera lenta no pot ser més adequada. Aquest procediment, en la seva variant literària, ja el feia servir Virgili a l’Eneida a l’hora de descriure la mort de la guerrera Camil·la. 

Aquest fragment inicial és formidable. Té èpica, drama i sentit de l’humor. Quan Steve Trevor és sorprès despullat, Diana, delerosa d’aprofundir en els seus coneixements anatòmics -és el primer home que veu!- li pregunta: “Would you say you were a typical example of your sex?”; el xicot, nerviós, acaba contestant: “I am… above average”. Realment qui està molt per sobre de la mitjana és Gal Gadot, superlativa, per presència i per talent interpretatiu. 

Disgustant la seva mare Hipòlita, Diana fuig de l’illa per anar a aturar aquesta Gran Guerra, que no creu producte de les tensions entre humans, sinó resultat de la malvada voluntat del déu de la guerra, Ares. Això desconcerta  Steve Trevor -li costa, és clar, creure en l’existència dels antics déus grecs- però no diu res perquè observant Diana fer salts prodigiosos, aturar bales amb els braços o fer anar una corda lluminosa de gran poder, opta per la prudència.

El film transcorre amb brillantor en els escenaris realistes de la Primera Guerra Mundial, i resulta fascinant, pel contrast entre el vistós aspecte de l’amazona i la sordidesa de l’ambient, veure Diana -ja Wonder Woman- a les trinxeres o fent accions espectaculars en un poblet ocupat pels alemanys. El tram final no s’escapa a la norma dels films de superherois. És llarg i excessiu.          

THE INFILTRATOR (2016)

 

2016. USA. Director: Brad Furman. 127 minuts. Color.

Guió: Ellen Brown Furman. Llibre: The Infiltrator, de Robert Mazur (2016).

Bryan Cranston (Robert Mazur / Bob Musella), Diane Kruger (Kathy Ertz), John Leguizamo (Emir Abreu), Benjamin Bratt (Roberto Alcaino), Yul Vazquez (Javier Ospina).  

L’altra part de mi

A mitjans dels anys 80, Robert Mazur, agent de duanes dels Estats Units (U.S. Customs Officer), es va infiltar en el gran imperi de la droga del càrtel de Medellín de Pablo Escobar adoptant la personalitat de Bob Musella, un suposat banquer i home de negocis amb idees noves per blanquejar els diners del narcotràfic. Aquesta pel·lícula, amb un director enèrgic i un protagonista (Bryan Cranston) magnífic, ressegueix el llarg i perillós periple de Mazur, que es va passar cinc anys treballant undercover fent de Bob Musella. Els seus esforços, i els dels seus companys, van conduir a la caiguda del Banc de Crèdit i Comerç Internacional, el setè banc privat del món en aquella època, i principal blanquejador de diners procedents del narcotràfic. 

Encara que Mazur ja tenia experiència en operacions d’aquest estil, no li va ser fàcil conviure amb gent tan estranya, depravada i immoral com la que controla el narcotràfic. Adaptar-se als seus costums és complicat. Mazur, en un local nocturn amb els seus nous “amics”, rebutja els serveis d’una prostituta –les fel·lacions es fan a la vista de tothom-, i per sortir del pas, afirma que està a punt de casar-se. Això suposa que calgui buscar de seguida una agent per fer de xicota de Mazur. L’escollida és Kathy Ertz (Diane Kruger, esplèndida), sense experiència en operacions encobertes. Quan s’intercanvien dades personals, Mazur queda parat del poc que ha escrit Ertz. “No sóc complicada”, afirma la noia amb naturalitat, i ens n’alegrem, perquè de gent amb traumes passats i presents ja n’hi ha massa, a les pel·lícules.

Mazur, per cert, ja està casat, i és evident que alternar una vida familiar normal amb una feina tan peculiar provoca no poques tensions, a dins i a fora de casa. Un vespre, quan Mazur i la seva dona, buscant un moment de relax, celebren el seu aniversari de casament en un restaurant, apareix un veterà narcotraficant, que saluda Musella i mira amb sospita el pastís d’aniversari de casament que porta un cambrer; Mazur, per salvar la situació, fa passar la seva dona per la seva secretària i acusa el cambrer d’haver-se equivocat de celebració (no era cap aniversari de casament, era la secretària qui feia anys), i, furiós, posant-se a la pell de Bob Musella, agafa el cambrer pel clatell i l’estampa contra el pastís. La seva dona queda esfereïda.

Hi ha altres moments de gran tensió, com la traïció que un informador fa a Emir Abreu, company de Mazur, o més encara, l’incident amb el maletí on Mazur grava les converses dels narcotraficants. En plena reunió, amb el maletí obert damunt d’una cadira, cau una tapa protectora i es veuen, durant uns segons, uns cables i una cinta de gravació en funcionament. De reüll ho veu el més repugnant i emboirat membre del càrtel, que després, per tal que no digui res, ha de ser assassinat en una pista de ball.   

Tot i els ensurts, Mazur i Kathy Ertz s’infiltren amb èxit en el món dels narcos, i es fan molt amics d’un home clau del càrtel, Roberto Alcaino, i de la seva dona. El pla funciona a la perfecció, i al fals casament de Mazur i Ertz a Tampa, Florida, hi apareixen tots els seus amics narcotraficants, que seran arrestats. Però els dos policies infiltrats han hagut de pagar un preu. La proximitat amb el matrimoni Alcaino ha estat tan gran que la seva detenció els fa sentir malament, perquè, com diu compungida Kathy Ertz, en realitat estàs traint a uns amics. Robert Mazur mateix, quan Alcaino, fugitiu de la justícia, es presenta per sorpresa al casament, li diu sincerament: “Roberto, m’agrada que hagis vingut. Però una part de mi desitjaria que no t’haguessis arriscat.” (1)

(1) Mazur: Roberto, I am glad you are here. But there is a part of me that wishes that you hadn’t taken that risk.

UMIMACHI DIARY (2015)

 

2015. Japó. Guionista i director: Hirokazu Koreeda. 128 minuts. Color. 

Manga: Umimachi Diary, d’Akimi Yoshida (2006-2018). Fotografia: Mikiya Takimoto. Música: Yoko Kanno. 

Haruka Ayase (Sachi Kôda), Masami Nagasawa (Yoshino Kôda), Kaho (Chika Kôda), Suzu Hirose (Suzu Asano). 

Títols: La nostra germana petita; Our Little Sister; Notre petite soeur.

El quimono o la camiseta de futbol

L’esperit de Yasujiro Ozu sobrevola aquesta admirable pel·lícula de Hirokazu Koreeda. La narració és pausada, el drama gens forçat i l’alternança entre felicitat i malenconia, suau i subtil. Tres germanes, d’una edat entre vint i trenta anys, viuen soles a la casa familiar de Kamakura. La gran, Sachi, infermera, actua com a cap de família i se sent molt unida al món antic: és ella qui resa davant l’altar dels avantpassats i qui plega amorosament el quimono de l’àvia. Podríem dir que és la Noriko d’Ozu. En canvi, Yoshino, que treballa en un banc, és moderna i desinhibida; la tercera, Chika, dependenta d’una botiga d’esports, és alegre i una mica ximpleta. Els arriba la notícia de la mort del seu pare. Feia quinze anys que les havia abandonades, per casar-se amb una altra dona. Les tres germanes es presenten al funeral i coneixen la seva germanastra, Suzu, de catorze anys. A última hora, Sachi, veient-la desemparada, la convida a anar a viure amb elles a Kamakura. És una bonica escena: les tres germanes dalt del tren, Suzu a l’andana, i Sachi, amb la seva bondat natural, li fa l’oferta, que Yoshino i Chika secunden tot seguit… i Suzu que s’ho rumia i acaba dient que sí, que vindrà, i després corre feliç perseguint el tren que ja s’allunya.   

Encara que la pel·lícula s’anomeni “La nostra germana petita”, no és ella la protagonista. Suzu s’integra molt bé a la vida familiar, observa divertida les seves discussions, va feliç a l’escola i, quan té alguna inseguretat respecte al lloc que ocupa al món, parla amb Sachi. El film gira, justament, al voltant de Sachi (magnífica Haruka Ayase), que lluita perquè la vida tal com ella l’entén no es desintegri al seu voltant.

Posaré un exemple. Hi ha una celebració en perspectiva i Sachi opina que a Suzu li quedaria molt bé el seu  quimono. Suzu s’ho pensa i acabava dient que segurament es posarà la camiseta de futbol. Sachi acaba de rebre una punyalada a l’esquena, però ho entoma amb un somriure, aquell somriure de pura educació, tan japonès, forçadíssim (un somriure que les altres tres germanes no fan mai). Passen algunes seqüències i arriba el dia de la celebració. Suzu, finalment, s’ha posat el quimono. Sense cap èmfasi especial ho mostra el director, però l’emoció invisible de Sachi és també la nostra.      

En general, doncs, els conflictes esclaten de manera soterrada, discreta, perquè fins i tot una noia com Yoshino només és capaç de parlar de tu a tu amb Sachi si està borratxa. Hi ha una excepció, però, que es produeix amb la visita de la mare. Dona de caràcter feble, va abandonar les tres filles després de la fugida del pare. Sachi, la gran, no li ha perdonat mai i, quan la dona té la barra d’anunciar que vol vendre la casa, l’esbronca sense contemplacions (per sort, la casa és de l’àvia i no pensa vendre-la). Hi ha gent que no sap què pot significar una casa per a una persona. Tampoc no ho sap el metge amb qui Sachi té relacions (un metge casat: això la Noriko d’Ozu no ho hauria fet mai). El metge té una oferta per treballar a Boston i vol que Sachi l’acompanyi. És una oferta absurda per a una noia tan japonesa com Sachi. Dir-li que vagi als Estats Units és com dir-li que vagi a Neptú. El director filma l’escena en unes escales exteriors, a tocar de la platja, asseguts en esgrons diferents, a certa distància. Una distància insalvable.

THE TWO FACES OF JANUARY (2014)

 

2014. USA, GB, França. Guionista i director: Hossein Amini. 97 minuts. Color.

Novel·la: The Two Faces of January, de Patricia Highsmith (1964).

Fotografia: Marcel Zyskind. Música: Alberto Iglesias.

Viggo Mortensen (Chester MacFarland), Kirsten Dunst (Colette MacFarland), Oscar Isaac (Rydal).

Mort a Creta

De la mà de la tèrbola ploma de Patricia Highsmith, el destí del matrimoni MacFarland, Chester i Colette, a qui d’entrada veiem fent el turista a l’Acròpoli d’Atenes, tots dos de blanc impol·lut, rics i elegants, no pot ser sinó tràgic. Ell és un estafador, ha deixat víctimes als Estats Units, i un detectiu americà es presenta un vespre a l’hotel on s’allotgen els MacFarland. Acaba mort de manera mig accidental, i quan Chester es vol desfer del cadàver topa al passadís amb Rydal, l’espavilat guia que han trobat per Atenes. Rydal, com el cèlebre Ripley, és l’home que corre per allà i vol treure profit de la situació. Ara bé, no és tan maquivèlic com Ripley; més que pels diners se sent atret per la càlida bellesa de Colette (meravellosa Kirsten Dunst). Sense els passaports, retinguts a l’hotel, els McFarland fugen d’Atenes amb Rydal, que és un home amb contactes en el submón delictiu. Els pot aconseguir passaports falsos, però trigaran una semana a fer-se. És més segur esperar-los a Creta.

La pel·lícula sap construir un bon triangle, pervers però no del tot, en degradació permanent. Chester perd l’aplom i es torna gelós, Colette ja no confia en ell, i Rydal, a l’aguait, espera la seva oportunitat. A Creta, cap hotel els vol allotjar sense passaport i els MacFarland, per por de ser reconeguts, fugen terra en dins, en autobús i després a peu, per les polsoses i pedregoses carreteres de Creta. Ja no és impol·lut el blanc dels seus vestits. Estan bruts, cansats, suats i esgotats.

Tot acaba a les ruïnes de Cnossos. Chester no acaba de matar Rydal, a qui empeny en la foscor catacúmbica de les ruïnes, però sí mata Colette, sense voler, discutint en una fosca escala sense barana. Quan Rydal torna en si, troba el cadàver de Colette i surt en persecució de Chester. Però ja són dos homes derrotats, sense la menor esperança. Sense Colette, res ja no té sentit. Queden unes bones paraules de Chester MacFarland, resumint la seva vida: “I don’t expect you to understand now, but one day you’re gonna wake up and you’re gonna look in the mirror and you’re gonna see someone who’s not all that different from me. And you’re gonna realize that every hope and dream you ever had has slipped through your fingers. And all you’ve got, if you’re lucky, is someone like her.”      

ENDER'S GAME (2013)

 

2013. USA. Guionista i director: Gavin Hood. 114 minuts. Color.

Novel·la: Ender’s Game, d’Orson Scott Card (1985).

Fotografia: Donald McAlpine. Música: Steve Jablonsky.

Asa Butterfield (Ender Wiggin), Harrison Ford (Coronel Graff), Hailee Steinfeld (Petra Arkanian), Ben Kingsley (Mazer Rackham), Viola Davis (Major Gwen Anderson).

La comprensió de l’enemic

Fa cinquanta anys uns bel·licosos extraterrestres anomenats els Fòrmics –per la seva semblança a un eixam d’insectes- van atacar la Terra. Gairebé la van destruir, abans de ser derrotats miraculosament per un pilot inspirat. S’intueix, se sap, però, que els Fòrmics tornaran. La Flota Internacional, per tant, es dedica a entrenar nens per afrontar la segona batalla, que es preveu definitiva. Els nens, entrenats en jocs de guerra, són capaços de prendre decisions més intuïtives i audaces. El cadet Ender Wiggin, amb un talent singular, capta l’atenció del coronel Graff i de la major Anderson. El van a buscar a casa, se l’enduen; els pares no s’hi poden negar. Dos germans grans d’Ender, Peter i Valentine, anys enrere no van passar la prova per integrar-se a la Flota: Peter per massa cruel, Valentine per massa compassiva. Ender, en canvi, mostra un equilibri perfecte en les dues variants. El coronel Graff ascendeix ràpidament Ender, que destaca en tots les proves. Per convertir-lo en un líder, el coronel Graff no dubta d’enemistar-lo amb els seus companys. Ender se’n queixa.

La pel·lícula, visualment elegant i atractiva, resumeix de manera molt intel·ligent la densa novel·la d’Orson Scott Card. No predomina l’acció sinó els debats morals, derivats tant de l’actitud maquiavèlica del coronel Graff (comprensible: la urgència de la situació exigeix resultats immediats) com de la pressió a què Ender es veu sotmès. El noi té fusta de comandant militar i li agrada dirigir les operacions i derrotar els rivals en les batalles d’entrenament que es produeixen en la gran esfera antigravitatòria (unes seqüències molt vistoses, per cert), però alhora sent el pes terrible de la responsabilitat. D’una possible derrota, sí, però també de la victòria. Aquest és un punt molt interessant. Ender estudia tant els Fòrmics, els intenta comprendre tant per trobar la manera de derrotar-los, que s’hi acaba identificant massa: “In the moment when I truly understand my enemy, understand him well enough to defeat him, then in that very moment I also love him.”   

No va tenir l’èxit esclatant que mereixia, El joc d’Ender, potser per massa reposada i reflexiva. En qualsevol cas, es tracta d’un clàssic de la ciència-ficció més recent. Dirigida amb gran aplom per Gavin Wood, cal destacar el jove Asa Butterfield, brillant com a Ender, i, per descomptat, Harrison Ford.     

JOHN CARTER (2012)

 

2012. USA. Director: Andrew Stanton. 132 minuts. Color.

Guió: Andrew Stanton, Mark Andrews, Michael Chabon. Novel·la: Under the Moons of Mars (1912) o A Princess of Mars (1917), d’Edgar Rice Burroughs (1912). Música: Michael Giacchino. Fotografia: Dan Mindel.  

Taylor Kitsch (John Carter), Lynn Collins (Dejah Toris), Dominic West (Sab Than), Mark Strong (Matai Shang), Daryl Sabara (Edgar Rice Burroughs).

Les fabuloses aventures a Barsoom

Aquesta pel·lícula s’hauria d’haver dit Sota les llunes de Mart, segons el títol original de la novel·la quan va aparèixer per entregues en un pulp magazine, o Una princesa de Mart, que és el títol que va tenir com a llibre. John Carter és un títol trist i eixut que no fa justícia a l’imaginatiu món creat per Edgar Rice Burroughs. Però la pel·lícula, encara que té alguns excessos en les seqüències d’acció –inevitables, pel que sembla, en el cinema d’aventures actual- triomfa desplegant amb convicció aquesta fascinant història que tanta influència va tenir en la ciència-ficció posterior.     

L’any 1868, John Carter, excapità de l’exèrcit confederat de pas per Arizona buscant or, es refugia en una cova fugint dels indis i se li apareix un estrany personatge, un thern, una mena de monjo de Mart. El thern l’ataca amb un ganivet i John Carter el mata. Després agafa amb la mà l’estrany medalló que el monjo tenia i John Carter es troba, a l’instant, en una àrida i vermellosa esplanada… de Mart. John Carter –cal aclarir-ho- no viatja a Mart, hi envia una copia d’ell mateix, com si el medalló actués de telègraf. El planeta vermell, més petit que la Terra i amb menys força gravitatòria, provoca que John Carter pugui fer salts prodigiosos i tingui una força descomunal. Això ja impressiona els primers marcians amb qui es topa, els tharks, uns individus alts, secs i verds amb quatre braços i dues bones banyes recargolades sorgint de les patilles. Però els tharks són pobres i rústics en comparació amb les dues ciutats, habitades per gent d’aspecte humà (quina sort), que lluiten pel control del planeta: la lluminosa Helium i la perversa Zodanga, que fa mil anys que guerregen. Zodanga, ara, està a punt de derrotar Helium, i només un casament reial pot aturar la devastació.

Ben aviat John Carter assisteix estupefacte a una batàlla aèria –unes naus que volen!- al cel de Mart. Dejah Toris, la princesa d’Helium, fugia per no haver-se de casar amb de Sab Than, el poderós cabdill de Zodanga. Els tharks corren a amagar-se a les seves coves, però John Carter, impetuós i decidit, intervé en el moment decisiu per salvar la princesa Dejah Toris, collint-la al vol quan queia des de la seva nau.

La química és immediata, l’atracció instantània. Es presenten i dibuixen planetes a la sorra vermella. Mart es diu en realitat Barsoom i la Terra, Jasoom. Dejah Thoris,  ja el vol reclutar, però John Carter, soldat vençut i descregut, no en vol saber res. La princesa de Barsoom, però, ha captat de seguida com és l’home que ha vingut de Jasoom: “Podem haver nascut en món diferents, però et conec, John Carter. Ho sé des del moment que em vas collir. Vaig notar el cor d’un home disposat a sacrificar-se pels altres. Un home disposat a lluitar per una causa, aquí, a Barsoom.”(1) No cal dir que el nostre home complirà el pronòstic de la princesa de Mart.   

Necessita una mirada generosa i desacomplexada aquesta pel·lícula, per separar el gra de la palla -l’autèntic alè aventurer que la vertebra de la sobrecàrrega visual que a vegades l’abarateix. Taylor Kitsch i Lynn Collins, inoblidables en els seus papers, mereixen aquest esforç.     

(1) Dejah Thoris: We may have been born worlds apart, but I know you, John Carter. From the moment you caught me in the sky, I knew. I felt the heart of a man willing to lay down his life for others. A man willing to fight for a cause, here, on Barsoom. 

JOHNNY ENGLISH REBORN (2011)

 

2011. Gran Bretanya, USA. Director: Oliver Parker. 102 minuts. Color.

Argument: William Davies. Guió: Hamish McCall. Música: Ilan Eshkeri.

Rowan Atkinson (Johnny English), Rosamund Pike (Kate Sumner), Gillian Anderson (Pamela Thornton), Dominic West (Simon Ambrose), Daniel Kaluuya (Colin Tucker).

La paròdia definitiva

Molts són els cridats a parodiar James Bond i molt pocs els escollits. Es va veure aviat, amb la mediocre Casino Royale (1967), o més tard, quan Mike Myers, amb Austin Powers (1997), va iniciar una sèrie de films de vulgaritat creixent. Mereixen certa atenció els intents de Dean Martin, que a partir de The Silencers (1966) va ser l’agent Matt Helm en quatre films, o el carismàtic James Coburn, Derek Flynn a Our Man Flynn (1966) i In Like Flynn (1967).

En principi, doncs, l’aparició d’una altra paròdia de Bond no era per tirar coets, més encara perquè el primer Johnny English (2003) no va passar de l’aprovat justet. La seva continuació, però, va superar totes les expectatives i es converteix en el millor Bond humorístic mai fet. L’argument té intriga i tensió, i els gags s’integren en la trama i no la desactiven. La clau és que la comicitat només és permesa per a Rowan Atkinson, el qual, d’altra banda, s’allunya de Mr.Bean, i és un espia “creïble” que fa les coses bé, amb una gran seguretat en els seus coneixements i les seves intuïcions, fins que comet, fatalment, la gran pífia.

Hi ha un bon director al darrere: Oliver Parker, gran adaptador d’Oscar Wilde a la gran pantalla. Una de les claus de la solvència d’aquest film és el repartiment, impecable. Podria ser el d’un autèntic film de James Bond. Destaquen el ferotge Dominic West, l’allisada Gillian Anderson, el simpàtic Daniel Kaluuya com el nou ajudant d’English, i l’atractiva Rosamund Pike, a qui tots recordem per la seva memorable participació a Die Another Day (2002). Hi ha alguns gags estratosfèrics, com la persecució calmosa: mentre un dolent molt acrobàtic baixa des del terrat al carrer per la façana de l’edifici, English, molt tranquil, fa servir l’ascensor, i l’enxampa sense problemes a la vorera. Altres gags admirables són la velocíssima cadira de rodes, la baralla al port, una reunió en què la cadira on seu Johnny English puja i baixa, o les confusió al tram final entre l’assassina oriental de l’aspiradora i la mateixa reina d’Anglaterra… amb resultats impactants. 

En definitiva, una comèdia rodona, amb una produció de gran nivell, equiparable al de qualsevol Bond de l’època de Roger Moore, per exemple, i un guió brillant, que permet que Rowan Atkinson pugui exhibir tot el seu talent còmic. L’any 2018, per cert, va arribar la tercera entrega, Johnny English Strikes Again, potser no tan entonada però amb alguns gags brillants, en especial un en què English es posa unes ulleres de realitat virtual i, sense voler, surt al carrer.

INCEPTION (2010)

 

2010. USA, GB. Guionista i director: Christopher Nolan. 148 minuts. Color.

Fotografia: Wally Pfister. Música: Hans Zimmer.

Leonardo DiCaprio (Dom Cobb), Joseph Gordon-Levitt (Arthur), Ellen Page (Ariadne), Tom Hardy (Eames), Marion Cotillard (Mal Cobb), Ken Watanabe (Saito), Cillian Murphy (Robert Fischer).

La motivació eterna

Dom Cobb és un lladre dels secrets més ben guardats del món, aquells que la gent només delata en els seus somnis. Cobb i el seu equip, sedant la víctima, s’endinsen en el seu somni i, si cal, exploren un segon somni sorgit del primer, i fins i tot un tercer sorgit del segon. El temps s’espandeix a l’interior d’aquests somnis. Uns quants minuts a la vida real són hores en el primer somni, mesos en el segon i anys sencers en el tercer.

Dom Cobb (un DiCaprio monòton que arruga massa l’entrecella), doncs, és un lladre excepcional, però no infal·lible. Una operació d’espionatge contra el magnat japonès Saito acaba malament, però el nipó no opta per la venjança contra els lladres onírics sinó que decideix contractar-los. Ara bé, no vol robar una idea sinó implantar-ne una, originar-ne una en la víctima. Aquest és el diàleg entre Saito, Dom Cobb i Arthur, la mà dreta de Cobb (Joseph Gordon-Levitt, excel·lent).

Saito: If you can steal one idea, why can’t you plant one there instead?

Arthur: Ok, this is me, planting an idea in your mind. I say: don’t think about elefants. What are you thinking about?

Saito: Elephants?

Arthur: Right, but it’s not your idea. The dreamer can always remember the genesis of the idea. True inspiration is impossible to fake.

Cobb: No, it’s not.  

Si Cobb ho afirma, és que és possible. Però l’operació és molt complicada i perillosa. Cobb, per dur-la a terme, contracta una nova “arquitecta de somnis”, Ariadne, nom immillorablement laberíntic. La víctima és Robert Fisher, hereu imminent de la corporació rival de Saito, a qui el japonès vol introduir la idea de liquidar l’empresa del pare. Cobb i el seu equip intercepten Fisher en un vol de Sidney a Los Angeles, i el seden amb èxit. Comença un gegantí descens oníric, soterrani a soterrani, amb el risc immens, pels infiltrats, de no sortir-ne mai més, perquè si moren en el somni el retorn és impossible i els espera una pèrpetua existència en els llimbs...

Un argument fascinant, realment, però, al meu entendre, no es converteix en una experiència cinematogràfica tan fascinant. Hi ha massa acció en el film, en els diversos estrats onírics, una acció força convencional -i filmada de manera convencional per Christopher Nolan- en forma de tiroteigs i persecucions; i això rebaixa molt la grandesa que l’argument i el tema semblaven assegurar. 

La meva part preferida del film és, de llarg, una trama secundària, de naturalesa no comercial, sinó privada, sentimental, molt punyent.  

En el passat, Dom Cobb i la seva dona Mal es van submergir amb entusiasme en aquesta cova de somnis inclusius; cinquanta anys van viure en el darrer nivell, envellint junts, creant una monumental ciutat. El perill de viure en els somnis, però, és que s’acaba esborrant la línia entre el somni i la realitat. Mal va acabar no percebent la línia, i Dom, per possibilitar el retorn, la va persuadir hàbilment que vivia en un somni. Això va facilitar la tornada, però un cop al món real, Mal, presonera d’aquesta idea, encara creia que vivia en un somni i, per sortir-ne, es va tirar al buit. Ho veiem en un flash-back, i és sens dubte el  moment més impactant de la pel·lícula. Els remordiments de l’apenat Dom Cobb es tradueixen, en els somnis on s’endinsa, en aparicions perveses de Mal, amb fúria homicida, sabotejant les operacions, hostil sempre a Dom, que és la persona que la fa reaparèixer.

Amb aquesta història n’hi havia prou per edificar un film, que hauria estat, aquest sí, memorable.